Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

El Predicador

Dijous, 11 Març, 2010

Futbol i toros

Jordi Remolins


http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

Aquests dies he tingut una regressió en el temps, una mena de deja-vu. Recordo fa trenta anys, quan sortia aquella mena de presentador que responia al nom de Jesús Hermida i anunciava que era el nostre torn en un debat televisiu on periòdicament desenterraven l’eterna discussió dels toros i la boxa. Una estupidesa com un temple, només a l’abast d’algú que consideri els braus i els homes en una mateixa dimensió, quan tothom sap que els toros són molt més nobles, i que mentre que dos boxejadors són o haurien de ser conscients d’on es fiquen, a les curses el bou és el convidat de pedra en una salvatjada on ell és l’única víctima -excepte si té prou sort per enforquillar amb una banya el torero-. Més o menys de la mateixa època eren aquelles retransmissions futbolístiques infumables dels dissabtes al vespre (un Cadis-Sporting o un Salamanca-Hércules resultaven espectacles realment durs de pair), on el millor amb molta diferència era la sintonia del South Rampart Street Parade que utilitzava TVE com a preludi. Era probablement l’horari de màxima audiència setmanal, i allà ja hi teníem els programadors televisius, acostumant-nos a mamar futbol.
La discussió sobre la prohibició dels toros al Parlament de Catalunya m’ha retornat a aquelles tertúlies, encara sota l’ombra allargada del franquisme, amb tot de personatges rancis defensant l’art tauromàquic i apel·lant la cultura i la tradició i no sé quanta demagògia més per justificar la carnisseria. De futbol no cal que en parlin els polítics. En parla tothom. Cada dia hi ha hores i més hores de programes de totes les emissores de ràdio i canals televisius masturbant la darrera jornada i la propera, refregant-se pels morros els resultats i el lloc a la classificació, i retorçant-se el cervell per escatir si la vermella era groga o si la groga era falta a favor. La majoria d’aquests programes són insubstancials, buits, degradants a tots nivells, i et deixen el cervell bastant més castigat que no el tenies abans de començar-los a escoltar. Però entre els debats i els mil partits que cada setmana s’emeten, la veritat és que algú s’hauria de plantejar buscar l’antídot a tanta mediocritat pilotitzada -excepte quan recuperen un partit del Barça del semidéu Hristo Stóitxkov, és clar.
I mentre seguim perdent el temps amb toros i futbol, en tenim prou amb una nevadeta per patir un daltabaix sense precedents. Tenim -diuen- el millor cuiner, el millor club, el millor jugador de bàsquet, el millor tenor, el millor actor porno i els millors metges del món, però no sabem ni com actuar quan s’acosten quatre núvols. El pitjor del cas és que d’aquí a trenta anys més seguirem discutint sobre futbol i sobre toros, passant-les putes quan caiguin quatre volves i somiant que algun dia els fills dels polítics d’avui en dia tinguin raó quan ens diguin que el camí cap a la independència és finalment irreversible. I tant, i les meves aixelles faran olor de perfum francès.

Enllaç

Dijous, 04 Març, 2010

La màquina imbecilitzadora

El grandíssim Terry Gilliam -antic membre dels Monty Python i únic membre nord-americà d’aquesta formació humorística britànica- ha tingut una de les trajectòries més tortuoses dins de la indústria cinematogràfica. Abans no va estrenar la genial Brazil, va haver de lluitar aferrissadament contra els magnats de la companyia Universal per tal que la versió final que s’estrenés de la pel·lícula fos el més fidel possible al projecte que com a bon artesà havia estat creant des dels seus inicis, i no una versió adulterada amb final feliç i adaptada al presumpte gust dels espectadors. La pel·lícula, sense tenir una despesa massa elevada tenint en compte els diners que costaven les produccions cinematogràfiques a les majors d’aquella època, va generar, però, una guerra entre el director i la companyia per veure si es mantenia l’esperit original de l’autor o bé tot plegat es convertia en un producte més per consumir, sense necessitat d’haver d’entrar amb el cervell dins de la sala de projecció.
Gilliam és un d’aquells directors que són com un gra al cul de la indústria. Negant-se al dirigisme que pateixen tantes obres culturals, ha aconseguit fer-se més o menys conegut a base de pel·lícules on la imaginació n’és una part fonamental. Però la imaginació no és benvinguda ni tan sols en els mitjans que haurien de ser més fèrtils al seu foment. El convencionalisme galopant de molt cinema, molta música, molta literatura, molt teatre, i fins i tot molt còmic converteix aquestes disciplines en unes aliades més de la gran maquinària imbecilitzadora d’humans.
És simptomàtic escoltar com amb el pas de les dècades segueixen persistint arguments inconsistents per algú amb mig dit de front, com ara que les audiències justifiquen uns continguts de merda en les programacions televisives, o bé que una determinada música no pot programar-se per una emissora de ràdio perquè no és prou comercial. I així seguim, escoltant tothora -i sense percebre indemnització de l’SGAE- la porqueria de cançons de Bisbal i Alejandro Sanz, veient telefilms infumables i hipermoralistes a Antena 3 cada tarda de diumenge, o observant com els principals magazins televisius entrevisten el penúltim presentador mediàtic de qualsevol programa de bricolatge intentant vendre’ns el seu llibre sobre com ajudar a fer més habitable una llar durant la menstruació femenina.
Tot plegat al servei de la involució de tots plegats, de la negació de l’esperit crític, de la castració de la creació. Del dirigisme, en definitiva, d’allò que hem d’escoltar, veure, llegir, menjar, beure, votar, vomitar, vestir, calçar i sobretot pensar. Sodoma i Gomorra eren un paradís comparats amb això.

Enllaç

Dijous, 25 Febrer, 2010

Al fons, a la dreta i a l’esquerra

Jordi Remolins


http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

El millor de les ideologies de dretes és que, com a prepotents i bàsiques, sovint són molt més sinceres que les d’esquerres. Aznar va deixar-ho ben clar a la Universitat d’Oviedo, aixecant el dit central a tots aquells que el xiulaven i escridassaven. Un gran gest per un gran home, que es va fer entendre sense obrir la boca, acompanyat per una rialla de hiena que ja trobàvem a faltar. La imatge podria ser totalment punk, robada del catàleg del Sid Vicious més encabritat, però en aquest cas amb un gruix tan considerable de guardaespatlles que fins i tot jo –cagat com sóc- m’hauria atrevit a fer-ho. Era en definitiva el mateix individu de baixa estofa que durant el seu mandat com a president espanyol hagués donat la vida per fer-nos creure que el miserable de Sadam Hussein disposava d’armament perillosíssim, en uns arsenals mòbils que, segons deia, feia anar amunt i avall pel desert com en una sèrie de dibuixos animats. Estic plenament convençut que l’home també s’ho creia. Simplement perquè molt eixerit no m’ho havia semblat mai i perquè, de fet, molts personatges que també es fan passar per intel·lectuals (Sanuy o Sala-Martín) també ho afirmaven amb rotunditat, tot i que posteriorment hagin amagat el cap sota l’ala, no fos cas que els prenguessin unes quantes de les moltes medalles que diàriament s’autoimposen en tedioses tertúlies radiofòniques.
El pitjor de les ideologies d’esquerres és que no tenen ni puta idea de governar. Intenten ser tan tolerants, tan obertes i tan gamarusses que es veuen obligades a contradir-se constantment. Va passar-li al primer tripartit i li està passant al segon. Tothom sap què va dir Ernest Maragall, i ell mateix es va cuidar de deixar-ne constància escrita. Però com que això no dóna una bona imatge del govern, van obligar-lo a rectificar, i va avenir-se a fer-ho, quedant en evidència ell mateix, el seu president i el seu partit. Per això les esquerres perden cada vegada més votants, i per això les dretes -sobretot en temps de vaques magres- en guanyen, tot i que en qualsevol societat, país o poble, hi ha més gent que hauria de sentir-se identificada amb les esquerres que amb les dretes. I és que possiblement els dirigents d’esquerres siguin tan burros com els de dretes. Si no fos així segurament ja treballarien en empreses privades que, en definitiva, és on es fan realment els calés.
Cada vegada hi ha més gent que no creu en ideologies, ni de dretes ni d’esquerres. El món està dominat pel gran germà econòmic, i mentre això duri, tota la resta són jocs de mans per tenir-nos entretinguts. Les diferències entre PP, PSOE, CiU, ERC, IC-V o C’s són tan lleugeres com gran és l’orgull -aquella paraula màgica i estúpidament buida- que sovint utilitzen per defensar els seus pocs arguments. Evidentment, tal com assenyalava Aznar, estem dirigint-nos irremeiablement a prendre pel cul amb un cotxe sense frens ni conductor.

Enllaç

Dijous, 18 Febrer, 2010

La lliçó del rosegador de llimones

Jordi Remolins


http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

El malaguanyat El Fary -bé, de fet aquest ja era bastant malaguanyat fins i tot en vida- tenia una cançó on ens alliçonava respecte a l’ús que hem de donar als nostres diners. Deia que en cas de guanyar-ne setze, se n’havien de guardar quatre, i que tota la resta calia gastar-los. Bé, és l’avantatge de les cançons musicalment pèssimes que, com que no hi ha forma humana de digerir-les auricularment, t’acabes fixant en allò que diuen. No m’imagino a mi mateix intentant treure conclusions del Perfect day, de Lou Reed, o del Buzz buzz buzz, dels Primitives.... Sobretot perquè musicalment són collonudes, i també perquè no tinc ni puta idea d’anglès (des d’aquí vull agrair al sistema educatiu i als professors que vaig tenir -la culpa, evidentment, sempre és de tercers- la seva responsabilitat en aquest aspecte).
En tot cas, si volguéssim aplicar el sistema d’estalvi d’El Fary a la política municipal de qualsevol municipi ens adonaríem que està a les antípodes -per conservadora- del sistema que es fa servir per regir els designis comuns. La majoria de poblacions estan endeutades amb bancs i caixes, per sumes no gens insignificants, i per períodes de temps que abracen fins a dues dècades. O sigui que, quan s’acabi de pagar allò que es fa avui en dia, segurament els successors dels polítics actuals ja hauran tornat a endeutar-se per fer-hi una nova actuació que modifiqui l’actual. I així fins a l’infinit en una espiral de despesa pública indecent.
Cada alcalde, cada equip de govern, té la legitima pretensió de passar a la història del seu municipi per la petjada que deixarà, sobretot pel que fa referència a l’obra pública. No conec cap població que tingui superàvit, sinó que més aviat totes estan abocades al deute. És habitual veure fer amb el diner comú allò que alguns no faríem mai amb les nostres respectives economies domèstiques: gastar molt, que els que vinguin després ja ho pagaran. No m’imagino deixant als meus fills -entre d’altres coses perquè no en tinc- una hipoteca o una elevada llista de deutes per satisfer. Bé, tot plegat es tradueix en arguments de fuga endavant, com ara que l’estat, la Generalitat, la Diputació o qui collons sigui -en definitiva, diners de tots plegats encara que sigui en percentatge molt més baix-, ja subvenciona la meitat de l’obra, i una quarta part l’ajuntament, i l’altra que la paguin els veïns. I si us va bé, bé, i si no, també. I així es fan carrers, o s’encarreguen obres faraòniques sense cap director d’obra -ja se’n cuida el mateix arquitecte que així pot manegar-ho tot al seu gust i gana, perquè l’ajuntament, còmplice, ja evitarà demanar-li comptes- per passar a la posteritat com els responsables d’haver portat el seu mal gust domèstic al carrer.
El poble que millor conec, el meu, Ripoll, ha hagut de patir variants condemnables amb pena de mort, ponts de Calatrava, polígons industrials sense indústria, biblioteques comarcals i, en el futur, museus etnogràfics, econòmicament sostenibles només en el pitjor malson de Belén Esteban. Que ningú esperi que em presenti per alcalde. Jo m’ho gastaria tot en armament nuclear, Moskovskaies i Redbulls. Pagant el veí, és clar!

Enllaç

Dijous, 11 Febrer, 2010

Comunisme 3.0

Jordi Remolins


http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

Definitivament m’estic fent gran. Recordo la meva adolescència com una època on pràcticament tots els companys de generació repudiaven els estaments policials. Simplement ens feia fàstic un ofici que representava tot allò que no caldria en una societat ideal. Moltes lletres de grups punks s’hi acarnissaven sense nocturnitat ni traïdoria, amb la màxima claredat possible. Fins i tot formacions més convencionals com Loquillo y Trogloditas dedicaven alguns dels seus textos a maltractar la policia. Actualment hi ha hòsties per fer-se’n. Cada convocatòria per incorporar nous agents és un èxit de candidats, que sempre multipliquen per molt el número de places disponibles.
Són els signes dels temps. La gent mataria per aconseguir una feina com a funcionari. De fet, ja n’hi ha moltíssims però, lluny de reduir-ne els efectius -si és que realment en són, d’efectius- el número segueix augmentant, tal com sens dubte passarà el dia que s’implanti la nova organització en vegueries. El Govern ja ha garantit que els funcionaris de les diputacions no han de patir pel seu lloc de treball, i evidentment les noves institucions en generaran uns quants de nous. La feina com a funcionari et garanteix un sou fins a la fi de la teva vida laboral, sense que això impliqui necessàriament haver de demostrar unes aptituds massa notables o un tracte amb la gent gaire exquisit. Només cal tenir la plaça en propietat, i a viure -això no vol dir que tothom es comporti d’aquesta manera-. Alhora, també es prodiguen els caçadors de subvencions i altres paràsits a l’òrbita dels calés comuns.
El comunisme ha estat endimoniat com el sistema polític a desterrar de la Terra pel simple fet que els soviètics van fer-ne una aplicació discutible en molts punts. Bé, si el capitalisme fos mesurat sota els mateixos paràmetres, ja fa dècades que també hauria desaparegut. La democràcia parlamentària i monàrquica on ens tenen encaixats és, de fet, un híbrid entre un comunisme adulterat -amb molts funcionaris, molts sous públics i alguns de vitalicis inflats indecentment- i un liberalisme ja prou nefast de per si -desigualtat galopant entre el patrimoni d’uns pocs i la misèria d’uns molts, que s’està agreujant a passos de gegant per la crisi-. Bé, jo m’apunto a fer un resset i tornar a provar un comunisme pur a nivell planetari, però aplicat per robots o màquines, ja que els homes ja hem demostrat a bastament que som incapaços de no untar-nos els dits quan remenem oli. Algú s’hi apunta?
Definitivament, m’he fet gran. Ahir em vaig emmirallar i vaig veure que m’ha sortit un cabell blanc. Deu ser el Moskovskaia amb Redbull, que no perdona. A més, cada vegada veig més clar que l’ofici de policia tampoc se’m donaria tan malament. Però res d’anar ficant multes miserablement contra el proletariat per haver begut una mica més del compte abans d’agafar el cotxe, no portar el cinturó de seguretat o estovar manifestants. Una feina com la de Harry Callahan, amb una bona Magnum per liquidar banquers massa farts, neoliberals corruptes i hippies caragirats, m’aniria com anell al dit. Alegreu-me el dia!

Enllaç
Pàgina 1 de 23 pàgines  1 2 3 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 2677462 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.5897 segons
Total Entrades: 10596
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/05/2010 11:45 am
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 15
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 03/12/2010 06:40 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19