Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Expressions

Dijous, 18 Setembre, 2008

La vida a pagès, el llegat de tota una societat dedicada al camp

La vida a pagès és un llibre que estudia la vida dels osonecs pagesos de principis de segle

RODA DE TER | Sergi Z.C.- La historiadora rodenca Raquel Castellà i Perarnau acaba de publicar La vida a pagès, Imatges i testimonis de vida quotidiana (segle XIX i XX). És autora del multipremiat llibre Còdol-Dret, vida d’una colònia industrial (1862-1964) amb el qual, recordem, va guanyar el premi Narcís Feliu de la Penya de la Universitat de Vic; Premi Bonaplata Joves que atorga el Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya; premi Gerbert Trivium que adjudica l’Ajuntament de Ripoll al millor premi d’humanitats i ciències socials, i premi reconegut a nivell estatal en el XVIII Certamen de Jóvenes Investigadores, organitzat per l’Instituto de la Juventud (Injuve) del Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales y la Dirección General de Universidades del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. En l’actualitat ha participat en diversos congressos com a ponent i ha publicat diversos articles i relats de temes històrics i culturals a les revistes locals, comarcals i pàgines web. És col·laboradora del Museu Industrial del Ter on desenvolupa tasques de recerca i documentació. I coordinadora de l’innovador projecte d’àmbit estatal Archivo de la Experiencia a Roda de Ter

Enllaç

Divendres, 29 Agost, 2008

El 33 emetrà un documental fet per tres alumnes de la Uvic

VIC | Sergi Zorrilla.- Qui havia de dir als tres estudiants de tercer de comunicació de la UVIC, l’Aymar, en Guillem i en Dani que el que va començar com un simple treball de classe, acabaria emetent-se per la televisió pública catalana. Són molts els indrets que han recorregut i molta la gent que han entrevistat, però finalment, els nostres tres protagonistes han aconseguit que la seva creació audiovisual pugui ser televisada al conjunt del territori catalanoparlant.
El reportatge és el seguiment del camí cap a França que va fer l’Amadeo, un exiliat de la Guerra Civil.  Després d’un llarg treball, la recompensa ja està aquí i el pròxim mes de setembre el podrem veure dins del programa del canal 33 Tallers.doc. L’Aymar ens explica com ha estat l’experiència.

Abans de res, ens podries fer cinc cèntims de l’argument del documental?
Una família de Montsó (Osca) que marxa cap a l’exili es converteix arran d’una fotografia en un símbol de la retirada de la població espanyola cap a França. Amadeo Gracia és el nen protagonista de la fotografia i un dels últims testimonis vius que van viure l’exili en primera persona. Ell ens explica la seva història. Seguint les passes per les que ens porta la fotografia, recorrerem el camí que ell va fer.
Com va sorgir la idea de fer aquest documental i amb aquesta historia?
La nostra primera idea era fer un documental centrat en la personalitat una mica estranya d’un personatge que un de nosaltres coneixia, però aquest personatge no se’l veia massa disposat i ho vam descartar. Pocs dies abans del plaç que teníem per escollir tema, un dels tres va veure una notícia relacionada amb el Museu de l’Exili de la Jonquera i se’ns va ocórrer trobar un personatge que hagués fet el camí de l’exili i a dia d’avui reviure amb ell aquell camí fent el mateix recorregut. Després de buscar a molts personatges i de moltes negatives, va sorgir la història de l’Amadeo Gracia. Una història que ens fascinava perquè està plena de sorpreses. Ens vam aconseguir posar en contacte amb ell i ho vam tirar endavant.
Qui us va dir que aquest documental tenia possibilitats d’arribar lluny?
Va ser decisió nostra, des de el primer moment sabíem que teníem una gran història entre mans i era això el que havíem d’ensenyar. Va haver-hi un moment on aquesta confiança en el projecte va créixer força. A la universitat va venir una representant d’un programa de documentals de LA2 per conèixer els diferents documentals que gent de la classe havia pensat. En veure el nostre projecte no va fer cap crítica, l’únic que va dir és que si finalment el fèiem, que ens passéssim per aquell programa perquè els interessava molt. La nostra professora de la Uvic, Marta Hincapié, també ens va engrescar a tirar endavant la idea.
Per quins llocs heu passat fins a poder passar el documental pel 33?
La història de l’Amadeo es mou per molts llocs i son molts els viatges que havíem de fer per no deixar-nos res i això comportava uns diners, que nosaltres no teníem. Així que vam buscar una productora, Paral·lel 40, que produeix els documentals del programa del canal 33, “Taller.doc”. Només un dia després del que ens havia dit la representant de LA2 vam enviar la sinopsi del documental a aquesta productora i aquella mateixa setmana ja ens vam entrevistar amb ells perquè volien conèixer més sobre el projecte. Després d’un mes on vam tenir dues reunions més, van aprovar el projecte i van decidir produir-nos el documental. Després d’acabar els exàmens vam marcar cinc dies de rodatge amb tres professionals de la productora: un càmera, un sonidista i una ajudant de producció. Un cop acabat el rodatge hem estat dos setmanes de muntatge a Barcelona.
Ha estat difícil compaginar la feina de la universitat amb constants viatges cap a França, Aragó, Madrid....
Una mica sí. No m’agradaria desvetllar-vos masses secrets de la història del “Petit Amadeo”, però per nosaltres va ser tot un procés d’investigació. Inicialment vam viatjar pel nostre compte a França en més de dues ocasions per conèixer el que la gent ens podia explicar sobre la història i per veure quin camí havia fet ell. En un principi no teníem clar per on enfocar el documental perquè necessitàvem saber què opinava el protagonista de tot això i a què li donava importància i a què no. Així que abans de la última reunió amb els de Parallel40 vam anar a Madrid, concretament a Alcalá de Henares i vam parlar amb l’Amadeo per conèixer de primera mà la història.
La veritat és que ens hem deixat forces diners en aquest documental però compensa molt. Estem a Prats de Molló com si fóssim d’allà de tota la vida..
Com et sents després de veure que el que va començar com un treball universitari, ara es retransmetrà pel 33?
Molt content i orgullós de que una empresa com la televisió catalana aposti pel nostre documental. Nosaltres sabem que és molt difícil tirar endavant segons quins projectes per falta de diners, així que quan se’t passa per davant una oportunitat així, és com una mena de regal. 

Enllaç

Dijous, 07 Agost, 2008

«M’agrada que l’espectador participi de la idea que jo expresso»

La pintora osonenca Marta Casasas prepara una nova sèrie de quadres sobre el pas del temps

VIC | Anna C.- La pintora osonenca Marta Casasas va néixer a Torelló, però des de petita ha estat molt vinculada a Roda de Ter, poble on va traslladar-se amb la seva fam´ília als 5 anys, i on va obrir, l’any 1985, la seva pròpia escola de Dibuix i Pintura per a infants i adults. Més recentment, l’any 2006, va començar a donar classes de dibuix i pintura a l’Escola d’Arts Plàstiques de Folgueroles.
Marta Casasas també ha col·laborat, al llarg de la seva àmplia trajectòria professional, amb escoles, ajuntaments, entitats i l’empresa S.A.T.I. de La Garriga, tot dissenyant tapisseries. Però més enllà de la seva faceta de professora, l’artista no ha deixat mai de pintar quadres i de fer exposicions. Com a anècdota, la pintora està molt orgullosa de tenir un quadre al Museu Nacional-Centro de Arte Reina Sofía, dins de la col·lecció de l’associació Amics dels Museus de Madrid: “Quan m’ho van proposar, vaig acceptar encantada. Em va fer molta il·lusió.”
Quan vas començar a pintar i a interessar-t’hi com a professió?
Des de petita. Mai he deixat de pintar i això m’ha portat a desenvolupar-ho com a activitat professional.
Com definiries el teu estil pictòric?
És molt díficil definir-me en un estil concret. Considero que estic dins de l’art contemporani, però en la vessant més pictòrica i figurativa. En tot moment busco expressar coses que em preocupen o que m’interessen, i això ho faig buscant sempre tècniques innovadores i que m’aporten quelcom de nou. M’agrada que l’espectador pugui participar en la idea que jo expresso.
Quins són els teus temes predilectes a l’hora de pintar?
Els temes que m’interessen sempre estan relacionats amb les persones, amb la societat en què vivim i amb els vincles que s’hi formen.
Quina va ser la teva última exposició? De les que has fet, quina t’ha deixat un millor record?
L’última va ser al Col·legi d’Aparelladors de Vic, ara fa dos anys. La més important per mi va ser la que vaig fer l’any 1996 a la Sala Cultural Caja Madrid de Barcelona, que es troba a Plaça Catalunya.
Tens algun projecte en marxa ara mateix?
Sí. Estic en ple procés creatiu i estic molt animada perquè possiblement de cara a l’any que ve faci una altra exposició, però no puc encara assegurar-ne el lloc. El tema dels quadres que estic fent ara és el pas del temps.
La pintura és un ofici que té temporades amb moltes vendes i altres que no tant. El fet de poder combinar-ho amb les classes ajuda a equilibrar els dos períodes?
Sí. L’escola m’assegura uns petits ingressos i em permet pintar allò que vull. Així, quan venc un quadre, sé que em compren la pintura que vull fer, no la que faria si hagués de viure només de pintar quadres. Segurament hauria de fer obres més comercials, i no m’agrada. Jo necessito explicar coses, expressar-me, i mai faig quadres pensant que els vendré.
Creus que en un pintor és més important la tècnica que l’instint que té? O és una barreja?
Hi ha gent que pot no tenir cap tècnica apresa, però té un gran instint. Això els converteix en grans artistes. En canvi, un pintor pot tenir una gran tècnica i ser incapaç de transmetre cap emoció en els seus quadres. Evidentment, el millor que pot passar-li a un pintor és tenir les dues coses. 
Com veus el futur de la pintura a Osona?
Complicat. Tot i així, cada vegada hi ha més artistes i també sembla ser que hi ha projectes interessants en marxa perquè els artistes puguem mostrar les nostres obres. 

Enllaç

Divendres, 25 Juliol, 2008

«L’experiència que es viu és individual i intransferible»

L’Albergueria mostra una exposició on la sala es converteix en un entorn digital únic

image

La sala romànica de l’Albergueria acull una exposició d’allò més particular. Es tracta d’un espai on l’intenció és que el mateix usuari es converteixi amb obra d’art a partir de l’interacció de l’obra en qüestió. L’interacció té com a suport la llum, el so i les imatges. Es tracta d’una experiència que ens ha de fer reflexionar de temes socials com la voluntat de presència, dissolució de l’individu en el tot, la defensa del criteri personal malgrat els entorns, la necessitat del benestar, la capacitat de testimoniatge… A més, és una obra d’art que queda partida entre la sala de l’Albergaria i una pagina web que també serà un punt de reflexió. Alex Monés és el creador de la part més conceptual de l’exposició i ens explica més detalladament què podrem trobar en aquesta exposició.
Com es prepara aquesta exposició titulada «La sal i la llum». No és pas una exposició convencional d’art contemporani oi?
No. Nosaltres hem basat l’exposició en el tema central del cicle: sons i silencis. Partint d’aquest binomi, vam voler buscar un paral·lelisme amb els sons i silencis socials. Hem aconseguit crear una metàfora gràfica a partir de noves tecnologies on el visitant de l’obra es podrà convertir en obra. L’obra com a tal sol és un suport a l’experiència interactiva que té el visitant. Es pretén que el visitant, movent-se amb el seu cos i interactivant amb la pantalla, ha de crear una metàfora on es podrà veure si nosaltres creem un silenci on un soroll, és a dir, si ens adaptem a la societat o si no ho fem. Evidentment, que no segueixi la manera de fer estipulada en alguns moments no és sempre dolent. Hi ha premis Nobel que si no haguessin estat diferents, no haurien arribat allà on ho han fet.
És una obra un pèl ambigua i per tant, s’ha de saber llegir entre línies per tal d’entendre-la. A nivell tecnològic és una obra molt complerta. Hi ha un projector gegant que ens projecta a una paret de l’Albergueria, que per cert és un entorn ideal, fet de pedra tosca i molt fosc i això és bo perquè tota la il·luminació es percep de manera més intensa.

Publicat per Redacció el dia 25/07 a les 11:00
a la secció Osona Comarca • a la secció Expressions • (0) Comentaris • Enllaç

Divendres, 20 Juny, 2008

«Desfent el mocador m’ha obert el camí com a escriptor»

Desfent el mocador és l’últim llibre de Ramon Erra i fou el quinzè més venut a la comarca per Sant Jordi
image

Ramon Erra va néixer a Vic però de ben petit va anar a viure a Santa Eulàlia de Puig-Oriol (el Lluçanès). La seva trajectòria en el món literari és més que notable. A fet col·laboracions a diferents publicacions com La Marxa, Encanal, El Tacte que té, L’Avui, el Temps, entre moltes altres.  També es coautor d’un guió de telenovel.la per a la televisió local de Lluçà i de diverses obres teatrals de carrer. A més, també té un important currículum quant a la publicació de llibres. Ramon Erra ha escrit en publicacions com Operació Gàbies Buides amb Jordi Martí, ha fet alguns llibres de viatges com A Bòsnia ens trobarem, o llibres de contes com La flor blanca de l’estramoni.  Per tot aquest treball, Ramon Erra també ha rebut premis que han reconegut la seva trajectòria com el Rafel Cornellà que va guanyar l’any 2001 en reconeixement a un retrat literari de Bohumil Hrabal, autor de llibres tan emblemàtics com Trens rigorosament vigilats on s’hi explica l’història d’un guarda-agulles i el seu aprenent que no deixa escapar detalls com l’iniciació sexual d’el jove protagonista, tot això, amb l’ocupació nazi de Txecoslovàquia com a teló de fons.
L’últim llibre de Ramon Erra va ser el quinzè més venut a la nostra comarca i s’anomena Desfent el mocador. Es tracta d’una novel·la que ha estat definida pels lectors com a «palpable» gràcies a la seva capacitat de transmetre sensacions a partir de la paraula escrita.
Aquesta és la teva primera experiència amb les novel·les per adults, com t’hi sents?
Bé, molt bé. En realitat no ha estat una experiència tan nova perquè els contes que feia també anaven dirigits a un públic adult. A més, no és la primera novel·la sinó que ja n’havia escrit una per a un públic més jove. Això és un tema que va crear una mica de confusió entre els lectors perquè a la contraportada del meu llibre hi posa que és la meva primera novel·la per a públic adult i aleshores pensen que no havia escrit novel·les anteriorment.
En quin dels generes que has escrit et sens més còmode?
La veritat és que en tots. He disfrutat amb qualsevol gènere que he provat.
Explica als nostres lectors l’argument del llibre.
És tracta d’un cambrer que té un accident i la cara li queda completament desfigurada. Des d’aquell moment ha de deixar de treballar en aquell bar ja que podia crear cert rebuig entre els clients. Aleshores, decideix començar a escriure sobre aquell bar, la gent que habituava a anar-hi i en definitiva, el bar on havia treballat tota la vida.
Diguem que arran de l’accident veus d’una altra manera la vida?
Jo no diria que la veu diferent però potser si que descobreix coses d’ell mateix que abans desconeixia.
En què t’has inspirat per fer el llibre i crear els espais, els personatges...?
Tot el que hi ha al llibre ha sortit de la meva imaginació. A partir de coses que he viscut, persones que he conegut i coses que he passat o que he vist que els altres passaven, he construït aquest món imaginari. És un llibre inventat però que es basa en la vida real. El que m’ha passat bastant sovint és que un cop escrit el llibre, he vist persones o he estat en llocs que m’han recordat a personatges o espais que jo havia creat en el llibre. Això em va passar amb la gitana que apareix al llibre, una dona de cames peludes però que tenia alguna cosa que atreia molt als homes. Doncs vaig trobar algú a la vida real que em va recordar a ella.
Molts lectors han dit que el teu llibre és molt palpable oi?
Si, és veritat. He intentat que els lectors poguessin sentir una olor, o una sensació a partir de les meves paraules. El lector «t’he l’has de treballar» per tal de que arribi a posar-se a la pell dels personatges i puguin sentir el que aquella persona fictícia està passant en un moment precís del llibre.
Tens pensat seguir amb la teva carrera com a escriptor?
Si, és una cosa que m’agrada. De moment tinc un projecte al cap del que no en puc dir massa cosa perquè encara està una mica verd.
Ara estic en una editorial força important que m’ha obert el camí i per tant em facilita poder seguir escrivint llibres i publicar-los.
Quant de temps diries que hauran d’esperar els teus lectors per llegir un nou llibre?
Uns dos anys aproximadament encara que és complicat respondre aquesta pregunta. Escriure un llibre no es fa d’una tirada sinó que n’escrius un tros, i el deixes reposar. Després, al cap del temps, t’el rellegeixes i potser canvies unes quantes coses… Finalment l’has de portar a l’editorial i ells també tarden el seu temps, l’han d’editar, fer una portada… És un procés força llarg que porta bastant de temps.

Enllaç
Pàgina 1 de 22 pàgines  1 2 3 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 2675460 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.5448 segons
Total Entrades: 10596
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/05/2010 11:45 am
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 15
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 03/12/2010 06:20 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19