Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Divendres, 31 Juliol, 2009

El Pla de Barris, un bon suport pels Ajuntaments

30 de juliol de 2009

El Pla de Barris és un projecte que neix arrel de “La Llei de Barris”, aprovada pel Parlament de Catalunya el 2004, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial i pretén dotar les administracions catalanes dels instruments necessaris per tal de portar a terme intervencions de caire social i urbanístic en aquells barris de Catalunya que ho requereixin. Dels sis municipis osonencs que optaven a entrar-hi aquest any, quatre han entrat a la convocatòria: Roda de Ter, Sant Bartomeu del Grau, Centelles i Torelló. Els tres primeres participaran a la nova línia d’ajudes per a pobles de menys de 10 mil habitants amb el 75% de subvenció i Torelló ha entrat a la d’actuació integral amb un 50% del cost del total subvencionat. Sant Pere de Torelló i les Masies de Voltregà han estat descartats, però l’experiència de les altres edicions fa preveure que sigui escollits en la convocatòria del 2010. Una mostra del que es pot fer gràcies a aquesta llei la podem veure i viure a la ciutat de Vic, l’abril de l’any 2005 va presentar el Projecte d’Intervenció Integral ens els Barris Sud que es va aprovar i va quedar inclòs dins la segona convocatòria de la Llei de Barris. Una inversió de més de 12 milions d’euros que ja està donant els seus fruits. És important, com en aquesta edició, que petits municipis com Sant Bartomeu tinguin la possibilitat d’utilitzar aquesta eina per recuperar una esplendor que van perdre en els foscos anys de Hilados y Tejidos Puigneró.

Enllaç

Agraïment davant les mostres de solidaritat

Pere Blasi
Cap del Parc de Bombers de Vic

Davant les nombroses mostres de solidaritat rebudes per part de companys, particulars i diversos estaments, tant públics com privats, els bombers de Vic i en nom de tot el cos dels bombers de la Generalitat, volem agrair les mostres de condol rebudes pels companys morts en l’incendi d’Horta de Sant Joan.
Aquest suport ens fa una mica més lleuger el pes d’aquest desgraciat accident per continuar en la lluita contra els nombrosos incendis que assolen el nostre país’.

Enllaç

El dolor dels bombers i les famílies

Olga Lanau
Directora General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments

Aquesta ha estat una setmana tràgica per a nosaltres. Un atrapament en l’incendi d’Horta de Sant Joan ha provocat la mort de cinc bombers i l’estat greu d’un sisé que està lluitant per la seva vida a l’Hospital de la Vall d’Hebrón.
És difícil expressar el que sentim; funeral darrera de funeral estem vivint aquesta tragèdia amb el cor encongit, amb poques paraules i moltes llàgrimes i abraçades que intenten transmetre a la vegada el nostre dolor, però també el nostre recolçament a tots plegats, als companys, les famílies, els amics, els veïns.
Només els bombers i les persones més pròximes a ells saben qué significa viure amb un risc permanent per a la seva vida; les seves dones, els seus pares, els seus fills, germans, cosins, tiets, tots ens estan demostrant que malgrat el dolor, estan orgullosos de la feina que feien els nostres companys i nosaltres també ho estem. La nostra gent dona el que té, inclús la seva vida, qué més es pot demanar!
Voldria que aquesta carta fós un reconeixement a tots els que ens han deixat i també als que continuen, dia a dia, hora a hora, lluitant amb el foc i amb moltes altres emergències difícils i arriscades, no deixant que aquest intens dolor els impedeixi seguir treballant, cosa que els honora especialment en aquestes circumstàncies.
Pepe, segueix lluitant; nosaltres t’estarem esperant.

Enllaç

Aigua va!

Josep Maria Solà i Sala

El novembre del 1617 fou, de veritat, un novembre tràgicament humit.
Un novembre especialment diluvial. ‘El Meder passava per dessobre els ponts de Vic’, relaten tots els documents de l’època. Cert que en aquells temps no existien tants ponts com avui, però aquesta constatació fa de la inundació del 1617 la més important de la història. Els pellairesja no tractaven de salvar les pells, sinó que fins i tot de salvar la pell! El ‘rivo meritabillis’ saltava per damunt del pont del Remei, de la Calla, del Gurri i d’en Bruguer. La riuada convertia en runes el rònec Hospital de Sant Bartomeu, davant per davant del lloc on avuis’aixeca la nova urbanització a l’esquerra de la Calla. El balanç fet a la inundació es sumaven les pèrdues: ‘ ... l’aigua s’ha endut els molins a dos lleugues a dita ciutat i ha causat molta necessitat a los pobres y altres del poble per no poder fer farines, lo que ens dona grandíssima pena (...). Ha mal-mes els vorells, basaments i baranes dels quatre ponts, amb enderrocament de més de quaranta o cinquanta cases’. El resultat és que els prats quedaven sense terra, el bestiar quedava sense pastura i les carnisseries quedaven sense bestiar.
En total quedaven quinze cases en tot el carrer dels Esclafidors, a la dreta del Mèder.
Oficialment s’estimaven les pèrdues en unes 100.000 lliures malgrat que el taxador calcula més d’una dotzena de persones ofegades aigües avall, als que cal afegir la ruïna de molts ciutadans, principalment aluders, que ‘resten pobres i acabats’.
L’any 1773 en Josep Pou eleva una instància per dedicar una claveguera entre la seva pelleria i el teg del ‘molí d’en Saborit’. És el naixement de la vocació adobera del carrer dels Esclafidors i del crepuscle de l’hereu del molí d’en Saborit. Simultàniament, el Portalet es converteix en un passeig d’argelagues i de matolls, amagant l’estrep septentrional del pont romànic de la Calla i deixant el principi del carrer de les adoberies com una mena de passatge sota terra. El 1740 el nou pis de la Rambla de Montcada arribaria a nivell de la segona planta de la Casa del Comú dels pellaires, fins que ells paguen, de la seva butxaca, les obres d’elevació convertint els ‘baixos’ en una mena de cava d’escumós. Un dels prohoms inquiets que regenta la primera ‘botiga’ és l’Antón Casasses, prop del Porta de les Basses, avui plaça de Santa Elisabet.
Per allà goteja, suaument, la misteriosa ‘font de les orenetes’ amb la seva rara peculiaritat de rajar quan hi ha orenetes i que s’asseca exactament quan les orenetes s’agombolen preparant la retirada a noves terres.
A l’altre cap del pont es van aixecant, lentament, les hortes on posteriorment neixerà la pelleria de Can Rata. Les hortes on, abans, sortirà una font molt diferent a la font de l’oreneta: Serà la font de Santa Anna.
Potser queda més al nostre abast la tremenda riuada del 8 d’octubre del 1863, deixada al record de la posteritat amb el record de làpides a algunes façanes del Prat i al pont romànic de la Calla. I la imaginació és el record humà de 33 persones, alguns cossos mai recuperats i que la gent del poble situava immirgida per sempre en el fons del mar, empesos pel Mèder, el Gurri i pel Ter, subsidiaris del cop de riu vigatà i això en un poble que estava patint una set crònica!

Enllaç

Grazie Europa!

Joan Nogué Fajula
Membre del Grup de Defensa del Ter

En un article publicat a principis del 2000 m’encomanava al parlament Europeu per tal que fos des d’allà on es poses ordre al desgavell que patia el territori degut al excés de nitrats en les aigües subterrànies i que tenia el seu origen en l’aposta per un erroni model de ramaderia intensiva que, a més, generava afectes secundaris en d’altres vessants com ara la salut del consumidor , la dignitat i el benestar animal, l’elevat consum d’aigua o la mateixa supervivència de la pagesia autèntica i tradicional.
Lluny de treballar en una solució que donés abast al conglomerat d’aquestes problemàtiques, la trilogia d’actors(ramaders,polítics i consumidors) que intervenen en la tragicomèdia al voltant del purí, ho venent fent per la via del “qui dia passa any empeny” i la situació de llavors no ha variat gaire a la del moment present però si que hi han algunes novetats esperançadores que cal destacar.
Abans però,veiem aquesta realitat que es ve perpetuant en el temps.
D’una manera lenta però progressiva la contaminació per nitrats no para d’augmentar malgrat que des d’Asaporc asseguren que la cabana porcina no para de disminuir.
Serà que els nitrats provenen dels aires del cel?
Els diferents polítics que tenen competències en el tema i que cobren el seu sou rigorosament segueixen en la retòrica de que cal resoldre el tema però sense fixar terminis per tal d’assolir la fita, això sí, proposant solucions d’un cost elevadíssim que fins ara no s’han mostrat efectives. En una de les últimes es pretén desnitrificar in situ els aqüífers.
Tot plegat fa pensar si no estaran matant rates a cops de sac.
Les lamentables declaracions d’alguns alcaldes del Lluçanès,arran de la constatació de l’empastifament dels aqüífers i declaració de zones vulnerables, donen una idea de la mentalitat que impera en la classe política. Si un dels elements més important per qualsevol territori és l’aigua,com poden afirmar sentir-se perseguits per l’advertència, amb rerefons europeu, sobre la greu contaminació que afecta els municipis que presideixen?
Perquè ni polítics ni ramaders volen sentir a parlar d’un canvi de model que resolgui la problemàtica en el seu conjunt, com seria donar un gir cap a una ramaderia ecològica que de pas esponjaria l’excessiva densitat actual de caps de bestiar?
No seria millor abolir d’una vegada per totes el purí i apostar per un modern sistema de neteja en sec, on el jaç substitueixi al engraellat i que alhora suposaria reduir dràsticament la despesa d’aigua?
Tenint en compte a més, que una vegada en el camp, l’adob sòlid apart de ser un excel·lent fertilitzant no presenta problemes de filtració ràpida cap el subsòl com fa el purí ni tampoc deixa anar la coneguda flaire i alhora emblemàtica icona de la comarca.
Resulta penós haver d’escoltar que fer les coses d’aquesta manera no resultaria rentable i potser el gran fracàs i alhora repte per la societat moderna passi perquè  tota iniciativa o activitat que sigui bàsica i necessària socialment i viable ambientalment ho sigui també econòmicament.
I per últim cal mencionar el consumidor,autèntica peça clau per tal de decantar la balança en un sentit o altre ja sigui perpetuant el model de disbauxa actual o practicant un consum responsable que obligui a polítics i ramaders a canviar el xip. 
Mentre una minoria, compromesa amb la penúria alimentaria a nivell planetari, opta per reduir total o parcialment el consum de carn i considerar alternatives vegetarianes o com a mínim consumir-la procedent d’explotacions ecològiques, la resta segueix sumida en un adormiment o superficialitat permanent que fa inviable qualsevol canvi de rumb.
D’altres punts que caldria considerar i legislar per tal de normalitzar el sector agrícola i ramader i evitar l’enverinament d’aigües i sòl:
Posar fre i evitar l’especulació. Que els únics inversors siguin aquells que treballen i viuen de la terra i que l’únic fi sigui guanyar-se la vida i no pas enriquir-se com han fet diversos terratinents del sector.
No hauria de ser públic visualitzar l’engreix dels seus patrimonis i convidar-los a pal·liar els costos ambientals generats per una excessiva ambició?
Tenir sentit de la mesura. A més de la desproporcionada cabanya porcina,l’any passat a Catalunya es varen sacrificar divuit milions de porcs. Una xifra que per polítics i ramaders sembla ser insuficient i que cal potenciar com sigui. A Osona amb la illa càrnia al Bruguer.
Que potser pretenen batre el record del món de defuncions porcines?
I per suposat, una normativa racional hauria d’anar acompanyada de la prohibició  d’entrada de productes provinents d’indrets que la incomplissin.
En mig d’aquesta foscor arriba una escletxa de llum amb dues directrius elaborades en el Parlament Europeu com són la directiva marc de l’aigua (DMA) que ha de repercutir positivament tant en la qualitat dels aqüífers com en els habitants del riu i la llei de benestar animal, l’anomenada condicionalitat que ha de vetllar per la dignitat en el tracte i en les condicions de vida del bestiar. Dos autèntics brots verds que suposen un primer pas d’acostament a la cultura ecologista del no a l’enverinament de l’aigua, del no al maltracta animal,del no a polítics incompetents,del no a productors irresponsables i del no a consumidors que estan a la lluna.
En fi, que resulta molt trist veure com el poble català, que deien es diferenciava de la resta per l’abundància de seny, és incapaç de normalitzar els seus desequilibris mediambientals i que a sobre mira amb mals ulls algunes de les mesures correctores amb regust d’encert que dictamina Europa.

Enllaç
Pàgina 3 de 49 pàgines  <  1 2 3 4 5 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11957214 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.3214 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 12
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/18/2012 05:05 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19