Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dijous, 24 Setembre, 2009

Algunes idees… les tindran en compte?

Júlia Valls  
Vic

Fa pocs dies s’han celebrat les festes del Barri del Remei, però els veïns de la Rambla Tarradellas aquest any no n’hem pogut disfrutar, ja que avans era habitual fer-hi la xocolatada, la festa de l’espuma, el ball… entre d’altres coses.
La Rambla que teníem era un lloc molt idoni per fer-hi totes aquestes activitats, evitant haver-les de fer al mig del carrer i entorpint la circulació.
Ens han pres la nostra estimada rambla, junt amb els seus arbres, bancs i el parc infantil, i en contra del desig de quasi bé la majoría de tots els veïns. Era un lloc amb molta vida.
Es van presentar més de 600 signatures mostrant el rebuig a la construccció d’un aparcament soterrat que no volíem i que no era necessari. Ens van ignorar.
Ara, el mal ja està fet, i malauradament els magnífics arbres que hi teníem són irrecuperables.
Com quedarà la nostra estimada rambla? Diuen que la deixaran coberta de sauló (sorra).
Mai més serà el que era. Quedarà una rambla trista i molt pobre, i és possible que es converteixi en el pipican del barri.
Els errors hauríen de servir d’experiència, com el que van tenir en construir l’aparcament de la rambla del Passeig, i que un cop fet i no agradant prou, després van fer enquestes als seus veïns preguntat de com els hi agradaria….? Quina contradicció!
Com la dita aquella que diu “que quan era mort el combregaben”.
Aquest ajuntament que ara tenim sempre ha anat a la seva.
Vic hauria d’apendre molt de la nostra veína ciutat d’Olot, en la qual dona gust de passejar-hi, ja que a qualsevol indret hi pots trobar arbres, parcs i jardins, bancs i zones verdes. Es d’envejar!.
Tot passejant’hi un dia vaig descobrir un parc on hi havien uns bancs i cadires que mentres estaves seient es podia pedalar, com si fos una bicicleta. També hi havia una mena d’aparells per poder fer activitat física (pujar escales, moure els braços…). Em va sorprendre i ho vaig trobar molt interessant. Vaig pensar que tant de bó això ho tinguessim nosaltres!.
Estaria bé que al menys fessin un tros de la rambla amb paviment per poder-hi fer les activitats que avans s’hi feien, i un altre tros amb gespa i algun jardinet que dongui una mica de vida, i evitar que sigui una rambla tan freda i trista com és la rambla del passeig (on hi predomina el formigó) -sense ganes de voler ofendre a cap veï del passeig-, ells no en tenen cap culpa.
A quatres passes hi tenim el riu Meder. No fa geire, a la paret de formigó hi van plantar una gran fotografía antiga de la zona. Està molt bé, però només una foto queda molt sola i bastant pobre.
Ja que en el nostre barri encara no han construit ni la biblioteca, ni el centre cultural, ni la zona esportiva, ni res del que ens van prometre, segur que potser un bon grapat de jovent aficionats al graffiti estarien encantats de tenir permís per decorar el tros de paret de formigó de la ribera del Meder. El graffiti també és art!. I si l’ajuntament no ho veu prou clar, podría elegir un tema a seguir i promoure un concurs…
Cal que aquest ajuntament s’obri una mica més i no sigui tan tancat als seus ciutadans.

Enllaç

Solidaritat amb Vicki Sherpa

Joan Turró Calvet
Director

Aquesta setmana ens ha arribat la notícia que Vicki Sherpa, la ripollesa Victòria Subirana, fa deu dies va ser apallissada per la policia nepalesa dins l’escola ‘Catalunya’ que ella va fundar al Nepal l’any 2000 (amb el suport de la Generalitat i Arquitectes sense fronteres), que imparteix classes de primària a nens de la zona rural de Manamaiju, a les afores de la capital nepalesa. Ara està ingressada en un hospital de Katamandú, a la Índia. El més greu, però, és que la Vicki està atemorida i tem per la seva vida quan surti de l’hospital. La gent del seu entorn ha denunciat públicament aquesta situació per forçar l’actuació de les autoritats, però aquesta crida només tindrà repercussió si hi ha una decidida pressió popular. La Vicki és una mestra entregada i el seu treball com a cooperant és i ha estat un exemple i un orgull, especialment per a la gent d’Osona i el Ripollès on sempre ha tingut un gran recolzament, també des de la UVic on ella es va formar i on se li va atorgar la Medalla d’Or l’any 2000.
La Vicki i els nens que van ser apallissats (nens desfavorits, alguns cecs com el cas de Bebita una que, a més, té una cama paralitzada i que des de fa 10 anys està al seu costat), estan patint les coaccions de les màfies locals que, amb el beneplàcit de les autoritats, utilitzen els diners de les ONG’s instal·lades al Nerpal en benefici propi. Ella ho va denunciar fa un any amb una vaga de fam i vol seguir-ho fent. Mentre, però, la Fundació Vicki Sherpa té els seus comptes bloquejats i està en perill la continuïtat de les esoles que s’han anat creant. ‘La Vicki ha dedicat la seva vida a lluitar incansablement contra les desigualtats socials de nens i nenes, marginats, discapacitats i dones del Nepal i ha utilitzat l’educació com a eina per poder combatre aquestes desigualtats i provocar així un canvi social’, aquesta és la pública definició que es fa de la seva tasca a la pàgina d’internet de la Fundació.
La situació de la Vicki, hi ha una detallada informació al setmanari El Ripollès, ha estat denunciada per Carles Llorens, secretari de Relacions Internacionals de CDC, «fa uns mesos hi hagué un gran enrenou per ser present a l’homenatge de Vicenç Ferrer. Hi havia moltes càmeres i flaixos. La feina d’aquesta cooperant de Ripoll no és menys heroica que la de Ferrer, però a l’hospital de Katmandú, no hi ha ningú...».

Enllaç

Les xifres de la crisi fan por

Josep Pujadas Gil
Enginyer Industrial

Són per esgarrifar, però les grans xifres, quasi incomprensibles si es parla de mils de milions d’euros, s’han d’analitzar i comparar si volem tenir referències del que se’ns parla, i del que tenim a sobre. Per exemple, podem partir del pressupost de la Generalitat, uns 36.000 milions anuals, provinents dels nostres impostos, directes o via retorns de Madrid que tant costa d’arrancar, i tanta incomprensió aixeca a la resta del Estat, tant als indocumentats que no coneixen la nostra realitat, a ells arrelada pels vincles comercials i familiars producte de la immigració a partir dels 60, i la mútua pertinença a l’Europa del euro, com també als interessats en fer-ho servir com a arma política per captar vots.
Amb aquests 36.000 milions, on també s’inclouen els ingressos del polèmic i discriminatori impost sobre successions, s’han de pagar principalment les 3 M, mestres, metges i mossos, a més de tots els funcionaris i polítics, fer túnels, carreteres, subvencionar Casals sud-americans i retornar part del deute i els interessos als bancs.
Doncs bé, només els deutes de 3 empreses, certament importants, però de les moltes que hi ha a l’enfonsat ram de la promoció-construcció, ja l’igualen. Els més de 7.000 milions de Martinsa-Fadesa, del breu president del Real Madrid, els més de 9.000 de l’Immobiliaria Colonial, mig venuda hàbilment pel seu antic propietari, La Caixa, el 2006 anticipant la crisi, i els més de 18.000 milions de Sacyr, que es va intentar vendre per 1 euro als russos si es feien càrrec del deute, ja sumen tot el pressupost de la nostra Generalitat.
També aquestes xifres de només 3 empreses queden molt per sobre dels 15.000 milions que li costen Déu i ajut arrancar i justificar al President Zapatero, amb la propera pujada que patirem tots de l’IVA, dels impostos especials, a més de les retencions de les rendes d’un capital que a qui el té, cada dia rendeix menys. Pensar sols en els impostos a les grans fortunes és una entelèquia. Els seus instruments financers, els SICAV sumen 26.000 milions tant sols. Amb un guany anual del 10% serien 2.600 per tributar, i encara que el 18% es doblés, són menys de mil milions.
També lluny dels 7.000 milions (recordem, la simple deute de Martinsa) que el President Sarkozy espera estalviar suprimint dolorosament 105.000 llocs de treball a l’administració gala.
Com hem arribat tant lluny? Hi ha molts factors interns que es podrien analitzar, no hi hauria espai, i al meu parer un d’extern important. El creixement meteòric a nivell mundial dels diners com apunts comptables als bancs, fa que hi hagi un excés de liquiditat brutal que s’ha de canalitzar i fer rendir. Mil euros a un interès del 10% acumulat quasi es doblen en 7 anys i tripliquen en 12. A la borsa els rendiments a vegades han estat més grans. Cert que hi ha correccions en aquesta última, però el fet és que va molt més ràpida la generació de diners que la producció dels bens que aquests poden adquirir, inflació descomptada. Aquest diners han de tenir garanties al darrera i fins fa poc arreu del món, l’habitatge, que es creia que sempre pujava, semblava la millor. És per això que España, amb l’atractiu internacional de la nostre jove democràcia, els Jocs del 92, el sol que la feia veure com la Florida dels jubilats d’Europa, va atraure milers de milions. Per això aquí els nostres Bancs i Caixes, no estan contaminats amb les subprimes dels USA. Nosaltres som les subprimes d’Europa. I ara i els propers anys, aquesta muntanya de deute, més de 10 vegades el pressupost anual de la Generalitat, i quasi la meitat del que va suposar l’ajut a la banca del govern USA que va impedir la fallida mundial en cadena, s’ha de retornar. Bancs i caixes només poden anar recaptant diners per retornar-ho. Si no arriben, els haurà d’ajudar un Estat via els nostres impostos o augment del deute per generacions futures. No ens podem declarar en suspensió de pagaments com a país, perquè no podríem ni comprar el gas-oil per escalfar-nos a l’hivern. Hem de resar perquè el tipus de l’Euribor es mantingui baix i que la recuperació a la resta del mòn, que no aquí, no façi disparar un altre cop el preu del petroli.
Tota aquesta pluja de diners prestats va fer que ara hi hagi una oferta d’habitatges de 1.600.000 unitats que costarà una dècada a absorbir. Tot un sector paralitzat. Més de 4,5 milions d’aturats, un 20%, doblant la mitjana europea, (que suposaria tenir més de 2 milions treballant i cotitzant). Sector que a més va atraure una immigració, molta d’ella ara sense feina i desconcertada, però que no vol retornar als seus països, perquè lògicament es troben més bé aquí amb un petit subsidi d’atur i sanitat i escola de franc per la seva família, que no tenint feina al seu país però sense aquests serveis. Un feix de problemes que tenim al damunt. La llarga festa es va acabar i com que l’havíem fet manllevant, ara toca pagar-la a base de treballar i estalviar i rebaixar tots el nivell assolit. Les xifres esgarrifoses fan por.

Enllaç

La Diada i altres fets

Ramon Torra
Articulista

Igual com fa tres o quatre anys enrera va passar amb un altre grup, a la darrera Diada ha sigut vergonyós que hagin tornat a succeir fets d’escridassar insults contra una persona, a qui algun d’aquests que pertanyents a la dita esquerranossis extrema -que sempre van plens de raó-, les simpaties del qual encara que no siguin del seu tarannà, en el joc de la democràcia estan obligats a respectar. Més encara, que hagin ocorregut en presència dels actes de l’ofrena d’Autoritats de la Ciutat de Vic d’enguany davant de la Placa del nostre heroi nacional Bach de Roda.
Si el Sr. Anglada cau tant malament a aquest grup, per les males maneres de comportar-se que han tingut, els dic: Per què no aneu als llocs on aquest personatge troba el seu brou més preuat de superació i resoleu vosaltres mateixos els problemes de convivència, prenent-li la feina ordenadament, redreçant les mancances existents?. Quan els ciutadans afectats per problemes d’incivisme de determinats barris, veuen que les autoritats fan l’orni, exhaurida la paciència amb les inoperants instàncies municipals, es lògic que el ciutadà acabi per cridar l’Anglada. Ah! Quan algú fart d’aldarulls decideix aquest camí, i ho saben a Casa de la Vila surten corrents cap el lloc dels fets. A ells, el primer que se’ls acut tot seguit és llençar acusacions del perquè no se’ls ha avisat abans. I de vagades, insultats per aquests esquerranoides baladrers de torn.
Un xic més d’un any enrera, hi hagué problemes a Torelló on les autoritats es varen passar un munt de temps sense actuar malgrat les peticions del veïnat. Quan varen saber que cridaven l’Anglada es varen haver de fer un fart de córrer per passar-li al davant, però finalment acabaren per fer tard perquè quan hi arribaren, el de Vic ja n’havia tornat.
Molt més vergonyós és encara veure com els habitants de Ciutat Vella i Boqueria, estant recorrent també a aquest vigatà per a intentar resoldre els problemes de les pixarades, vòmits, torradores i prostitució imperants al seus barris. Quan se n’ha assabentat que aquest hi baixaria, el Batlle Hereu, uns pocs dies abans, ha hagut també de córrer per mirar de portar la iniciativa, ha fet entrar la mundícia d’aquells entorns per una porta i la fet sortir per l’altra, ara bé, la solució brilla per la seva absència. Caldrà veure si no es veuran aquells veïns obligats a tornar cridar l’Anglada per a fer més pressió a aquell tant malmès districte; després de tants anys de degradació cap dels seus batlles ha sigut capaç d’arranjar-ne res, aconseguint que Barcelona sigui la ciutat més bruta i degradada de tota Europa. Per raons professionals he conegut moltes ciutats del món, en cap d’elles he vist semblant cosa com la que vaig trobar-me aquest hivern un dia anant a Can Millàs Editor. Pujant Rambla amunt, feia força anys que no hi havia passat i vaig restar sorprès del grau d’abandonament imperant en aquella via que tant varen cantar autors del passat com a Rambla de les Flors. (Ara rambla de la merda).
Un any abans de la darrera contesa municipal en aquestes mateixes pàgines d’Osona Comarca vaig advertir a tota la dita Esquerranossi Comarcal que si aquesta fardança cridanera o sorollosa no s’espavilava a ocupar-li el seu lloc quan hi ha aldarulls d’incivisme i abusos dels forans, l’Anglada faria el seu agost, cosa que així va ser en els principals ajuntaments de la Plana. A Vic, acabà per a ser segon, després del CiU més votat. A més, ja hi ha qui diu que seria molt interessant que en fes ell de batlle, maldament ho fora per un sol mandat, puix que així s’acabarien els robatoris i els aldarulls per dintre ciutat, a més de netejar els mercats de dimarts i dissabtes de tota la xavalla que s’hi acumula amb parades que vénen plenes d’irrissòrics i estifollats articles que en degraden la plaça central. Gràcies això, és el Passeig el que se n’ha beneficiat conservant encara un xic la qualitat. La primavera passada vaig coincidir en un cap de setmana quan tornava d’una Fira “Deutsch Mustermesse” d’Alemanya, passar per la ciutat suïssa de Basel, després de passejar per les vores del Rin “Fluss Rhein” per aquella gent, vaig arribar en una plaça on se celebrava una mena de “Mercat del Trasto” amb diversitat d’objectes en venda, malgrat l’heterogeneïtat dels seus marxants, en cap d’aquelles parades vaig constatar que s’hi venguessin misèries impresentables com he vist en moltes ocasions a la plaça de Vic i menys encara que s’hi toleressin els que ací es coneixen com a “Top Manta”, fins i tot aquestes darreres setmanes com mai, hi tornen parar, diuen que estant prohibits, però com que les autoritats fan els ulls grossos, cada dia n’hi ha de nous.
Les persones que recordem les repressions de Marxistes, Fai i Dictadors de qualsevol ideologia, tant se’ns en fot d’uns, com dels altres, igual de salvatges, no entenem que aquest jovent que professa l’esquerrenossis de l’anti tot, per celebrar les seves Festes Majors les facin amb torradores de Birranostrum, Porronades, Cantabars i altres bajanades que tant se li’n dóna el nom que hi posin, totes acaben igual, plenes de torrats, després corren predicant per als pobles i ciutats que ells són el progrés i ho fan amb les mateixes eines que ho feu l’Adolf Hitler per aconseguir el poder a cops de “Glas Bier” a les cerveseries de München. Munic per els d’ací, us ho dic així, perquè malgrat ser útil aprendre anglès també ho és aprendre alemany, facilita encara més el saber com es fa per a guanyar-se la subsistència, enlloc de caçar el bon viure de subvencions públiques que tant acostumats esteu ací.

Enllaç

Ecumenisme i talibanisme

Llucià Guiteras
Graduat Social

Que el lector em perdoni per fer-me autopropaganda però com es veurà amb posterioritat no és pas gratuïta del tot.
Els dimarts de les 20 a les 21 hores a Ràdio Vic realitzem un programa amb en Jaume Ortiz. El seu títol és: “ SI TÉ SOLUCIÓ NO SE LI TROBA”. Als automatismes o comandaments hi tenim en Cristian Vallès. Per si no ho sabeu el dial de Ràdio Vic és el 90.3, (això sí que és publicitat descarada).
Vam debutar el dia 15 de setembre amb un convidat excepcional: en Josep Torras, intel·lectual i savi que per cert no és pas la mateixa cosa. A la segona part del programa el tema va derivar cap a l’ecumenisme. El nostre convidat va començar per explicar els esforços que han realitzat i realitzen les diferents esglésies cristianes per emetre un missatge comú en el que és essencial de la seva filosofia. Però com ell deia, això no pot reeixir si alguna d’aquestes confessions vol que les altres es sotmetin al seu credo. Després vam parlar de l’ecumenisme entre les diferents religions o espiritualitats. Vam estar tots d’acord de que no hi pas tantes diferències i que no seria pas difícil trobar molts punts de contacte. La sorpresa va arribar quan en Josep Torras va començar a dissertar sobre l’ecumenisme social.
La seva idea, resumint-ho molt, és que en l’actualitat el món necessita més que mai de parlar i escoltar-se i que ningú pot imposar la seva veritat a l’altre.
Vaig estar pensant en el que havia dit el nostre convidat, i no puc menys que estar-hi d’acord. Serveix per aconseguir aquesta fita l’actual sistema de partits polítics i la seva fal·lera per les llistes tancades? Jo crec sincerament que no. Aquest sistema de partits enrocats sovint en la seva veritat única no és un bona solució. Busquen contínuament la confrontació i els interessos dels ciutadans queden com a pura anècdota. Practiquen un “talibanisme” verbal i psicològic pur i dur. Igual passa, especialment, amb les religions monoteistes, pretenen tenir també una única veritat que per descomptat rau en la creença que ells professen.
Com diu en Josep Torras: “tothom s’exclou quan imposa la seva veritat com a única. Quan utilitza la força i no accepta el que pensen els altres”.

Enllaç
Pàgina 3 de 43 pàgines  <  1 2 3 4 5 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11957272 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2622 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 12
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/18/2012 05:11 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19