Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Dijous, 28 Octubre, 2010

Un bon dia per compartir

Gràcia Ferrer i Codinachs
Regidora de Cooperació. Ajuntament de Vic

Treballar per a si mateixa o per la família… potser també pel veïnat,  és quelcom que fem de manera natural i creiem que és convenient i normal fer-ho. Tanmateix, hi ha persones, entitats o institucions que van més enllà i que senten la necessitat de donar una part del seu temps a intercanviar coneixements i a establir relacions amb persones d’altres continents amb el convenciment que això és també quelcom natural i convenient.
Cooperació, desenvolupament, humanitari, caritat, generositat…?.  Les Nacions Unides ens obliga a donar un 0,7% a accions d’ajuda a Països amb necessitats especials.  A Vic tenim un Consell de la Cooperació molt actiu que ens assessora, un Pla Director (que es va aprovar amb 17 vots a favor i 4 en contra)  i un Pla Anual que ens marquen les directrius a seguir. Rebem subvencions i utilitzem el 0,7 % . Potser a algú li semblarà poc i a d’altres massa . En el marc de la crisi econòmica i de les necessitats pròpies , sembla ser que hi ha gent que no està gens d’acord en que s’inverteixin esforços i diners en aquests països allunyats.
Aquí, al nostre voltant, hi ha necessitats i alguns casos de misèria, però malgrat que els recursos son limitats, tenim uns serveis socials eficaços que ajuden a pal·liar aquestes situacions. Però quan vas a l’Àfrica o a altres zones del sud del planeta, t’adones que la misèria és el que envolta la majoria de persones i a més tenen les dificultats afegides que genera el camí d’assolir una democràcia.
Al llarg de 12 anys, la ciutat de Vic, juntament amb altres Ajuntaments europeus,  ha contribuït a millorar la ciutat de Somoto a Nicaragua i la vida de la seva gent. Actualment,  la misèria ja no és quelcom majoritari, però encara existeix en quantitats molt elevades. Somoto és una ciutat democràtica que està avançant per si sola malgrat la complexitat d’un país com Nicaragua.
Paral·lelament,  l’any passat es va decidir iniciar un projecte en un país africà d’on provenen una gran part dels nous vigatans i vigatanes: el Senegal. La actuació de la ciutat de Vic es durà a terme al sud de Senegal (entre Gàmbia i Guinea Abisau), a la Regió de la Casamance.  Què hi farem?. Doncs començarem amb la construcció d’una escola. La que tenen actualment és de fusta i de palla i s’ha de reconstruir cada any a causa del vent i de la pluja. A més, durant el curs s’ha d’anar reparant amb freqüència. Tot plegat costarà uns 35000 €. És poc o és molt? Vic no es pot permetre això? De veritat som tant poc solidaris? No m’ho crec.
Establir relacions amb el Senegal no sols beneficiarà la comunitat de Mangagoulak i el poble de Diatok, sinó que la gent de Vic de tota la vida i el nostre jovent, també aprendrem i ens en beneficiarem.  En el marc d’una cooperació bilateral, a principis de l’any vinent un parell d’estudiants de l’escola d’art de Vic podran anar a Dakar per fer una estada en l’Escola d’art d’allà,  com a premi del concurs de disseny d’individuals de taula. Trobareu aquest disseny en els individuals de sobretaula que utilitzaran uns quants bars i restaurants de Vic. Altres institucions vigatanes (Universitat de Vic, Escola d’art i superior de disseny, Consorci Hospitalari de Vic, Escola de formació d’adults Martí Pol…) també estan interessades en iniciar intercanvis de coneixement i de persones amb les seves homologues de Ziguinchor, capital de la Casamance.  Els contactes establerts en el viatge de fa uns dies ens va permetre copsar possibilitats formadores i de creixement per ambdues parts i iniciar vincles que es transformaran ben aviat en intercanvis reals i profitosos.
Curiosament, l’emigració de la Casamance cap a l’estat espanyol es fa cap a Catalunya. Això no és una mera coincidència: colonitzada per portuguesos i francesos, que es varen dedicar al tràfic d’esclaus, aquesta regió  va ser annexada al Senegal en contra de la voluntat dels seus habitants, els dioles. Des del moment de l’annexió, els dioles, que tenen una llengua i una cultura pròpies, demanen la seva autonomia del centralisme de Dakar i hi existeix un veritable moviment independentista. En les darreres dècades hi han hagut conflictes bèl·lics rebels reclamant llibertat però, actualment la gent està demanant i construint la pau i la democràcia.
Tampoc em crec que no tinguem ganes de saber qui són o com viuen totes aquestes persones senegaleses que estan al nostre costat aquí, que són els nostres nous veïns i veïnes.
La generositat i la curiositat envers els altres ens fa millors persones i enriqueix la nostra visió del món. La xenofòbia, el racisme, la por del que és diferent i l’egoisme no ens aportarà res de positiu.
Aquest dissabte, les ONG’s que treballen al Senegal i les entitats senegaleses, el Consell i la regidoria de Cooperació, organitzem una festa senegalesa al recinte firal El Sucre. Hi haurà debat, música, menjar i beure…. us convidem a venir i a compartir.
I si voleu, allà estarem per informar, aclarir dubtes i per escoltar i recollir totes les aportacions que ens vulgueu fer.

Enllaç

Segimon Claveria: Baula i testimoni

Miquel S. Cañellas
Cronista i articulista

“Segimon Claveria. Vigatà. De professió pintor. De parets, de colors plans. O, potser de professió músic? Si. Segurament músic!. El senyor Claveria ens el figurem amb contrabaix, amb el clarinet, amb el violí o fent escales cromàtiques al piano”. Paraules de Josep M. Solà Sala sobre el músic vigatà, escrites quan Claveria, ja acomplerts els setanta, era un avi venerable, jubilat de la docència, i amb un bagatge sardanista de més de quaranta composicions.
I és que fins als vuitanta anys, Claveria no va deixar ni per un moment la sardana, un dels seus grans amors. Continuà força temps desgrananant notes amb el seu contrabaix en aplecs i ballades, com a músic de la cobla Canigó. En tot cas, però, la seva participació en aquesta formació, no serà res més que l’apèndix d’una llarga vida artística.
Segimon Claveria és l’únic músic viu que va trepitjar l’escenari del Teatre Principal, cremat l’any 1919. Més endavant formaria part d’una munió de grups i formacions orquestrals. Amb vint anys, amb l’Orquestra de Cambra del Conservatori del mestre Benet Morató, posteriorment les dues creades per Subirachs (1931 i 1945) i, finalment, la de Joventuts Musicals, amb un jove Ros Marbà que s’estrenava a Vic l’any 1964. També va formar part del Quintet Cortines (anys trenta) i de la Banda Municipal de Vic.
Al mestre Claveria també li devem la creació (any 1954), d’una de les poques cobles de sardanes vigatanes: La Principal de Vic. Finalment com a músic versàtil, cal dir que va exercir un protagonisme eloqüent al front d’una institució catalanista -l’Orfeó Vigatà del Conservatori- que dirigí entre els anys 1931 i 1934, després dels deu anys de sordina imposats pel directori militar.
Fa pocs dies, que el mestre Claveria acaba de complir els 106 anys d’edat. Home de llarga vida, ha estat mestre de vàries generacions i músic intergeneracional. En l’avinentesa de la inauguració de la nova Escola de Música de Vic i com a conferenciant, em va plaure recordar a Segimon Claveria com a baula, que fa de pont entre els músics i professors de la vella Escola (la que dirigí Subirachs) i la nova Escola de Música que encapçalaren, a partir del curs 1968-1969, Santi Riera i Quim Maideu. El mestre Claveria va viure tot just el relleu i aportà la seva experiència musical a les noves generacions en aquell primer curs de rodatge.
Avui, com fa sis anys en ocasió del seu centenari, em plau agrair-li altra volta el testimoni d’una vida entregada a la bona música i desitjar-li, una vegada més, llarga vida als anys.

Enllaç

Lipdubindependents

Josep M. Diéguez
Membre de l’organització del Lipdub per la Independència

Diumenge 24 d’octubre del 2010. Tres quarts de 4 de la tarda. Alguns centenars de persones deambulen per la plaça Major de Vic. La immensitat del vell mercadal, però, els fa gairebé invisibles. Ningú no notaria cap diferència en relació a qualsevol altre diumenge, si no fos per l’escenari que algú ha muntat en un lateral; per la inacabable barra de bar que reposa en un cap de plaça; per la curiosa grua enigmàticament immòbil en un racó... i per la profusió d’estelades vermelles i blaves que pengen de finestres i balcons, incloses tres de gegants que gairebé amaguen tres de les façanes del mític indret.
Entre l’equip d’organització del “Lipdub per la Independència” hi ha un cert neguit. Òbviament, batre el rècord mundial de més gent participant en un lipdub, fins ara en posessió de la Grandville High School dels Estats Units amb 1400 participants, no és el principal objectiu de la jornada. Es tracta només d’una excusa per difondre el veritable missatge del dia, el seu autèntic objectiu: la independència nacional del nostre poble. Alguns en diuen Catalunya, d’altres en diem Països catalans, però cada cop hi ha més gent que veu en la independència l’única sortida lògica per al nostre futur. Una sortida que no podem assegurar que ens garantirà viure millor –tot i que les dades econòmiques així ho indiquen- però que sí que ens garantirà viure com nosaltres decidim, no com ens imposin uns altres com ara ens passa. Malgrat tot, encara que el rècord no sigui l’objectiu, una fluixa assistència afectaria l’eficàcia del missatge. Com dèiem, hi ha neguit entre l’organització.
I de sobte, l’esclat. Les quatre de la tarda, l’hora fixada per a l’inici del lipdub, sona sense compassió al rellotge de l’Ajuntament. I com si es tractés d’una versió a la inversa del conte de la Ventafocs, les campanades no n’indiquen el final, sinó que és llavors quan tot comença: gent, gent i més gent. Patriotes, independentistes de totes les edats i condicions, apareixen pel múltiples accessos a la plaça Major, uns accessos que l’organització, preparada però sorpresa, amb prou feines dóna l’abast a cobrir. Perquè cal comptar quanta gent hi entra. No podem inventar-nos una quantitat per fer veure que hem arribat al rècord sense haver-ho constatat. Volem que tot plegat sigui seriós, inqüestionable. Grups d’adolescents, parelles, membres d’entitats, famílies senceres, companys de feina o d’institut, la gernació és cada cop més i més gran. L’organització intueix que potser sí que s’arribarà a les 3000 persones que s’han fixat com a objectiu oficiós alhora que satisfactori.
Comença el primer assaig, i l’arribada de gent no s’atura. Només per l’accés del carrer Verdaguer ja han entrat 2000 persones. Des de l’escenari se n’anuncien 3000. Coincidint amb la finalització del primer intent vàlid de gravació, l’organització avança el nombre molt aproximat de 5730 persones. Passades una mica més de 24 hores, es confirma la xifra definitiva de 5771 goles unides en una sola veu que clamava “Independència!”. Això, sense saber quanta gent va marxar sense ser degudament comptabilitzada.
I la resta… serà història. Una història que la gent del carrer, allò que es coneix com “el poble”, sovint menystingut quan no menyspreat, ja ha demostrat que vol protagonitzar. Diumenge no hi va haver simbologia de cap formació política, tot i que s’apropen unes eleccions vitals. Senyors polítics: el país, un cop més, ha parlat. I vosaltres… l’heu escoltat?

Enllaç

El lipdub també va batre el rècord mundial d’entusiasme

Joan Turró Calvet
Director

Hi havia una vegada un poble on la gent que voltava pels carrers feia cara de felicitat, passejava un somriure permanent i amb el seu caminar traslladava immenses dosis d’il·lusió i d’entusiasme. No és l’inici d’un comte de fades. I si a tot això hi afegim el marc incomparable del casc antic de Vic vol dir que us estic situant al diumenge ben dinat, dia històric en el qual es va concretar la gravació del lipdub per la independència i es va batre el rècord del món de participació.
Hi ha tantes petites històries i visions d’aquest fet com participants censats: 5.771 independentistes… Cert és que alguns dels ‘marcats’ hi eren només com a observadors secrets i per feina, però tot sumava i després del ‘bon rotllo’ que es va viure no crec que cap d’ells reclami avui ser esborrat de la xifra rècord.
La participació a casa va ser de cap i cua, el més vell i la més jove. La Sandra i la seva amiga Júlia anaven d’una banda cap a l’altra a la recerca del seu moment de glòria: «Un cop m’he posat davant la càmera!!!», em va cridar en un dels encontres fortuïts al llarg de la tarda.
El meu lloc, però, va ser al costat dels veterans de l’hoquei, perquè uns quants van decidir participar-hi guarnits amb la samarreta original -influències a la federació- de la selecció catalana. Es van col·locar al llarg de l’estretíssim carrer de les carnisseries i van simular una jugada sensacional que acabava en gol i cridanera celebració. Els assajos van anar bé i vam riure molt. Jo, vergonyós de mi, només d’espectador. Una de les gràcies i dificultats del lipdub és que s’ha d’enregistrar sense talls, ni afegitons, per això s’acaben fent un parell o tres de passades. Una de les seqüències, potser la millor, s’ha hagut de desestimar perquè els de l’hoquei van fotre la pilota al pal. Imperdonable, amb els anys d’ofici que portem al damunt. Hi havia qui es pensava que la càmera no ho recolliria, però el bon Albert Bagué no va deixar escapar el detall com si d’un derbi es tractés. Quina serà la presa bona? Això ho podreu esbrinar divendres. L’estrena a la una per TV3 i al cap d’una hora per Canal Català Osona. Sortirà la Sandra? Els veterans acaben fent gol? Hi surt la tieta? i tu?... Donem gràcies als organitzadors, perquè del seu entusiasme tenim lipdub de la independència.

Enllaç

Segimon Claveria amb 106 anys és l’avi de Catalunya

El músic i compostor vigatà és la persona més gran del país i es troba entre els deu homes de més edat de l’Estat espanyol

VIC | Redacció - El músic i compositor vigatà Segimon Claveria va complir el passat 17 d’octubre 106 anys. Claveria és l’avi més gran de Catalunya i es troba entre els deu homes de més edat de l’Estat. Rosa Martínez Casaís és, amb 110 anys, la persona més gran. Entre les deu persones de més edat de l‘Estat hi ha set dones i tres homes.
Claveria té una notable qualitat de Vida. La seva germana, Caritat, explica que «està molt bé. Té força gana, els òrgans li funcionen bé, ara no pot llegir massa perquè se li cansa la vista, però està molt bé».
El mestre vigatà encara es va veure amb forces per fer una petita composició quan va complir els 100 anys, dedicada al seu fill Eduard i a la seva jove, Isabel Sañé.

Enllaç
Pàgina 2 de 38 pàgines  <  1 2 3 4 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11981385 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2542 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 16
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/22/2012 03:40 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19