Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

El Predicador

Dijous, 13 Gener, 2011

El gran pringat

Jordi Remolins

Fa uns anys vaig llegir no sé si a un manual d’instruccions d’un aparell de televisió o bé a un suplement d’un diari que la distància correcta per mirar aquest malèvol electrodomèstic és aproximadament cinc vegades la mida que fa la diagonal de la pantalla, o bé el que en altres termes coneixem com a polzades de l’artefacte. Als habitatges del casc antic de Ripoll tothom es passava aquesta teoria per l’esfínter, ja que el tub catòdic dels televisors es menjava per si sol una quantitat d’espai considerable i les dimensions dels pisos no solien ser precisament gaire generoses. Això sí, no coneixia ningú, ni amics ni coneguts, que poguessin vacil·lar, tal com fan alguns personatges populars a qui entrevisten als suplements dels diaris o a les revistes de tendències, de no tenir el maleït televisor dilapidant quilowatts i més quilowatts de corrent de la forma més inútil possible.
L’arribada de les pantalles de plasma ha resolt el problema dels cel·lulítics culs dels aparells televisius. Tal com profetitzaven algunes obres de ciència i ficció de les dècades precedents, ara les teles són com quadres que podem penjar, si ens plau, a la paret de qualsevol habitació. I, evidentment, així ho fem. Però això no ha ajudat que finalment veiem la televisió a la distància correcta. Tot el que hem guanyat en reducció de metres quadrats sembla que ho haguem ampliat en el perímetre de la pantalla, cada vegada de dimensions més espectaculars. Algunes ocupen autèntics panys de paret, de manera que la distància a la qual t’asseus per mirar-les és menys de la meitat de les polzades que en realitat fa l’aparell. Això, lluny de permetre una visió ideal del partit de futbol -a la major part dels casos- o de la pel·lícula d’autor -en el 0,001%-, fa que et perdis a mitja jugada intentant descobrir a quin cantó de l’aparell para la pilota, fins i tot si el realitzador no ha aconseguit marejar-te prèviament amb mil canvis de plànol. O que a mitja pel·lícula pornogràfica, en cas que siguis d’aquells que encara tenen el bon gust de fer servir la tele per mirar cintes de vídeo, et destrempis després d’haver visualitzat involuntàriament un principi de càries de cinquanta centímetres de negror dental d’una exuberant actriu de la qual, en un aparell convencional, només hauries contemplat en genèriques postures eròtiques mostrant els mugrons siliconats i la depilada cavitat vaginal.
Més enllà de ser un element més de la llar, els televisors s’han convertit en el gran, l’immens germà, però, contràriament a les teories orwellinianes, no són ell qui ens observen. No els cal: som nosaltres qui els contemplem, qui ens hi introduïm voluntàriament induïts pels seus cants de sirena i qui, al cap d’hores i més hores de connivència, sortim vomitats de les seves entranyes, físicament sans i estalvis però psicològicament buits, abduïts, manipulats i cerebralment decapitats. Nosaltres som el gran pringat. Si com a mínim ens incapacitessin mentalment a través de pornografia sexual, segur que seria menys dolorós.

Enllaç

Dijous, 02 Desembre, 2010

El sense sentit de la vida

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

No en tinc ni la més remota idea. Del sentit de la vida, vull dir. Savis, filòsofs, artistes i fins i tot gent anònima normal i corrent s’han plantejat la gran incògnita de la humanitat. Per què naixem, patim, ens barallem, anem a escola, llegim, critiquem i insultem, ens caguem en el veí, estimem, cardem, ens casem, anem amunt i avall com si portéssim un eixam d’abelles enganxades al cul, treballem, acumulem diners, ens els gastem i ens hipotequem, desitgem a les dones dels pròxims, ballem, escrivim, matem, cantem, ens fem els durs, viatgem…
En una de les darreres pel·lícules del grup còmic anglès Monty Phyton, El sentit de la vida, es preguntaven precisament sobre aquesta qüestió. A la primera escena un conjunt de peixos que neden a un aquari d’un restaurant observen com cuinen i es cruspeixen un dels seus companys. I evidentment es pregunten quin sentit té haver vingut a aquesta vall de llàgrimes. En tota la pel·lícula no en treuen l’entrellat, però com a mínim reverteixen el quotidià plor agre, per moments d’hilaritat, i ens mostren la façana més ridícula de l’ésser humà. Sense anar tan lluny el gran Quim Monzó va titular un dels seus reculls de contes més coneguts El perquè de tot plegat, on a més de donar mostres del seu virtuosisme literari, sembla conduir-nos precisament cap a la mateixa teoria del lamentable patetisme humà.
Observant els meus coetanis i a mi mateix, sembla que tots plegats tinguem el guió escrit d’ençà que arribem a aquesta vida. Només sabem que tenim el temps limitat per gaudir de l’existència, i que la gran majoria la dilapidem de formes molt similars tant si ens agrada com si no, repetint les mateixes accions en vides que semblen calcades, idèntiques. The Godfathers signaven el seu segon disc amb el títol de Birth, school, work, death, l’any 1988. Més enllà d’una portada singular i algunes peces brillants de rock que alguns van qualificar de barreja dels Beatles i AC/DC, em va xocar el missatge que transmetia el nom del disc, manllevat d’una frase feta per dinamitar el nostre subconscient.
Pitjor encara que la sensació que tots plegats a nivell personal som titelles dirigits per un mestre titellaire obsessionat a enfonsar-nos en la mediocritat, hi ha la certesa que a nivell general hi ha un encarregat de mestres titellaires que genèricament condueix el planeta sencer cap a una gran hòstia inevitable. Com a mínim d’ençà que les rutines econòmiques han provocat la sobrepoblació de la terra, la contaminació massiva a través de la indústria i les amenaces nuclears que qualsevol dia fotran l’invent enlaire. Bé, tampoc cal ser catastrofista. Ja diuen que no hi ha mal que per bé no vingui. I tenint en compte que l’univers s’expandeix permanentment, deixeu-me mitigar el vertigen amb la seguretat absoluta que en un lloc o altre deu haver-hi una societat molt més evolucionada, justa i intel·ligent que la nostra. Tampoc els haurà costat gaire.

Enllaç

Dijous, 18 Novembre, 2010

Carta als lectors

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

Deu ser perquè, tal com em va dir el pare d’un amic, sóc un antitot, però cada vegada em sembla més lamentable l’exercici del periodisme. La poca personalitat dels professionals, els interessos polítics i/o econòmics que hi ha darrere de cada mitjà i la globalització a la baixa que ha patit el sector han provocat que cada cop m’interessin més les cartes al director -o cartes dels lectors- que hi ha als diaris i revistes que llegeixo, més que no els articles, reportatges, entrevistes o articles d’opinió habituals. Visc unes sensacions molt similars als plens municipals de Ripoll, on el més apassionant eren -abans que canviessin l’horari i pràcticament ara ja no hi vagi ningú- els torns de precs i preguntes, quan els vilatans tenen dret a preguntar sobre els aspectes que realment els preocupen. I és que, més enllà de les línies que els polítics locals tenen marcades per les odioses regles del joc a fi de no trepitjar un ull de poll que demà passat podria ser el seu, hi ha el veí emprenyat com unes castanyoles perquè un funcionari municipal ha utilitzat la seva influència per comprar una parcel·la on es construirà un edifici que li taparà la vista del menjador, o bé el director despatxat que explica la complicitat de tots els grups polítics a l’hora d’evitar que la seva antiga empresa s’hagi convertit en tot el contrari que estava previst. Per això no m’estranyaria que algun dia prohibissin els precs i preguntes, i ves a saber si fins i tot les cartes dels lectors on, malgrat tots els filtres de correcció política, mai hi falten els estirabots sincers, les emprenyades viscerals o les crítiques sagnants que el poder periodístic prefereix evitar, no fos cas que li haguessin d’estirar les orelles.
Una estirada d’orelles és precisament el que es va guanyar Joan Carles Peris, presentador del TN del cap de setmana a TV3, després d’haver complementat unes declaracions de Montilla donant per finiquitat el tripartit amb unes altres de quatre anys abans on l’actual president quedava en evidència dient exactament el mateix. El rodet socialista no va tardar a posar la maquinària en marxa i, a través de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -que jo m’imaginava, ingenu com sóc, que servia per garantir els drets dels espectadors i no per actuar de veu del seu amo-, va renyar el periodista, que per una vegada havia informat amb rigor. Què volen els polítics? Segur que si la incompetència no fos el denominador comú dels aparells de partit ja se les farien ells mateixos les notícies, no només durant les campanyes electorals, sinó durant tota la legislatura sencera. La pràctica totalitat dels partits establerts somia amb una informació mediocre, neutre, escèptica, desnaturalitzada, acrítica… En definitiva, amb una merda d’informació que no posi en perill les seves quotes de poder, la seva imatge immaculada davant dels cada vegada menys fidels incondicionals que els queden -però suficients encara perquè no ens haguem preguntat a quin percentatge d’abstenció caldrà arribar per canviar radicalment un sistema polític que va a la deriva-. I així estan els mitjans de comunicació públics, que provoquen vòmits només de veure’ls o escoltar-los. Llàstima que els redactors de les notícies polítiques no siguin els mateixos espectadors, lectors o radiooients. Segur que serien infinitament més entretingudes, sucoses i de major veracitat.

Enllaç

Dijous, 28 Octubre, 2010

Excepció feta norma

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

Per estrany que sembli el futbol també ens pot arribar a transmetre episodis d’un interès indubtable. La setmana passada l’infravalorat porter suplent del FC Barcelona, José Manuel Pinto, va aplicar a l’esport una de les tradicions populars ibèriques més arrelades: la de la picaresca. En un contraatac del Copenhague FC que havia enganxat la defensa del Barça descol·locada, el porter del gadità Puerto de Santa María va emular el xiulet de l’àrbitre, provocant que el davanter de l’equip danès que protagonitzava la jugada s’aturés en sec, malmetent una de les accions més clares del rival. Seguidament Pinto va mirar la banqueta, va assenyalar-se el pit i va fer un somriure de pillo per reconèixer l’autoria de la genial malifeta. Als dies posteriors no han faltat aduladors i detractors de l’acció del porter blaugrana, entre aquests últims periodistes com Jordi Basté, que, moralitzant exageradament una acció banal d’un esport que només els mediocres converteixen en hipertranscendent, demanen un càstig per al seu autor.
Fa quatre segles i mig un autor anònim va escriure El Lazarillo de Tormes, una obra fundacional de la novel·la picaresca castellana, un estil realista que traslladava sobre el paper la figura dels personatges que, valent-se d’un enginy o intel·ligència molt per damunt de les seves possibilitats econòmiques i la seva posició social, aconseguien diferents objectius a través d’enganys o mentides, en un gènere en el qual Quevedo va aprofundir en la figura d’El buscón. Més enllà de referents literaris la picaresca s’ha perpetuat en la societat espanyola i, de retruc, també en la catalana. Amb el pas dels anys, però, el pocavergonya mig entranyable que simulava una ceguesa per entendrir el cor dels seus conciutadans i rebre’n una mica de caritat -gairebé merescuda a canvi de la seva degradant exposició pública- s’ha substituït per la corrupció i els lladres que engreixen els seus comptes corrents valent-se d’amagat de fons públics, subvencions o utilitzant informació privilegiada per lucrar-se’n particularment. Un fàstic, vaja.
L’estrena d’El gran Vázquez ens mostra una altra mena de personatge, el pocavergonya amb pocs remordiments, que no dubta a formar diferents famílies per abandonar-les posteriorment i a ser un galtes, un morós i un estafador. Malgrat tot, Vázquez en surt relativament ben parat, perquè el volum de les seves mentides no porten en realitat una gran maldat implícita i, en canvi, el mateix protagonista els dóna un rerefons de resistència social, erigint-se en flagel·lador de l’especulació urbanística o de les desigualtats socials. I a sobre amb el talent que li va permetre ser un dels grans autors de còmic que va donar l’etapa daurada de Bruguera dels seixanta i setanta. La veritable llàstima és que actualment estiguem en un país on, precisament, les lleis semblen fetes a mida per a morosos a qui la justícia defensa perquè mai hagin de pagar els seus deutes, perquè els bancs ens puguin robar impunement i perquè les polítiques socials només semblin destinades a fomentar les rancúnies entre els més pobres. Un país que no ha entès que si fa de l’excepció una norma només aconsegueix enfonsar-se més i més en la misèria a tots nivells. I així ens va, a la cua d’Europa i al cul del món. El problema no és Pinto, ni ho era Vázquez. El problema és tenir el cervell al cul, pensar amb l’esfínter i reflexionar amb la matèria fecal.

Enllaç

Divendres, 15 Octubre, 2010

Els vampirs i Peter Pan

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

La meva manca de fe en el gènere humà es va començar a forjar el dia que vaig constatar l’odi -independent de la fascinació- que els vampirs provoquen entre els nostres conciutadans. Aquests individus que gaudeixen de vida eterna, amb capacitat de no envellir, una facilitat espasmòdica per volar i altres superpoders acollonants, una vida nocturna insaciable i unes connotacions eroticosexuals més que envejables, desperten, com a mínim a nivell literari o cinematogràfic, l’odi del caçador de vampirs de torn o la repulsió d’aquells que no volen acabar-s’hi convertint i de la població en general. Quins collons, tota la vida patint per no morir-nos, per superar una grip, una pulmonia o alguna malaltia pitjor, però ningú sembla voler acabar engreixant el cens demogràfic d’aquest col·lectiu que, més enllà de la ficció, indubtablement existeix. Bé, ara no explicaré les meves interioritats, perquè tampoc voldria que un mosso d’esquadra o un guàrdia civil desvagat em vingués a clavar una estaca al mig del cor, però ja us asseguro que ajornar aniversaris és el millor que et pot passar en aquesta vida, ehem.
Moltes vegades he pensat en la relació que té el vampirisme amb el síndrome de Peter Pan. Els uns no envelleixen i els altres es neguen a fer-ho, que en definitiva és una mica el mateix. I tots plegats tenen el perill de morir, o bé víctimes de Van Helsing o bé perquè finalment han madurat amb més o menys retard. Aquest darrer cas és el més comú. El matrimoni, la responsabilitat o una empanada de proporcions acaba conduint a un aburgesament vital irreversible, que es tradueix en males cares, seriositat impostada, tardes de dissabte enganxats a la tele, jornades futbolístiques de diumenge, sexe sense passió... Gent amargada que sembla viure per ser putejada i per putejar el pròxim. No seria millor convertir-se al vampirisme i deixar de tocar els collons d’una vegada?
Però als humans, com als objectes, ens han reservat la funció d’utilitzar i tirar. Els jubilats fan nosa, els vidus i vídues també, els inadaptats encara més. Els poders que dominen l’avenir del planeta han ideat una societat on tot plegat és efímer, entre els quals els mateixos éssers humans. El consum porta associat un reciclatge constant d’allò que cal promocionar i vendre. Amb aquesta excusa s’han posat de moda autèntiques aberracions, com les ronyoneres, els pantalons acampanats, el ball country en línia, els hippies, l’esquí, les hipoteques a quaranta anys per cases adossades unifamiliars i piscina o afiliar-se a grups polític i oenegés. Per això no em refio de les tendències ni tan sols quan els mateixos vampirs són utilitzats com a esquer fàcil a través d’infumables sèries literàries, televisives o cinematogràfiques d’una afectació vomitiva. I també per aquest motiu me n’alegro moltíssim de trobar-me molt de tant en tant amb altres exemplars de deixeble de Peter Pan o de Vlad l’empalador, que no deixen endur-se pels convencionalismes, les modes o el corrent. Com a mínim fins que no ens convertim en tribu urbana. Per cert, no em convideu mai a entrar a casa vostra, si us plau. Per si de cas.

Enllaç
Pàgina 3 de 30 pàgines  <  1 2 3 4 5 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11981690 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2548 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 19
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/22/2012 04:45 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19