Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Divendres, 28 Agost, 2009

Peatge per als camions i obres pel setembre… o no

27 d’agost de 2009

El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, (ahir a Olost) ha tornat a posar al damunt de la taula la possibilitat que els camions de gran tonatge i de llarg recorregut se’ls penalitzi amb un peatge per evitar que circulin per l’Eix Transversal. Aquestes declaracions fetes aquest mes d’agost, anaven acompanyades de la notícia que aquest setembre començarà el gruix de les obres de l’Eix Transversal, uns treballs anunciats pel 2008, i va ressaltat que el Govern està fermament decidit a què aquesta obra «es faci i es faci bé». Com si existís la possibilitat que es facin malament… Mentre, però, seguim lamentant les morts que es van produint en aquesta carretera. El peatge és una solució, a què? Si circulen menys camions, hi haurà menys accidents? Si aquesta és una possibilitat, encara que fos remota, fa molts anys que s’hauria d’haver aplicat i, presumiblement, alguns accidents s’haurien evitat i, qui sap, potser també algunes morts. Aquesta és una reflexió especialment dura, però és que ja n’hi ha prou de justificar-se amb errors dels altres. Nadal anuncia cofoi que ell donarà la cara quan hi hagi problemes a rodalies, un cop s’hagin cedit les competències, però, per explicar què? Que els hi han cedit un servei deficitari i que s’actuarà en els propers mesos-anys… L’acció de govern porta a decisions equívoques segons les opinions d’altres, com prioritzar un desdoblament de la C-17 fins l’entrada de Ripoll, i això és absolutament legítim, però hi ha mesures, com el peatge als camions que circulen per l’Eix Transversal que una part de la societat civil reclama des del mateix dia de la seva inauguració.

Enllaç

Els catalans ‘ho teniem’ tot pagat

Pere Pi Cabanes
Sant Hipòlit de Voltregà

Fa molts anys que Francesc Pujals –qepr- va pronosticar i ho va deixar escrit que el dia de demà, els catalans, pel sol fet de ser-ho, quan anéssim pel món, ho tindríem tot pagat…
De moment, no va pas encertar-ho i el més trist del cas és que, a més a més, pel sol fet de viure a Catalunya, ens toca “bailar con la màs fea” i és que d’ençà que “gaudim” del govern tripartit, “d’esquerres i de progrés” -“dime de que presumes y te diré de que careces”- de moment tenim aquests “beneficis”.
Des que van debutar, al so de timbals i platerets, paguem “QUATRE CÈNTIMS” de més, en el preu de la gasolina, comparat amb els altres espanyols.
No cal que tornem a comentar la voracitat recaptadora del mateix, amb la tant i tant criticada -sense que ells es donin per al·ludits-  “llei de Successions i Donacions” que pràcticament només s’aplica a Catalunya. I que el senyor Saura, en la seva darrera intervenció al Parlament abans de vacances, encara va tenir la barra de vanagloriar-se, que a Catalunya el “seu” govern la tingués vigent.
I ara el que faltava pel ‘duro’. El Departament d’Interior, comanat per l’inefable ecosocialista senyor Saura, ha assegurat que, a partir d’octubre, tothom que necessiti ser rescatat pels bombers de la Generalitat, haurà de fer front a les despeses del servei i que la factura pot oscil·lar entre els 300 i 70.000 euros. Diuen que totes les comparacions són odioses, però ja està bé que ens estiguin prenen, una vegada més, el poc pèl que ja ens queda. A la resta d’Espanya, aquest servei, el presta la Guardia Civil i el seu cost està inclòs en els Pressupostos Generals de l’Estat i com sigui que els catalans, amb els nostres impostos, contribuïm fortament amb els mateixos, en “román paladino”, vol dir que a partir d’octubre, apart de que podem veure’ns obligats, desgraciadament, a pagar aquest “servei” a la Generalitat, també paguem una part molt important del que s’estalvien la resta d’espanyols que no tenen l’alt honor… de VIURE A CATALUNYA.
Ah!, aixó sí, la factura la rebreu redactada en CATALÀ !.
Aquest escrit enviat per mail el dia 5, a les 10,10 a Catalunya Radio, ha estat llegida, però com sempre, extractada, a les 10,20 en el programa ELS MATINS DE C.R.

Enllaç

Tossuts o reincidents

Ramon Torra
Manlleu

Si ens mirem els darrers cent anys de la nostra història recent, són ben clarificadores les efemèrides succeïdes al nostre país. La primera mancomunitat a mans d’en Prat de la Riba que els de la banda contrària en diuen de dreta, va ser un dels períodes més fructífers de la primaria del passat segle, canvià les estructures de vies ferrates que moltes d’elles subsistien des del temps dels romans i que encara que hi hagi algun xerraire que li sembli haver descobert aquestes vies antigues ara, no fa pas gaire que entre poblets de pagès encara han sigut de pler servei fins ben entrat els anys 1950. Va ser aquest ciutadà de Castellterçol el polític que amb la seva raquítica autonomia va ser capaç de construir la més gran xarxa de vies de pendents normalitzats posant-ne una gran majoria d’elles al nivell que les feien als països més avançats. Desaparegut aquest, d’immediat arriba el desgavell i entrem en dictadura, altre vegada persecució i exilis de població fins arribar la república que amb unes generals que guanyaran les dites esquerres, després d’un estimbat Estatut rostos avall des de Núria, acabarà destrossat per les instàncies més ràncies d’aquella esquerra hispana jacobina. Tot plegat en surt un curt parèntesi que no va durar gaire amb una Generalitat governada a batzegades fins arribar empresonar a tots els que n’eren part, plenament aquesta a mans d’una radicalitzada esquerra per acabar a plantofades amb la radical dreta i esclata el gran desgavell que ens cau de la gran guerra civil, ja hi tornem ser, amb un nou dictador que ens tornarà endarrerir fins a cotes aleshores mai imaginades.
Com que no en tenim prou amb tots els fracassos obtinguts tant dels dos dictadors com de la república, una vegada mort el seu darrer generalife ens ve novament democràcia de mida hispana “con su todo atado y bien atado”, eleccions i tots de cap a una nova experiència . Com que no hem escarmentat encara prou de tots els xafastres d’abans i després de la gran guerra civil, tornem a confiar en al mateix parany de l’esquerra i per més misèria en la de comunistes i sociates centralitzats que ens deixen ben adobats amb un nou pamflet d’Estatut a dalt del Parador de Sau.
Després d’encetat un preintent de Generalitat a mans d’un president vingut d’exili que uns el titllen de caçador dinerari i altres d’egòlatra, acabem instaurant govern autònom que acaba a mans d’un nou partit emergent que és el qui a guanyat les eleccions del territori. Amb l’esquifidesa que en rossega aquest mal arribat Estatut dit de Sau a mans d’aquest nou naixent partit emergent que és de centre presidit per un Sr. Pujol però que de res s’assembla als que en tenen origen històric i que els trinxeraires el titllen de dretà, amb els molts anys que restà en el poder cal reconèixer que es va aconseguir muntar tota una estructura pròpia de país a base d’aprofitar tots els rosegons que ens deixaven abastar els del centralisme procedents d’un mal Estatut, però que després d’això, encara té molts articles que moriran quan entri el nou sense que mai hagin sigut aplicats. Varen ser els mateixos dels dos principals partits de la dita esquerra centralista els que ens en varen fer el redactat i després l’imposició d’aquest Estatut de Sau i els qui més tard des del seu centralisme ferotge dit d’esquerra, han contribuït escanyar-ne fins avui la seva total aplicació.
Avui tornem estar sota pressió per el nou Estatut i estem altra vegada sotmesos a una altra gran patacada a mans d’una mateixa esquerra per a defensar-lo amb iguals mancances com les que hi va haver a tots els anteriors, la gran oportunitat que varen tenir de fer país abans del primer coixejant tripartit on les forces netament catalanes tenien la majoria absoluta, es va perdre la que podia haver estat la millor legislatura, possiblement no la tindrem mai més una altra ocasió tant bona per a governar, aquesta picabaralla entre els dos nostres genuïns partits la pagarem mol cara i allò que va dir aquell celebra filosofaire de: Que esdevindria un dia que els catalans per anar per al món ho tindríem tot pagat, s’ha acabat!. Hem sigut nosaltres mateixos els culpables de fer-ho saltar tot a trossos i sense l’ajuda de ningú.
Si mirem temps passats, hem d’admetre que encara estem de sort que vàrem ser ficats de pler a la CE i ens resta l’esperança de què aquesta institució faci de fre per els abusos de “Pronunciamientos y Golpes del Estado” que tant varen rendir a l’absolutisme de la seva Hispanitat. Si no haguéssim entrat en aquest organisme europeu, hores d’ara ja en portaríem un munt d’anys altre cop resistint-ne algun que altre “Generalito” entomant noves davallades per temps indefinit.

Enllaç

Minces històries d’unes grans vacances

Joan Turró Calvet
Director

Un dia toca. No hi ha excusa validable per evitar l’anada al parc aquàtic de rigor. El tal fet va succeir divendres de la setmana passada i com, un conegut-da, ens va explicar el seu desencís del dia que va voler anar-hi amb la família i es van trobar el cartell de ‘complet’, nosaltres vam ser, no els primers, però entre els segons i tercer d’arribar, just en el moment que obrien portes. Cua, és clar. I trucada de tranquil·litat als cosins que venien de Sant Hipòlit per compartir les 9 hores d’atraccions aquàtiques.
Dissortadament, aquell dia m’havia compromès per anar a dinar amb la directora d’una publicació bisetmanal amb seu a Figueres. Amb les seves actuals experiències em va fer recordar èpoques passades i millors, quan teníem possibilitats de plantejar promocions relacionades amb el territori i que tenen bona acollida entre els lectors. Una cosa sí em va quedar clara, la crisi econòmica està sent molt menys dura que al nostre territori. Hi va haver anècdota. A Figueres conviuen dues publicacions i no són ‘molt’ amigues, tot i que tenen les seus, una davant l’altra, a l’Avinguda Salvador Dalí. Com no podia ser d’altra manera, just al pujar al cotxe per anar al restaurant, van passar per davant de nosaltres el gerent de l’altra publicació i la cap comercial… Un «holaaaaaaa….» llarguíssim i em deix de normalitat fingida. Un estrany espectador, si hi hagués estat, podia pensar que aquella era una situació habitual.
Tot plegat em va acabar portant a les portes del parc una hora abans de que treguin al personal i mitja hora abans de tancar les atraccions. Els amables vigilants em van negar l’entrada per anar a buscar la família amb un entenedor i sec «no se puede!». Quan només quedava la dona de fer feines van acabar sortint per la porta. Contents, és clar. Jo mentre vaig viure diferents experiències. Totes elles relacionades amb petits robatoris que havien sofert aquells visitants. Especialment frapant va ser seguir el dol d’una nena d’uns dotze anys que li havien robat la motxilla amb la roba i el mòbil. Es va quedar una estona a la porta, amb llàgrimes ressolant-li per les galtes per si veia algú sortir amb els seus trapaus. El ‘vigilante’ li va acabar explicant que els lladregots llençaven els objectes a l’altre costat de la tanca perimetral, que podien anar allà a mirar-ho… Ell no, tenia molta feina controlant que jo no em ‘colés’.

Enllaç

ERC, quin partit vol ser?

Jordi Casals
Secretari de Comunicació d’ERC a Osona

L’estiu és una bona època per a reflexionar, tens un temps que altres moments no en disposes. Jo he aprofitat per fer-ho sobre el partit en què milito, ERC.
Esquerra és el partit degà de la política catalana, va néixer al 1931 en els últims dies de la monarquia autoritària d’Alfons XIII. Des de llavors va ser eñ partit hegemònic català durant els 30; Franco i la seva dictadura van reprimir durament el republicanisme català i va imposar una nova classe dominant lligada al nacinalcatolicisme espanyol. ERC va passar a l’oposició clandestina mentre mantenia, a l’exili, la Generalitat, però sense fer política partidista.
Amb la recuperació de la Generalitat, ERC ja no era el partit majoritari ni hegemònic català, sinó el catalanisme moderat de Pujol i el socialisme del PSC.
L’ERC de Barrera va apostar per CiU ancorant-se cap a una opció, esdevenint crossa de CiU; amb Hortalà el fet es va accentuar.
Després va començar l’era Colom i ERC va esdevenir el partit independentista de referència, amb l’inici de reivindicacions (peatges, concert econòmic, estatut, etc.) que llavors eren minoritaris però que anirien introduïnt-se en l’agenda política catalana.
Amb l’era Carod-Puigcercós, es va dissenyar una nova estratègia, que era la d’esdevenir un partit hegemònic i ocupar l’espai de l’esquerra. És el que se’n diu la construcció de l’esquerra nacional.
Amb aquesta via s’arriba al pacte tripartit per fer un nou estatut i, en el segon, per aconseguir el millor finançament possible, a més de fer una obra de govern de construcció d’estructures d’estat.
Però aquesta estratègia no ha acabat de reeixir fruit de les contradiccions internes que han acabat amb la creació de corrents crítics i la sortida de part de la militància en última instància. Amb tot, tampoc s’ha d’ignorar la pressió ambiental dels poders mediàtics i de les estructures d’estat de Madrid (cal recordar, per exemple, la filtració a la premsa per part del CESID de la reunió entre Carod i ETA? i de la retallada de l’estatut?).
Els partits d’avantguarda han de ser conscients que es situen en un procés històric de llarg abast, que el curterminisme no té sentit. També hem de dir que els catalans no hem començat fa dos dies…
L’avantguarda política demana sostenibilitat en el temps i consistència en la praxi política, sense perdre l’horitzó polític.
L’amenaça, a més de l’ansietat política curterminista, és la de caure en la praxi on per buscar l’hegemonia política hom no treballa a partir dels seus principis polítics, sinó que s’adapta als principis polítics dominants del moment, amb el resultat de desvirtuar el projecte inicial i esdevenir un actor polític estèril.
Esquerra ha de ser conscient que el seu objectiu és la independència i que sols ho aconseguirà no perdent la condició de partit d’avantguarda, conscienciant a la ciutadania (el sobiranisme cada cop és més important a Catalunya) i esdevenint el partit hegemònic o bé fent moure cap a tesis sobiranistes a CiU i PSC.
Això es pot fer de diferents fórmules i pactes, però no es pot perdre mai de visió aquest fet i que com deia abans cal sostenibilitat en el temps i consistència en la praxi política, allunyant-se del curterminisme de la ingenuïtat política i no caure en la voluntat de ser frontissa ni en l’error d’esdevenir crossa de ningú.

Enllaç
Pàgina 2 de 20 pàgines  <  1 2 3 4 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11957259 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.3642 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 11
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/18/2012 05:09 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19