Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Divendres, 04 Gener, 2008

Una llegenda que no passarà a la historia

David Conill
Crític

Soy leyenda
De Francis Lawrence Amb Will Smith, Alice Braga, Salli Richardson i Charlie Tahan | EUA  | 2007  | CIÈNCIA FICCIÓ  |
HHIII
El llarg pròleg de Soy leyenda be serveix per exemplificar
l’evolució del cine en les últimes dècades. En comparació amb l’anterior versió d’aquesta mateixa historia, El último hombre… vivo (1971), Soy leyenda comença casi sense text, però amb molt moviment. La imatge s’ha tornat a fer amo del cine d’una forma espectacular. Les paraules cada cop importen menys i no se si atrevir-me a dir que el conjunt s’en resenteix. Al cap i a la fi la imatge es un altre llenguatge sense cap mena de dubte. El que si que puc dir es que, com ja podíem preveure, Soy leyenda amb tot el seu sacseig de càmera, les seves carreres, les seves persecucions, el suspens i la resta, resulta menys interessant que el film que va protagonitzar Charlton Heston.
Soy leyenda es divideix en dues parts. En la primera hora Will Smith copa la pantalla, perquè com ja sabran per la publicitat, esta sol al món. Mantenir l’interès amb un únic personatge és una cosa força complex, i per si de cas li adjudiquen un gos perquè d’aquesta forma es vegi més moviment a la pantalla. El suspens es crea a través dels recursos clàssics tals com la foscor i l’atenció es centra en ensenyar un Nova York apocalíptic, que no se perquè, no resulta tant impressionant com Los Angeles desèrtic de El último hombre… vivo. I això sense tanta infografia i tant vegetal. En la segona part el gir de la trama ja dona lloc a diàlegs ‘apestosos’, bona part d’ells dedicats a un panegíric a Bob Marley, situació completament ridícula en el context de la pel·lícula. També s’els va quedar en el muntatge petits reguitzells d’intel·ligència dels “zombies/vampirs”, que segurament en el últim moment varen decidir eliminar per no complicar més la trama. Aquí els “zombies” estan creats per ordinador, força malament per cert, i no tenen més funció en el film que la de cridar molt mirant a càmera. Sembla ser que els actors contemporanis necessiten una seqüència de plorera, i si no, no estan contents. I això obliga als guions a mostrar personatges vulnerables, sensibles, tendres, bla-bla-bla. Aquest Robert Neville de Will Smith segueix la pauta al mil·límetre, i que consti que amb això no vull dir que estigui malament, només vull remarcar el fet de que aquesta tendència acabi truquelan els films. Soy leyenda no es ni la quarta part kitsch que El último hombre… vivo, ni la tercera part d’interessant, ni la meitat d’emocionant, però es una pel·lícula correcta que respon als cànon contemporanis.

Enllaç

Per menjar bé a bon preu

Núria Cortinas

A Santa Eulàlia de Riuprimer han arribat tard, però han arribat, les grues i les excavadores. Un poble de 850 habitants que ben segur en acabar l’any passarà dels 1000. Us el recomano, és a tocar de Vic (6 kms) i té una església parroquial que ve del 900 i un camp de futbol amb gespa natural molt cuitada que conrea una vintena d’equips infantils, juvenils i més grans que arriben d’altres indrets de la comarca que no disposen ni dels professionals ni de les instal·lacions d’aquest nivell.
A Cal Xoriguer, un establiment estrenat fa quatre dies, us rebran un parell de falcons de no gaire mida, castanys, rogencs, ocres i tirant a foscos. Però no cal patir, s’alimenten d’insectes, moixons i petits mamífers. És una au, ben comú als països Catalans, totalment innòcua.
La Carta del restaurant fa patxoca amb les seves cobertes de fusta. Com entrants hi ha un grapat d’amanides i taules d’ibèrics i formatges. El xai de llet sobretot, però també la vedella, el conill o la botifarra són autèntics. És fa difícil trobar en indrets més grans bèsties engreixades amb productes tan naturals i de la nostra terra com són aquestes.
La bodega, escassa, amb negres de La Rioja i el Priorat, rosats del Penedès i d’Itàlia i blancs de Catalunya i Galícia. Tot plegat una casa que paga la pena conèixer.

CONFIDENCIAL
El Menú del dia és sa i consistent. Costa uns 7 euros. Tanquen els dimecres, té aparcament fàcil i en Pedro i l’Encarni, els titulars, són una joia. Gent vinguda de fora que han fet del nostre país el seu país.

Enllaç

Un any més… i què

Josep Teixidor
‘Richard’
Ja ens en n’ha caigut un més… i què? A la gent jove això d’estrenar un nou calendari els fa força gracia, però a molts dels que ja en portem un bon grapat, com que la cosa ja no ens pinta tan bé. Un any més vells… “suma i segueix”.
Aquest any que ha passat, en unes revistes de ciència, uns savis llumbreres han fet saber que dintre de poc podríem arribar a viure més de cent anys, cent vint, diuen. Òsties jo ja hi firmaria si és que hi puc arribar a temps. Poder estàr tocant els generalíssims i passar-t’ho bé unes dècades més, ha de ser l’òstia. Però per un altre costat penso com cony podria mantenir el gasto que tindria això d’allargar-me tant el temps, els que presumits com jo quan hauríem de gastar per arreglar-nos les pellarusques de la pell, per no semblar unes mòmies vivents. Poder esta mig bé, els que som tan merdosos ens agrada el món de la cosmètica i sense donar-nos compte segur que a vegades ja fem riure com ens empastifem de maquillatge i engüents perquè ens pensem que ens veuran més joves.
Aquests ja es poden preparar la cartera. Si els de la Seguretat Social aquesta no ho fan entrar pel “seguro”, quina por! Si també inventessin que s’allargués més el temps de fer ulleres, sortir les putes arrugues, els pits caiguts, les titoles ensopides:Això sí que seria un miracle d’aquells que et fan tornar a agafar fe. De moment a molts que ja passen dels 50 els agafa la febre de retocar-s’ho tot. No tenen cap por ni mania per això de passar pel quirofan per tal de vendre el peix passat. Això sí, has de tenir una cartera ben maca, com unes donas de la plana que abans d’aquestes festes se’n varen anar a la Venezuela de’n Chávez a fer-se unes planxades de la pellarusca caiguda, i una enlairada de mamelles. Au..ben dretes, com quan tenien 15 anys diuen elles. Se n’hi van 4 perquè així tenen dret a un “pack”, més bé de preu. Una d’aquestes amb més de 60 tacos m’explica que es va deixar depilar la “pellusquera” del costat del forat micó i n’hi varen colocar-li una moderneta ben arrisadeta postissa. Aquesta sí que una mica havia guanyat, però els 60 cap bisturi te’ls arregla, ja només li falta que es presenti per guanyar el nom de miss juràssic operada. A una altre d’aquestes se li ha anat a fer punyetes el cencèrrum. És la que ha quedat millor i ella està tan satisfeta de com l’han deixada, que despres de 40 anys de casada vol engegar a parir panteres el perpetu perquè diu que el veu massa iaio per ella, tot i que només li porta dos anys, i que alterni només al casal dels avis mentre que elles tot just ara acaba de descubrir les discoteques i sales de ball.
Quines bestieses fem per voler parar el relotge al nostre careto i carcassa. Doncs ai Déu meu, els que arribin als 100 s’hauran de veure “qui pugui” com els ha quedat el cos, perquè aquestes transformacions que ja tenim ara gràcies a les hormones, la silicona ja s’estan fent autèntiques bestieses. Dones que es queden amb uns morros grossíssims, pitarrams gegants en forma de globus, titoletes convertides en unes grosses titolasses. Un amic meu de la Barceloneta quan el vaig conèixer era catxes i tot morenet, que les noies moltes perdien les calces per ell. Després de molts anys de no veure’l, me’l trobo com amb una “transvestorra” sintetica, una copia de les nines “Barbis”. Vaig quedar sec quan em va dir que era en Francisco de la Barceloneta. Estava encantada, només li feien por els mistos, pel perill de cremar tota ja que s’havia quedat de plàstic.
Amb aquest any nou, per mi, un altre, que amb els que ja arrossego… com no es donin pressa de deixar-me provar aquesta poció màgica d’allargar la vida als jurasics, ja no hi serem a temps… Bé, metre podem anar estrenant alguns calendaris més…

Enllaç

Una seixantena de persones celebren un fi d’any multicultural

Veus Diverses i la Fundació Casal Claret van organitzar una festa en què van participar una desena d’entitats d’immigrants

image

VIC | Redacció.- L’entitat vigatana Veus Diverses i la Fundació Casal Claret van organitzar dissabte, una festa de fi d’any multicultural al recinte del Casal, al carrer de la Ramada de Vic. Una seixantena de persones de diversos col·lectius d’immigrants que tenen la seva seu al mateix Casal Claret van participar en la festa, en què es van posar en pràctica algunes de les tradicions que cada cultura practica amb motiu del canvi d’any.

Enllaç

El FestiVic més salvatge que mai

Des del 26 de desembre i fins el 2 de gener, el Recinte Firal del Sucre s’ha convertit en un selva
image

VIC | Redacció.- Més de 7.000 visitants van passar per l’edició d’enguany del Saló de la Infància i la Joventut de Vic, el FestiVic que va tancar les seves portes el passat 2 de gener. En l’edició d’enguany, les més de 150 activitats que el festival oferia es van centrar en el món de la selva. Realitzar una caricatura, tirar-se en tirolina o veure una pel·lícula en tres dimensions són algunes de les activitats, tallers o espectacles que els nens i nenes han pogut realitzar durant tots els dies del FestiVic. A més, el dia de tancament, també es va entrega els premis del concurs de dibuix.

Enllaç
Pàgina 24 de 26 pàgines « Primer  <  22 23 24 25 26 >

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 1011073 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.4935 segons
Total Entrades: 7276
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 09/26/2008 12:01 pm
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 10
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 10/12/2008 12:24 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19