Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dimecres, 23 Juny, 2010

Arrivederci Roma

Joan Turró Calvet
Director

En menys de 24 hores a Roma, ja vam viure un munt d’emocions. La primera, però, i que m’ha acompanyat cada dia, és intentar entendre com la capital d’Itàlia és a anys llum de les instal·lacions urbanes i d’infraestructures del nostre país. Què hem fet? El malbaratement dels nostres mandataris el podrem pagar mai més?... Però això, avui no toca. Estàvem allotjats a pocs minuts de l’Estadi Olímpic i ens vam acostar per trepitjar la gespa de la darrera Champions del Barça, però en lloc d’això vam contemplar el darrer assaig d’una desfilada militar. El Barça va tenir nova presència el dia del casament, perquè l’àpat es va celebrar a Villa Aurelia, el mateix lloc on el club va sopar el dia del títol i perquè la Giorgia va rebre la samarreta blaugrana amb el número 22. Els ‘matxambrats’ i/o sobrevinguts han anat fent créixer la família Turró. El segon casament d’un nét, en Carles, ha comportat que ‘oficialment’ ja hi ha un nou membre a la família i com l’anterior, l’Oriol-21, és un hooligan del Barça, va fer aquest present a la núvia al mig del banquet, la qual va fer els honors posant-se per uns instants la samarreta. Fantàstica la celebració. Em toca respectar la intimitat d’una festa privada, però sí puc explicar que ja conec el pessebrista italià de cabells blancs que, si recordeu la setmana passada, en tenim mostra a Sant Hipòlit. Vaig ser a Roma fa 30 anys i se’m fa difícil entendre com no vaig ser capaç d’impregnar-me de ciutat com ho he fet aquests quatre dies. La penúltima reflexió em diu que pot haver estat per les companyies… Podria ser. L’impacte de descobrir la ciutat envoltat dels teus, els 22, és brutal i més quan veus que aquest era un desig anhelat pels 1 i 2, i que aquest 2, la Maria, va tenir el ‘valor afegit’ de celebrar en aquesta capital el 86 aniversari.
La Fontana de Trevi és, tot i l’esclat turístic que pateix, un reclam obligat i el llançament de monedes no amaga res més que la simplesa del desig de tornar a una ciutat que és immensa d’història i que a cada cantonada et descobreix un instant de vida.
Avui arribem de Roma i ens hem acomiadat amb el típic i tòpic: Arrivederci Roma. No és pel moltíssim que ens queda per descobrir, sinó per l’encant d’intentar-ho.

Enllaç

Centre Residencial Osona: 25 anys positius

Joan Sala Baiget
Director del Centre Residencial Osona

Que una entitat dedicada a tenir cura de nens i nenes i de nois i noies amb problemes familiars importants arribi als 25 anys és una bona notícia i que tingui ganes de celebrar-ho i de compartir-ho amb la resta de la comunitat fent un acte a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic i de forma més íntima amb una arrossada popular és digne de destacar. I no diré que els 25 anys han estat tranquils i idílics, que no ha estat així. Convivint 12 o 13 adolescents dels dos sexes en un mateix pis tothom pot entendre que no és gens fácil, però la valoració, el resum final crec que és positiu i ho dic perquè estic treballant a aquest centre des del desembre del 1984, quan es va contractar el primer equip educatiu. Per tant, parlo del que he viscut, no del que m’han explicat, i conec la seva història perfectament.
En un moment en que l’educació dels infants i adolescents es va complicant dia a dia i els problemes a moltes famílies i a algunes escoles comencen a agafar un volum preocupant i s’arriba a situacions a vegades desesperades, el Centre Residencial Osona- i altres centres semblants que funcionen arrel de Catalunya- estàn trobant la manera de tractar aquests nois i noies, mancats alguns de referents adults positius o tenint referents que no els tracten de la manera adequada per la raó que sigui. El nostre repte és molt senzill i a la vegada molt complicat. Quan entra un infant o adolescent, ens centrem en ell i procurem que s’integri de la manera més ràpida possible a l’entorn: escola, esplai, esports, activitat extraescolar i en aquest aspecte sempre hem comptat amb la complicitat de les institucions i recursos de Vic i comarca; però no acaba aquí la nostra tasca; de fet només acaba de començar. I tot seguit fem- o intentem fer- una tasca molt individual centrant-nos en les necessitats d’aquesta jove persona i mirant de donar-li un cop de mà perquè vagi prenent les decisions i vagi canviant el seu criteri, el seu discurs interior i la seva conducta. Nosaltres, com especialistes, posem els límits, marquem les pautes i volem que el noi/a s’involucri en el seu procés, mirant de créixer i de madurar en la mesura de les seves possibilitats segons la seva edat i els seus recursos personals. Fem un programa educatiu a la carta, a la mida de cadascú, i tot això no deixant de banda la bona convivència que s’ha de viure al centre.
Donar un tracte humà just no vol dir deixar-los fer el que els hi doni la gana i que no controlem res; nosaltres hem d’educar, hem de reconduir i hem de transformar, però sense la seva col·laboració, les seves ganes, la seva motivació no fariem res. L’esència de la nostra tasca és buscar el vincle afectiu i quan el noi/a et té confiança es té molt de guanyat. Cada dia és una lluita, un pols, però si hi ha vincle, hi ha respecte i hi ha un reconeixement mutu, la tasca és dura, però molt més planera. Sempre s’ha dit que a les bones se’n treu més que anat a l’enfrontament, però per arribar a aquest punt a vegades s’ha de ser molt dur i contundent amb els límits, cosa que entendran fàcilment els mestres i professors i tots aqueslls pares i mares que tenen o han tingut adolescents al seu càrrec. I per això els problemes, quan hi són, no s’amagen, sinó que s’afronten amb totes les conseqüències i procurant que entenguin el perquè de la nostra intervenció, de la nostra reacció i del nostre objectiu.
La nostra feina, com es pot suposar, no és fácil, però és engrescadora. Abans d’entrar a Casa Moreta a finals del 84 havia treballat 14 anys de mestre; 12 d’ells a Vic. I m’agradava; però m’agrada més encara aquesta feina. Exigeix més implicació, més reflexos, més cintura i sovint més duresa, però estem parlant una tasca més propera, més agraïda, més gratificant. Les decepcions, a vegades et poden fer trontollar si no ho tens clar o t’agafa en un momento tou, però les alegries i satisfaccions són molt més profundes. Un centre com el Centre Residencial Osona no és un pàrking on es tanquin els nens fins que siguin grans com passava abans; estem per treballar, juntament amb ells, les seves mancances, les seves frustacions, les seves il·lusions, els seus reptes, les seves inseguretats. Aquesta és la nostra feina, la de tot l’equip; una feina que si no agrada no es pot fer de cap de les maneres i si t’agrada, t’enganxa. Espero que aquesta il·lusió de l’actual equip es mantingui molts anys més pel bé sobretot dels infants i adolescents que ens puguin necesitar.

Enllaç

Dret a vaga

Miguel Sánchez Gueldos
Secretari General de CCOO d’Osona

Aquesta reforma, que no se’ns vulgui enganyar, va adreçada única i exclusivament vers la decapitació dels sindicats i el que aquests defensen (millores de les condicions laborals i socials de la classe treballadora) i representen, la classe obrera. Deixant-la en la més absoluta fragilitat respecte l’empresari a qui se li concedeix llibertat absoluta per a fer i desfer al gust i desig.
La situació econòmica és desastrosa, la taxa d’atur declarada es mou per sobre el 20% de la població activa, més d’un milió de famílies a l’estat espanyol no tenen cap font d’ingrés, als funcionaris se’ls hi ha retallat un 5% del salari… I mentrestant els promotors (els que veritablement han provocat i de retruc s’han lucrat d’aquest enorme despropòsit político-financer) segueixen donant-nos lliçons de macroeconomia (receptes neoliberals que antany varen ajudar “meravellosament” a sanejar les economies dels països del con sud) i realisme social (ara toca collar-se el cinturó. S’ entén que és la classe obrera qui ha de realitzar aquest sacrifici).
La pregunta és, com s’ha pogut arribar a aquesta situació si fa quatre dies l’estat espanyol presumia de ser la vuitena economia mundial i de gaudir d’un creixement econòmic per sobre de la mitjana europea?
Doncs bé, la resposta és molt clara. La bonança econòmica s’aixecava sobre un femer on els oportunistes, els especuladors i els corruptes hi feien el seu agost particular. Només cal recordar els casos Pretòria, Palau de la música, Gurtel, per veure per on anaven els trets. No calia ser economista, per adonar-se que la bombolla tard o d’hora esclataria i s’ho enduria tot per endavant.
Tanmateix, aquells que ens atrevíem a criticar aquest model social i econòmic (CCOO i d’altres moviments socials) érem titllats d’anacrònics nostàlgics del Marxisme i del maig del 68. Se’ns acusava de ser-ho perquè defensàvem un model social basat en el control polític dels mercats financers, la redistribució equitativa de la riquesa econòmica, la defensa dels serveis públics en detriment de llur concertació ( gestió privada dels béns i espais públics), la defensa dels drets socials i laborals de la classe obrera i per suposat la ferma aposta pels valors de la igualtat, la llibertat, la solidaritat i la cooperació (valors tots ells inherents a allò que entenem per sistema democràtic) en detriment dels valors tan populars fins fa quatre dies ( individualisme, competitivitat, etc).
El temps ens ha donat la raó. Una raó que ha estat amarga, puix que una vegada desemmascarats els vertaders causants d’aquesta dramàtica farsa,
Aquests no tan sols no han estat castigats sinó que han estat premiats (injecció de capital públic a les arques de les entitats bancàries i mercats financers) i exaltats als altars de senyors absoluts dels nostres destins.
La jugada els hi sortit rodona. Una jugada fredament calculada que té com a únic objectiu la destrucció de la societat del benestar.
D’aquí que la reforma laboral (difícilment servirà per generar ocupació i reactivar l’agònica economia del país) sigui una mesura inútil i altament contradictòria respecte el que se’ns diu que pretén resoldre. Per això mateix, en defensa de la societat del benestar i dels drets laborals i les millores socials assolides després de dècades de lluita, CCOO es veu plenament legitimada per a convocar una vaga general.

Enllaç

El neguit com a motor

Llucià Guiteras
Graduat Social

Com ja he explicat altres vegades, vaig patir una malaltia de la qual a poc a poc em vaig recuperant. Per això em passo moltes hores sol a casa. Escric una mica, preparo un programa de televisió pel CCTVO, netejo una estona , penso, llegeixo, passejo pel jardí i, fins i tot, a vegades tinc converses amb el gos (si em preneu per boig m’és indiferent). També com que estic subscrit a la tarifa plana gaudeixo de llargues converses telefòniques amb els amics.
L’altre dia una persona estimada em preguntava que faria quan s’acabés aquest període de recuperació. Es mostrava preocupada- amb raó i perquè m’aprecia -pel que ell en deia una manca de neguit i un excés d’inactivitat.
Després d’aquesta conversa, em vaig posar a pensar. És el neguit el motor de la vida? En la gran majoria dels casos és així, però cal preguntar-se si aquest motor és vàlid o forma part d’un problema.
Certament tots tenim neguits per coses que desitgem, però crec que això son trampes del ego perquè el neguit sempre va acompanyat del dolor. Si les coses van bé produeix una eufòria momentània, però torna el sofriment, i si van malament creix el desassossec. El neguit implica irremeiablement la pèrdua del present per substitucions mentals que resulten il·lusòries.
En tornaré a parlar amb el meu amic perquè és un tema prou interessant per a aprofundir-hi. Crec que hem d’aprendre a relativitzar molt les coses -no parlo de “passotisme”. Provem de fer-ho bé, però si no hi surt, què hi farem? No val la pena de fer projeccions obsessives cap al passat o al futur. El passat ja no es pot arreglar i el futur encara no existeix. Certament podem treballar en un projecte amb constància, fins i tot amb passió, però sense neguitejar-nos-hi; també podem recordar el passat, sense donar-nos-en la culpa, com a eina per a millorar.
És veritat que si es disposa de temps hi ha un perill molt gran: deixar-se anar i no fer res. Però no heu pensat mai que algunes persones hiperactives, potser, ho són perquè inconscientment tenen molta por de trobar-se, a soles, amb elles mateixes?
Caldrà seguir usant la tarifa plana. El meu amic em coneix molt bé.

Enllaç

De moment, només hi ha un candidat a rector de la UVic

El termini per presentar candidatures es tanca avui dimecres i fins aquest dimarts al vespre només s’havia presentat Jordi Montaña

SEGUIR LLEGINT...

Enllaç
Pàgina 3 de 44 pàgines  <  1 2 3 4 5 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11957489 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2878 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 14
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/18/2012 05:35 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19