Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dijous, 29 Octubre, 2009

A l’alcalde se li ha encés la bombeta

Pere Pi Cabanes
Sant Hipòlit de Voltregà

L’il·lustrissim senyor Pere Prat i Boix,  es veu que està  ”zelós”  d’Arenys de Munt i és un més dels tantíssims imitadors que volen organitzar un altre “referèndum” similar als seus pobles, com si no tinguessin res més que fer i ni més profitós. Si home sí, és allò que tots ja sabem per anticipat que no serveix ni servirà per res, a no ser per engruixir l’ego dels “independentistes”  que fins a la data a cada eleccions, els partits que porten per símbol aquesta bandera són quatre i el caporal. Recordeu només quants diputats te a Madrid, ERC.
Recordo que abans de la nostre maleïda guerra civil -1936-1939- existia a Catalunya un partit polític que es denominava “Estat Català” del que mai més s’en ha sentit a parlar ni dit “ni gall ni gallina” ja que va desaparèixer del mapa per manca de militants i simpatitzants.
Quan va debutar l’inefable actual alcalde de Manlleu, demanava “suggeriments” i fins i tot va habilitar una àmplia bústia al vestíbul de l’Ajuntament -que per cert jo em vaig atrevir a utilitzar i en vaig sortir escaldat, però que ho celebro ja que així vaig poder connèixer la seva manca total d’ètica, que al meu modest criteri el desqualifica “in eternem” per ocupar aquest càrrec– i no només els vuit anys que li demanaven fa poca dies, al judici a Manresa, el fiscal i l’acusador particular-. I el meu “suggeriment” es que en aquest referèndum al poble de Manlleu li fes la següent pregunta. Està conforme de que el Centre Cívic del nostre `poble, porti el nom de Frederica Montseny, que va ser una destacada i fanàtica dirigent de la FAI, organització criminal anarquista i responsable de més del 90% dels assassinats que es van cometre a Catalunya i Aragó, a partir del 18 de juliol del 1936? i jo pregunto, a Manlleu no hi ha hagut algun fill del poble o adoptiu que hagi fet mèrits suficients per tal de que se’l pogués distingir i sigui mereixedor d’aquest guardó?  De vell antuvi ja descarto el nom de Paco Estrella qepr.
I no com la varen voler presentar al seu dia, com una dona “avançada al seu temps”, avançada de què? per què va ser ministre del govern de la República de Largo Caballero els anys 1936-1937 en representació de la CNT-FAI? si amb això va abjurar del credo primordial de la FAI de que política pels que en vulguin viure!.  I tant que en va viure, del seu sou com a “ministre.  I és que del receptar al prendre. Això es com l’actor Joel Joan, destacat independentista catalanista, però quan va prendre part en la serie Periodistas en CASTELLÀ  a Antena-3, no va pas fer escarafalls a tenir de parlar en castellà, per què “poderoso caballero, es don dinero” o com la Pilar Rahola, exdestacada dirigent de ERC i que junt amb l’Angel Colom expresident de ERC van fundar -com ara ho intenta Carretero amb el seu “Reagrupament”-  el PI –que no soc jo-  si no que era l’anagrama del Partit Independentista que al final se’n va anar al Cel i actualment ja ho veieu… fent d’articulista i utilitzant l’idioma castellà a les pàgines de La Vanguardia.  El que es deia abans dels Euros… el que no són pessetes, son punyetes. 
Un alcalde que no coneix la història del seu poble, és un inútil total per aquest càrrec, així com tots els regidors de l’època que amb els seus vots ho varen aprovar ja que a Manlleu encara hi ha molts vilatans que recorden que algú dels seus avanpassats van morir assassinats a mans dels “incontrolats” de la FAI, però que a cada poble tots sabíem quins eren els del “cotxe fantasma” i que cada nit es confeccionaven al local de la FAI de cada població pel “Comité de Milicies Antifeixistes”, aquelles macabres llistes dels que tenien de donar-los “el paseo”,  -i ara ho sabem per què quasi totes aquelles llistes diàries, les va localitzar un periodista, a l’arxiu de la FAI que existia a Toulouse, ciutat francesa a on hi va viure l’esmentada Frederica, fins que va morir, i que segurament aquest arxiu deuria estar radicat al seu domicili particular com a darrera dirigent que quedava de la FAI, Federació Anarquista Ibérica- ja que la majoria varen ser detinguts i afusellats pel dictador Franco durant la criminal repressió,  posterior a la guerra civil.
Segur que seguint el seu lema, com la del seu regidor de Seguretat Ciutadana,  el senyor Críspul Català, de que, “el Jefe nunca se equivoca” no en “fotrà”`ni cas del meu humil suggeriment.

Enllaç

Escombraries i atur

Jaume Palau i Font
Gurb

El dissabte, dia 3 d’octubre, vàrem fer una excursió familiar amb bicicleta de muntanya, concretament des del parador nacional de Vic (al pantà de Sau )  fins a la presa de Susqueda. Tot anava perfectament, fins que a uns 2 quilòmetres abans d’arribar a aquesta última presa, vàrem començar a veure pilots de deixalles per tot arreu (moltes ja dintre de bosses ), fins i tot, sota els senyals de “no llençar escombraries”; un paisatge realment brut i fastigós.
Sense acusar a ningú directament, aquesta, és una zona on hi van molts “pescadors”, que arriben amb el cotxe pràcticament fins al lloc indicat per pescar, i en lloc d’endur-se les deixalles, les deixen allà, potser pensant que algú ja les recollirà o el temps les podrirà  i absorbirà (potser d’aquí a 150 anys… ). Ja sé que el primer responsable és el “porc” (amb perdó dels porcs) que les hi deixa, però suposo que després hi deu haver algun responsable de l’entorn, com potser els forestals…, potser els responsables de l’agència catalana de l’aigua…, i al final, el nostre govern, que ha de vetllar pel medi natural i el nostre entorn.
Malgrat tot, i essent conscient de que això passa i seguirà passant, cal veure-hi la part positiva, una manera de fer front a l’atur. Evidentment que no cal desmerèixer la feina ni la dignitat de ningú, però faria falta unes quantes persones per poder deixar una imatge impecable i neta de la zona (d’aquesta i segurament, per desgràcia, de moltes d’altres del territori) i vetllar per tal de que això no torni a passar. Això podria representar donar feina als primers de la llista de l’atur, i si no la volen… no passa res, fora subsidi d’atur i es proposa a les següents…i així successivament. Segurament es podria pal·liar part del dèficit econòmic que ens costa tants diners als que paguem tots els impostos i més.
Senyors Zapatero i Montilla, i els seus governs, cal posar fil a l’agulla amb això i moltes altres coses ( corrupció, finançaments, robatoris…), ja que sinó un dia trobarem a tot al país a dintre d’una bossa de deixalles al costat d’algun camí...i amb una pudor inaguantable (de fet, de pudor ja fa temps que en fa).

Enllaç

Les mil i una aberracions del cas Millet… ja, ja

Joan Turró Calvet
Director

Hi ha moments que l’excés d’informació desborda la capacitat de síntesi. A mi em passa amb el cas Millet. La setmana passada, com be em recordava un bon amic, no s’entenia el que vaig escriure. El titular no calia justificació, perquè tothom ja té el seu propi referent quan llegeix ‘les mil i una…’. I com no podia ser d’altra manera, aquesta setmana m’he trobat amb altres petites històries d’en Millet. A finals d’octubre de l’any 1984, la Secció Primera de lo Penal de l’Audiència Provincial de Barcelona dictava sentència segons la qual s’absol als quatre responsables de la ‘Sociedad de Inversiones Inmobiliarias Renta Catalana’ del presumpte delicte d’apropiació indeguda, en la mateixa resolució es condemna Ignasi Baquer Miró a un any de presó i 30.000 pessetes de multa per falsedat en document mercantil i Fèlix Maria Millet a dos mesos d’arrest i a 30.000 pessetes de multa per un delicte d’imprudència que va possibilitar tal falsedat. Una de les raons de l’absolució se sustentava en les tesis absolutòries del Tribunal Suprem datades el 1981 i 1983, que no va accedir al processament dels diputats Joaquim Molins (casualment germà de l’advocat defensor de Millet, Pau Molins) i Josep Maria Trias de Bes, membres del Consell d’Administració de Renta Catalana. Els 120 perjudicats només els va quedar la via civil, perquè Millet ’només’ és culpable de signar les actes manipulades de les juntes universals, en las que es va decidir la modificació del caràcter de l’entitat. Aquella vegada, té gràcia, va passar quinze dies en presó preventiva. Els fets, però, ni el van intimidar ni van coartar la seva cursa delictiva. Els patrons del Palau i altres prohoms de la societat política i civil catalana ens volen fer creure que no coneixien vida i miracles d’en Millet? M’agradaria, per exemple, esbrinar posteriors relacions i preses de contacte entre els 120 estafats i en Millet.
Estic entrant al darrer paràgraf i les notícies m’esclaten a cau d’orella. Prenafeta, Macià Alavedra, Bartomeu Muñoz… detinguts i empresonats. Què està passant? Els catalanets de peu estem absolutament desconcertats. Potser ara comencem a entendre les coses, el cas Millet per la societat burgesa i dirigent del nostre país no tenia cap importància, perquè era ‘pecata minuta’. Res comparable amb el que anunciava dimarts el president Jordi Pujol: «si tibem de la manta…». Fem-ho. Si us plau.

Enllaç

Sumant esforços, fem un pas endavant

Isaac Peraire Soler
Portaveu de les JERC – Catalunya Central. Regidor d’Esquerra a l’Ajuntament de Prats de Lluçanèsa

Les JERC, l’organització política juvenil de referència al nostre país, se sap adaptar als nous temps. Amb més de 75 anys d’història és una organització que ha hagut de sobreviure, igual que la gran majoria de catalans, a moments durs i complicats (la dictadura franquista, per exemple). Ha hagut de suportar contratemps i adaptar-se a la realitat per afrontar nous reptes, sempre amb uns objectius molt clars. Aquesta és la diferència entre una organització amb uns postulats ferms, amb una base i una història plena i carregada de sentit, amb una altra que només s’ha de preocupar a vèncer en unes eleccions. Les JERC anem més enllà.
Per això,  sempre hem defensat que organitzant-nos i estenent el conflicte arreu, des de la ciutat més gran al municipi més petit, és com aconseguirem els nostres objectius. La independència nacional passa perquè tots els que hi creiem, aconseguim aportar el nostre granet de sorra, militant i sumant esforços. D’aquesta forma farem arribar i donarem a entendre que els Països Catalans o serem lliures o no serem, i que la gent d’aquest país o ens administrem nosaltres mateixos o no tindrem resposta a les nostres necessitats.
Per aquest mateix motiu, no només procurem estendre discurs i farcir-nos d’arguments (que no ens en falten), la nostra lluita és la mobilització juvenil, la presència al carrer i el treball a les institucions; aportem idees i projectes per fer realitat també polítiques reals i efectives pels joves i pel conjunt de la població. Sempre intentant i volent col·laborar amb altres organitzacions, entitats i partits.
Som una organització amb uns objectius clars, un horitzó concret i una força i una empenta intrínseca amb el jovent. Ara, hem fet un pas organitzatiu important, tal i com deia som capaços d’adaptar-nos als nous temps per afrontar amb garanties el futur. Som una organització moderna i preparada, amb suficient experiència per aportar molt a la lluita nacional i social. Les JERC – Catalunya Central, les JERC arreu dels nostres municipis i comarques, continuarà treballant com fins ara, i agafant una nova embranzida.

Enllaç

De Xina a Osona

Ricard Lázaro i Medina
Llicenciat en Humanitats

Xina està d’actualitat. Aquests dies s’ha celebrat amb una gran desfilada a la capital Beijing els 60 aniversari de la proclamació de la República Popular l’1 d’octubre del 1949. L’any passat van ser els Jocs Olímpics, també a Beijing, i pel proper any 2010 hi ha l’Expo de Shanghai. A més l’autoanomenat “País del Centre” s’ha convertit ràpidament en un gegant econòmic mundial, només per darrera dels Estats Units i potser de la Unió Europea, i molts analistes pensen que el segle XXI serà “el segle de Xina”. Per tot això aquest país gran com tota Europa i de 1 300 milions d’habitants està de moda i això es veu en la creixent importància, malgrat la seva dificultat, del xinès en les escoles d’idiomes i fins i tot fa uns anys es va saber que s’oferia com a idioma estranger en alguns centres catalans d’ensenyament secundari. Ara, amb iniciatives com les de la Casa Àsia o els estudis orientals de la UOC, hi ha cada cop més gent a casa nostra que estudia el musical idioma mandarí i els seus pintorescos ideogrames. Molts ho fan perquè hi tenen negocis o hi treballen, o hi pensen treballar, fet en el qual algunes empreses d’Osona en van ser de les primeres.
En general, a tots, l’influx de Xina, la seva civilització i la seva cultura, ens va anar arribant sobretot al llarg dels anys 1970s i 1980s, especialment després de l’històric viatge del president americà Nixon el febrer del 1972. Així les pel·lícules de kung-fu iniciades amb la sèrie de TV americana del mateix títol, el protagonista de la qual va morir fa poc en estranyes circumstàncies, que van augmentar i popularitzar aquí l’afecció per aquest tipus d’arts marcials, amb alguns gimnasos pioners a nivell estatal.
I amb sèries de TV de gran qualitat com “La Ruta de la Seda” de TV3 i “El Riu Groc” i l’impressionant film “L’últim emperador” (1988) de Bernardo Bertolucci, que aquí a Vic va coincidir amb l’obertura del primer restaurant xinès a la ciutat, dels que ara n’hi ha molts. O també l’acupuntura i la medecina xinesa tradicional, popularitzada a Occident per un periodista nord-americà que en va ser tractat en una operació d’apendicitis d’urgència a Beijing, i que aquí es va fer famosa per la clínica xinesa de Tortosa.
Aquests influxos de Xina han vingut esglaonats, en successives onades. En un temps van ser els productes “Made in China” i molt recentment la immigració procedent sobre tot de la regió de Fujian i els basars xinesos que han vingut a substituir en gran part els locals de “Tot a cent”. 
I tot i que Xina va estar tancada al turisme fins al 1974 i no es va obrir realment fins ben entrats els anys 1980s, alguna gent d’aquí la comarca hi va viatjar ja als anys 90s, quan aquell enorme país llavors amb la gent amb vestits uniformats, les bicicletes com a principal i a llocs quasi bé únic mitjà de transport, pobresa i molta ideologia, encara era molt diferent de com és ara: amb gratacels, embussos de trànsit, cotxes de luxe, l’anglès com a segona llengua i coexistència de l’estil tradicional de vida amb la major riquesa i occidentalització. A més, d’aleshores ve la temàtica que també ha arribat, i s’ha fet popular, de l’adopció d’orfes xinesos, sobretot nenes: conec diverses famílies que en tenen una i en alguns casos fins i tot dues. 
Hi ha proves més que suficients de l’amplitud i profunditat d’aquest contacte nostre amb la civilització i cultura de l’Àsia Oriental, i de la bona acollida que aquestes tenen en les nostres terres, només cal recordar l’èxit de les Nits Orientals. I caldria reflexionar-ho i treure’n ensenyances, però això seria llarg i val més deixar-ho per a un proper article.

Enllaç
Pàgina 3 de 57 pàgines  <  1 2 3 4 5 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11957304 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2794 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 12
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/18/2012 05:14 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19