Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dijous, 27 Maig, 2010

Altimiras: «No jugar la final seria un fracàs»

El president del Club Patí Vic, Miquel Altimiras, veu el seu equip com un dels «candidats al títol, nosaltres hem d’assumir clarament que el nostre objectiu és guanyar aquesta Champions».
Altimiras argumenta que «aquesta és la quarta fase final consecutiva i l’equip ja s’ha fet gran. Ara ja toca guanyar».
Per ell, l’equip està davant una oportunitat històrica: «Tenim un gran equip amb uns jugadors que estan del tot capacitats per guanyar aquesta competició», a més, també destaca que «al pavelló italià tornarà a comptar amb molts seguidors del nostre equip que viatgen fins a Itàlia amb l’únic objectiu d’aconseguir un títol que la darrera temporada se’ns va escapar per molts pocs segons», aquella final perduda l’any passat a Bassano va suposar tota una decepció: «veritablement sí, ja gairebé tocàvem el màxim títol que es pot guanyar i ens van empatar en els darrers segons i després vam perdre la final en la tanda de penals. Veritablement va ser molt dur per tots plegats».

«TORRA I SERGI HAN DE   MARXAR AMB AQUEST TÍTOL»
Miquel Altimiras també parla de la darrera fase final per Marc Torra i Sergi Fernández: «penso que han de demostrar les raons per les quals signen pel Barça guanyant pel Roncato Patí Vic aquest títol europeu». Altimiras està convençut que aquests dos jugadors voldran «guanyar aquest títol abans de marxar».
El directiu del Roncato pensa que l’objectiu del seu equip ha de ser «com a mínim jugar la final», i en aquest punt es contundent en afirmar que «no jugar la final es podria considerar com un fracàs per un equip que surt entre els dos favorits al títol».
D’altra banda, aquesta setmana també s’ha confirmat la continuïtat del porter Joan Baget una temporada més dins el Roncato Patí Vic. Tot i que en un principi no es comptava amb Baget per la propera temporada, Altimiras explica que «l’equip tècnic ha reflexionat en aquest punt i s’ha valorat que Joan Baget encara podia aportar molt dins l’equip» i a més, «també és una manera de no posar tanta pressió al júnior Elagi Deitg».
Miquel Altimiras agraeix a Baget la seva predisposició «de seguir una temporada més dins el Roncato, tot i la idea inicial de prescindir dels seus serveis».

Enllaç

El Roncato busca el somni

El centenar llarg de seguidors del Roncato Patí Vic que acompanyen l’equip a la fase final de la ‘Champions’ somnien amb celebrar el títol de campions d’Europa. Aquest seria el tercer títol d’aquesta temporada, després de la Copa del Rei i la SuperCopa d’Espanya. La fase final es disputa aquesta temporada amb el nou format de Final a Sis, amb dos grups de tres equips que jugaran en forma de lligueta. Els dos primers de cada grup jugaran la final. A final d’aquesta temporada dos dels jugadors més carismàtics del Roncato, Marc Torra i Sergi Fernández, deixen l’equip i ara tenen a Valdagno (Itàlia) la seva darrera oportunitat per acomiadar-se amb un triomf de l’afició que els ha vist créixer com a jugadors i que els ha recolzat al llarg d’aquestes darreres temporades. Al palazzeto d’aquesta població del Vèneto l’afició del Roncato Patí Vic tornarà a ser la més nombrosa, només superada òbviament per l’afició local. Per uns dies, tot l’entramat del Roncato Vic, afició, directius i jugadors han d’obviar les darreres notícies de fitxatges i recomposició de la plantilla, perquè la temporada històrica del Vic encara no s’ha acabat (el club no havia guanyat mai més d’un títol la mateixa temporada) i l’esforç col·lectiu encara podria donar una darrera i realment històrica victòria. No s’ha de jugar contra el Barça, ni cal demostrar res a ningú. El Roncato aspira a tot si només surt a jugar.

Enllaç

Vic no es mereix la manifestació de dissabte

Diverses organitzacions contra el racisme volen omplir dissabte la plaça Major de Vic amb una manifestació contra l’ús electoralista de la immigració que estan fent molts partits polítics. Es tracta d’una convocatòria d’abast nacional a la ciutat on va néixer el partit xenòfob Plataforma per Catalunya, que ara també es vol presentar a les eleccions al Parlament català. Des de la polèmica de l’empadronament s’ha maltractat la ciutat de Vic per activa i per passiva, des dels mitjans de comunicació i des de diferents plataformes socials. La realitat de la ciutat és una altra i el model de convivència i de treball amb els immigrants és un referent en positiu que només es pot qüestionar des de la ignorància o des de la mala fe. Davant d’aquesta convocatòria, l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, assegura que fer aquesta manifestació a la capital d’Osona és un error i que els organitzadors estan equivocats, perquè la mesura de l’empadronament el que pretén és acollir-los i que es quedin, però aquelles persones que han comès delictes, com presentar documents falsos, l‘únic que fan és enrarir la convivència. L’alcalde pensa que els organitzadors encara estan a temps de desconvocar la manifestació i evitar problemes majors. Forçar aquesta concentració a la plaça Major el que pot és fomentar una altra manifestació amb lemes contraris i es pot arribar a enfrontaments que poden condicionar la futura convivència d’una ciutat que avui viu en pau i que ha demostrat amb escreix la seva voluntat integradora.

Enllaç

CATALANS, Llibertat o mort!!!

Josep Bruch i Miralpeix
Articulista

Amb aquest mateix lema, segons diuen, però canviant catalans per texans, aquests darrers s’enfrontaven a les tropes del general Santana per tal d’aconseguir treure’s de sobre el domini mexicà, i poder confederar-se amb els Estats Units d’Amèrica: Haurem d’arribar aquí?
Sortosament, no crec que haguem d’arribar a aquests extrems –tampoc en sóc partidari, i no crec que Europa ho tolerés, ni per un cantó ni per un altre-, però a veure si, ni que sigui per error i una sola vegada, aquesta colla d’impresentables de polítics que ens mal governen, fan un front comú, unitari i decidit, i planten cara al govern d’ocupació: a Madrid.
Ja fa massa anys que dura, aquest espoli i aquesta humiliació constant. No només és el retard d’aquesta sentencia, -que estarà totalment exempta de legitimitat jurídica i polititzada de soca-rel-, que ens degrada i ens recorda que el feixisme està més viu que mai, que segueix portant les regnes del Estado Espanyol, sinó tot una sèrie de fets que ens recorden indefectiblement, avui si i demà també, que Madrid mana per sobre de tot. Fins i tot de les seves pròpies lleis.
No podem governar els nostres aeroports, doncs AENA no ens deixa. Ara, pel que sembla, Ibèria i British Airways s’ajuntaran, i, amb això, deixaran gairebé fora de joc el nostre aeroport de Barcelona.
Abans, no varen permetre que Gas Natural és fes amb la major part de Endesa (o la comprés), per tal que no caigués en mans catalanes –estrangeres, en deien ells a casa seva-, permetent, això sí, que passés a mans d’una empresa italiana. Així ens ha anat aquests darrers dies.
Quan ens han traspassat la part de RENFE que hi ha a Catalunya, no sabem ben bé que ens han donat. Però el que sí, és cert és que les línies fèrries, els rails o les vies, -digueu-ne com vulgueu- i la catenària, -els dos elements més importants, bàsics, d’aquest servei-, segons sembla segueixen sent propietat exclusiva de Madrid. Parlem del dèficit de infraestructures? Som els que més cotitzem i els que menys en tenim.
Les campanyes en contra de Catalunya i els nostres productes, a la Espanya profunda són constant i descarades; tolerades, i, fins i tot, potser promogudes per sota mà pel mateix govern espanyol. Ah, i ells ho tenen clar: cada atac a Catalunya, són vots que guanyen.
I no parlem ja del constitucional (jo canviaria cons per pros). Jo no puc exercir la meva lliure voluntat, ni conduir –per exemple-, si tinc caducats els respectius carnets, el d’identitat i el de conduir. Però ells sí. Amb alguns membres amb el nomenament caducat, i fins i tot algun de mort, poden dictar sentències amb quelcom tan insignificant –al menys per a ells- com és un Estatut aprovat pels ciutadans de Catalunya i les altes instàncies de l’Estat Espanyol. A això no s’hi atreveix ni una república bananera, aquestes que, a ultramar, va crear l’Espanya que tant defensen. Si els membres del TC tinguessin idea –o s’arribessin a imaginar-, que hi ha quelcom que en diuen ètica, ja haurien dimitit. Tots. Per professionalitat i per honorabilitat. Però és clar, no saben que significa, tot això.
Ens espolien de forma constant i encara ens diuen que no som solidaris i, per tal que no els hi recordem que són uns veritables incultes –si més no de conveniència-, per no entendre que una llengua defineix un poble, un país i una nació, des de fa la tira d’anys -i aprofitant la seva dominació, fruit d’unes guerres mesquines-, fan mans i mànigues per aconseguir fer desaparèixer el català i la nostra identitat.
Ens rebutgen com espanyols, però tampoc no ens volen donar, no ja la independència, sinó ni tant sols la possibilitat d’ésser un estat confederat i, fins i tot, n’hi ha que diuen que si volem la independència, que sigui amb duanes, aranzels i tot aquest aparell, oblidant, totalment, que som més europeus nosaltres que no pas ells.
Tot i que considero que els nostres polítics són el pitjor valor que tenim, atès que no tenen el que cal per plantar cara, de forma conjunta i unitària, a tot el que està passant i, a més, estic plenament convençut que, fins que no els haguem renovat tots amb uns altres cànons de selecció política –llistes obertes, responsabilitats civils i penals en cas d’incompliment de programes electorals, veritable separació dels poders executiu, legislatiu i judicial, etc. etc.-, no començarem a anar una mica bé, prefereixo que el vaixell s’ensorri per culpa nostra, -però això sí, íntegrament nostra-, que no pas seguir anant a aquesta deriva que ens porta inexorablement cap al naufragi, i, mentrestant, sentir-nos, a casa nostra, espoliats, humiliats i menyspreats per aquesta gent que son de fora, i que l’únic dret que tenen d’estar aquí –si és que se’n pot dir dret-, és el de les armes. Per a mi, una raó no vàlida.

Enllaç

Laporta i Vilaró, dos presidents que marxen

Joan Turró Calvet
Director

Aquesta setmana s’ha fet públic que el Voltregà convoca eleccions a la presidència el proper mes de juny. Pocs dies després que el Barça ja tindrà nou president. Joan Laporta deixarà el club amb el qualificatiu de millor president de la història, els títols el recolzen i la projecció de futur que deixa és magnífica. Ser el proper president blaugrana és un luxe i qui sigui l’elegit estarà en deute etern amb Laporta i el destí. Aquest cúmul de circumstàncies que fan que una sola decisió sigui el res o el tot: Pep Guardiola.
Ramon Vilaró deixa la presidència del Voltregà després de 18 anys al front del club. Hi ha qui voldrà que passi a la història pel fet que el club ha perdut la màxima categoria (aquest honor estava compartit per Barça i Voltregà), tot i que, quan només queden tres partits, podria ser que la propera temporada ja torni a la OK Lliga. Vol dir que Vilaró podria marxar amb la tranquil·litat del ‘deure acomplert’ i una trajectòria d‘alts i baixos, però amb el reconeixement per una feina feta i assumida que mai cap altre soci li ha volgut disputar en una comtessa electoral.
Fer volar coloms és lícit i de vegades m’agrada somniar que la ‘quinta’ d’en Guillem Trabal podia haver aconseguit reescriure la història del Voltregà i haver marcat una dècada prodigiosa que avui encara celebraríem. No és cap novetat apostar per la pedrera. Si en el mateix any es va aconseguir els campionats de Catalunya i d’Espanya en categoria juvenil i júnior, només es podia llegir d’una manera: ‘El futur és nostre’. Noms d’aquells equips avui en actiu: Guillem Trabal, Xevi Armengol, Miquel Masoliver, Lluís Teixidó i Juli Anguita, però és que al darrera ja treien cap en Josep Maria Ordeig i en Sergi Panadero. Alguns d’aquests s’han mantingut a pesar de… però és que al seu costat hi havia altres jugadors tant o més vàlids que ells que, per circumstàncies externes a la qualitat, van acabar fóra de joc. ‘El entorno’, com ho batejava Johan Cruyff, va pesar més que un projecte de present i de futur que només feia diferències a partir del nivell esportiu. Potser apartada la primera pedra haguéssim trobat una muntanya. Potser sí, però somniar és a cost zero i avui tinc sana enveja del Roncato Vic que és a Itàlia optant al títol de reis d’Europa.

Enllaç
Pàgina 2 de 50 pàgines  <  1 2 3 4 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11957480 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2584 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 13
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/18/2012 05:34 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19