Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

El Predicador

Dijous, 28 Abril, 2011

Orelles de burro català

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

Tot just fa unes dècades els alumnes que no sabien la lliçó o una determinada pregunta eren condemnats a posar-se unes orelles de burro al cap. Amb els anys s’ha considerat que aquest costum podia ser contraproduent i fins i tot traumàtic per als nens i s’ha eradicat de l’imaginari educatiu. De ben segur que ara no és moment de fer despeses en les orelles de burro desterrades de les escoles, però si calgués tornar-ne a imposar jo en faria dur a alguns mestres, a directors de col·legi i sobretot als polítics responsables d’un sistema educatiu que fa aigües per tot arreu. Tots ells porten anys i panys molt més pendents de si cal dur o no uniforme escolar, de si cal ensenyar religió, de les hores de castellà o dels ordinadors personals dels alumnes. De les collonades per sobre del realment important: transmetre coneixements als estudiants. I mentrestant no s’aprecia un major interès de l’alumnat pels estudis, cada any se sent a parlar més del fracàs escolar i del consum d’estupefaents a les aules.
Dissabte passat la portada del Diari de Girona anunciava que Josep Pla no era lectura obligatòria pels alumnes catalans, aprofitant la coincidència amb els trenta anys de la mort de l’escriptor empordanès. L’obligatorietat de lectura pot arribar a ser tan poc recomanable com la imposició d’orelles de burro. El bon mestre ha de saber cercar dins de cada alumne el plaer per la lectura, per conèixer les ciències, per alimentar-lo intel·lectualment. Fins i tot en els casos en principi més complicats segur que un bon pedagog pot trobar-hi la llavor de l’interès. És clar que amb el derrotisme i el desinterès que mostren alguns espècimens de l’educació, em sembla que aquesta és una batalla que a priori ja la tenim perduda. I de retruc el model social se’n va a la merda per la via directa, sense que hi puguem fer absolutament res.
El menyspreu per la cultura s’ha instal·lat a la societat. Molts joves fan burla de l’afició per la lectura que tenen alguns seus companys, com si fos una activitat indigna o indecent. Troben molt més reconfortant prendre exemple dels futbolistes que escupen a la gespa, agredeixen el rival i fan apologia de la prepotència quan marquen un gol, o bé del presentador de televisió que crida com més millor davant la càmera mentre els grans de la darrers clenxa de cocaïna li pessigollegen l’esòfag i li desinhibeixen el cervell.
Sant Jordi és l’excepció a tanta ignomínia per la literatura. Un cop a l’any els catalans ens llancem al carrer i trobem la necessitat de comprar un llibre; els autors mediàtics en connivència amb els editors aprofitats s’autoobliguen a treure el llibrot de torn, encara que sigui compilant monòlegs recurrents o guions de programes televisius de riure fàcil; i finalment els periodistes senten la crida de les llistes de vendes per anunciar amb bombo i platerets quin és el rànquing de les obres més venudes, fent de tot plegat una competició d’un dia. La copa del Sant Jordi a la quantitat, vaja. Si és de vòmits, que hi comptin els meus.
Déu va descansar un dia de set. Nosaltres només comprem llibres un de cada tres-cents seixanta-cinc. Això sí, de futbol en consumim a diari… Collonut.

Enllaç

Dijous, 21 Abril, 2011

El setè dia

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

«Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. El setè dia, Déu havia acabat la seva obra i va reposar. Déu va beneir-lo i en va fer un dia sagrat, i reposà de la seva obra creadora». (Gènesi 2, 1-3). Abans déu havia creat la llum separant-la de les tenebres; un firmament enmig de les aigües i un cel, uns continents i una vegetació i arbres de tota mena; un sol i una lluna i les estrelles; els animals del mar, de l’aire i de la terra, i l’home i després la dona, perquè aquest no estigués sol i pogués procrear. Sí. Déu ho va crear tot si ens hem de creure la religió catòlica, però va deixar l’obra inacabada. El setè dia va preferir descansar. I si hagués treballat també el setè dia? No li quedava l’eternitat sencera per fer-ho? I, de fet, si és omnipotent, quina necessitat tenia de descansar? A les primeres de canvi ja va haver de penedir-se de la seva ganduleria i autocomplaença, expulsant Adam i Eva -els quals havia creat a imatge i semblança seva- del paradís, després de parar-los la trampa del desig en forma de poma.
Els humans en general i els catòlics en particular vam prendre nota ràpidament de la teoria divina i vam establir un dia de festa setmanal. Diumenge tocava descansar. Fa dècades també servia per anar a missa a donar gràcies a déu. Després un sol dia va semblar poca recompensa al càstig diví que suposa el treball i va ampliar-se també a dissabte. Diumenge i dissabte descansem, però divendres a la tarda molts ja comencen a fer-ho, i dilluns al matí també. Alguns empresaris i sindicalistes, per acabar-ho d’arrodonir, no foten brot en tota la setmana.
Els catòlics en general i els catalans en particular ens inflem com galàpets explicant que som un poble treballador. Hem acusat gent d’altres races, religions i regions de tenir més cara que esquena i viure sense cardar cop gràcies als rèdits que generem. No negaré que no hi hagi una part de cert en tot plegat, però cada vegada menys. Llevat d’algunes persones vinculades a oficis que tenen a veure amb la terra i el bestiar, on realment cada dia toca arremangar-se, a la resta se’ns ha vist el llautó. Abans que petés la darrera crisi, molts es van esborrar de les feines més prosaiques, a la recerca de llocs de treball on calgués doblar l’esquena el mínim possible, en tasques i sou de funcionariat poc exigent, en prejubilacions als cinquanta anys, i en operacions especulatives de diner fàcil gràcies a la flexibilitat ètica del neoliberalisme i les teories de la societat del benestar. Vam preferir que l’esforç físic el fessin els immigrants, i així de retruc tenir el clau roent del racisme on agafar-nos quan tot plegat anés de mal borràs. Un poble de pencaires?
Déu hauria d’haver treballat el setè dia. No només per donar exemple, sinó també per acabar-nos d’omplir el cervell de matèria gris, per dotar-nos del sentit comú que tan sovint reclamem, per enllestir un codi que anés més enllà del crim i el càstig de la poma prohibida. Potser ara la seva creació no aniria directament a prendre pel cul i no hi hauria tants ganduls de tres parells de collons que no foten un pal a l’aigua cap dels set dies de la setmana. I així es repartirien millor els dies de descans i vacances. Com a mínim, un de cada set, tothom (no només els paràsits habituals) podria reposar.

Enllaç

Dijous, 14 Abril, 2011

La retallada

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

Són temps de retallades, aprofitant la profunda crisi on ens han enfonsat: a: els polítics irresponsables que han manat durant la darrera dècada; b: els empresaris a qui el vent els bufava a favor mentre la classe mitjana baixa es capbussava a la misèria; c: els banquers que s’embrancaven en concessions indiscriminades de crèdits, ignorant les conseqüències que tindria per a tots plegats; d: els proletaris que creien que podien viure en una torre amb piscina, conduir un cotxàs de primera classe, anar de vacances a la Polinèsia i que ja ho pagarien tot plegat a quaranta anys vista.
La retallada s’està visualitzant a tots nivells. En privat les famílies s’estrenyen el cinturó esperant que el proper sigui el darrer forat on encallar la sivella. A la feina els empresaris aprofiten per erosionar encara més els drets adquirits durant dècades pels treballadors i, de retruc, les seves nòmines. Els treballadors, per la seva banda, constaten un cop més una desunió galopant producte de l’individualisme que els ha impregnat fins al moll de l’os. I els governs, veient les dimensions de l’assumpte, s’han acollonit i han començat a reduir despeses, funcionaris, subvencions…
Entre els sectors afectats per la retallada hi ha el de la sanitat, i els ciutadans ens posem les mans al cap. «Amb la salut no s’hi juga» crida enfervorida la població. Bé, d’acord, però mentre segueixin jugant amb la butxaca comuna, ho faran fins i tot amb el més sagrat. L’alegria amb què s’ha tractat el diner públic ha estat també el motiu d’aquesta crisi. Tothom qui pot posa la mà a la caixa, ja sigui de forma descarada, com presumptament va fer Millet, ja sigui endollant amics i coneguts en llocs de treball públics, com fa qualsevol alcalde de tercera. I no només ningú ho denuncia, sinó que sovint els riem les gràcies.
Mentre es tanquen plantes d’hospitals, curiosament la Fira d’Abril manté intactes les aportacions de les institucions. O jo sóc molt més idiota que no m’imagino o bé una activitat que té un èxit rotund de públic no hauria de necessitar ni un duro de diner públic. La sensació que queda és que no tenen ni la més remota idea de com fer-ho per gestionar els recursos, tal com també es va demostrar amb imbecilitats del tipus Pla Zapatero -que incidia un cop més en un sector del totxo que ara repudien directament-, amb les ajudes per comprar un automòbil o recentment per canviar-ne les rodes. Si no articulem mecanismes realment eficaços de designació de les subvencions i ajudes de l’administració, on el gruix de tot plegat vagi a les infraestructures i les persones tinguin les eines adients però s’hagin de guanyar el sou com qualsevol fill de veí, seguirem enfonsant-nos en la misèria.
En conseqüència el Predicador en persona aposta també per la retallada. Però per una retallada amb dos canons de vint-i-dos mil·límetres ben carregats per apuntar directament les pilotes d’aquells que fins ara ens han estat donant pel cul. Si no ho fem amb el dit ben àgil sobre el gatell, l’esbornac anal serà aviat tan immens que ni tan sols notarem la propera penetrada.

Enllaç

Dijous, 07 Abril, 2011

El quocient intel·lectual del president

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

Dimarts se’m va acostar un transportista i em va demanar si calia tenir la carrera de periodisme per exercir l’ofici. Acostumat a les bromes recurrents sobre aquesta feina, vaig intentar no posar-me a la defensiva i li vaig respondre que la majoria de gent que conec que escriu en un periòdic o mitjà de comunicació, o bé no són periodistes titulats o bé en la majoria de casos ni tan sols tenen cap mena d’estudis universitaris. Volia posar-me a mi mateix d’exemple en aquest darrer supòsit i llençar-me una mica més de merda al damunt detallant-li les dificultats que vaig patir per treure’m el batxillerat, però l’home anava a la seva. En realitat el que volia saber era per què pebrots la majoria de càrrecs polítics no han completat la carrera de ciències polítiques o de l’àmbit en el qual exerceixen la seva responsabilitat. Bona reflexió.
Els valors democràtics donen una importància cabdal a la igualtat entre totes les persones, sigui quina sigui la seva raça, el seu sexe, la seva religió, els guarismes del seu compte corrent i també el seu quocient intel·lectual. Si no fos així, el vot d’un ric o el d’un savi valdria més que el d’un pobre o un borderline. I, de fet, ara que ho penso bé, els vots valen el mateix, però la manipulació que exerceixen els diners i els fluxos d’idees sobre el gruix de la societat acaben distorsionant igualment el sacrosant braç incorruptible de la democràcia en favor d’uns interessos molt determinats.
És curiós que cada vegada més gent opina que el nivell dels polítics és lamentable. El fet que ni Aznar ni Zapatero sàpiguen parlar cap idioma que no sigui el seu, és un símptoma que confirma, juntament amb la incapacitat de liderar res que no sigui la seva cort d’incondicionals, que ni l’un ni l’altre són massa espavilats. En tot cas, titelles al servei dels poders fàctics, de les famílies, dels grups empresarials i de les primeres espases de l’escala social. D’aquells que en realitat els mouen els fils. I si tenen o no estudis o intel·ligència per dirigir el país, tampoc importa massa -llevat en el cas de Joana Ortega que, segons sembla, tenia un interès desmesurat a fer passar ase per bèstia en el cas del seu currículum acadèmic-. Són ells qui queden en evidència, encara que en definitiva deuen sentir-se sobradament compensats pel fet d’ocupar un alt càrrec polític i els beneficis que comporta.
Els estudis no tenen perquè estar íntimament relacionats amb la intel·ligència. Tots coneixem autèntics imbècils amb carrera, i també gent que pràcticament no sap llegir que posseeix una saviesa inabastable. La putada és que vivim en un món d’aparences falses, de façanes de cartró pedra, d’impostures pagades a cop de talonari. Mentre així sigui, poc importarà que estiguem dirigits per personatges inoperants per sumar números de dues xifres, perquè precisament per això són els més apropiats per estar al lloc que ocupen. Però que ningú cregui que manen. Obeeixen, creuen i compleixen ordres. Si no se surten gaire del guió establert no han de patir. I pràcticament cap d’ells no ho fa. En cas contrari, que s’acomiadin de la poltrona… Algú ha dit Maragall?

Enllaç

Dijous, 31 Març, 2011

El somriure orgullós del nen

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

El periodisme no és una professió darrerament gaire apreciada. D’ençà que Nieves Herreros va muntar un espectacle de l’assassinat de les nenes d’Alcàsser, dels muntatges i mentides amb els quals diàriament ens obsequien la majoria de magazins facturats en directe -on el llautó se’ls veu una vegada sí i l’altra també, sobretot als espais de Maria Rosa Quintana- o dels presumptes professionals dels programes del cor per qui la sublimació del seu ofici és explicar les intimitats testiculars de famosets de tercera fila, la premsa ha caigut en un descrèdit galopant, afavorit pel notadepremsisme acomodatici de bona part del gruix de professionals. Tot això, però, no treu que en moments com els actuals senti molta més llàstima que l’habitual pels companys de gremi.
I és que hem estat immersos en dies d’autobombo sense aturador per part dels polítics locals, obstinats a esborrar definitivament l’autocrítica del seu diccionari, traient pit i collons per demostrar-nos que cal donar-los carta blanca perquè durant quatre anys més segueixin sent els més ben parits, els més guapos i els més infal·libles… fins i tot més que déu totpoderós, en cas que siguin creients. Haver de seguir polítics inaugurant museus, carrers, places, camps de futbol, fonts, arbres i fins i tot màquines de preservatius si el guió ho exigeix és un autèntic suplici per aquells periodistes que han hagut de cobrir-ho. El pitjor, però, no són les imatges lamentables tallant una cinta, trepitjant una gespa o encaixant les mans dels representants de les institucions que han posat calés perquè una o altra obra pogués ser realitat, sinó els discursos que inevitablement acaben adormint la concurrència. Estaria bé modificar el codi penal per poder condemnar a presó, i en alguns casos fins i tot a tortura, els guionistes habituals d’aquesta mena d’actes. No hi ha discurs on l’«orgull» no surti a col·lació, no fos que quedés algú que encara es deixi emocionar per la suposada força d’aquesta merda de paraula. En alguna ocasió m’ha tocat escriure presentacions de llibres en nom de polítics de pro, i sempre he intentat parodiar l’estereotip al màxim, utilitzant muntanyes d’orgull i més orgull. De moment, ningú se n’ha queixat.
També és molt habitual una altra expressió utilitzada en tota mena de parlaments buits i banals, on s’explica que, «encara que només serveixi perquè una sola persona se’n beneficiï, ja hauran valgut la pena tants esforços». La mare que els va parir, quin desgast de cervell que pateixen alguns a l’hora d’explicar-se! Que provin com a inductors al vòmit, que segur que es guanyaran millor la vida. En tot cas, on realment em poso malalt és quan escolto allò del «somriure d’un nen». La utilització de la infància per a finalitats propagandistes hauria d’estar penada al mateix nivell que la pedofília. El somriure del nen tant serveix per vendre un refresc de cola com per demanar calés per a oenegés que mai saps com se’ls acaben gastant, perquè la pobresa i la fam segueixen perpetuant-se amb el pas de les dècades, com per omplir recintes esportius. Sovint he vist somriures de nens més cruels que el dimoni, o sigui que no m’intentin vendre la moto per aquesta via. Ni els polítics, ni els empresaris, ni els periodistes. Allà on ells veuen innocència, alguns hi veiem éssers cruels i despietats. Potser que provin amb somriures de tigres de bengala, de dictadors a l’exili o de l’oca màgica del Kevin Spencer. Encara que només sigui per canviar la cantarella.

Enllaç
Pàgina 1 de 30 pàgines  1 2 3 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11293111 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2753 segons
Total Entrades: 14187
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 12/02/2011 01:34 pm
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 27
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 02/05/2012 01:28 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19