Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dijous, 26 Agost, 2010

Anant pel món

Ricard Lázaro i Medina
Professor d’Institut

Ara és època de vacances i com que també ho és de crisi, més que per viatjar aquest mes d’agost pot ser per molts un temps per recordar. En el meu cas, a part d’anar a Andorra el 1968 i 1969, el primer cop que vaig sortir a l’estranger va ser en el mític viatge de fi d’estudis d’abril de 1973 de l’Institut Jaume Callis, organitzat i dirigit pel meu pare, catedràtic de Física i Química i primer director d’aquest primer Institut de la comarca d’Osona. Pensat una mica a l’estil de la pel·lícula “Si avui és dimarts, això és Bèlgica” d’uns anys abans, al llarg de 15 dies els estudiants de Preuniversitari vam recórrer en autocar França, Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslàvia, Àustria, la República Federal d’Alemanya i Suïssa. De baix cost, va ser una experiència fantàstica per a aquella època, que algú va descriure “com sortir a un altre planeta”, ja que llavors passar fronteres era un procés llarg i costós i a més vam passar també al costat de Mònaco i a prop de San Marino; al transbordador entre Brindisi i Patras vam fer una parada tècnica en un port d’Albània sense poder baixar; a Bulgària vam ser els primers amb passaport de l’Estat espanyol que hi vam entrar per terra ja que les fronteres s’havien obert sols uns dies abans; vam travessar Iugoslàvia de sud a nord passant per les actuals Macedònia, Sèrbia, Croàcia i Eslovènia; i a Hongria, tot i que estava previst i ho vam intentar, a la frontera no ens van deixar passar. Tot un veritable “tour” europeu, insòlit en aquell temps.
D’aquell viatge recordo que al sud d’Itàlia, al port de Bari, uns nens ens van prendre per alemanys (“Tedesco!”) i a Bulgària, a l’hotel, per russos o soviètics, degut a que el meu pare duia un casquet de pell “uixanka” comprat a Atenes i un dels nois sabia rus, malentès que va fer que haguéssim de passar la nit a un càmping de Sofia, doncs ells esperaven a uns “espanyols”.
I no ha sigut la única vegada que això m’ha passat viatjant pel món: a Sant Sebastià el 1978 es van pensar que era basc, a la R.F. d’Alemanya el 1980 a un meu germà i a mi ens van prendre per irlandesos, a Londres el 1993 un grup de nois caribenys van suposar que era nord-americà (“Yankee, give us dollars!”) i a Rwanda i Burundi el 2007 tothom em deia “blanc” (“umuzungu!”) i molt sovint em creien un sacerdot (“padiri!”).
El que he pogut constatar també és que no és un tòpic sinó una realitat allò que “el món és un mocador”. He trobat catalans arreu del món i en els llocs més inesperats. Davant de Buckingham Palace, al relleu de la guàrdia, em vaig trobar amb uns veïns de Folgueroles. I també a Londres demanant pel carrer una direcció en anglès, un noi, potser pel meu accent, em va contestar en català i va resultar que era de Torelló,  i en un solitari museu d’Història vaig coincidir amb uns de Sant Julià. També a Rwanda a part dels encontres previstos, com unes monges de Manresa, em vaig trobar casualment en diverses ocasions amb un grup dirigit per un mossèn d’Igualada i amb una família de Manlleu; com també amb un missioner de Tarragona a Kigali. I al poblet de Ruhuha a tot un grup de catalans en viatge per l’Àfrica Oriental que s’havien perdut perquè el seu guia no era expert en aquella remota zona i en fer-se de nit van cercar refugi a la parròquia. Igual que a la plaça Tiananmen de Beijing, els de l’Agrupació Astronòmica d’Osona ens vam trobar entre la immensa gentada, al mateix lloc i moment, amb un jove de Vic conegut de molts; com a Wuhan vam ser trobats per un membre de l’AAO que feia un viatge diferent i amb un altre grup. 
No puc acabar sense parlar dels avions i n’explicaré sols dues anècdotes recents: de Shanghai a París amb Air France, un mes després de l’accident d’aquesta companyia a l’Atlàntic, la comandant era una dona de cognom rus i tot i ser un gran avió intercontinental va sortir disparat per la pista a gran velocitat i va ascendir com un coet: al cap d’uns segons veiem ben petits els gratacels de la ciutat. I en canvi seguint cap a Barcelona en un avió petit, aquest va rodar tranquil·lament i després es va elevar lentament, tant que feia cosa, i durant diversos minuts vam estar donant voltes per sobre les teulades de París… 

Enllaç

Casar-se amb un burka

Llucià Guiteras
Graduat Social

En M.H. vivia a Kabul, els seus pares i els d’una noia que residia a les muntanyes properes van acordar el seu casament. Ni tan sols s’havien vist mai. En M.H. és una persona cultivada. Escriu i també pinta quadres.
Quan els van presentar, davant seu hi havia una presó de tela. El burka que portava li tapava tot el cos, fins i tot les mans. Una petita reixa a l’altura dels ulls, permetia que el veiés amb dificultat. Una bafarada intensa sortia d’aquella presó mal airejada. Els van deixar sols uns moments i li va poder veure la cara.
Es va pactar el dia del casament. En M.H. no volia desobeir a la seva família, però sabia que en aquelles condicions el casament era impossible. Desconeixia com era el cos de qui havia de ser la seva muller; no en sabia res de la seva vida , ni tan sols si a ella, ell li agradava.
Amb uns petits estalvis, a la nit d’un dia qualsevol es va escapar de casa. No m’estendré en les peripècies que va haver de passar fins arribar a Espanya.
Va demanar asil polític, al considerar-se víctima d’unes costums que atempten contra el drets humans. El Govern espanyol li va denegar, argumentant que no era objecte de cap persecució per raons polítiques.
Considero que el Burka, el niqab( tela que cobreix a la dona fins els genolls i deixa lliure els ulls però que sovint és combina amb un altre vel que els tapa) i el xador- que és una tela que cobreix tot el cos i produeix molta calor com el burka i el niqab – que es completa amb un mocador al cap o a la cara són una vulneració flagrant dels drets humans. El burka- al domicili familiar- si hi ha els fills grans o els cunyats o altres homes aliens a la família també ha d’estar posat íntegrament. No tinc més coneixements sobre les altres teles descrites.
No podem permetre aquestes atrocitats. Crec que els “predicadors” de la convivència i de la integració- que em sembla perfecte- haurien de denunciar- també, sense embuts- aquests atemptats terribles als Drets Humans. No es pot tolerar la degradació moral i el sofriment d’aquestes dones.
Sobre el hyab i la shaila- que són simples mocadors de cap- em semblen del tot respectables.

Enllaç

El principi del final dels pisos de Can Garcia

Pere Serra i Amengual
Conseller Delegat de Remodelacions Urbanes SA

Des dels darrers dies de juliol s’estan lliurant els primers habitatges de substitució a famílies afectades per la remodelació (substitució) dels “Pìsos de Can García”, un conjunt d’habitatges de gran alçada, baixa qualitat constructiva, afectats d’aluminosi i objecte d’un greu procés de degradació en el marc del barri de l’Erm a Manlleu. D’aquesta manera es visualitza el principi del final d’un procés complex, de llarga durada, farcit de dificultats i que té per endavant, encara, un llarg camí.
Les remodelacions urbanes són processos de substitució d’habitatges en àrees en les que cal actuar des del sector públic per tal de millorar les seves condicions físiques, econòmiques i socials incorporant-les, d’aquesta manera, a la normalitat de la vida urbana. Són processos que afecten la vida de les famílies i, en alguns casos, el seu patrimoni. Que suposen un canvi a millor en les condicions de vida, però que requereixen al mateix temps d’una gran sensibilitat perquè darrera cada afectat hi ha una història i molts sentiments i records. Per això mateix diem sempre que es tracta d’operacions molt delicades que requereixen d’una gran dosi de concertació institucional i consens polític i social. En aquest cas la concertació institucional està garantida pels acords entre l’Ajuntament i la Generalitat i entre aquesta i el Ministerio de la Vivienda, i el consens polític s’articula mitjançant la comissió de portaveus de tots els partits polítics de Manlleu, creada per l’ajuntament, i que rep periòdicament la informació detallada de tot el procés. Pel que fa al consens social, tot i les moltes dificultats per la heterogeneïtat de la població afectada i la multiplicitat de interessos contradictoris, els processos d’acord s’han vehiculat mitjançant un diàleg permanent amb l’Associació de Veïns de l’Erm, i reunions de tècnics de gestió amb responsables de les diferents comunitats d’escala, a més de la elemental i insubstituïble negociació individualitzada amb cada família afectada.
Dos factors especials caracteritzen la remodelació dels Pisos de Can García: l’origen estranger d’una gran majoria de la població afectada, i un règim de lloguer en la major part dels casos. També podem afegir una situació econòmica molt precària per a la major part dels afectats, amb un alt índex d’atur i escassa esperança de resoldre la situació laboral a curt o mig termini, i una característica física: el procés de substitució no es concreta en el propi lloc a enderrocar, amb el que la necessitat de fases pròpia d’altres processos més endogàmics, no és, en aquest cas, imprescindible.
Amb aquests condicionants la remodelació dels pisos de Can García presenta algunes peculiaritats pròpies: la substitució s’ha iniciat amb una oferta als propietaris ocupants entenent que l’accés al nou habitatge era més fàcil per aquest col·lectiu al plantejar l’acord com a una permuta, però sempre des de la voluntarietat per accedir al nou habitatge. Els habitatges de substitució es troben disseminats en el casc urbà, en solars aportats per l’ajuntament i que provenen de cessions d’aprofitament o de reserves. Les noves comunitats de veïns tenen menys famílies amb el que són més participatives, i es treballa per tal que es donin les condicions de mixtura social que garanteixin la convivència i el futur de les mateixes. Finalment les condicions dels reallotjaments s’ajusten a les possibilitats reals dels afectats a partir de les regles fixades per la legislació vigent i els acords marc promoguts per l’Ajuntament de Manlleu i el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat.
El camí que queda per endavant és complicat però engrescador. Estem tan sols al principi de la solució. Al llarg del 2010 una setantena, de les quasi dues-centes famílies afectades amb dret de reallotjament, tindran resolta la seva situació i viuran en la nova llar. Encara quedaran molts casos per resoldre en una situació gens fàcil des del punt de vista de la mobilització de les inversions públiques. Malgrat això es disposa dels elements necessaris: voluntat política i consens institucional, per tirar endavant l’actuació amb les regles del joc convingudes des del principi. Aquest és el repte que precisa de la suma dels esforços de totes les parts i compta amb un equip de professionals dedicat en cos i ànima a l’actuació. Ben segur que entre tots plegats ho assolirem.

Enllaç

El nicab és multiconcubinat o bigàmia

Ramon Torra
Articulista

El passat juliol hem pogut observar pel carrer a Manlleu un individu que passejava amb dues dones amb nicab. Alguns ben o mal pensats el primer que hi han vist és si totes dues eren seves. Això seria una pràctica considerada als ulls d’aquí com a pluriconcubinat abusiu d’un mascle convivint amb dues o més femelles, altrament hi ha el risc de barreges contaminants venèries que ja de temps ençà venen denunciant alguns metges.
Fa més d’un any que es rumoreja que hi ha pisos amb aquestes pràctiques, en alguns llocs de tipus pastera, però ningú en vol saber res, si hi ha veïns que en coneixen el fet no es volen embolicar en ciris trencats i si ha arribat a oïdes de les autoritats se suposa que se’n desentenen fent la vista grossa. Si no es deixa d’escoltar aquests quatre autòctons despenjats de l’ANTI TOT que en tenen sempre la llengua llarga per a llençar atacs contra la nostra gent per a justificar les il·legalitats racials que practiquen un determinat nombre de forasters, això ens acabarà portant cap extrems no desitjats que preferiríem no haver de tornar veure mai més. Darrerament s’estant produint accions prou transcendents de pràctiques racistes identitàries de certa població. Ningú s’ha preocupat mai d’analitzar el perquè de tot plegat. Aquí varem poder veure durant força temps com un cap d’un centre religiós es passava totes les lleis per al darrera obrint uns finestrals, per fer-los-hi barrar va costar mesos de palestra fent-ne cas omís. Aquest mateix capitós en un lloc que tractava, fou expulsat per mentider. Com es pot permetre que un individu que no reuneix ni la més mínima formació cultural, mancat d’uns coneixements bàsics de civisme que se suposa que hauria de tenir per a desenvolupar un càrrec encara que sigui davant del seu públic, se li permet exercir de clergue?. Tenen algun tipus de permís aquests munt d’individus sotana blanca que fins a altes hores de la nit s’ajunten als altres a fer tabola als nostres barris?. Avui tal i com està el nivell de convivència en determinats llocs on són mes o menys nombrosos aquests racistes que després de fer més de mitja nit barrila dormen de matinada fins al mig dia, si les autoritats continuen amb la tebió que vénen exercint, serem nosaltres els ciutadans de tota la vida els que haurem de fotre el camp del poble, ja n’hi ha prou de tant soroll, les nits són per dormir i el dia és per espavilar-se a guanyar-se la vida enlloc de malmetre les nits amb aldarulls o traficar il·legalitats per acabar vivint d’almoiners de l’ajuntament. Als nostres barris, diem prou a tant desordre!. Des de temps ençà, diuen les autoritats que controlen els horaris dels bars. Pot ser que sigui veritat, el que no saben elles és que, quan tanquen els bars surten mig torrats amb els seus recipients plens de beuratge al carrer i quan al matí els que estem vora tavernes ens llevem, recollim vidres, llaunes i vòmits i cagarades per estalviar-nos els fàstics.  És necessari que s’estudiïn nous enfocaments envers aquesta gent acostumada a pràctiques nòmades, ja és hora que les autoritats sàpiguen que es veuen més túniques sagrades amb caputxes ací a Manlleu que a les ciutats grans del Magrib, els comportaments d’aquesta gent no encaixen per enlloc i quan se’ls atrapa corrent per als carrers al llarg de les nits, els policies s’hi ha d’encarar i no passar de llarg com comprovem sovint quan truquem a la municipalitat per a qualsevol soroll de veïnat. Una bona ocasió seria l’acord del darrer plenari de Casa de la Vila si servis per a destinar recursos a l’educació d’aquests incontrolats. La proposta del grup PxC va ser rebutjada. De Burca encara no n’hem vist cap, però de Nicabs si, més dels que algú es pugui imaginar fins i tot acompanyats de clergues que se suposa ser inductors de la no integració. Cal esperar que l’acords darrer no siguin per a fer callar el partit del vigatà, puix que si després de l’estiu tot continua igual amb el mateix desgavell, ningú sap on anirem a parar.

Enllaç

de vigilància a l’Estadi

L’Ajuntament ha iniciat els tràmits per poder instal·lar les càmeres amb l’objectiu d’evitar el creixement de furts que s’ha detectat en els darrers temps

VIC | Redacció.- L’Ajuntament de Vic està buscant solucions per augmentar la sensació de seguretat de la ciutat. Perquè, tot i que asseguren que no hi ha barris exageradament problemàtics, sí que reconeixen que en a la zona de l’avinguda de l’Estadi darrerament s’ha detectat un creixement dels furts i robatoris en establiments comercials.  Amb tot sí que remarquen que no és un barri especialment conflictiu i asseguren que la seguretat dels veïns està garantida.
És per aquest motiu que, entre altres mesures, ha iniciat els tràmits per instal·lar càmeres de videovigilància a l’avinguda de l’Estadi. El projecte tot just s’acaba d’encetar i tal com explica el nou regidor de Governació del consistori, Àlvar Solà, de moment tot just s’estan recopilant les dades per demanar l’informe preceptiu a la Comissió de Control dels Dispositius de Videovigilància de Catalunya de la Conselleria d’Interior, que ha de donar el vistiplau de la instal·lació de les càmeres. Tot i que les vacances d’estiu han endarrerit una mica el procés, des de l’Ajuntament creuen que a partir del setembre es podran acabar de recopilar totes aquestes dades per enviar-les al Govern.

Enllaç
Pàgina 2 de 21 pàgines  <  1 2 3 4 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11957558 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2526 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 14
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/18/2012 05:43 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19