Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dijous, 30 Abril, 2009

Toc d’esperança a la sanitat pública d’Osona

30 abril 2009

El nomenament d’Antoni Iruela com a gerent de la Regió Sanitària Catalunya Central del Servei Català de la Salut és una bona notícia per a la nostra comarca. Aquest metge taradellenc coneix al detall la sanitat d’Osona i ha patit les mancances d’uns recursos que Osona ha estat mirall de com utilitzar-los. El doctor Iruela, des de la seva posició en la medicina assistencial, ja havia lluitat per intentar canviar aquesta situació i ara segueix en la seva convicció: «és de justícia» treballar perquè la nostra comarca no rebi menys diners que les veïnes i perquè el model que s’ha implementat a Osona deixi de ser perniciós, en el sentit que quan més estalvi soms capaços de generar, menys diners rebem per seguir fer funcionant la sanitat pública. En el sector de la sanitat pública hi ha la convicció que en les properes setmanes es poden començar a veure canvis importants, perquè la transparència en la gestió que proposa Iruela forçarà canvis que molts apunten de vital importància per mantenir i millorar la qualitat assistencial dels centres hospitalaris i de medecina primària del nostre territori. El repte de consolidar les urgències amb un servei més eficaç i la voluntat d’aconseguir frenar la fugida de professionals del sector sanitari i integrar els nouvinguts són altres grans reptes.

Enllaç

Les noves xifres de l’atur

30 abril 2009

Les dades del mes de març referents a l’atur, en xifres percentuals, són per primera vegada reals. Resulta que els mitjans d’informació creen alarmisme quan difonen dades o quan parlen excessivament d’algun tema, els dos exemples més propers són aquesta nova grip que ha esclatat a Mèxic -mal anomenada porcina- i la crisi -paraula descatalogada durant molts mesos pel exministre Solbes-. L’Administració, ho hem anat recordant periòdicament, utilitzava les xifres del cens de població del 2001 i els aturats actuals, el que significava que no tenien en compte l’increment de població, especialment significatiu en els darrers anys. Avui, finalment, això s’ha corregit i les dades que ens arriben tenen una altra dimensió, amb diferències percentuals de dos punts i més. Això significa que Osona hem passat de tenir el desembre del 2008 una taxa d’atur del 13,97 per cent, amb 9.136 aturats, a un 13,83 el mes de març del 2009, per a 10.896 persones, un xic per sobre de la de Catalunya: 12,71 per cent, 498.352 catalans.

Enllaç

EN PÚBLIC 30 abril 2009

EN PÚBLIC 30 abril 2009

Pere Pi i Cabanes
Sant Hipòlit de Voltregà
Per què ens serveixen les ambaixades?
De moment per res! A banda de llençar els diners de les depauperades arques de la Generalitat, com si fossin uns   “nous rics” i desprès el President Sr. Montilla es queixa que no tenen calés i en canvi per un altre cantó els llencen o dilapiden amb fantasiades del sr. Carod-Rovira.
I per demostrar-ho hem permeto transcriure la carta “certificada”, que vaig enviar a Josep-Lluis Carod-Rovira,  Vicepresident del govern “tripartit” de la Generalitat de Catalunya, com a responsable de les mateixes, el 27 de gener i de la que no he obtingut cap contestació, ni tant sols “acusament de recepció” com sembla que seria el correcte, però esta ven vist que amb els del govern tripartit això es parlar de miracles, ja que el mateix m’ha succeït anteriorment amb el president Montilla, la Carme Chacon, en Joan Saura, el del “bon rotllo”, la Montserrat Tura, la Marina Geli, la Manuela de Madre i fins i tot en Narcís Serra, quan era Ministre de Defensa del govern socialista de Felipe Gonzalez o l’Alfonso Guerra quan era vicepresident del mateix govern o del inefable Manuel Chaves que va ser el ministre de Treball més nefast que hi ha hagut d’ençà de la democràcia -i pensar que actualment es el president del PSOE i a més a més ens el acaben d’encolomar com a Vicepresident 3er, com a ministre de Política Territorial o sigui el responsable del tracte amb les Comunitats Autònomes, estem ven apanyats amb aquesta “toia” essencialment els catalans- al que vaig escriure quan li varen encolomar un gol fantasma com una casa de pagès després de tres “orsais” i un “penalti” inexistent, quan va concedir dues pagues més als “Autònoms” que s’havien jubilat abans de l’any 1985, quan varen “decretar” una nova llei de Pensions el primer govern del PSOE, que això era correcte amb els que només cobraven la pensió mínima, ja que no es el mateix cobrar 12 pagues que 14, però als altres que la “base reguladora”  se’ls havia calculat per 12 mensualitats, el seu dia, com era la legislació dels “Autònoms” fins el 1985,  doncs ara resultava que en cobraven 16, ja que es el mateix si un ha de cobrar per exemple 500.000 pst anuals, cobrar-les durant l’any amb 12 vegades que en 14 si el total final son les 500.000 com es calcula l’esmentada “base reguladora” d’ençà del 1985, al que vaig escriure fent-li observar la seva “barrabassada” però que deu ser ja norma de la casa que quan estan a la “poltrona”  mai s’equivoquen i no es recorden de quan ens demanaven el vot, però no pensen que després de unes eleccions en venen, afortunadament, unes altres. (continuarà).

Núria Masramon
Tavèrnoles
Ja n’hi ha prou
Després de la reunió que van mantenir el vicepresident Chaves i el president Montilla aquesta setmana a Barcelona, des del PP ja han començat a descarregar de nou amb el discurs anticatalà de sempre. Un discurs que mantenen perquè els hi dóna vots, però que és totalment fals i no s’ajusta en res a la realitat del què passa a Catalunya. D’ entre tot el què he sentit i escoltat, em quedo amb frases com “el govern tracta a Catalunya com si fos més comunitat que les altres”, o “no consentirem que el futur model de finançament sigui imposat per ningú”, o potser la millor “s’ha trencat el compromís de multilateritat”.
Que a la Comunitat Valenciana se li prometin 1200 milions per l’augment de la població en els últims anys, està bé; que Chaves ho acordi de forma bilateral amb el president Camps, també està bé. Però compte que Catalunya digui o faci alguna cosa, que tothom posa el crit al cel. Que a Catalunya augmenta la població i no es té en compte amb l’anterior model de finançament, mala sort; que Catalunya es reuneix de forma bilateral amb el govern espanyol per tractar el finançament, malament. Aquesta és la conclusió, Catalunya ho fa tot malament i té mala sort. Als seus ulls som els que més reclamem i ens queixem, però també som la “font d’ingressos” de moltes comunitats que no arriben a finals de mes, i això que no es toqui. Confio en la capacitat negociadora del nostre govern, i si no s’arriba a un acord, confio en què es prendran les accions oportunes per fer entendre a la resta que Catalunya es planta, que ja n’hi ha prou.

Pepita Font
Vic
El cubell de la
señorita Pepis
Aquesta setmana he anat a recollir el cubell per a recollida de matèria orgànica que regala l’ajuntament de Vic. Ja feia dies que havia trobat aquesta proposta en la revista d’informació de la ciutat, i em va semblar que era molt bona idea.
Primer vaig passar pel mercat municipal on em van donar una bossa plegada de roba per anar a comprar, que crec que pot ser pràctica i útil. Després vaig anar a recollir el cubell, però em vaig emportar una decepció. Es tan mini i tan ridícul que sembla de joguina. Quan s’hi hagin tirat les triadures d’un parell d’enciams ja estarà plè, i no en parlem si l’utilitzen families de 3 o 4 persones. He tingut la sensació que em regalaven el cubell de joguina de “la señorita Pepis”.
No sé qui ha tingut aquesta brillant idea, o potser ha sortit d’algun dels famosos càrrecs de confiança de l’alcalde, perque això sembla una “pocholada”.
Penso que en comptes de llençar els diners amb aquests cubells tan ridículs, que ja m’agradaría veure qui els farà servir, podríen fer servir els diners per fer més contenidors soterrats, que al menys els carrers es veuríen més endreçats i no es sentiríen tantes pudors, o sino, ara que hi ha tanta crisis, segur que molta gent agrairía que l’ajuntament no apujés tant els impostos, per exemple el de recollida d’escombraries.
Comprar coses inútils com aquests cubells que són de plàstic no contribueix gaire a la protecció del medi ambient.
Ah!, els qui se l’hagin quedat que vagin en compte de no agafar una lumbalgia cada vegada que s’hagin d’ajupir per tirar-hi alguna cosa, perque sino serà pitjor el remei que la malaltia.

Enllaç

1 de maig: Les coses no canvien gaire, potser gens

Albert Portell
Membre de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP-Vic)

El món està dividit per dues classe enemigues, els que posseeixen i els que no tenen res…  Així de contundent diferenciava la classe obrera de la patronal.
Francesc Layret, advocat laboralista, republicà, gran defensor de la justícia social i profundament catalanista. Va néixer a Barcelona el 16 de juny del 1880 i el 1907 ja tenia dues carreres, la de Lleis i la de Filosofia i Lletres. El 1902 formà part del grup fundador de l’Ateneu Enciclopèdic Popular que, tot i no tenir una arrel de base, sí que va servir per formar molts treballadors i treballadores .
Layret, com a advocat, de seguida s’involucrà amb el poble treballador català, defensant els seus treballadors i en especial els que estaven afiliats a la CNT, que aleshores era el sindicat majoritari. També s’endinsà al món de la política a través del partit UNIÓ REPUBLICANA i el PARTIT REPUBLICÀ CATALÀ, aquest últim que actualment existeix (encara que no sé si amb les mateixes ideologies).
Un trist 30 de novembre de 1920 quan Francesc Layret sortia de casa seva per anar a protestar pel trasllat de 30 presos anarcosindicalistes i uns altres del Partit Republicà, entre els quals hi havien Lluís Companys( president de la Generalitat de Catalunya)  i Salvador Seguí (el Noi del Sucre), va ser assassinat pels pistolers del sindicat lliure, sindicat molt apropat i pagat per la patronal, i també pels professors d’història dels instituts i universitats del nostre país.
Perquè tota aquesta petita biografia de Francesc Layret?
Perquè tot i haver passat quasi un segle , les coses en aquest país semblen no haver canviat gaire, potser sí en les maneres, però no els valors.
Els advocats laboralistes no són assassinats, però sí que són engolits per les patronals que se’ls posen a les seves nòmines. Als que no, intenten desprestigiar-los amb tot el pes del sistema. Ara no es diuen sindicats lliures, però si que se’n diuen sindicats o delegats independents (que no formen part de cap sindicat de base).  La política del país ha estat adormida molts anys pels partits de dretes i per partits que no ho son, però en fan la política, i quan no, sempre surt de la butxaca una inesperada crisi econòmica… Així ens tenen a tots quiets i lligats de mans i peus.
De totes maneres sempre ens quedarà la gran farsa de la “classe mitja” i del “ara no toca, que no és el moment…”
Per acabar deixeu-me fer un últim homenatge a Layret, amb una de les seves frases celebres:
“Els nostres principis nacionalistes son ara proclamats per un demòcrata i fins i tot han estat reconeguts per la constitució dels soviets de Rússia . Veieu, doncs, la raó que teníem quan dèiem que el principi nacionalista, no era un principi arcaic i atàvic, si no un credo de llibertat i Dret, que havia d’ésser defensat pròpiament per les esquerres i mai no encamat per les dretes.”

Enllaç

Amb el cap o amb l’estómac

Jordi Casals i Prat
Secretari d’Imatge i Comunicació Esquerra Osona

Des que Joan Carretero, líder de Reagrupament.cat va insinuar la creació d’un nou partit o plataforma electoral independentista per a les properes eleccions catalanes del 2011, els fets s’han precipitat i han acabat amb la sortida d’aquest d’ERC.
El fet que es negués a donar explicacions de l’article suara esmentat (amb portada a l’Avui, on es parlava obertament d’un nou partit) i el fet innegable que l’article debilitava el partit davant unes eleccions europees, on Esquerra ha trobat un candidat que il.lusiona a la base republicana i independentista en general, Oriol Junqueras, han fet que la direcció suspengués de militància a Carretero.
Així doncs, hi ha hagut trencadissa. Carretero i alguns militants més marxen i marxaran d’ERC, la millor eina de l’independentisme en les institucions polítiques catalanes.
Tothom té dret a crear un partit, només faltaria.
En la meva opinió, però, crear un partit independentista nou, com l’insinua Joan Carretero, anatemitzant el fet d’entrar en un govern i trencar la força parlamentària de l’independentisme és portar l’independentisme en un cul-de-sac.
Només un gran crisi política a l’estil italiana dels 90 (que va destruir el sistema de partits vigents per la corrupció d’uns i la caiguda del Mur de Berlín pels altres) podria portar a la ciutadania a donar suport a un partit nou i amb voluntat aïllacionista. Llavors, a Itàlia, no va ser la Lega Nord qui va ser hegemònic (ni al nord) si no Berlusconi, és a dir, mitjans de comunicació i poder econòmic. I és que si l’independentisme català ha patit d’alguna cosa ha estat la de manca de suport d’algun grup comunicatiu potent i de part del poder econòmic (com podria ser en el seu moment el Banc d’Escòcia, ara en mans de l’estat britànic).
Sense aquests dos elements, la influència mediàtica i el poder econòmic, cap partit nou pot aspirar a construir una formació amb voluntat d’esdevenir hegemònica a curt o mitjà termini. Sols podrà a aspirar a ser un grup minúscul, que pugui esdevenir un petit lobby parlamentari, a l’estil Ciutadans.
I si això succeeix, haurem de passar balanç de quants diputats independentistes hi haurà al Parlament, de moment n’hi ha 21. Un nou partit farà augmentar aquests diputats?
La Història ens mostra que només la unitat ens pot fer avançar en un procés de ruptura. La unitat a l’entorn de l’Esquerra Republicana de Macià i Companys (unitat de partits i d’agrupacions republicanes locals) va fer possible la proclamació de la República Catalana i la recuperació de l’autogovern després de segles.
Hom pot estar en desacord amb l’estratègia d’ERC de governar i des d’una majoria progressista, per tal de crear una Esquerra Nacional que sigui hegemònica en l’àmbit de l’esquerra catalana i liderar la nació cap a la llibertat nacional.
Governar per crear unes bases que ens permeti avançar cap a l’emancipació nacional, establir unes bases per tenir un teixit econòmic que miri més enllà de la frontera occidental i tingui una visió global. Per tenir una nació cohesionada des d’un punt de trobada nacional català, com ens aporta, per exemple el blindatge del català en l’educació i el Pacte Nacional per la Immigració.
I els balanços s’han de fer quan toquin, quan sabrem si les coses funcionen o no. Per exemple, haurem de valorar el finançament quan tinguem els números damunt la taula, no abans, oi?
Hom hi pot no estar d’acord, però trencar la baralla de cartes, perquè els teus plantejaments són minoritaris en l’organització no un està, és fer política amb l’estómac, no amb el cap.
Segur que tots ho fem amb el cor, però el millor company és el cap, la raó, la reflexió i, sobretot pels independentistes, la paciència.

Enllaç
Pàgina 2 de 40 pàgines  <  1 2 3 4 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11957152 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.3123 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 15
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/18/2012 04:59 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19