Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

El Predicador

Dijous, 24 Març, 2011

Pau i traves

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

Mai m’he considerat un valent. D’ençà d’una experiència amb un individu que em trepitjava una bamba i seguidament es va negar a llepar-me-la, he intentat evitar confrontacions innecessàries, sobretot en casos on les paraules només són el preludi de les mans. Més endavant, quan he estat en escenaris propicis de baralles, he intentat posar pau o bé desaparèixer, encara que per dins hauria preferit assemblar-me a Charles Manson i eliminar per la via ràpida els milers de cretins que diàriament fan del món un lloc molt més cabró on viure. Recordo una experiència d’un dijous a la nit a Vic, on dos companys van tornar a casa amb la cara marcada, visita inclosa a l’ambulatori, mentre jo havia fet tot el possible per arribar el més tard possible al lloc de les hòsties. Encara ara no me’n penedeixo en absolut de no haver-los secundat en l’estrany privilegi de servir de sac de boxa per un imbècil drogat fins a les celles. Al servei militar tampoc vaig destacar per les meves aptituds bèl·liques. En primer lloc perquè per defensar espanya segur que no sóc el personatge més indicat. En segon perquè amb només disset anys ja en feia uns quants que això de jugar a fer la guerra em semblava una rèmora del passat. I en tercer perquè vaig preferir que m’ingressessin una setmana a l’hospital militar de Lleida per si em trobaven alguna anomalia cardíaca. En tot cas, es veu que la meva presumpta dolença els va acollonir i em van permetre matar la resta del campament de Talarn jugant a cartes amb els rebaixats. Molt millor, per cert, que fent gimnàstica o ordre de combat, les alternatives que els benvolguts suboficials posaven a la nostra disposició. I posteriorment cap a Ripoll, a constatar com d’idiotes podien ser alguns companys de mili de la Creu Roja, a qui segurament sí que hauria partit la cara, si no fos perquè hi havia un 5% de possibilitats que fos a l’inrevés. O sigui que si algú em necessita per començar una batalla, que sigui com a provocador o agitador, però que no esperin trobar-m’hi quan comenci l’espetec d’hòsties, perquè segurament ja hauré travessat totes les fronteres possibles fins a instal·lar-me a un país neutral, amb moltes palmeres i una gandula des d’on poder assaborir un Moskovskaia amb Redbull i unes escopinyes amb aquella salsa d’oli, vinagre, all, julivert i pebre que s’han convertit en la meva recepta predilecta. El cas és que no sóc l’únic covard d’aquest món. Recordo com a la darrera guerra d’Iraq els moviments pacifistes apadrinats pels socialistes condemnaven la intervenció armada a la qual el ridícul Aznar havia donat suport. Ara, en canvi, Zapatero envia l’exèrcit espanyol -a qui jo m’imaginava que només tenia l’objectiu de fer por a Catalunya en el cas que el nostre país vulgui esdevenir lliure d’una puta vegada- a atacar el règim libi liderat per Gaddafi, en nom de la legalitat ratificada per l’ONU. Com a mostra de fermesa terminal potser li serveix, però des de petit que m’han ensenyat que quan una pedra surt d’una mà, mai se sap on va. No diguem, doncs, d’una bala. En tot cas, suposo que al líder del PSOE li sua bastant on vagin els projectils, mentre ell pugui estar a casa preparant Rubalcaba com a successor ideal per acabar instal·lant l’estat espanyol en un escenari polític el més similar possible -ideològicament- al que són els Estats Units. O sigui, en una dictadura bipartita amb el pensament únic a l’horitzó.

Enllaç

Dijous, 10 Març, 2011

Carcamal, carcamal

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

De vegades penso: «Remo, ets un amargat de la vida». És mentida, és clar. És mentida que de vegades pensi, perquè realment gairebé mai exigeixo el més mínim esforç a la meva neurona. És mentida també que em digui Remo, però com que així és com m’anomenaven els companys d’escola, doncs ja m’he acostumat a autodefinir-me amb aquest nom. I finalment és mentida que sigui un amargat de la vida, perquè com a bon fill únic tinc una vida interior tan rica i plena que quan vingui un altre juny ja tindré l’eina ben esmolada i a punt per enfonsar-la fins al mànec.
En tot cas pot fer la sensació que sigui un amargat de la vida perquè la meva felicitat se sustenta en la rutina, en la monotonia i en uns costums inamovibles. Per això quan s’acosta un Cap d’Any ja tremolo, quan arriba la Festa Major m’han d’amagar les fulles d’afaitar perquè no em talli les venes, i coincidint amb la nit de Sant Joan em presentaria voluntari per a un viatge experimental a Gamínedes. Evidentment tampoc m’agrada el carnestoltes, una data que m’incita a l’introspecció mentre al meu voltant l’esverament va en augment. Ni la roba interior de color vermell, ni les ampolles de cava destapant-se en efervescents explosions suroses, ni la incontinència ludicoalcohòlica, ni els petards anticipant la tercera guerra mundial, ni molt menys les disfresses de Leo Messi, de hippie o de senyoreta… Res de tot això no em motiva. Al contrari, només aconsegueix posar-me a la defensiva, incapaç com sóc d’entendre per què hem de ser feliços quan toca, de la mateixa manera que per Sant Jordi cal comprar llibres dolents, o quan el Barça guanyi la lliga sortir al carrer a fer copartícips de la nostra alegria la gent que prefereix dormir.
A COU ens van fer llegir No emprenyeu el comissari, de Ferran Torrent. Evidentment vaig posar-m’hi dos anys més tard. El llibre estava molt bé, però encara molt millor llegint-lo per plaer i no per obligació. El carnestoltes també deu ser collonut. De fet, l’única vegada que m’hi he disfressat, no vaig passar-ho malament. Però la sensació d’haver de somriure permanentment, de disfressar-me de Papa i passar-me set hores beneint incansablement la concurrència, d’haver de transitar per tot el poble en una cercavila amb la música a un volum infernal i ballant infectes cançonetes de moda, no em sembla la millor manera de dilapidar un dissabte o un divendres, o fins i tot el pitjor dels dilluns, encara que només sigui un cop a l’any.
Sí, de vegades penso que en Remo és un amargat de la vida. És clar que també he arribat a estar convençut que era l’hereu literari de Bukowski i que el Moskovskaia amb Redbull era el nèctar dels déus. Per tant, no em feu ni puto cas i permeteu-me que em vagi a camuflar al meu refugi antinuclear abans no comenci la rua, el confeti i els desdoblaments indiscriminats de personalitat. Ah, i aneu amb compte el dia que em disfressi. Potser ho faré de Jack l’esbudellador. Feliç carnaval.

Enllaç

Dijous, 03 Març, 2011

La corrupció sistemàtica

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

Les teories sobre la maldat del gènere humà tenen no pocs exemples per sustentar-se. L’individualisme, l’enveja, la cobdícia, la voracitat del sector immobiliari i l’economia neoliberal són diferents mostres que obliguen a creure que un món millor és possible, però només si desapareguéssim de la faç de la terra. Una de les normes essencials del funcionament intern de la meva neurona és creure’m tots els rumors que afectin la classe política. Tant me fot si són representants de les més altes instàncies o regidors de pobles de cent cinquanta habitants. Si algú em parla de corrupció, sóc el primer d’estar-ne totalment convençut, sobretot perquè és una de les constants inherents a la major part dels individus que conec. I tot i que generalitzar indueix a posar injustament tothom al mateix sac, no fer-ho porta a equivocar-se una vegada i una altra. O sigui que, per no cagar-la, millor considerar tothom corrupte fins que no ens demostrin el contrari.
La setmana passada va esclatar el cas Gisa, sobre presumptes tractes de favor de l’administració catalana cap a empresaris gironins de la construcció. Des de fa temps que sento rumors al respecte. Rumors de personatges funestos que es mouen per les altes esferes. Rumors dels interessos foscos que polítics de renom podien tenir en les faraòniques i afortunadament avortades obres de l’àrea residencial estratègica que fa un temps volia fer-se a Ripoll. Rumors que explicarien per què, malgrat el descrèdit que genera la classe política, hi ha encara tants candidats a cadascuna de les eleccions municipals, generals o europees. El pitjor del cas és que un rumor és només això, una afirmació que, com que no està comprovada i moltes vegades ningú es cuida de verificar, o no, acaba arxivada en el voluble subconscient col·lectiu. Iniciativa per Catalunya es queixava que el cas Gisa passarà segurament a aquest estadi gràcies a un efectiu rodet sociovergent, on teòricament un grup amaga les misèries de l’altre i viceversa. O sigui que potser es canviaran un cromo del cas Palau per un altre del cas Gisa, i tan amples.
Si algun dia us donen un got d’aigua amb color de pixum, el proveu i en realitat no té gust de Redbull, és que probablement algú hi ha orinat a dins. O sigui que ens estan enganyant. L’aigua ha de ser transparent, com ha de ser-ho també la democràcia. La política està permanentment tacada per casos de corrupció, prou fàcils d’evitar. Si els militars disposen d’una policia militar i els civils d’una policia civil, els polítics també haurien de tenir una policia política. Està comprovat que ni els mitjans de comunicació, ni l’oposició, ni tan sols la llei, són prou eficients per evitar que aquests casos se succeeixin. Per tant, una policia política, amb tanta mà dura o fins i tot una mica més que la que demostren els mossos quan atonyinen manifestants, i amb responsables de vetllar per uns números ben clars de tota aquella despesa pública que es genera, és la solució als infinits punts de fuga que constantment es descobreixen a l’administració pública. El pitjor del cas és que si la policia política estigués formada per humans, tampoc estaria lliure de ser comprada i corrompuda. I de moment la robòtica encara no està prou evolucionada per resoldre’ns aquest problema. Mentrestant seguirem vivint envoltats de rumors i realitats que alimentaran la desafecció política, la degradació ètica del sistema i el cinisme galopant com a autodefensa. Tocarà fer-nos donar pel cul, com sempre.

Enllaç

Dijous, 24 Febrer, 2011

Matemàtica porcina

Jordi Remolins

.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

El programa més incisiu de la televisió actual, l’APM, de TV3, treia entre la seva galeria de freaks de dimarts passat un enterramorts que es queixava de la crisi que afecta també el seu sector. El més sorprenent de les declaracions, més enllà de constatar que la recessió econòmica incideix directament o indirectament sobre tothom, és que l’home afirmava que la Guerra Civil havia fet molt mal, perquè tota la gent que havia mort durant el conflicte armat ara estaria en edat de palmar-la. Bé, mirat així, a l’home no li falta part de raó.
En tot cas, el problema d’una guerra civil, d’una guerra mundial o d’una guerra interplanetària no són els danys col·laterals a les butxaques de les funeràries, sinó més aviat la constatació de les dificultats que les persones tenim per entendre’ns parlant. El nou conseller d’Interior, Felip Puig, conegut per la seva habilitat incendiària com a portaveu de CiU durant els governs tripartits, afirmava aquesta setmana en una entrevista que serà tan contundent com calgui a l’hora d’exercir el seu càrrec. O, dit en altres paraules, que els Mossos tindran ordres de repartir a tort i a dret quan hi hagi, per exemple, una manifestació que no plagui als membres del govern. I ja se sap que si una idea tenen ben assumida els membres de la policia autonòmica, aquesta és la de complir ordres. Les imatges dels uniformats atonyinant pagesos, estudiants o aficionats al sadomasoquisme no deixen de ser, de fet, una mostra més de la incapacitat pel diàleg de tots plegats.
Fa dues jornades l’entrenador del Girona FC, Raül Agné, interrompia una roda de premsa després que els periodistes aragonesos es mostressin intransigents en el moment que aquest responia en català per als mitjans gironins. Tot plegat va ser un gest significatiu de la intolerància que espanya ha mostrat endèmicament contra la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra identitat… El gest d’Agné ha estat àmpliament celebrat i elogiat, en uns moments que fins i tot Jordi Pujol ha reconegut que una de les poques sortides per al nostre país és la independència.
El problema és que amb espanya mai hi ha hagut diàleg, sinó un monòleg on les paraules han topat una vegada i una altra amb un mur auricular de proporcions bíbliques. Algú recordava fa uns dies les paraules de Pla amb relació que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Un grup de manifestants internàutics portaven cartells abans de la celebració dels Goya al Teatro Real de Madrid on es podia llegir, entre d’altres lemes, un que feia referència al PPSOE. El que deia Pla, vaja. Doncs, certament, no hi puc estar més d’acord. Si ambdós partits afirmen que Sortu és igual a Batasuna i que aquesta és igual a ETA, en un exercici de matemàtica porcina elemental, o si a l’hora de trepitjar Catalunya es calcen les mateixes botes, no seré jo qui negui als que ho afirmen les similituds entre el règim franquista i el PP i, de retruc, amb moltes de les actituds del PSOE.
Això sí, encara que no ens escoltin, cal que no ens moguem dels paràmetres del diàleg, ni que sigui perquè d’aquí a seixanta o setanta anys la indústria funerària no ens pugui acusar d’una futura crisi. Un diàleg que s’ha de sustentar en la insubmissió fiscal, l’únic idioma en el qual realment ens entendria la caverna. Totes les altres vies s’han mostrat ineficaces i degradants. Provem-ho, collons!

Enllaç

Dijous, 27 Gener, 2011

Som una versió

Jordi Remolins
.
http://remohead.blogspot.com
http://obraincomplerta.blogspot.com

El fet que en un episodi de la sèrie CSI New York hagi aparegut un personatge anomenat Hèctor Vargas, que treballa de mosso d’esquadra i que parla un castellà d’accent mexicà que tira per terra, ha causat estupefacció entre alguns mitjans de comunicació catalans. El periodisme és un ofici que cal ser consumat en un despatx o una oficina, però que requereix un determinat grau de contacte amb la realitat. Més enllà de l’accent amb denominació d’origen d’Acapulco, a ningú li hauria d’estranyar que un mosso d’esquadra parli en castellà. Qui més qui menys que alguna vegada hagi estat testimoni d’una conversa entre agents de la policia nostrada, haurà constatat que alguns es comuniquen entre ells en aquest idioma. I són lliures de fer-ho, igualment com ho serien de parlar en italià, en búlgar o en una llengua morta, sempre que es dirigeixin als catalans en català. Emprenya molt més que de vegades l’actitud i les maneres d’alguns agents de l’ordre semblin destinades a provocar el ciutadà més que a ajudar-lo. I és que per estar ressentits amb la policia ja teníem la guàrdia civil i no hagués calgut destinar tants calés a un cos que sovint sembla prescindible.
Al Telenotícies Vespre de diumenge passat van dedicar una notícia a repassar les perversions que la indústria de la ficció televisiva i cinematogràfica han fet amb la identitat del nostre país. A més de CSI New York, també van rescatar l’arxiconegut cas del personatge de Manuel, el cambrer de l’Hotel Fawlty. A la notícia es criticava que la BBC hagués caracteritzat Manuel com un immigrant barceloní amb una tendència innata pel flamenc, com si fos inaudit trobar un barceloní aficionat a aquest gènere musical, ara que fins i tot Unnim fa publicitat utilitzant una senyora d’edat i cognoms catalans que diu ser-ne una fanàtica. En canvi, però, van obviar fer cap comentari de l’adaptació que la mateixa TV3 va fer de la sèrie, convertint aquell escanyolit i renegrit empleat hoteler interpretat per Andrew Sachs en un immigrant mexicà, que sempre queda com més perifèric. També van esmentar el cas d’una producció d’Steven Spielberg sobre El jove Indiana Jones, on es recreava l’ambient de Barcelona com si fos el d’un poble típicament andalús.
Certament no crec que sigui gaire criticable que ens vegin d’aquesta manera. En certa forma es tracta de la imatge que durant dècades ha ofert la Catalunya turística. La indústria del souvenir s’ha nodrit de barrets mexicans, de vestits de faralaes, de sangria, de banderilles… El tòpic diu que els catalans som avorrits i els andalusos divertits, i ningú ha fet res per desmentir-lo, potser perquè ja ens ha anat bé que fos així Per tant, no cal posar-se les mans al cap quan Spielberg, la BBC o Alan Parsons -que al seu disc Gaudí va introduir el so de castanyoles com a recurs d’acompanyament- ens retraten de la forma que el nostre país s’ha projectat a l’exterior, que tampoc és tan allunyada d’una realitat que els fenòmens migratoris han contribuït involuntàriament a fomentar. De fet, als immigrants ibèrics de mitjans del segle XX els han rellevat posteriorment els d’arreu del món. No em sorprendria, per tant, que a dia d’avui ja hi hagi algun mosso d’esquadra amb accent mexicà patrullant per Mollerussa, Cabrils o la Verneda. En definitiva, és català si viu i treballa a Catalunya. Escandalitzar-se’n té un punt d’intolerància, de xenofòbia o de racisme. I havíem quedat que no érem racistes, no?

Enllaç
Pàgina 2 de 30 pàgines  <  1 2 3 4 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11981696 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.3087 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 19
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/22/2012 04:45 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19