Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Divendres, 07 Desembre, 2007

«L’ampliació de la residència i centre de dia serà el nostre principal repte»

Xavier Vilamala és el nou alcalde socialista de Sant Hipòlit de Voltregà, després de 12 anys de govern de Convergència i Unió. En prendre possessió del càrrec, ell i la resta de l’equip de govern s’han trobat un ajuntament «desordenat, que estem començant a endreçar, tot i que queda molta feina per fer».

image

SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ| Montse Mir.- Les passades eleccions municipals han fet que l’Ajuntament de Sant Hipòlit de Voltregà hagi canviat d’alcalde i de color polític. Com ha estat l’entrada a l’Ajuntament, era el que esperàveu?
La veritat és que sí que era el que ens esperàvem, però fins i tot més. Ja sabíem que ens trobaríem un ajuntament desordenat, però la realitat pràcticament ha superat les expectatives.
Això vol dir que en aquests sis mesos no heu tingut pràcticament temps de començar projectes nous?
De cap manera. Estem esmerçant tots els esforços per tal de començar a fer realitat molts d’aquells projectes que fins ara s’havien quedat sempre en promeses.
I quines són les principals prioritats?
La nostra principal prioritat és treballar per al servei a les persones. Per aquest motiu el primer objectiu d’aquesta legislatura serà tirar endavant l’ampliació de la residència i centre de dia. En aquest temps hem començat a perfilar un projecte molt ambiciós que inclourà 60 places de residència i 60 places de centre de dia. A banda, però, també hem previst 12 places de pisos tutelats per a persones grans i 6 places per a persones amb disminució psíquica o física. Per tant, amb la col·laboració de la Fundació Gallifa, estem elaborant un complex assistencial que suposarà un cost d’uns 4 milions d’euros.
Una xifra que pràcticament dobla el pressupost anual de l’Ajuntament?
Sí, però ja hem començat a treballar per trobar el finançament i estem convençuts que el podrem aconseguir. De fet, jo ja he pres el compromís, al 2008 engegarem a la primera fase amb la construcció del centre de dia i l’ampliació de la residència.
Però aquest no és l’únic projecte ambiciós que es planteja el nou equip de govern?
És clar que no. De fet, hores d’ara ja hem fet el projecte de remodelació del pont i el passatge Parés. Una obra que s’ha pressupostat en 2 milions d’euros i que té l’objectiu que aquesta zona del poble es converteixi en una trama urbana, per tal que els ciutadans la puguin gaudir. No serà un gran passeig però sí que farem unes voreres on s’hi pugui circular tranquil·lament. En aquest cas el projecte també és viable perquè demanarem finançament als programes municipals que tenen oberts tant Generalitat com la pròpia Diputació de Barcelona, propietària de la carretera.
Un altre dels temes pendents a Sant Hipòlit és el pavelló, hi ha prevista cap ampliació?
Una ampliació del pavelló en aquests moments no és necessària. El que sí convé, però, és adequar la pista exterior, i ja tenim un projecte que ens permetrà cobrir-la de manera provisional de cara a l’hivern. Serà un sistema mòbil que permetrà treure la cobertura els mesos d’estiu, per tal que es pugui gaudir millor de l’entorn.
Pel que fa al camp de futbol, el fet que sigui propietat de la parròquia limita que s’hi puguin fer actuacions o remodelacions, hi ha cap projecte en aquest sentit?
Ens l’hem de plantejar, però ja sabem que l’Església és molt poc prolífica a cedir patrimoni. Tot i així, sí que tenim clar que tal com l’Ajuntament ha d’ajudar l’Església, amb obres de remodelació, etc. L’Església també ha d’ajudar al municipi, i a partir d’ara treballarem sota aquesta premissa.

Enllaç

«És molt important compaginar el treball fisioterapèutic amb l’esport

L’Estudi Fisioterapèutic va obrir a Vic ara fa un any. Els seus responsables, Francesc Sucarrats i Ariadna Anfruns són fisioterapeutes i osteòpates. Tots dos tenen una contrastada experiència anterior. En Francesc és exjugador professional de waterpolo i actualment està dins l’equipo fisiterapèutic del CN Manresa i de la Federació Espanyola de Waterpolo. Des del seu estudi es treballa a partir de l’experiència que dóna el contacte tant amb esportistes d’elit com amb pacients convencionals.

image

VIC | Redacció.- Hi ha una realitat actualment clara en diferents àmbits que Francesc Sucarrats ens recorda: «La gent cada vegada té més cura del seu cos i es cuida més».
Aquest fet provoca que centres com el que en Francesc i l’Ariadna tenen al carrer Sant Jordi de Vic obtinguin molt protagonisme. Ells afirmen que «després d’un any d’haver obert el nostre estudi estem molt satisfets del número de visites que hem fet».
L’Ariadna és de Vic i en Francesc de la Segarra. Ell és exjugador professional de waterpolo en equips com el Mataró, Premià i Manresa. Ell ens explica que «quan em vaig retirar de jugador al Manresa, ja mi vaig quedar de fisioterapeuta. Ara ja fa tres anys que faig aquesta feina». Per ell, tractar d’una banda amb clients que són esportistes d’elit i amb pacients que no ho són, representa un valor afegit «sense massa diferències» tot i que sí que argumenta que, «la pressió en el món de l’esport és molt més gran. Els jugadors es volen recuperar de manera molt ràpida per poder competir, i aquest fet pot condicionar la manera de treballar. És obvi que amb la resta de clients es pot treballar amb moltes menys preses».
L’experiència esportiva de Francesc Sucarrats fa que un dels seus actius professionals més valorats sigui la capacitat «per complementar la feina que fem de fisioteràpia amb les recomanacions per la pràctica esportiva». I és que si una cosa és clara és que «la recuperació del pacient està en la seva voluntat i en el seu treball. És per aquest fet que molt sovint recomanem als nostres pacients anar a nedar, a ioga, al gimnàs o a practicar algun altre esport».
I atenció especial també en el fet que «hi ha gent que per la seva situació li és més recomanable la pràctica d’un esport i no la d’un altre, i en aquest capítol de recomanacions també entra dins la nostra feina».

Enllaç

El laberint de l’oca (i 2)

Mercedes Cruces
El Camí de Santiago
Quan la policia va cridar la Conxita perquè declarés com testimoni, es va trobar sobre la taula del comissari el paper que ella havia escrit explicant el somni premonitori que va tenir la nit anterior al crim.
Ja no va saber donar més respostes. Centenars de vegades la policia la va torturar amb la mateixa pregunta de perquè havia escrit tan fidelment l’assassinat del seu cap. I altres tantes ella contestava que només havia escrit un somni, que res tenia ella a veure amb la mort de Piferrer. Esgotada va passar la nit a la comissaria declarada ja sospitosa de l’’assassinat de J. Piferrer amo d’una de la més importants fàbriques d’embotits de la zona.
Les hores se li van fer eternes al calabós, fins que va recordar el tauler de l’oca sobre la taula del despatx del seu director. El comissari no li havia preguntat res sobre el joc, ni perquè es trobava en un lloc tan inadequat com la taula d’un despatx d’un senyor ja madur per a aquesta classe de jocs.
Aquesta era la clau del crim, -va pensar Conxita- estava segura que si descobria qui havia estat el jugador rival en el laberint de l’oca, trobaria l’assassí.
Va demanar paper i llapis al seu carceller. L’eficient secretària solterona estava disposada a declarar per escrit tot el que sabia sobre l’homicidi del seu cap. Ella, que tants anys li havia dedicat, que tants secrets li tenia guardats! Quantes nits l’havia acompanyat en silenci encobrint-lo mentre ell sospirava i li explicava les seves argúcies per l’amant capritxosa de torn!

Enllaç

«Un sol donant pot salvar moltes vides»

n M. Àngels Ferré creu que és tan gran el favor que et fan al donar-te un òrgan que per molt que facis per agrair-ho sempre és poc

image

La vida de la M. Àngels Ferré va canviar fa tres anys quan la seva filla Cristina, que aleshores en tenia tretze, va rebre un trasplantament de fetge perquè patia una malformació congènita. Des d’aleshores la M. Àngels forma part de la junta de l’Organització Catalana de Trasplantaments i del Club de trasplantats hepàtics de Catalunya. La seva finalitat és ajudar, donar-se suport entre les famílies i, sobretot, donar a conèixer i mentalitzar a la població de la importància que té fer-se donant per ajudar a salvar vides.

Enllaç

El primer dia

Josep Teixidor
«Richard»
El dia de la festa de la Puríssima, i té pebrots la cosa, farà un tou d’anys, molts anys, que va ser el primer dia que per primera vegada em vaig posar a treballar darrera d’una barra en un bar de copes de nit. En aquells anys jo estava d’aprenent en una perruqueria de senyores de Barcelona, i em varen proposar això de fer de cambrer de nit. Era el bar “El Rastro”, i era un dels molts bars gais que hi havia en aquella Barcelona de policia grisa, amb unes lleis franquistes que els que ens saltàvem les seves regles ens posaven per collons “els seus”, el segell de perillós social. Aquest bar ara seria un dels molts de gais que hi ha a la capital catalana, en aquells temps en deien marietes, mariquites, etc.. I també com ara n’hi havia molts però no estaven com ara a l’Eixample, sinó en uns carretons pels voltants del final de la Rambla. Una de les entrades era pel carrer dels Escudellers i per l’altre cantó de les Rambles hi havia els carrers del barri xinès, sempre ple de putes al carrer que amb un ambient ple de festa, aquestes dones molt divertides s’hi buscaven la vida en aquest negoci d’obrir-se de cames. Les drogues i els robatoris aleshores encara no existien als carrers, que fins a altes hores de la matinada sempre estaven plens de gent. Hi havia de tot, era un autèntic “barri xino”.
Però tornem al costat de les Rambles. Estava ple de bars de cambreres i de mariquites. Aquests policia, “els grisos” hi feien poques redades tot i que tant pel carrer com quan hi entraven, ho feien per emprenyar la penya amariconada…això sí, sempre amb molta cura ja que el duc de la Victòria, en aquells temps governador civil de Barcelona, tot i la fama de mala llet que deien que tenia, no deixava que en aquests llocs de papallones fossin gaire matxucats. Deien que aquest sabia que alguna parenta i amics molt estimats per ell eren dels que perdien fuel i eren clients d’aquests bars que també estaven plens de gent del cine, de la moda, empresarial, toreros i fins i tot del Clero tan dur en aquells anys.

Enllaç
Pàgina 18 de 22 pàgines « Primer  <  16 17 18 19 20 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 1163340 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 1.5679 segons
Total Entrades: 7517
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 11/13/2008 02:39 pm
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 9
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 11/21/2008 06:40 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19