Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Barçalonitis

Dijous, 12 Novembre, 2009

Alfons López Tena: «Laporta molesta a l’establishment perquè no s’arruga»

Enric Pagespetit

Si la setmana passada vam parlar amb l’Alfons sobre com es veia el Barça des de Madrid, on ell va passar-s’hi uns quants anys (entre el 2001 i el 2008) com a vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol, aquesta setmana, sense allunyar-nos de la política, tocarem més el perfil de l’actual president del FCBarcelona, des de l’òptica privilegiada d’una persona com en López Tena.

Què li diu la figura d’en Joan Laporta?
És una persona molt vàlida. La ciutat de Barcelona pateix d’una societat endogàmica, que tot s’ho fan entre ells, que ara ha esclatat amb casos com el d’en Millet. Doncs davant tot aquest establishment que ningú pot esquinçar, perquè controlen tots els poders i mouen tots els fils, ell ha aconseguit arribar a presidir el FCBarcelona i vèncer-los.
Aquesta endogàmia és típica només d’aquí?
A París, Londres o Nova York, per exemple, no s’ocupen càrrecs com el del Palau de la Música perquè són fills d’aquest o d’aquest altre. En països com els esmentats, qui es responsabilitza d’una entitat, és un professional amb un perfil idoni per a dirigir-lo. Això, aquí, encara no passa i ara en patim algunes conseqüències.
Amb quina nota valoraria el càrrec d’en Laporta?
Penso que ha fet una gestió empresarial i esportiva molt bona. El Barça, a hores d’ara, és una marca mundial. Penso que ha demostrat la seva vàlua abastament.
Li agradaria que es dediqués a la política?
Tant de bo es dediqués a la política. El país el tenim en mans de buròcrates i de gent grisa. També en alguns ajuntaments hi trobem l’endogàmia que abans parlàvem, com en el cas d’en Muñoz a Santa Coloma de Gramanet, que el seu pare ja n’havia estat alcalde en temps de Franco. En Laporta s’ha guanyat el que ha aconseguit i per això genera tant odi. No forma part del clan, de la casta, i malgrat això no s’ha arrugat.
Ens el pinten com un home prepotent, fins i tot agressiu…
Professionalment va fer-se un forat, treballant per multinacionals, treballant en anglès… i llavors, quan es presenta a les eleccions del FCBarcelona ha de veure-se-les amb els poders de sempre, diguem-ne Roca, diguem-ne La Caixa, etc. I tots ells, al veure’s superats per una persona que no formava part dels de sempre, han fet funcionar un engranatge mediàtic d’hostilitat absoluta cap a la seva figura, per això aquest interès en fer-nos-el veure com un home agressiu, prepotent…
En una entrevista en Laporta deia que a Catalunya fa falta líders carismàtics a la política. Hi està d’acord?
Fa falta gent que s’hagi hagut d’obrir camí, que s’hagi fet un lloc a la vida. Gent competent i valenta, sense escalafó. Abunda el perfil gris en aquests moments, la figura del buròcrata.
Per què no trobem López Tena al capdavant d’unes eleccions?
De moment el que desitjo és que Convergència defensi clarament la independència de Catalunya. Treballo en aquesta línia i cap aquesta direcció anem evolucionant.

13 DE DESEMBRE
Els partits tradicionals patiran les conseqüències del desencant social, en les properes eleccions?
Estem davant un cicle polític esgotat. Aquest cicle és el que va començar un cop va acabar la dictadura. Ens trobem davant una situació on veiem que se’ns fa fracassar l’Estatut i que se’ns diu no a tot. Estem bloquejats i no hi ha proposta política. Això fa que tampoc hi hagi il·lusió. Estem en un clima de frustració permanent i a més estem governats per gent grisa.
Laporta dins a Reagrupament faria forat en l’electorat?
S’ha de veure com funciona Reagrupament i com qualla. No serà fàcil, perquè aquí els mitjans de comunicació et fan el buit quan hi ha propostes que no interessen. A més, també hi ha la qüestió dels diners per engegar un projecte nou. A Alemanya, per exemple, hi ha candidatures que neixen i creixen perquè la societat civil aposta per ells i dóna diners. També als EEUU: Clinton o Obama, van trobar finançament de gent que creia en ells per arribar on han arribat. Aquí això no passa. No hi ha la costum que la gent de peu financi projectes polítics.
Té alguna idea de cap a on farà el salt electoral l’actual president del Barça, en cas de voler entrar en política?
Jo diria que està a la expectativa. En aquests moments deu estar valorant què passa a cada partit, què li proposen, per llavors optar pel que cregui que pot resultar millor. Jo diria que actualment, ni ell ho té clar si Reagrupament, CiU, ERC o altres opcions poden ser els qui encaixen millor en el seu projecte.
El que sí que serà un sotrac polític serà les consultes sobre la independència per les que treballes ara a Osona…
Els organitzadors estem treballant perquè hi hagi una alta participació. Per això promovem el vot i donem a conèixer què es farà a Osona el dia 13 de desembre. A nosaltres no ens pertoca fer campanya per votar pel sí, això ja serà feina de cadascun dels partits.
Com a convergent, li va saber greu la votació del plenari del seu grup a Torelló, on la llibertat de vot va portar a que no es guanyés la moció pel referèndum?
Sí, perquè suposa anar contra un dels principis democràtics del poble: el de poder decidir.

Enllaç

Dijous, 05 Novembre, 2009

Alfons López Tena: ‘L’odi a Catalunya es manifesta contra el Barça’

Enric Pagespetit

Aquesta setmana hem anat a parlar amb una personalitat de l’actual panorama polític del país que desperta molta estima entre la ciutadania. En ell, molts hi veiem coherència, honradesa i preparació. No és poc en els temps que corren. Em va fer gràcia quan, tot donant el vol a la tarda, vaig trobar-me un amic i vaig comentar-li que pel matí havia entrevistat a l’Alfons. Primer, va dir-me el mateix que tothom: ‘Aquest sí que és bo…’; llavors va afegir-me un ‘llàstima que es va equivocar de partit’, però tot seguit, ell mateix va matisar: ‘de fet, ara no hi ha cap partit que valgui la pena’.
Deixant que els partits continuïn anant a la deriva, del que sí que ens hem de felicitar és de les persones que, cada cop més, desacomplexadament i amb fermesa diuen el que encara moltes persones reclamem pel nostre país i que molts mitjans tracten de silenciar o menystenir. L’Alfons va néixer a Sagunt. Al País Valencià hi hagués pogut continuar treballant, guanyar-se bé la vida, però va decidir cremar les naus i arribar-se al Principat per treballar i fer-se ell mateix el camí, començant de nou. No li ha anat pas malament: notari des del 1983, va ser fundador del Fòrum Notarial i Vicepresident del Fòrum Notarial de Catalunya fins el 1999, ha estat vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol entre el 2001 i el 2008 i a l’agost del 2007 va crear, junt amb l’Hèctor López Bofill, el Cercle d’Estudis Sobiranistes. Quan parles amb ell te n’adones que té devoció per la gent que ha sabut obrir-se camí, fent-se lloc malgrat el poder establert dels de sempre. Això és el que sobretot sap reconèixer-li a l’actual president del Barça.

T’agrada l’esport?
Gens ni mica. Tampoc l’he practicat mai. Em fa gràcia que guanyi el Barça, però no hi estic gaire al cas.
Els culers del País Valencià són del Barça pel seu significat extra-esportiu?
Ser del Barça al País Valencià sol tenir caràcter de catalanitat. Els espanyolistes són del Madrid. Tot i això, els equips que tenen més seguidors són el València, el Llevant, el Vila-real o l’Hércules. Al contrari que a Catalunya, que el Barça arrossega tot el país, a València els seguidors són de la mateixa ciutat d’on pertany l’equip o dels voltants.
Com és l’afeccionat dels equips de la capital?
El València, per la sèrie de dirigents que ha anat tenint, és més semblant a la tipologia que té el Madrid; en canvi el Llevant és més popular, més de la terra, on també hi trobem independentistes, i no gaire gent de l’establishment.
Anem a Madrid. Hi vas viure uns quants anys…
Concretament del 2001 al 2008. Bé, viure no és ben bé el què vaig fer-hi. Anar amb escortes t’allunya molt de viure en un lloc. Vaig tenir-hi, això sí, molt contacte amb tot el Madrid oficial.
Percebo que cauen millor els bascos que els catalans a Madrid, també en el futbol. M’equivoco?
L’odi el senten cap a Catalunya i es manifesta obertament en el futbol; pels bascos hi ha una altra consideració. A l’època del PP la llotja del Bernabéu era el lloc d’influència política, on es feien negocis, trobades… I pel que fa al Barça, com que simbolitza Catalunya era l’espai on deixaven anar tot l’odi. Quan et tenen al davant ho mig dissimulen, però quan tenen la possibilitat de disfressar-ho de la rivalitat futbolística, es senten expressions com ‘los vamos a destruir’, ‘machacar’...
Però perquè ens tenen més tírria que als bascos si de fet reclamem el mateix?
Ja ho deia en Madariaga. Si rasques la pell d’un basc hi acabaràs trobant un espanyol, en canvi si rasques a un català, a sota t’hi trobaràs un francès. Només has de veure, i això ho perceben des de Madrid, que els bascos tenen com a llengua habitual l’espanyol. No tenen la cultura fortament implantada en els mitjans, en els llibres, etc. L’èuscar és més folklòric, en canvi a Catalunya tenim la llengua pròpia en gairebé tots els àmbits. A més, el tema del terrorisme el maneguen bé a Madrid, ‘es cosa de hombres’, diuen. En canvi aquesta manera de fer catalana, no violenta, amb diàleg i arguments, els posa molt nerviosos. L’odi és ben manifest en els alts càrrecs, diguem-ne que en els espais oficials, no ho és pas al carrer, on hi ha de tot.

BARÇA I INDEPENDÈNCIA
Si ens independitzem, el Barça haurà de conformar-se en disputar una lliga catalana?
No necessàriament. El Regne Unit té quatre seleccions de futbol: però els gal·lesos juguen la lliga anglesa, per exemple, i els d’Irlanda del nord juguen a la d’Irlanda… Això mateix també passa més a prop: els equips d’Andorra juguen a les competicions de l’estat espanyol i el Mònaco, juga a la lliga francesa. A més, a la lliga espanyola tampoc no els interessa trencar la rivalitat del Barça-Madrid, perquè en tot el territori no trobaran un contrincant que els desperti la mateixa emoció.
I suposo que també es tendirà a buscar la Lliga Europea…
Les lligues tradicionals desapareixeran. Serà una decisió que tard o d’hora s’haurà de prendre i fer com les competicions de les lligues americanes, pels beneficis econòmics que pot suposar als grans clubs. Per exemple, és un malbaratament una eliminatòria de Copa contra un 2a B, en canvi un Barça-Àjax, per posar un exemple, segur que econòmicament surt moltíssim més a compte, ja només si contéssim els possibles anunciants que voldrien ser en un partit o en un altre.
Pel que fa a les seleccions esportives catalanes, no sembla que avancem gaire, no?
Els avenços que tenim els trobem en esports minoritaris. L’única manera d’aconseguir-les és construint un estat propi, perquè la normativa de l’estat no ens dóna cap més sortida. Allò que trobem al rugbi, amb un gran èxit, del Torneig de les 6 Nacions, amb l’hostilitat espanyola seria impossible d’aconseguir. Es va veure amb l’hoquei. Quan es va guanyar el mundial, l’estat es va posar en marxa: xantatges, trucades a ambaixades, etc. i una selecció admesa de ple dret, campiona del món d’hoquei, no només perd el campionat sinó que a més és expulsada i amb el dret retirat. Dins Espanya mai tindrem seleccions pròpies, sigui governada pel PP o pel PSOE.

(La propera setmana publicarem la 2a i última entrega de l’entrevista a l’Alfons López Tena, amb en Laporta i la política com a protagonistes)
Barça - Mallorca
amb la Penya

Tots el socis i simpatitzants del Barça que vulguin assistir a la propera jornada de lliga a l’estadi, que ens enfronta amb l’equip balear, aquest proper dissabte a les 8 del vespre, poden posar-se en contacte amb la Penya Barcelonista Plana de Vic per tal de comprar entrades pel matx i/o anar a l’estadi amb els autobusos de la penya.
Els horaris de la secretaria són els dimarts i el divendres de les 18h. a les 20h. El local social és al Cafè Nou, en el número 23 de la Plaça Major de Vic. El telèfon és el 938 892 885.
La Penya també aprofita per recordar als socis compresos entre els números 743-798, que tenen l’entrada al partit i el desplaçament amb autobús gratuïts per a aquesta mateixa jornada.

Enllaç

Dijous, 29 Octubre, 2009

Marcelo Mercadante: ‘No hi ha temes tabú pel tango’

Enric Pagespetit

Al 1928 el Barça va anar a Montevideo a disputar un parell de partits amistosos contra el Peñarol i el Nacional. El Barça estava fent una gira pel Rio de la Plata i va coincidir en aquesta ciutat amb Carlos Gardel, que estava actuant al teatre Solís. En el mateix hotel coincidien allotjats l’equip blaugrana i el cantant. Samitier, que era el davanter que meravellava al món en aquells anys, no podia participar dels amistosos perquè s’havia lesionat a Buenos Aires. Es veu que això tenia entristit a en Samitier, ja que el seu desig era demostrar a arreu, que la seva fama de crac era del tot merescuda. Llavors, es veu que van coincidir el jugador i el cantant i va tenir lloc la següent conversa:
- No podré jugar demà... –es lamentava en Josep Samitier.
El gran cantant uruguaià, bon amic del jugador i que carinyosament anomenava Sami, li va dir tot seguit:
- Mira Sami, vos tenés que jugar aunque sea 10 minutos, para que la noble muchacha de mi patria vea como laburás…
La petició de Gardel va causar efecte: els de Montevideo van poder veure jugar l’estrella catalana, malgrat va disputar els partits molt tocat físicament.
Aquesta és una de les nombroses anècdotes que s’expliquen sobre l’amistat de Carlos Gardel i d’en Pepe Samitier. Aquesta relació amistosa va tenir com a resultat, un tango que el cantant i actor de cinema, naturalitzat argentí, va dedicar al davanter. La cançó s’anomenà ‘Sami’. 90 anys després, alguna cosa similar ha passat a la capital catalana.
Marcelo Mercadante és un dels milions d’argentins enamorat del futbol. Va ser entrevistat l’any passat per la revista ‘Sons de la Mediterrània’ i, tot parlant del tango i de Barcelona, van arribar al punt culminant d’aquesta relació d’amor que, música i ciutat, han compartit durant la seva història: Gardel i el Barça. Als de la revista musical, se’ls va acudir fer la següent proposta a en Marcelo: ¿Per què no compons un tango dedicat a Messi i així tornem a la tradició que van encetar Gardel i Samitier? Un any després, el disc amb el tema dedicat a Leo Messi està a punt de sortir a la venda.
Ja la coneixies la relació de Gardel amb el futbol prèviament a l’entrevista que et van fer a Sons de la Mediterrània?
Sí, la coneixia. No tan sols sabia de l’amistat d’en Carlos amb en Samitier, sinó que sabia que Barcelona havia figurat amb força en la vida del cantant. Hi havia cantat molt. Al 1933 havia viscut una temporada aquí i a l’Hotel Oriente de Barcelona, per exemple, va composar alguns dels seus tangos.
Defineixes a Messi com ‘geni humil i senzill’. És un personatge que encaixa bé en la filosofia del tango?
Hi encaixa perquè el tango canta sobre tots els tipus de personatges que existeixen i Messi no en pot ser una excepció. Però a ell sí que m’agrada definir-lo així, humil i senzill malgrat ser un geni. Un fora de sèrie que té el talent de funcionar en un col·lectiu i que té la sort de jugar amb un equip i amb uns companys que també són grandíssims.
No hi hauria temes que no quadren amb el tango?
No hi ha tabús pel tango. La lletra de les cançons ens parla d’allò que sentim i no es pot limitar.
Pablo Marchetti és el lletrista de la cançó? Per què el tries a ell?
Des de fa anys que no hi ha tradició de lletristes de tango amb la seva categoria. A més, també per molta gent s’havia acabat treballar a duo en les composicions. En el darrer disc que havia publicat (Suburbios del Alma), ja vaig treballar d’aquesta manera amb ell i el resultat plasmat va ser molt satisfactori. A més vam tenir altres col·laboracions que van ajudar-nos a fer un disc del qual n’estem molt contents, com en Miguel Poveda, la Martirio, etc.
El tango d’en Messi l’heu titulat ‘Més que un crac’, però primerament es deia ‘En este otro mundo’...
Així és com primerament va dir-li a la cançó en Pablo, però un dia, conversant amb ell, vam decidir que li esqueia millor el ‘Més que un crac’.
En la lletra de la cançó hi apareix el ‘Tachar Nostalgia’ que posa nom al nou àlbum. Per què la importància d’aquest fragment?
És simbòlica. A vegades els records, siguin bons o dolents, fan una funció negativa a les persones. T’estanquen i no et deixen evolucionar, ni laboralment, ni sentimentalment, ni en el dia a dia. És per això que consideràvem aquest fragment com un element prou important per a donar nom a tot l’àlbum.

FUTBOL, BARÇA I ARGENTINA
De quins equips sou els tres responsables del tango?
En Pablo i jo som del San Lorenzo de Almagro, mentre que en Rodrigo, el cantant, té una tara i és de Boca.
A part de compartir els colors, Barça i San Lorenzo tenen elements comuns?
En alguna època potser en trobaríem, però ara… el Barça és molt poderós i té un ressò internacional que no comparteix, ni a anys llum, el San Lorenzo. Anys enrere, però, l’equip sí que volia jugar bé a la pilota, respectar-la, com és la filosofia del Barça, i potser en aquells anys hi podríem trobar alguna relació, com a mínim pel gust a tractar bé la pilota. En aquells anys, també vam aconseguir ser campions algunes temporades, però ara la cosa ha canviat…
Des d’aquí es relaciona el Barça amb Boca i el Madrid amb el River. Hi veus sentit?
No. Les realitats futbolístiques d’un país i un altre són tan diferents que no es poden comparar. Aquí els equips són pràcticament tots de ciutats diferents. Alguns clubs, representen uns valors i una cultura singulars. Allà això no passa. Els equips poderosos a Argentina els trobem a la mateixa ciutat i comparteixen la mateixa cultura. Fins i tot es pot dir que Boca i River van néixer en un mateix barri i això, pel que fa a la situació de Barça i Madrid és impensable i ben diferent. A més, pel gust a la pilota, jo gairebé et relacionaria més el River al Barça que no pas al Boca. Tradicionalment, sempre han buscat fer un futbol més atractiu.
Per quin equip de la lliga espanyola es té més simpatia a Argentina?
Ara, indiscutiblement pel Barça.
Valdano diu que el Barça es tanca en el seu petit país i el Madrid busca la universalitat. Què en penses?
Jo no ho veig com ell. Això és una guerra mediàtica entre uns i altres. A més, si el que diu Valdano fos així... hauríem de dir que el resultat ha estat brillant, perquè s’ha guanyat tot. Quin problema hi hauria?
Proper estiu de Mundial. Com veus el paper d’Argentina?
No hi tinc gaire confiança. Gairebé hauria d’haver-hi un miracle perquè ens anés bé. Ja no es tracta de jugar bé a futbol, sinó només d’intentar-ho… No es veu cap conductor que ho pugui resoldre. Es posa la pressió i la confiança sobre un sol jugador i així és molt difícil. Tot i així, tan pot ser que acabem eliminats en els partits inicials, com que acabem campions. Així és el futbol.
A Vic t’hem vist en vàries ocasions actuant. Quin record en tens?
Al Vigatà, al Casino, a la Jazz Cava… són llocs que trobo a faltar. M’agrada moltíssim la ciutat. He vingut a actuar-hi sol, però també amb grans artistes, com en Poveda o la Maria del Mar Bonet. M’agradaria moltíssim portar el nou disc a la ciutat. Potser al proper MMVV.

MÉS QUE UN CRACK
El chaval / con la samarreta del Barça /número 10 / ni Nike ni nada / que compró por doce euros / a algún paqui en el Raval.
El chaval / con la que dice Messi / lleva el balón, / cruza la plaza / de la Vila de Gràcia / levanta la cabeza / y chuta a portería, / siempre a portería…
ESTRIBILLO
Feliz / entre dos márgenes sin rumbo / qué importa / si son ciudades, / si son vidas / o no son nada / no son nada.
Partir, / hartarse, renunciar / tachar nostalgias.
Llegar / para viajar a este otro mundo.
Visca el mundo!
Viajar / para llegar a este lugar.
El pibe / con la camiseta del Barça /
número 10 / ni Nike ni nada / 20 pesos a un paragua, / la compró en Constitución.
El pibe / con la que dice Messi / lleva la pelota, / cruza la plaza / de Villa Lugano /
levanta la cabeza / y le pega al arco,
siempre al arco…
ESTRIBILLO
Feliz / entre dos márgenes sin rumbo /
qué importa / si son ciudades, / si son vidas / o no son nada / no son nada.
Partir, / hartarse, renunciar / tachar nostalgias.
Llegar /para viajar a este otro mundo.
Visca el mundo! / Viajar / para llegar a este lugar.

Enllaç

Dijous, 22 Octubre, 2009

Jordi Badia: «Hi ha mitjans que li tenen ganes a en Laporta»

Enric Pagespetit

Degut a l’extensió de l’entrevista que la setmana passada vam iniciar amb en Jordi Badia, aquest dijous us en fem arribar la segona part. Recordem que el seu currículum com a periodista el va portar a ser el Director de Comunicació del FCBarcelona fins l’any passat. Abans havia fet camí en mitjans del Vallès i a Catalunya Ràdio, Avui, TV3…
Aquest 2009 ha presentat el llibre ‘El Barça al descobert’ on ens parla de l’experiència de formar part de l’engranatge d’un monstre com pot ser el Barça, que tantes i tantes notícies i informacions genera. Ell va viure-ho des de la primera línia de foc i, ja sabem tots plegats que, quan es para del Barça, aquest foc no es de salva.

En Laporta apunta a una conxorxa mediàtica per a desacreditar-lo, per motius polítics. Tu que ets periodista: existeixen aquestes conxorxes?
Jo no he format part de cap conxorxa contra ningú, en els anys que fa que exerceixo com a periodista. El que sí que hi pot haver és un interès d’algú en posar-te el dit a l’ull a la que li dónes peu. Això passa segons les simpaties o antipaties. Si amb un personatge no hi combregues, el que sí que pots arribar a fer quan escrius un article sobre ell, si ha fet alguna cosa criticable, és acarnissar-t’hi una mica més.
Però no veus possible que uns mitjans de comunicació tinguin la consigna d’anar a per ell?
No dic que no sigui possible. La veritat es que sí que hi ha sectors que li tenen ganes. En tot aquest món hi ha grups que s’enfronten des de fa molt temps i que busquen més espai, més interessos… Sí la raó és que ara, perquè sembla que vol fer el salt a la política, hi ha partits polítics que el temen i utilitzen els mitjans afins per desacreditar-lo… la veritat és que si això es demostrés, tampoc no m’estranyaria.
En Laporta no es cansa de repetir-ho. Potser és que n’està convençut o que el presentar-se com a atacat, li pugui convenir…
Com et deia abans, està clar que hi ha premsa que li té ganes. De totes maneres, en les ocasions que ha sortit a denunciar-ho, sempre ha estat per algun problema que hi ha hagut al club, com el de l’espionatge. El problema original és l’error que es comet.
Quan treballaves a l’Avui explicaves que en l’època d’en Núñez i en Gaspart, no us veien amb bons ulls. ¿Quan vas ser el director de comunicació, també hi havia els mitjans afins i els que no se’ls concedia res?
Vaig voler tractar per igual als mitjans, fossin quins fossin. La manera de fer, no va convèncer a alguns i això fa que hi hagi qui ho critica, però també hi va haver qui va elogiar-ho. A mi no em preocupava quin era el mitjà que tenia al davant. Actuava amb independència fos quina fos la premsa que es presentava. Això sí, vaig defensar sempre, amb força, que tots els mitjans poguessin fer la seva feina. Tot plegat però, com que suposava un canvi, va fer que n’hi hagués que no s’ho van prendre amb gaire humor.
Ara hi ha un conegut col·lega teu a Can Barça exercint el control de la Comunicació...
Sí, en Vicent Sanchis. Quan ell era el director de l’Avui jo n’era el subdirector. Hi mantinc una relació cordial i ens solem veure.
Li has donat algun consell?
No. Quan ens veiem no parlem de la feina. A més, tampoc no fa el mateix que jo hi feia dins del club, perquè ell és el director responsable de BarçaTV, mentre que el meu càrrec ha quedat desert.
En Jordi Badia té relació amb Osona, no?
Sí, vaig jugar un any al TTVic. Jo dubtava en retirar-me, perquè tenia un any complicat per entrenar, així que gairebé tenia decidit deixar de jugar el tennis taula de nivell. A l’estiu em va trucar l’Enric Roca i em va dir que volien fer pujar l’equip de categoria i que els agradaria comptar amb mi. Vaig acceptar i, sí, vam aconseguir pujar. Llavors van augmentar encara més el nivell de l’equip i va créixer molt… jo llavors vaig a anar a treballar de corresponsal a Brussel·les. De totes maneres, aquesta no és la meva única relació amb Osona. El meu avi era de Vic i tenia parents a Manlleu. Crec que encara hi ha algun establiment que porta el nom de Mobles Badia i que té a veure amb la família.

MANEL ARROYO:
L’OSONENC D’EN ROSELL
Fa quinze dies, es va filtrar pels mitjans de comunicació que en Sandro Rosell ja té un equip sòlid de cara a les eleccions de la propera primavera. De tota la gent que sembla que li farà costat, va transcendir que hi hauria lloc pel vigatà Manel Arroyo, director general de Dorna.
El projecte que uneix l’Arroyo amb en Rosell, ja fa temps que es cou. El diari esportiu Sport ja es va fer ressò, fa més d’un any -amb motiu de la moció de censura-, que l’osonenc estaria darrera la candidatura d’en Sandro en el cas que Oriol Giralt aconseguís tombar la junta d’en Laporta. Ara que les eleccions a la presidència del FCBarcelona estan confirmades per aquesta temporada, Manel Arroyo torna a aparèixer en les llistes dels noms forts de la candidatura que més treu el son a en Laporta.
Formar part de l’entorn del Barça irremeiablement et situa una enorme lupa a sobre per on milers d’ulls et vigilen i generen comentaris. Arroyo comença a patir-ho en les seves carns, ja que per Internet ja han sortit articles -sense demostrar res- on es parla de l’Entorn Fosc d’en Rosell. A directe.cat, per exemple, trobem les següents informacions: “La candidatura de continuïtat i catalanista que encapçalarà Godall haurà de fer front a la que ahir ja va presentar Sandro Rosell, farcida de noms amb una trajectòria més aviat tèbia amb el país. Entre els prohoms que acompanyen Rosell hi figuren Ramon Pont, president del Grupo Borges -que s’ha oposat una vegada i una altra a normalitzar els seus productes-, Manel Arroyo director general de Dorna Sports SL -empresa organitzadora del GP Catalunya de motos i acusat de pràctiques mafioses- i Javier Bordas, del Grupo Costa Este -propietari de multitud de locals d’oci nocturn que no destaquen precisament per fomentar la música del país”.
Manel Arroyo -que també havia estat cap de premsa del RACC- però, molt abans que entrés a les travesses de les properes eleccions, ja tenia un bon granet al cul amb un periodista que li ha anat buscant les pessigolles. El periodista Javier Olave, de El Mundo del siglo XXI, s’ha acarnissat més d’una vegada amb l’Arroyo, firmant un parell de contundents articles, amb títols com: “La Mafia Española” amb l’explicació posterior del que ell anomena el ‘pelotazo de las motos’.
Molta lupa, sí senyor. Tot i així, Arroyo serà present a la llista de Rosell, perquè l’exvicepresident el considera un home fort. Ja en el llibre que va escriure amb gran èxit en Sandro, Benvinguts al món real, va considerar en Manel com un dels responsables d’aconseguir el fitxatge d’en Ronaldinho.
Ironies de la vida, ja fa alguns anys, els vigatans tenien el costum d’anar a tocar els nassos a un municipal, amb cognom d’Arroyo, cada cop que guanyava el Barça, ja que era un conegut merenga. Ben aviat, el seu nebot es pot convertir en un dels propers directius de la junta que pugui dirigir el Barça. Això sí, abans hauran de guanyar.

Enllaç

Dijous, 15 Octubre, 2009

Jordi Badia: «Si Laporta no fa plegar Oliver és que n’accepta l’espionatge»

L’exdirector de comunicació del FCB pensa que l’objectiu principal de l’espionatge era en Jaume Ferrer

Ell va ser un dels homes de confiança d’en Laporta dels 5 primers anys. Va formar part del club com a Director de Comunicació fins l’any passat, quan va tocar-li pagar els plats trencats pel mullader de la moció de censura. De fet, explica en Badia que ja feia temps que la seva relació amb en Jan s’havia deteriorat i, la seva sortida del club, no devia venir-li de nou.
Jordi Badia es un periodista que, des de les ràdios locals i llavors des de les nacionals (Catalunya Ràdio, Avui, TV3…), ha fet ja un camí més intens del que la immensa majoria de periodistes del territori podran mai viure. En aquest camí, el Barça gairebé sempre hi ha tingut un paper important. També en els seus llibres publicats, n’ha estat el tema recurrent: aquest any ha publicat ‘El Barça al descobert’, però ja al 2003 va signar el llibre ‘Crònica del nuñisme’. En aquelles dates, segurament no s’hagués pensat que ell formaria part directa de la futura crònica del president que ha encapçalat la conquesta de la segona i tercera Copa d’Europa del club. Avui ens escolta als de ‘Barçalonitis’.

Explicaves en una entrevista que quan deixessis el Barça t’agradaria tornar al periodisme convencional. De moment vas fent de freelance…
Sí, i així continuo exercint de periodista. Tampoc he tingut ofertes per anar en d’altres mitjans, però el moment actual no és el millor per trobar oportunitats.
Al Barça et proposaves donar un servei sense fer cap distinció amb els medis. Ho vas aconseguir?
Personalment vaig fer la feina perquè així fos, però hi ha molts moments en què t’adones que ni el club ni el sistema estan preparats per aquesta política de comunicació. Després veus que hi ha hagut gent que no estava contenta amb aquesta manera de treballar i potser és que no vaig saber-me explicar prou bé.
Tan dur es treballar per un club com el Barça que, un cop en surts, necessites fer un llibre que sembla voler aclarir aspectes personals?
Passa que quan estàs dins el club moltes coses no les pots dir. Quan ja estàs fora, quedes alliberat i en pots parlar de moltes més, tot i que tampoc no em salto la confidencialitat de certs aspectes. El llibre es una reflexió que penso que és útil per a tothom, perquè allò que explico és extrapolable a altres clubs. Treballar al Barça és dur, però sobretot és enriquidor. Tots sabem que ocupes un càrrec trascendent, on hi ha pressions i interessos, però insisteixo en què és molt enriquidor.
Continues en contacte amb en Laporta, des de la sortida?
No hi tinc contacte.
Comentaves que quan hi havia confiança, et va arribar a dir que amb el seu successor potser utilitzaria el sistema del PSC a Barcelona, on abans d’acabar el mandat donaven pas a l’aposta de futur i així ja feien una empenta important a la candidatura. Ho farà així?
Crec que ja ho deu haver descartat. Com van les coses ho veig difícil. Era sincer quan m’ho comentava com a possibilitat, però vés a saber si se n’hagués desdit, ja en una situació normal. També comentava d’utilitzar una fórmula mixta: donar més relleu al seu delfí, però suposo que amb els enfrontaments que hi ha a dins la junta, no ho pot fer.

TRAMA ESPIONATGE
Alguns parlen de què la trama d’espionatge ha estat dissenyada per tocar i enfonsar les aspiracions dels continuistes que no eren Sala i Martín, el preferit d’en Laporta…
No ho sé... Quan era al club també veia que des dels mitjans s’especulaven unes trames i unes coses que des de dins veies que no existien, que tot era molt més senzill, natural i gens rebuscat. No hi havia res organitzat en molts casos i en canvi sí hi havia molta política de rampells.
Per què creus que es va fer aquest espionatge?
Si es volia descavalcar a presidenciables, crec que tot s’organitza amb la mirada posada amb en Jaume Ferrer. Els altres tres eren fàcils de descavalcar en aquesta lluita, però en Ferrer sí que podia enviar en orris l’aposta d’en Laporta.
Laporta pot estar al darrera de tot plegat?
El que està clar és que la versió que explica l’Oliver s’ha demostrat que no és certa i és un motiu clar de destitució. Si en Laporta no el fa fora, això significa que està d’acord amb les pràctiques de l’Oliver. Tot plegat, de moment, no té ni cap ni peus. Totes les parts han quedat molt malament. Ferrer ha quedat tocat, però tampoc se n’han escapat ni en Sala i Martín, ni en Godall. I ja veurem si es podrà redreçar la imatge de tots plegats d’aquí a les eleccions.
Explicaves que la primera aposta d’en Laporta per succeir-lo era en Soriano, però... dubtava del seu catalanisme?
No exactament. No tenia clar que en Soriano continués la traça catalanista amb la mateixa intensitat que ho havia fet ell, però tenia clar que tampoc seria un pas enrere. D’altra banda, també li recava que potser no el podria influir prou un cop li donés pas. Quan en Ferran va opinar criticant en Laporta sobre el seu discurs de l’Hospitalet amb el ‘al loro’, ja va deixar d’haver-hi sintonia entre ells.
Per què en Rosell no suportava en Soriano?
No t’ho sabria dir. De fet, en Rosell em va vetar entrar a juntes i comissions, així que tampoc et puc comentar si hi va haver algun fet en concret que ho va desencadenar tot, però no crec que succeís res puntual. Ells dos, prèviament, no es coneixien i quan es van trobar dins de la junta, suposo que van xocar les maneres de ser d’un i altre. Eren dos personalitats i dos pols forts dins la mateixa junta, així que d’aquí devia venir el desencontre. De fet Rosell volia que en Jordi Moix ocupés el càrrec d’en Soriano i m’imagino que això era perquè en Ferran no es deixava controlar per en Sandro i això el va molestar. Va ser un xoc de personalitats i d’ambicions. Primer vaig notar-li aquest desafecte a en Sandro, però me’n vaig adonar que per part d’en Soriano també va aparèixer.
Ells et van arribar a parlar d’aquest problema?
Amb en Sandro no hi havia pràcticament diàleg. Amb en Soriano sí que hi tenia relació, però ell mai m’havia comentat res personal en aquest sentit, tot i que se li veia que hi havia un deteriorament personal en la relació.
(La propera setmana publicarem la segona part de l’entrevista).

Enllaç
Pàgina 2 de 36 pàgines  <  1 2 3 4 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11981649 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.3127 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 15
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/22/2012 04:38 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19