Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Opinió

Divendres, 05 Setembre, 2008

FORA DE TEST

Si fóssim fills de la França...

Joan Turró
Director

La setmana que ve publicarem un segon reportatge sobre Miguel Foj, un templer de la Franja d’Aragó, que s’ha autoexiliat a Catalunya amb més de 15.000 documents que aporten llum i color a molts episodis de la història de Catalunya i d’Espanya, en època medieval. Aquesta setmana ens ha vingut a veure a Vic, acompanyat d’uns amics, i hem repassat pinzellades d’història que m’han ajudat a fer volar coloms…
El segle XVII els francesos van arribar a encunyar moneda a Catalunya i podia haver passat que -si no fos per altres batalletes que van esclatar al nord d’Europa i que els va distreure...- el nostre territori formés part d’una França poderosa del segle XVIII. Si fem política-ficció de ‘baratillo’, ens podem imaginar que el nostre president és monsieur Sarkozy i la nostra llengua oficial una: el francès. Per descomptat, no tindríem seleccions i seriem els pobrets ‘del sud’, sense indústries i dedicats al sector serveis, bàsicament per complaure els èxodes de les vacances de les altres regions gavatxes. Sí tindríem aigua del Roina (per donar servei als parisins de vacances), el TGV ja enllaçaria Paris amb Barcelona, el Barça (més que un club) s’arrossegaria per la lliga francesa intentant evitar el descens i el Parlament seria casa museu de frustracions patriòtiques d’un passat sense sardanes ni castellers.
Aquest panorama no m’el crec, perquè els nostres avant-passats -segur- s’haguessin revoltat. Expulsar els francesos hagués estat fruit de dos escenaris: catalans valents i aguerrits que, sense cap suport, reconquisten la terra o que ho fan recolzats amb els veïns espanyols i ens trobaríem on som.
Tot plegat són apunts d’uns arguments que es poden donar en qualsevol imaginari, perquè allà no hi ha fronteres. Amb la Diada per davant, m’atreveixo a somniar que els catalans vam ser valents i ferotges per defensar la nostra terra fins aconseguir un Estat lliure. Això sí que val la pena… a l’hora de fer volar coloms i somniar en tot el que tindríem i seriem i la gran capacitat que encara ens quedaria per a ser solidaris…

Enllaç

Divendres, 22 Agost, 2008

Ens cal recuperar l’ànima perduda

FORA DE TEST
Joan Turró Calvet
Director

Els incrèduls ja poden fer punt i a part. Tampoc ho entendran. Fa unes quantes setmanes em van llançar unes paraules a la cara que s’han convertit en un corcó tant persistent que a la fi se m’ha tornat insuportable: ‘Joan, el vostre mitjà no té ànima...’. No em calen grans ni profundes definicions perquè tothom ho entengui. En aquesta vida m’han dit de tot, però poques coses m’han afectat tant, perquè la lectura que em toca fer és que he llançat uns quants anys de la meva vida i un munt de recursos. No són paraules per a la llagrimeta fàcil o perquè els amics m’amorteixin el cop amb estones de plany. De fet, com sé de qui provenen i que estan arrebossades de maldat, el que han aconseguit és l’efecte contrari (aquest beneït esperit de contradicció que molts portem a dins...) i avui estic disposat a tot, per recuperar l’ànima perduda. Els que em coneixen saben dels meus rampells i que, per incontrolables, produeixen resultats de tota mena: dolents, més dolents, escandalosament dolents i… algun de bo, que compensa sobradament els carn-esqueixats. La setmana passada parlava del bon amic Toll i altres dies ho he fet d’en Richard (per cert, el seu programa -dimarts de 9 a 10- a Ràdio Vic tampoc fa vacances), ells són exemple de persona amb ànima i en tenen tanta que impregnen el que els envolta.
Aquesta és la meva ànima. Un farciment de trossets de les mil i una històries que passen prop meu. El repte d’avui no és buscar enginys dialèctics i literaris o plorar unes mancances evidents. La necessitat d’avui, la vida, és només qüestió d’obrir la porta i deixar que entri l’aire fresc i, si no corre, sortir al carrer i deixar-nos impregnar del que passa més enllà del nostre conte de fades.
Ara ens toca ser valents. Lluitar per perdre la por a les paraules. Crisi? Quina crisi? Si som un poble, vol dir que tenim ànima i això ningú ens ho pot prendre. Aquest setembre serà dur. Segur. Però aquests trossets de tots faran que, una vegada més, tirem endavant i defensem el que és nostre: Catalunya.

Enllaç

Dijous, 26 Juny, 2008

El ‘petardo’ de Sant Joan

FORA DE TEST

Joan Turró i Calvet
Director

El primer que hem de celebrar és que els milions de petards que van explosionar durant la revetlla només van causar un drama personal, especialment greu. Un queda agradablement sorprès un cop recollides les dades dels serveis d’emergències, més quan has estat testimoni directe de la potència que despleguen aquests artilugis plens de dinamita que ajuden a buidar aquell sac de retrets que ens hem hagut d’empassar durant l’any i ens possibilita desfogar accions violentes reprimides, amén de foragitar fantasmes depressius d’una crisi econòmica que alguns no volien veure i que sí, finalment ha esclatat, com el ‘petardo’ d’aquest Sant Joan.
Podríem parlar de la crisi de l’aigua, com algú m’ha recomanat, perquè han aconseguit malbaratar diners públics i ensorrar empreses relacionades amb el sector, gràcies a una gestió -com els mesos precedents- en estat de sequera.
Podríem parlar de la mare de les crisi (per allò dels anys que fa que s’arrossega...) que és el servei de rodalies i els trens que segueixen circulant amb retard i malament. Això sí, han augmentat la freqüència i ara són més a fer nosa.
Però no. La crisi d’avui és econòmica i greu, molt greu. La solució que més s’apunta no és nova. Resar i més resar; però no us penseu que ho fan perquè ens toqui la loteria o que de tant foradar buscant aigua acabem trobant petroli. No. La seva gran esperança és que la selecció espanyola de futbol guanyi el campionat d’Europa, perquè d’aquesta manera la crisi s’aigualeixi i, de rebot, es vegin molts finestrals catalans amb la bandera d’Espanya, fet que frenaria altres reivindicacions.
Per cert, el dia del meu sant em vaig trobar una parella de metges pel barri del Remei i, com hi ha una gran coneixença i confiança, em van demanar ‘calers’ per comprar el pa. Els hi vaig donar tres euros, perquè compressin més d’una barra (a casa són colla). Jo diria que no té relació directa amb la crisi… De fet, vestien calça curta i samarreta, estaven acalorats i portaven un gos lligat que els arrossegava.

Enllaç

Divendres, 13 Juny, 2008

Històries de petjades que no s’esborren

FORA DE TEST

Joan Turró Calvet
Director

Aquests darrers set dies han estat especialment intensos. A banda els esdeveniments previstos, hem viscut un cop especialment dur com ha estat perdre l’Agustí (el vam enterrar el dia de l’aniversari de la Cristina). S’han va anar dissabte sense fer gens de soroll, reflexa del que ha estat la seva vida. Agradable conversador i mai fora de to, lluïa una blanca ironia que deixava tot sovint un somriure als llavis dels que l’escoltaven. Fill de la ‘quinta del biberó’ i entregat seguidor del Barça se sentia calladament orgullós de la seva família. Què ens queda d’ell? Tot un món de vida, perquè en cada un dels seus fills i nets s’endevina una petjada que ell va començar. Encara hi ha una eternitat de coses que passaran, només perquè ell va viure…
Dijous en vam viure un exemple, de nom Lacambra. Els Prínceps d’Espanya van ser a Sant Hipòlit i les Masies, gràcies a la celebració dels 200 anys de La Farga Lacambra i perquè, els anys 20 -com ens va recordar el príncep Felip durant la part del seu parlament en català-, el llavors rei Alfonso XIII (el seu besavi Borbó) també va fer una visita a l’empresa, que ja en aquells dies era un referent a l’Estat. De la seva visita l’any 1926, hi ha la història no escrita que recorda com el rei va fer nit a la casa senyorial (avui reconvertida en excel·lent museu) i que això va donar els seus fruits. A banda les més o menys malicioses referents a un nou membre de la família, el finançament de les escoles de Vinyoles i del quarter de la Guàrdia Civil de Torelló van ser mèrits suficients perquè la Casa Reial atorgués el títol nobiliari de Comte a la família, l’any següent. Francesc de Lacambra i Lacambra va ser el primer en ostentar aquest capítol nobiliari, avui en mans d’un tal Josep Francesc Monturus de Lacambra. Entre mig, van perdre la fàbrica a causa d’una dilapidadora gestió, però, afortunadament, el testimoni va ser recollit per un equip d’empresaris que van creure en La Farga i, amb Oriol Guixà al davant, van aconseguir remuntar-ho i convertir-se en líders mundials del coure. 

Enllaç

Divendres, 06 Juny, 2008

Benvolgudes eleccions primàries

FORA DE TEST

Joan Turró Calvet
Director

La lluita entre Barack Obama i Hillary Clinton ha arribat a la recta final. Qui ha estat el guanyador? Segons les regles del joc, no hi ha dubtes: Obama. Els mitjans han estat especialment interessats, especialment les darreres setmanes, en donar crèdit al que acabarà sent el primer candidat negre a la presidència dels Estats Units. L’expresident Clinton ha denunciat aquest suport mediàtic fins a l’anècdota que si s’analitzen les fotos que els diaris han anat publicant dels dos candidats, Obama sempre el mostren en posició assenyada i intel·ligent, mentre Hillary se la captava accelerada i víctima de les seves emocions. El cert és que la diferència de vots populars entre un i altre han estat mínimes (amb més de 35 milions de vots la diferència ha estat d’uns pocs milers) i que tots ens hem aprés que existeix la figura dels ‘superdelegats’ que, en definitiva, són els que decideixen sobre quin candidat serà l’aspirant a la Casa Blanca. Acabarà Hillary acceptant el paper de número dos o es retirarà a l’espera d’una nova oportunitat? Aquest dilema es resoldrà en els propers dies, per no dir hores. No voldria opinar sobre què significa de normalitat el fet que un negre i una dona s’hagin disputat ser el candidat demòcrata, però és evident que només és un reflexa del món actual i que si volem buscar paral·lelismes, el nostre actual president José Montilla és mostra. Aquest cap de setmana viurem una experiència molt més democràtica que la dels Estats Units, a casa nostra. Esquerra Republicana de Catalunya tancarà el procés electoral a través del qual es decideix qui serà el proper candidat de la formació per aspirar a la presidència de la Generalitat. Els militants, i no els dirigents, seran els que amb el seu vot secret triaran. És una aposta arriscada, però el resultat legitimarà, com mai, el futur candidat. L’endemà hi haurà dues situacions a seguir, com accepten els resultats els perdedors i com aquesta situació ‘contamina’ els militants dels altres partits, perquè acabin exigint un procés absolutament transparent en les seves respectives formacions.

Enllaç
Pàgina 1 de 69 pàgines  1 2 3 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 923689 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.3519 segons
Total Entrades: 7204
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 09/05/2008 04:43 pm
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 13
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 09/05/2008 10:35 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19