Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dijous, 25 Juny, 2009

Les obres de la C-17, un afront per a Osona

Una vegada més, el desencant ha acompanyat una reunió entre els alcaldes d’Osona i el Director General de Carreteres de la Generalitat. El dia de la revetlla es va convocar una reunió a Ripoll per explicar el que tots ja sabien de les obres i sense obtenir resposta al que s’ha plantejat. Les mesures de dilluns, tancar la C-17 en el tram d’Orís i desviar el trànsit per Torelló i Borgonyà s’estimen caòtiques, però poc importa a Barcelona. Com pot ser que la diada de Sant Joan estiguin ‘endreçant’ amb presses la carretera de Borgonyà? És que ha estat una decisió de darrera hora o és que ningú a Barcelona hi havia passat per assegurar-se que el trànsit de vehicles pesants pot comportar greus crisi de circulació? Hi ha moltes més preguntes sense resposta, però la primera ja seria qüestionar aquesta decisió del Govern prioritzant una obra que només s’entén a partir de pactes polítics i no de prioritat del territori. Una infraestructura altra vegada oblidada ha estat el tren. El desdoblament fins Barcelona és una prioritat molt anterior a aquesta obra vial, per exemple. Però és que tampoc han tingut la decència de potenciar el tram Centelles-Vic-Ripoll durant aquests mesos d’obres per facilitar el transport d’osonencs i ripollesos. El 2011 (ja), quan s’haurien d’acabar les obres, segurament el tram Vic-Ripoll de la C-17 el farem amb cinc minuts menys. Això sí que és un regal de primera per sortir de la crisi. Gràcies.

Enllaç

La força dels voluntaris

Aquesta edició destaquem la campanya ‘Ajudem els que tenim a prop’ que ha encetat la Creu Roja a nivell català, amb un seguit de kits de suport social que es lliuraran a partir del setembre i que contenen des d’aliments, a material higiènic i escolar, perquè en aquests moments les xifres de famílies que passen penúries s’han multiplicat. Si en els darrers mesos són ja 430 les famílies que s’estan beneficiant del Banc d’Aliments de Vic, tot fa preveure que la xifra anirà augmentant en els propers mesos i que aquesta tasca de suport social no pot recaure sobre l’Administració, cada dia més empobrida, i que només es podrà suportar amb el suport de la societat civil i, en especial, d’aquest inestimable grup de voluntaris que desinteressadament entreguen el seu treball en benefici de la societat. En l’estructura de la Creu Roja, com en la majoria d’ONGs, hi ha un nucli de professionals, però la tasca bàsica i la que hi dóna sentit i força és la que fan els voluntaris. Una setmana més ens toca aplaudir la bona gent d’Osona.

Enllaç

Vicenç Ferrer no ha mort

Maria Gil
Vic

Qui no havia sentit a parlar d’ell? Quants dels lectors de ben segur tenen apadrinat algun nen o nena de la seva fundació? Quanta feina ha fet aquest bon home? I quanta feina queda encara per fer al món.
Divendres en escoltar per segona vegada l’entrevista que li va fer la nostra presentadora de telediaris del migdia i en veure les imatges de la multitud de Indis que volien donar el darrer adéu al com anomenaven “Pare”, tenia la pell de gallina, gairebé llàgrimes als ulls i pensava, perquè al món no hi ha més Vicenç Ferrer?
Hi ha molta gent solidària, moltes ONGs que treballen per el desenvolupament. Entre tots granet a granet de sorra són petites ajudes per els més necessitats. Fan falta líders com ell que arribin a les consciències de la gent. La seva mort és un crit a la solidaritat, el seu treball i la continuïtat per part de la seva muller i el seu fill donen seguretat a aquelles persones que sempre tenen per excusa aquelles paraules de: “Els diners no arriben”.
Al nostre primer món, tot i que algunes persones ja viuen temps difícils, aquests dies només sentim parlar de milions i milions d’Euros per comprar jugadors de futbol, quina tristesa quan tots coneixem les xifres de morts diàries per manca d’alimentació, de sanitat… aquella paraula que no volem sentir i que se’n diu FAM.
He llegit quelcom de la primera fortuna mundial BILL GATES, que ha pres la decisió tremendament admirable de repartir la seva fortuna per ajudar als més necessitats. M’agradaria conèixer més sobre aquest afer si és possible, seria bo saber com i què d’aquest gest, que de ser veritat, seria una bona injecció, ja que la seva fortuna tinc entès que és immensament gran.

Enllaç

Triunfo de la ley

Pere Pi i Cabanes
Sant Hipòlit de Voltregà

La frase que encapçala l’article de Francesc de Carreras, publicat a La Vanguardia amb aquest mateix títol i en el que ell ja dubta si realment la va dir Churchill… ‘No comparto sus ideas y espero que nunca puedan llegar a triunfar. Pero daría mi vida para que pudiera seguir expresándolas’; si no estic confós, doncs “fa tants anys”, el que realment la va pronunciar va ser el Primer Ministre anglès Disraeli dirigint-se a Glasgtone, cap de l’oposició, i va ser duran el regnat de la reina Victoria d’Anglaterra a finals del segle XVIII o primers del XIX.
S’imaginen vostès que això ho pugui dir mai el Sr. Zapatero al senyor Rajoy, o viceversa o qualsevol altre polític espanyol, dels que “gaudim” al seu rival?. No creiem en miracles.

Enllaç

Cridats a la pau

Llucià Pou Sabaté
Granada

Vivim en un món d’exigències i presses, entre pors i estrès, amb falta de interioritat i temps per a gaudir aquest moment present, i contemplar amb pau el do del “aquí i ara”. De vegades ens quedem com apesarats per una ocasió perduda, tenim la temptació de mirar enrere amb la pena de no haver-lo sabut fer millor. Acabo de llegir Cridats a la vida, de Jacques Philippe, on parla que el major do que tenim és precisament la vida. La crida a viure és justament la primera que rebem de Déu, si bé aquesta crida és contínua. Podríem dir que la nostra vida no té un únic pla que, perdut, fa que res valgui la pena, sinó que sempre hi ha un “pla B”: la vida no és un tren que es pot perdre, sempre passa un tren als 5 minuts, encara que de vegades segueixi un pla de viatge distint, però serveix igualment. És una llàstima veure com algun se sent enganyat, amb un sentiment d’impotència, com si hagués hagut de donar certa “talla” per a una competició, i ja no hagués res que fer. Doncs la idea és equivocada per partida doble: ni la santedat depèn de marcar un rècord amb els nostres esforços, ni la falta d’èxit ens converteix en derrotats, el que ens duria al descoratjament i a la tristesa, que són font de tots els vicis: “sense crida, l’home quedaria tancat en el seu pecat… Per orgull, l’home es nega a rebre la vida i la felicitat de mans del Pare enmig d’una dependència confiada i amorosa. Pretén ser la seva pròpia font de vida i, de vegades, la seva pròpia satisfacció. Com a conseqüència sorgeixen nombroses sospites, temors i inquietuds, així com una exacerbació de la concupiscència. Al no esperar ja de Déu la felicitat a la que aspira, i volent obtenir-la per si mateix, l’home pecador tendeix a apropiar-se àvidament de tot un conjunt de béns que considera capaços de satisfer-lo: la riquesa, el plaer, el reconeixement, etc.”
Ho va dir bé clar Jesús: “No he vingut a cridar als justs, sinó als pecadors.” Aquesta frase manifesta la infinita misericòrdia de Déu, que crida a l’home no en virtut dels seus mèrits, sinó per pura bondat, i que no desitja que es quedi presoner del seu passat; sempre vol proposar-li un futur, siguin quines siguin les seves equivocacions. Però “aquest text té també per objecte fer comprendre que el mitjà més eficaç per a sortir del pecat i de la misèria, no és el de culpabilitzar-nos o afligir-nos: és el d’obrir-nos a les crides que Déu no deixa de dirigir-nos avui, qualsevol que sigui la nostra situació... Sense aquestes crides, l’home romandria tancat en els límits del seu psiquisme, de les seves imaginacions, dels seus impulsos i dels seus fantasmes… Entre la representació psíquica que fem de la realitat, i el que aquesta realitat és en la seva veritat i en la seva bellesa profunda, pot haver una important distorsió. No és el real el que ens empresona, són les nostres representacions. Així mateix, la interpretació i el pes de les nostres emocions no sempre estan en proporció amb la realitat de les coses. Unes realitats d’importància cabdal poden deixar-nos emocionalment indiferents, mentre que coses d’escassa importància tenen en ocasions una desmesurada ressonància afectiva en nosaltres”, i així la imatge que tenim de la felicitat, “la representació psíquica del que creiem capaç de fer-nos feliços, no sol tenir més que una llunyana relació amb la felicitat efectiva, i realment no pot satisfer-nos”. Les coses que pensem “tenen una part de veritat, i això cal tenir-ho en compte, però són limitades i de vegades enganyoses. Han de convertir-se permanentment, per a obrir-se a la riquesa del real que Déu ens proposa, que és més vast i més fecund que qualsevol elaboració psíquica”. Tendim a suggestionar-nos per l’última cosa que ens ha influenciat però que no és la més important. Necessitem un temps per a situar-la en el context del real, i “aquesta obertura a l’autèntica realitat no es produeix sense dolors ni renúncies, sense lluites ni agonies. És un treball que s’ha de reprendre sempre, mai acaba aquí baix, i permet accedir a una vida cada vegada més rica i abundant”. És un treball, a més, que ens obre a una perspectiva esperançada: el millor sempre està per arribar.

Enllaç
Pàgina 2 de 39 pàgines  <  1 2 3 4 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11957202 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2583 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 10
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/18/2012 05:04 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19