Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dijous, 28 Gener, 2010

Laporta ara sí, ara no

Ramon Torra
Manlleu

Ben recentment de cop i volta, ha tornat a inquietar a tots els vividors de la poltrona política el què farà aquest personatge quan deixi la capçalera del Barça. Aquests darrers dies de final d’any i també del nou, és el rebombori més sonat que n’esborrona a tots els caps de les formacions governants,  i s’ha tornat a insistir amb força intensitat d’un hipotètic i qui sap si possible salt d’en Laporta al camp polític. L’esverament està servit, no pot ser més alliçonador per a totes les formacions acomodades des d’anys ençà, que ja hi han llençat tots els planys, els que en remenen les cireres recomanant-li lliçons per a tots els gustos. Uns li diuen que la política exigeix dedicació, altres que si cal molt esforç, i també que cal ser constant. Totes tres facultats són i han estat blasmades per tots sense que se n’hagi vist mai cap exercida per ells i si els restés vergonya amb el temps que en porten cobrant, haurien d’haver tingut la dignitat de presentar la dimissió i donar pas a unes altres classes de generació. Amb la seva xerrameca que se’n pot dir d’estirabot, no han fet res més que deixar entreveure que amb un Laporta a la política en poden acabar una bona munió d’ells al forçós atur, és clar que per ells tampoc els pot ser mai tan dur el seu acomiadament, doncs els seus preus d’honoraris són molt sucosament alts i en res s’assemblen als que en reben els del poble ras.
Quant temps fa que tenim aquests casposos amb càrrec de les nostres espatlles i no han estat capaços de tirar endavant cap llei de les que reclama d’urgència el país? Els hem vist ben recentment a discutir lleis de segon i tercer rang, llei de toros, lleis d’afers amb cuixa i altres trifulgues que d’urgents no treuen res, la finalitat de les quals no tenen cap més importància que la de distreure’n la gent dels problemes que els assetgen, aparcant totes les necessitats que caldria legislar per sortir de l’atzucac en què estem submergits per culpa de la crisi general que patim, i que ens ha causat la gran davallada de població cap a l’atur, cal que es facin lleis que estimulin el creixement positiu de llocs productius que a la vegada possibiliten la reactivació econòmica, lleis que posin fi al devessall d’incontrolats forasters que a més de rebre subvenció caritativa es dediquen a traficar i espoliar el territori sense cap positivisme de res, normes que prohibeixin malbaratar el diner públic amb obres inútils com hem vist ben recentment rebentant carrers i places que estan en bon estat a mans de batlles impostors, repartiments de fons públics amb descontrolades ajudes que acaben en pillatges de la picaresca popular creant flocs de vicis vagarosos enlloc de servir per estimular el treball positiu tan necessari per al progrés d’un país, ajuntaments i institucions publiques arrabassades de funcionaris inútils que quan necessites qualsevol document calen setmanes fins i tot mesos per a obtenir-ne l’execució. I el pitjor de tot que ja fa temps que se’n veu el seu final, és la d’ajudar empreses d’abast internacional que després de donar-los sucosos crèdits que se sap per endavant que son pedaços de no tornar, al final acaben tocant el dos per culpa de l’encariment general, quan el què caldria fora la reestructuració de les estructures socials i polítiques que les encotillen i les fan incompetents, és així com s’estalviarien les desercions i no acabarien fugint cap a països més seriosos i productius.
Amb el pas que anem cal anar en compte que ara ja fa més de sis anys que ens van advertint des d’instàncies internacionals, si continuem sense moure fita acabarem malament, foren aquests qui ens advertiren del totxo, després de tants anys de presumir amb el penques hispà de los 360 días de fiesta y uno laborable y aún llovió. Aquest esperit que ens varen importar de la pell del brau, mai ha encaixat amb l’esperit emprenedor de cap inquiet català. Aquesta Catalunya que avui posseïm, la varen fer els nostres avantpassats treballant per jornades, fent la feina en quantitat i ben feta. Ara ens hem acomodat a formes fàcils de vagància acceptant el sistema de retribucions de sou fix i a tant per hora que ens va implantar el dictador, rubricat per als fills sindicalistes sortits de la transició, això ens ha portat a ser massa a cobrar i pocs a fotre cop. 
Aquesta territori per més ibèric que es pensin que és els que el governen, han de tenir ben present que des de que Castella perdé les colònies espargides arreu del món al segle dinou, varen descobrir catalans i èuscars per omplir el buit, ço els ha permès fins ara, el seu descontrolat malgastar. Però ja se’ls apunta des dels cenacles de Brussel·les, que per a mantenir el nivell de vida que s’han acomodat a la seva hispanitat, és necessària la riquesa de tres penínsules iguals a la que tenen.
I tornant al nostre entorn, tant a Osona com a la diàspora catalana, cal que els inoperants polítics s’espavilin, és del tot urgent que n’arribin noves formacions i qui sap si encapçalada per un Laporta més el noi de Puigcerdà, malgrat sembli tenir molts seguidors l’efecte futbolístic, no foren pas els més nombrosos, són els de població emprenyada que cauen bé els dos personatges sense ser seguidors d’esquerra ni de futbol i això podria fer que fossin molt votats. Necessitem que surtin nous caps capaços de fer-ne una escombrada de tants anys de mundícia política i mirar de treure’n la ronya innecessària d’eixancarrats si és que volem redreçar el país, cal expulsar tots aquests ganàpies que en xuclen el suc i estalviar esforços del pacífic ciutadà que està fart de pagar fiscalitzats excessos que solament serveixen per a saciar el lladronici de polítics funcionaris i forasters.

Enllaç

Escanyapobres

Raquel Toneu
Vic

Soc una ciutadana que compleixo com a tal, i pago religiosament tots els impostos que em corresponen. Per això, en aquests moments que tots estem patint la crisi econòmica, cal que el polítics prenguin consciència dels problemes que patim molts ciutadans per poder viure dignament i complir amb tots els impostos i obligacions que dicta l’ajuntament.
L’ajuntament promou i aconsella als ciutadans que facin reciclatge de deixalles per contribuir amb el medi ambient. També ens aconsella de no malgastar i de reduir el consum d’aigua.
Tot això està molt bé, però no rebem cap premi o compensació per aquests petits sacrificis. Penso que si els ciutadans ens portem bé, aquests sacrificis s’han de premiar.
Tots sabem que si gastem molta aigua tenim un càrrec per excés de consum. Però, què passa amb la gent que no arriba al consum mínim? No costa gaire de posar càrrecs, però alhora de premiar la bona actitud dels contribuents ningú se’n recorda.
Tampoc trobo justa la taxa d’escombraries, i crec que s’hauria de pagar en proporció de la quantitat d’escombraries que generem i no una quantitat fixa per a tothom. Es injust que una persona que viu sola hagi de pagar el mateix import que una família que genera molts més residus. Es una taxa abusiva i no entenc que ens facin reciclar i no ens abaixin el rebut. No hi ha dret.
Demano que els nostres governants no ens escanyin tant apujant i inventant-se nous impostos, i que aquesta colla de polítics panxa-contents que tenim, que s’estrenyin una mica el cinturó, que els ciutadans ja massa temps que ens l’estem estrenyent.

Enllaç

Els francesos volen prohibir el burka

Joan Turró Calvet
Director

La notícia de la tele estava centrada en la polèmica que viuen a França sobre la possibilitat de prohibir el burka, peça d’origen afganès que amaga completament a la dona amb una ampla túnica i només compta amb una petita obertura a l’alçada dels ulls. Després de més de sis mesos de debats, una comissió del parlament francès ha entregat aquesta setmana les seves conclusions que, com no hi ha consens sobre una “prohibició total”, recomana que no es toleri als serveis públics: administracions, hospitals, escoles i transport públic. La iniciativa va sorgir la primavera passada, cinc anys després de la prohibició del vel islàmic i dels signes religiosos en els centres públics francesos. El president Sarkozy ha qualificat aquesta peça com un “signe de servitud”, contrari a la “idea de la República francesa sobre la dignitat de la dona” i afirma que “no és benvingut en el territori francès”.
A partir d’aquí, es va iniciar una conversa, més ben dit, un monòleg de la meva mare Maria sobre com es vivia i vestia abans de la Guerra Civil, pels volts dels anys 30. Ens va recordar que no hi havia massa diferència en com vestien les dones d’aquells temps, especialment a les zones rurals. En aquells dies, ella i les seves dues germanes vivien amb els pares a Masnou, ciutat costanera i cosmopolita. Però com sempre criden els orígens, les vacances les passaven a Palau Saverdera, petit poble de l’Alt Empordà, a mig camí de Roses i Vilajuïga. Dones vestides de negre, tapades des dels turmells fins a punta de gola i amb un mocador al cap que just deixava entreveure dels ulls a la boca. Caminar pausat i de pal dret, perquè damunt el cap portaven una galleda plena d’algun que altre producte del camp. Per aquelles nenes de ciutat, la imatge era intensa, però el que més les colpia era quan s’aturaven al mig del carrer i just s’obrien un xic de cames per deixar escapar, sense cap pudor, els pixats que les oprimien. Un cop consumada la líquida petjada continuaven el seu camí tortuós de treballs de sol a sol.
És evident que la gent de Palau no s’ha quedat enrera. Cal una llei per prohibir el burka? A França són menys de dues mil les dones que l’utilitzen i hauria de ser decisió seva i en llibertat deixar-ho de fer. La pagesa de Palau no va deixar de fer-ho, però les seves filles us asseguro que avui no es pixen al mig del carrer.

Enllaç

L’ukase de Rodríguez Zapatero

Josep Bruch i Miralpeix
Articulista

Els ukases eren edictes del Zar de totes les rússies, que s’havien de complir sota pena de mort en cas de no fer-ho, i, tinguem-ho en compte, Zapatero s’escriu amb Z de Zar.
D’un nou Zar que, amb l’ajut de totes les seves tropes, i amb el millor estil dictatorial, -digne de Felip V, quan va dictar el Decret de Nova Planta-, ha trobat la manera de clavar una altra punyalada trapera a Catalunya.
Només ha fet falta que l’alcalde d’una petita ciutat catalana hagi volgut posar una mica d’ordre a la vila, que li ha mancat temps per fer valer tota la seva prepotència i estultícia, i voler demostrar a Europa –aquesta mateixa que no tindrà cap més remei que aguantar-lo durant sis mesos-, la seva pretesa humanitat, caritat i benvolença.
I la cosa els hi surt rodona, ja que, a més, tenen l’íntima satisfacció de poder ferir el cor de Catalunya, aquesta que tant odien i espolien a dojo. No han tingut cap mena de prejudici ni vergonya - què és, això, es deuen preguntar-,  en saltar-se la seva pròpia llei d’estrangeria, i declarar que les persones que ells mateixos qualifiquen de residents il·legals, tenen tot el dret a empadronar-se, sense necessitat de justificar, documentalment, quin és el seu domicili.
Tant és que molts municipis de la seva Espanya –entre ells Torrejón de Ardoz, company de llit de Madrid-, ja aplicaven, de fet, el que Vic volia aplicar de dret. La qüestió era demostrar als catalans que qui mana són ells, i, sobretot, ridiculitzar-los. Posar-los, segons ells, en evidència, demostrant la seva insolidaritat i xenofòbia, sense tenir en compte, per res, que Vic acull un 28% d’immigrants, i que, fins a l’estat present, ha estat sempre un model d’integració.
I així, hem vist tota una col·lecció d’espantalls, -no són altra cosa-, de la talla de la Teresa Fernández de la Vega i de’n Celestino Gorbacho; de no tant rellevants, però amb enormes deliris de grandesa, com en Joan Herrera, i d’altres, a qui, el tema de la immigració tampoc els afecta gens ni mica a nivell personal, ja que viuen en barris residencials d’alt standing, com s’esparraquen les vestidures al més pur estil farisaic que descriu la Bíblia –sóc agnòstic-, quan parla dels doctors, sacerdots i mercaders del Temple, a qui, diuen,  Jesús fa fer fora a fuetades.
I tots han muntat el seu propi circ mediàtic, en termes judicials, per demostrar que tenen raó.
Doncs bé. O els juristes interpreten la llei segons qui els paga, o bé el nostre ordenament jurídic està tant mal redactat, que tothom el pot aplicar segons li convingui.
I qualsevol de les dues és prou preocupant.
La primera és sinònim de corrupció (molt greu), i, la segona, ho és d’incompetència professional del legislador (pitjor que molt greu).
No estic afiliat a cap partit polític (crec que, en aquests moments, són el càncer del país), però hi ha una frase que sempre m’ha agradat, d’una de les ments més brillants que, –segons el meu criteri-, ha tingut políticament Espanya, en Manuel Fraga Iribarne.  “Tot dintre d’un ordre”, va dir.  I aquí, i ara, s’han saltat l’ordre que ells mateixos varen legislar. Han imposat la seva decisió política personal, per sobre del dret vigent, en forma d’ordre dictatorial no democràtica.
S’han retratat. Han demostrat que, per damunt de tot, de qualsevol cosa, volen perjudicar a Catalunya.
Però la seva malsana dèria els fa tant curts de gambals, que no veuen que no és un bon inici per a la presidència d’Europa –ni per a res-, convertir-se, no ja en la riota comunitària, sinó en la del món sencer.

Enllaç

Per la cohesió social, som-hi

Marc Barnolas
Membre de la CUP-Vic i de Maulets Osona

La setmana passada, la premsa comarcal continuava parlant del tema estrella, l’empadronament a Vic. La notícia era escrupolosament mediàtica. El titular ho deia tot, “Roca Junyent ha fet un dictamen per defensar el nou padró de Vic”. No m’ho podia creure. Després de donar-nos a conèixer arreu per la nostra “simpatia” amb la població nouvinguda escollien una persona prou coneguda i amb ressò mediàtic per a defensar a capa i espasa els nous criteris d’empadronament. Quina gran gesta això dels empadronaments. Al ple de l’últim dia hi havia més periodistes que el dia del referèndum. Tots atents a qualsevol moviment, enregistrant meticulosament amb les seves càmeres l’espectacle dantesc del circ i l’actuació d’alguns pallassos. I és que quan es tracten segons quines qüestions, la gent es posiciona de forma clara, ja sigui perquè l’assumpte els toca l’orgull o per ideologia. Un clar exemple d’això, el trobem recentment en el tema del referèndum, on tant el PSOE com el PP es van alinear amb opinions tant nefastes com les de la Falange i companyia. Doncs amb això dels empadronaments ha passat el mateix al consistori vigatà. L’equip de govern, amb petites discrepàncies però amb lleialtat al grup, s’ha posicionat respecte al tema de la immigració i ho ha fet de forma prou clara, apostant per aquests nous criteris selectius d’empadronament tot alineant-se amb opinions tant malvestes com les de PxC i el seu líder de caire feixistoide, Josep Anglada. Realment és una llàstima veure aquestes foteses però la gent som així, davant de certs assumptes que ens toquen el voraviu reaccionem i ens reafirmem en la nostra manera d’entendre les coses. Sortosament, alguns com els de la CUP ens hem atrevit a contradir-los oposant-nos convençudament a aquestes mesures segregacionistes. Primer de tot perquè creiem en la democràcia i pensem que la diversitat és una qualitat humana lligada a la llibertat i a l’autonomia dels éssers humans, no pas font de tots els problemes de la nostra societat com volen fer-nos creure alguns. Per altra banda, ens hi oposem perquè concebem aquest rebuig manifestat cap a la població immigrant com la conseqüència directa d’una relació no equitativa entre les classes socials i bàsicament, perquè a diferència del què presumeix l’alcalde, nosaltres no creiem en aquesta estratificació social que divideix la població vigatana en ciutadans de primera i ciutadans de segona, sinó que creiem ciutadanes a totes les persones que viuen a la ciutat, siguin immigrants o no. Esment a part es mereix el tòpic que afirma que els immigrants s’emporten totes les ajudes. Quin disbarat. Simplement es tracta d’entendre el concepte de l’equitat, una igualtat més justa, és a dir, les persones que tenen més necessitats que les altres, han de rebre més ajudes que les altres per a gaudir de les mateixes oportunitats de desenvolupament, encara que aquesta discriminació positiva, avui dia tampoc es materialitza. També rebutgem l’associació subtil que s’ha fet últimament, donat el context de crisi, entre els termes immigració i delinqüència, ja que aquesta l’entenem com el resultat del menysteniment de la població autòcton envers la població nouvinguda, considerada inferior en el sistema d’estratificació social i en el pla cultural, ja que procedeix d’una societat menys modernitzada. Tanmateix doncs, no semblen quedar-nos gaires alternatives per a defensar aquesta visió progressista i comprensiva de la societat. Simplement, ara que el nou padró no ha prosperat i que tot ha quedat en estratègies polítiques electoralistes, esperem que l’equip de govern aposti per Vic com a model de cohesió social i no pas com a nucli de l’odi, la xenofòbia i el racisme biològic. Amb tot, només demanem que s’analitzi l’assumpte des d’una visió àmplia i comprensiva, ja que si no creiem en la cohesió social dels barris (que és on viu la població immigrant) i la ciutadania activa (en drets i deures), la nova societat catalana del S. XXI no té futur.
O apostem per la integració social, educativa i cultural dels nouvinguts o potser tornaran aquells temps tant foscos. Per sort, tot i els dies ennuvolats el sol surt cada dia i per a tothom. Així doncs,  per la cohesió social, som-hi!

Enllaç
Pàgina 3 de 45 pàgines  <  1 2 3 4 5 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11957385 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.3011 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 12
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/18/2012 05:22 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19