Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Divendres, 27 Febrer, 2009

Com fer-se milionari, sense Oscar

Joan Turró
Director

Hollywood ha premiat amb vuit estatuetes la pel·lícula: ‘Slumdog
millionaire’. Un jove indú, provinent de la misèria, aconsegueix el premi màxim del concurs que presenta el ‘Sobera’ de torn. La història, en aquests temps d’histèria per la crisi, em va fer recordar un episodi de la meva vida en el qual, innocent de mi, vaig arribar a pensar que podria convertir-me en milionari. Tenia la idea (brillant per la seva simplicitat), la necessitat del mercat i la capacitat de buscar recursos per tirar-ho endavant. Què va passar? Molt senzill, vaig fallar jo. Estic tant abocat en la meva feina, que em falta temps per altres històries, com bé em recorden (cada dia menys) les mirades de resignació amb que m’obsequien les dones de casa. Us explico l’invent, avui encara vigent, per si algun emprenedor agafa el repte i consolida un nou projecte empresarial a la nostra Osona dels 10.000 aturats.
Tot va començar quan Segalés es va fer càrrec del transport urbà de Vic. Era evident que calia informació dels horaris del bus, perquè els usuaris no es desesperessin amb l’espera o amb l’incertesa del quan arribarà el proper. La meva proposta, que vaig explicar a l’empresa i a l’alcalde Codina, era muntar un dispositiu al bus (tan simple com un comandament a distància) que al passar davant la parada deixava registrada l’hora en el panell informatiu. Aquest panell s’alimentava amb energia fotovoltaica i s’autofinançava i generava negoci, perquè a més es convertia en suport publicitari d’obligada ullada, perquè et calia la informació del darrer pas. Si en el panell expliques la freqüència del bus, els càlculs són molt senzills. A banda, hi havia un rellotge que marcava l’hora correcta (connectat via ràdio) per facilitar la operació. El cost dels panells és ínfim, la tecnologia ja existeix i la necessitat en ciutats mitjanes i petites o transport interurbà segueix sense estar resolta. A la nostra comarca, per exemple, hi ha empreses de tots els sectors implicats i fins hi tot la capacitat de desenvolupar-ho amb tecnologia de darrera generació per abaratir els costos fins al límit de ser competitius, sense problemes, amb possibles competidors asiàtics. També tenia nom: HoraBus. Que tingueu sort.

Enllaç

Eluana, un cas de paràlisi social

Lc. Mn. Jordi Castellet i Sala
Rector de Sant Hipòlit de Voltregà

Escrivia un pare en un mitjà de comunicació aquesta setmana que tenia una filla com Eluana, ja sabeu, aquesta noia italiana que estava en coma i que ha mort per gana i deshidratació. Deia, aquest pare:
“Tinc una filla que no parla ni coneix ningú. Es fa contínuament les seves necessitats a sobre i se l’ha de netejar contínuament. Plora, crida i hem d’alimentar-la cada tres o quatre hores, perquè podria deshidratar-se i morir. Les nits són molt dures i la meva dona i jo estem esgotats. El seu estat és tan depenent que a la meva dona li han donat la baixa en el treball per a poder-la cuidar.
La meva filla té un mes de vida però no per això la deixem d’estimar i ajudar-la perquè es pugui obrir camí en el vida. Ho fem ara i ho farem sempre fins i tot si, per algun motiu nefast -Déu no ho vulgui- retornés a aquest estat d’aquí a uns anys. Perquè, malgrat la seva dependència i necessitat, segueix essent un ésser humà, segueix essent la nostra filla i segueix mereixent tot l’amor i tota la tendresa del món.
Tinc una filla com Eluana però jo no la deixaré morir de gana i de set i, si estigués en la meva mà, miraria de fer veure a tots els pares que s’ho plantegen, com n’és d’inhumà de deixar d’estimar el seu fill fins a la mort”.
El cas Eluana ens posa al davant de la pobresa i esquifidesa de la condició humana.
Els mitjans de comunicació s’han acarnissat sobre els qui anaven en contra d’un sentit comú  que calia deixar morir aquella noia perquè ja no tenia futur.
Eluana no estava connectada a cap màquina i, tot i que estava en coma des de feia disset anys, obria els ulls al matí i els tancava per la tarda. Les religioses que la cuidaven varen plorar desconsoladament quan van veure que se l’enduien de casa seva per portar-la a una clínica de mort.
Certament que el nostre futur és a les mans de Déu i és davant d’Ell que ens presentarem amb el resultat de la nostra vida, sobre si hem estimat els altres o bé només ens hem estimat nosaltres mateixos.
El cas Eluana ens posa al davant de l’ofensiva d’una societat, la nostra, que ha perdut el nord i que es troba en plena crisi de moral i de valors, i que vol autoritzar els metges i les infermeres perquè als nostres hospitals es practiqui, sense més notícia, l’eutanàsia com a provocació i acceleració de la mort en condicions límits de la vida.
Aquí cal recordar que l’obligació de tot ésser humà és, com a mínim, donar menjar i veure a qui té set i, fent-ho per aquest camí, no tan sols estem ajudant l’altre sinó que també estem humanitzant-nos nosaltres mateixos.
La nostra societat està avançant, de les mans dels seus polítics i governants, en les lleis que autoritzaran d’aquí a poc, a l’avortament lliure i a l’eutanàsia camuflada.
Estats europeus on aquestes pràctiques estan totalment permeses, com Holanda i Gran Bretanya, provoquen que els avis que poden vinguin a jubilar-se al nostre país, perquè aquí, almenys de moment, es té una cura més humanitzant de la vida.
Però això s’està acabant per moments: ja a casa nostra, ja a la nostra comarca, quan a un malalt no se li veu possibilitat de remuntar la vida se l’abandona i se li nega l’aigua i l’aliment, perquè la mort vingui més depressa. Aquesta no és una eutanàsia passiva, sinó ben activa, perquè provoca la mort a manca dels elements necessaris i fonamentals de la vida mateixa.
Als nostres joves, i en especial a les noies, se’ls inculca que avortar o prendre la píndola de l’endemà, és nogensmenys, que prendre’s una aspirina per evitar un maldecap. I s’està provocant la mort d’un infant que, com a mares i pares, es trobaran també en el cel al final de la seva vida.
Parlar d’aquestes qüestions no m’alegra gens, no em posa content ni em fa més feliç però és que la crisi que tenim al damunt està basada en una manca de referents morals que fa que la gent no sàpiga perquè visqui i només valguin els valors del plaer, la comoditat, la bellesa… mentre duri i després, ja es poden desfer de mi.
En aquest context, haurem d’estar atents a les cures que es donin als nostres malalts i demanar i exigir que no els manqui mai, sota cap concepte, ni el menjar ni la beguda, perquè és el mínim que tot ésser humà sol·licita, pel fet mateix de ser persona i fill de Déu.
Jesús, a l’Evangeli de la guarició del paralític (Mc 2), es fixa en aquell paralític i li diu que els seus pecats li queden perdonats, justament perquè veu l’actitud de fe d’aquella gent.
Els seus pecats són els que provoquen la paràlisi
La paràlisi és el que fa que aquell ja no sigui una persona sinó que sigui un paralític.
Jesús, desfent i esborrant els pecats del món, n’esborra els seus efectes.
Demanem-ho també avui nosaltres, perquè els valors de l’Evangeli siguin els qui regnin en el nostre món. Perquè les opcions polítiques no busquin el favor dels pocs que tenen al davant, fomentant la desvinculació de la societat i l’abstenció electoral, sinó que s’impliquin en la recerca del bé comú que passa per damunt de les conveniències polítiques del moment.
Demanem-ho els uns pels altres al Senyor: Ell que és el Senyor de la vida i de l’amor.

Enllaç

Obres i comerç

Jaume Soler i Morera
President de CentreVic

No ha de ser fàcil prendre decisions de caire urbanístic, ni a Vic ni a cap altre ciutat. Els canvis urbanístics, sovint desitjables i necessaris, sempre tenen efectes sobre l’activitat comercial de la zona afectada. Un dels primers efectes és la davallada de vendes quan les obres dificulten la mobilitat. Resulta difícil mantenir un negoci quant els teus clients no poden ni arribar de forma còmode fins a la teva porta. Després està el resultat d’aquests canvis: seran més beneficiosos per les botigues afectades o seràn contraproduents i el remei serà pitjor que la malaltia? I mentrestant el període d’obres: tot i que els projectes concretin uns terminis d’acabament, rara és la vegada que es compleixen. Això no hauria de passar i quan passa mai s’assumeixen responsabilitats. També durant el periple pren molt de protagonisme la brutícia que es genera al voltant de l’obra. Muntanyes de runes que provoquen pols, males olors (refugi d’orinadors durant les nits d’oci) i rates.
Tota aquesta reflexió la faig per introduir un dels exemples més clars de tot això: L’edifici de Can Furriols de la Plaça Major.
Aquest edifici, actualment un esquelet d’obra, runa i brutícia, fa molt temps que està parat (concretament des del 10 de gener del 2008 que no s’hi treballa, havent iniciat unes sospitosament ràpides obres d’enderrocament el setembre del 2007) i està afectant d’una forma considerable l’activitat comercial i veïnal del Carrer de les Neus, a part que malmet la imatge global d’un dels llocs més emblemàtics de la ciutat, la nostra Plaça del Temps de TV3. CentreVic va sol·licitar informació del cas a l’alcaldia que ens va entregar un escrit on es justificava l’aturada de les obres de manera detallada i clara. De totes maneres algú no ha actuat bé quan portem tant de temps amb aquesta obra parada. I mentrestant, el botiguer d’aquella zona, greument afectat i cansat d’esperar que es faci alguna cosa, ja no vol sentir més excuses.
Esperem que el cas de l’Edifici de Can Furriols tingui un ràpid desenllaç, ja que el comerç d’aquella zona, com tant d’altres afectats per obres, no està per aguantar gaires més incompetències.

Enllaç

Crisis o espavilaments!

Ramon Torra
Articulista

A la nostra Europa mediterrània de ponent tenim greus problemes amb incapacitat de superar per cap dels nostres actuals governants. Hem creat unes estructures que per llei posen a l’abast de tothom despeses engreixadores que haurien estat inimaginables anys enrera sense que ningú sigui capaç de posar-hi remei i que són molts els que en fan un desmesurat ús.
A més tenim tres grans problemes altament perillosos a les nostres mans, el primer és la gran deslocalització industrial que patim perquè quan una qualsevol empresa de caire multinacional ens abandona, deixa un bon llegat de gent a l’atur i no solament de la seva pròpia planta, sinó també majoritàriament d’una xarxa de petites i mitjanes indústries independents d’ella mateixa que fins aleshores havien subsistit fen-te’ls feina, deixant així, tot un altra rest més de desocupats.
L’altre segon repte greu, és que aquesta desorbitada quantitat de personal que ens va restant sense feina si no es cerca d’immediat una solució que ajudi a superar les mancances que reportarà, podem tenir problemes de radicalismes com els que vàrem conèixer després just acabada l’exposició del 1929, aquella obra va coincidir amb la fi de la construcció del metro a Barcelona i va deixar una massa laboral sense feina amb personal mancat de cap ofici que en pogués ser reciclat per a desenvolupar qualsevol altre feina de la que sabien fer de pic i pala. En caure a l’atur forçós i sense subsistència de cap mena, fou la Fai l’única que se’n va inflar i més tard nodrir per a la seva anarquia amb els resultats de la qual podem avui ben consultar a tots els llibres acabats de publicar d’historial d’aquella dècada que ens han arribat darrerament i que fan esgarrifar a qualsevol lector que n’hagi consultats.
La deslocalització amb l’accés d’aturats d’avui, són els fets que més han d’horroritzar a qualsevol polític que sigui conscient d’aquesta xacra, tant si és dels que en diuen de dretes com de l’altre cantó dit d’esquerra, i el perill més imminent que corren els governants és que les turbes populars es desmanin cap a la rebel·lió urbana destruint edificis i demés immobles públics fins i tot amb els funcionaris a dins havent de fer-se escàpols per teulades enllà, és tanta l’emprenyada existent entre el gran públic que només de mencionar polítics en qualsevol conversa de carrer, acaba sempre maleint-los obertament i això és per a preocupar a tothom. Es parla molt de solidaritat però qui és capaç d’aconseguir rebaixar avui el sou de les desmesurades quantitats que en cobren governants i funcionaris públics?. No fan pas gaires dies un alt expert executiu internacional que parlava sobre l’Espanya actual, suggeria aquesta mateixa necessitat acompanyada dels milers d’endollat amicals que cada partit s’ha col·locat. També darrerament hem sentit comentar d’alguna Cambra de Comerç que en sobren més de vuitanta mil.
Ara mateix ens arriben notícies d’altres països que els dirigents com a proba de fons obliguen als seus funcionaris a prescindir d’alguns dies amb pèrdua de sou i feina al mes com ajuda solidària a la situació de crisi!. Per altra banda el primer directiu de país que es va dir que es rebaixava el sou, va ser el cap del govern d’Islàndia.
Arribaran mai els nostres governants públics a preveure iniciatives d’iguals característiques entre aquest col·lectiu i contribuir a ser solidaris, després que de llengua no paren de dir que ho són?
El tercer problema que és tant greu com els anteriors amb un gran tabú orquestrat per formacions dites d’esquerra, és que contemplen l’excés de mà d’obra desqualificada com un do de riquesa encara que hagi penetrat procedent dels descontrols marítims, aeris peninsulars o continentals que s’han deixat calçar de països que no aporten cap formació de res i que una vegada aquí subsisteixen a costa de l’erari públic de les nostres institucions contribuint a empobrir i compartir tots els serveis necessaris de la nostra gent fins a deixar els d’aquí sense feina perquè conten que aquells s’agafen a qualsevol ocupació que al final contribueix a marginar més els oriünds, encara que s’al·legui que els autòctons no volen fer això o allò, la realitat és que se’ls arracona més cap a un atur indefinit.
La crisis d’aquelles empreses que es dediquen a fabricar productes de consum interior i que no estant subjectes a cap direcció forana, encara que hagin esdevingut de cop i volta amb els magatzems plens fins a dalt, pot ser que tinguin problemes de liquidació, ara bé, amb una mica de previsió que se sàpiguen aplicar, qualsevol dia podran tenir la possibilitat d’anar venent excedents i més endavant tornar a fabricar-ne de nous. Per aquests casos no cal considerar-los com a greus perquè ja vindran noves ocasions per tornar a produir i no són de la gravetat de les deslocalitzacions. En el cas contrari les empreses que han marxat, ja no tornaran mai més i aquesta pèrdua de llocs d’ocupació al país, ningú és capaç avui de suplir-la!.

Enllaç

L’equip de govern de Vic aprova el POUM en solitari

Tots els grups a l’oposició van preferir abstenir-se queixant-se de la deficiència del procés participatiu i de la manca de temps que han tingut per estudiar el document

VIC | Redacció.- Amb el vot favorable deLS TRES GRUPS (CIU, PSC i ERC) que formen l’equip de govern i l’abstenció dels grups de l’oposició, Vic ha aprovat inicialment el nou Pla d’Ordenació Urbanística municipal (POUM). El pla modifica les previsions de creixement que hi havia en el document vigent en aquests moments, creat el 1975, que fixava que es podria arribar als 76.000 habitants. El document aprovat també desprograma alguns creixements previstos com el nou barri de la Font de Sant Pere. Així, doncs, el nou pla fixa que l’any 2021 Vic pugui tenir un màxim de 61.000 habitants.
El pla, que ha estat coordinat pels arquitectes Mauro Mas i Miquel Corominas, treballa amb 25 hectàrees menys que no pas el planejament que actualment està vigent. Aquest POUM ara està a exposició pública perquè es presentin les al·legacins pertinents s’haurà de desenvolupar en dos períodes de sis anys.

Enllaç
Pàgina 2 de 28 pàgines  <  1 2 3 4 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11957105 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2908 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 19
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/18/2012 04:53 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19