Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dijous, 27 Maig, 2010

Tips de lleis i normatives

Josep Pujadas Gil
Enginyer industrial

Pareu un xic d’atenció al gràfic adjunt, on s’hi conten les disposicions legals publicades en períodes de quatre anys, en el Diari de la Unió Europea, el BOE i els Butlletins de les Comunitats Autònomes. De 343 en el quatrieni 1976-80, a 7.308 del 2006 al 2009: Més de 22.000 des de l’encetada democràcia!!! Poques d’elles deroguen lleis anteriors, sinó que afegeixen complexitat sobre complexitat a la atribolada vida diària que patim. Moltes d’aquestes Lleis, amb disposicions addicionals i reglaments que les despleguen encara més enrevessades. Com es pot estar al dia? Donat que moltes d’elles regulen activitats comercials o industrials. Qui voldrà arriscar conscient que en qualsevol ensurt, un advocat de l’altre part, una mica espavilat, podrà trobar dins d’aquesta maranya legislativa mitja dotzena de lleis i normatives que s’incompleixen, les podrà citar davant el Jutge i aquest no tindrà més remei que condemnar al qui s’arrisca a crear riquesa?
Quins dubtes i problemes morals tenen els funcionaris que les han de fer complir, amb el neguit de que si no les fan aplicar estrictament en cas d’un incident, el seguiment dels expedients els hi pot imputar negligència a ells i fer perdre el càrrec vitalici. I amb el neguit de copsar que aplicant-les, van aturant la cada vegada més minsa iniciativa que resta en el país i que és la sola possible productora de riquesa i feina?
Perquè es busca el risc zero en totes les activitats, amb càstig segur a qui es pugui senyalar com responsable, i quan passen incidents on els únics responsables són els polítics, (com el lamentable cas de l’incendi de l’Horta de Sant Joan), aquests s’afanyen a indicar que ja se sap que el risc zero no existeix.
Fa temps que escric que podrà guanyar eleccions en un futur qui prometi desfer Lleis i reglaments i limitar-se a administrar i fer les Lleis de pressupostos. Un dels que en feia quan era polític, ja s’en va donar compte. L’antic canceller alemany Helmut Schmidt indicava el 2005 a Die Zeit: “El caos de competències entre l’Estat federal i els länder, amb una total sobreregulació, ens té paralitzats. L’obsessió alemanya per les clàusules reguladores dificulta la nostra capacitat de rendiment. Tenim que aturar-ho. Tot polític que promulgui una nova Llei ens fa un flac favor. Tot aquell que simplifica una Llei antiga, o inclòs la deroga, hauria de rebre la Creu al Mèrit Federal”. Pot ser una resposta a la poca competitivitat europea davant USA i els asiàtics, i que també contribueix a l’actual crisi, per aquest motiu de la sobreregulació que patim.
Si no es pot assimilar aquesta cataracta legislativa que oprimeix i ofega als que hi estem a sota: No ha arribat l’hora de derogar aquell antic precepte que resa que l’ignorància de les lleis no excusa el seu acompliment? Però si així fóra, com s’aguantaria tot l’edifici legal que ja és com hem vist un gran gratacels?
Mentre anem pensant en tot això, vaig estudiant “l’Ordenança Municipal de Circulació de Vianants i Vehicles de l’Ajuntament de Manlleu”, el meu poble. Només són 37 pàgines amb 65 articles i 35 pàgines mes amb el llistat de les quasi 700 sancions segons el concepte de l’infracció. Després ja aniré estudiant els dels pobles del voltant i anar seguint. Lluny queden els segles on només hi havia els deu manaments i poca cosa més, i on el Justicia Mayor d’Aragó l’hi podia dir a la cara al rei més poderós del món en Felip II, “Sire, cada uno de nosotros somos tanto como Vos, y juntos valemos más que Vos”.

Enllaç

Fart de lamentacions: el futur és nostre

Carles Costa
Reagrupament Osona

Creia poder-me’n estar, però no ha estat així. Demano disculpes. I ja veureu que he tardat dies i he deixat refredar algun dels temes, però els últims esdeveniments ocorreguts m’hi obliguen, i em sembla tot tan clarivident i tan insultant que…
Crec que tots som conscients que estem davant del govern més espanyolista que mai hem tingut; tant és així, que fins i tot gosa homenatjar un franquista. Ep!, màxim respecte pels difunts, però valorar únicament i exclusiva la labor al capdavant d’una gran organització, de la mateixa manera que quan es jutja algú per un sol fet negatiu, no està bé. I el fet de tenir uns funerals d’estat i capella ardent on, s’hi hagués estat per ell, potser no hauria existit pel que simbolitzava… passa de broma de mal gust i més aviat és insultant. Com també ho és el fet de donar la creu de Sant Jordi al cap de la casa reial…
Com també només pot passar aquí, això del Tribunal Constitucional. I estic fart de lamentacions per part de molts catalans. És molt senzill d’entendre. A casa, quan érem petits i volíem fer una cosa i no ens deixaven, s’alçava la veu del pare o de la mare i ens deia “mentre visquis a casa faràs el que jo et digui!”. I quina solució teníem si no ens agradaven les normes de casa? Doncs tant senzill com marxar-ne, i no per això llavors deixàvem de tenir-hi una bona relació, oi? Potser, aleshores, fins i tot millor. En el cas del TC i l’estatut (et) és una cosa semblant. L’estatut (et), agradi o no, és una llei espanyola. I les lleis espanyoles no les fem a Catalunya, no, no, no; es fan a Madrid. Les regles són fàcils, oi? “Voleu un estatut? Doncs serà el que diguin els pares”, “mentre visquis a casa”. Per tant, ara no s’hi val a queixar-se i lamentar-se, perquè varem acceptar les normes. Ja havíem de saber quines eren les regles del joc, i si no ens agradaven, doncs no jugar-hi, com ja vàrem fer molts. On s’és vist que un país es posi amb el tribunal superior d’un altre? Per quina raó hem d’anar a la capital de l’estat veí a dir-los com han de fer les coses? Que gosaríem fer el mateix amb una llei de, per exemple, Alemanya? L’estatut (et), insisteixo, és una llei espanyola, i els espanyols, fan únicament el que els pertoca. I si no ens agrada (pel que percebo, sembla que no) només cal fer una cosa molt senzilla: marxar; independitzar-nos.
És per això que no vull un estatut, sinó una constitució; la constitució catalana. I cada vegada és més a prop. I com que no volem perdre el temps amb el que fan els espanyols (com de la mateixa manera no perdem el temps amb el que fan els portuguesos), a Reagrupament ens dediquem a construir el nostre futur, tot i que declarar la independència d’un país no és cosa fàcil i s’ha de fer amb seny, rigor, seriositat i generositat. Creiem que garantint la separació dels poders de l’Estat mitjançant una llei electoral que acosti electes i electors, l’aprovació de mecanismes de control efectiu sobre el poder executiu i la total independència d’un poder judicial al servei de la societat anirem molt millor. Com també creiem que els representants al Parlament ho han de ser per sufragi universal i per elecció uninominal en districtes electorals reduïts, atenent a criteris d’organització territorial i de proporcionalitat. Ens agradaria que el poder judicial (el de Catalunya, que és el que ens pertoca), per exemple, gaudís de plena independència de la resta de poders; que les donacions als partits polítics fossin escrupolosament públiques; que les donacions dels particulars i les entitats no poguessin superar el 30% del pressupost anual del partit; també que els partits haguessin de presentar el balanç econòmic de la campanya electoral, (incloent-hi totes les donacions dineràries i en espècies); que hi hagués les tant desitjades llistes obertes, i moltes més coses que aquí no cabrien…
Aquests només són alguns dels nostres desitjos que podeu trobar al document “Organitzant el nostre futur lliure” que us podeu baixar de la web nacional. Tot i ser els nostres, creiem que són compartits per molta gent, i que val molt la pena trencar amb aquesta dinàmica entaforada dels nostres polítics, i tirar endavant. Oblidar-se de les lleis espanyoles que es fan a Madrid (insisteixo amb l’estatut (et)), marxar d’una casa que mai ha estat la nostra i regenerar radicalment la política i la democràcia per tornar a ser el que ens mereixem i deixar de sentir vergonya del que hi ha.

Enllaç

Un malalt i uns metges

Llucià Guiteras
Graduat Social

Hi havia un temps que quan necessitaves els serveis dels metges, no hi havia cap mena de diàleg . Ells decidien sense donar-te explicacions.
Ara, molts professionals de la medicina ja no actuen així. Saben que al seu davant hi ha una persona que vol saber el que li passa i compartir, fins a on sigui possible, les decisions. Us explicaré un cas personal: Vaig patir una enfermetat greu. El doctor que m’havia d’operar em va explicar detalladament, en un llenguatge entenedor, el seu punt de vista i com enfocaria el cas.
Vaig participar activament en les decisions. Al principi l’operació va ser un èxit total, després una petita complicació, del tot inesperada, es va anar fent grossa i em va portar a les portes de la mort. Aquí sí que va ser el metge qui va prendre la decisió ell tot sol, ràpida i eficaç. Gràcies a Déu estic ben viu, almenys quan escric aquest article. Sempre agrairé el tracte humà i professional del cirurgià. Mai li donaré cap culpa del que va passar, al contrari, es va respectar la meva llibertat. No es pot pas calcular tot.
La gent hauria de tenir una cosa molt clara:si vol participar en les decisions- a la qual cosa hi té tot el dret- ha d’entomar la seva part de responsabilitat.
La segona intervenció que em va fer, va ser un èxit i em va salvar la vida. El tema podia haver acabat aquí però quedaven seqüeles importants.
Els doctors que es van fer càrrec d’aquesta nova fase em van demanar si ho volia deixar estar. Era l’opció més conservadora. Ells coneixien ja el meu caràcter i ja sabien la resposta. Em vàrem parlar a fons i finalment em van proposar de fer una actuació mèdica força revolucionària. La meva resposta va ser que SÍ. Encara no sabem com acabarà aquesta segona fase. Sembla que tot va bé malgrat que he patit dolor.
Del dolor- que a poc a poc va remetent- no li dono pas la culpa a ningú i en canvi vull transmetre les gràcies a molts, que no puc citar per manca d’espai. És el dolor de la llibertat compartida amb uns professionals que em fan costat. El NO ja el teníem. Òbviament m’agradaria que tot sortís com esperem, però d’alguna manera ja hem guanyat perquè som un equip formidable.

Enllaç

«Els partits polítics han de deixar de tenir tant poder ja, s’han de liquar»

Vila d’Abadal critica que es premien els “polítics-funcionaris” i es castiga la gent que treballa

SEGUIR LLEGINT...

Enllaç

Nou servei automàtic de préstec de bicis a Vic

El servei compta amb 15 bicicletes repartides en cinc estacions i té l’objectiu que «la gent conegui els 24 km de carril bici de la ciutat i canviï d’hàbits»

SEGUIR LLEGINT...

Enllaç
Pàgina 3 de 50 pàgines  <  1 2 3 4 5 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11957473 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2826 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 14
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/18/2012 05:33 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19