Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Expressions

Dijous, 17 Juny, 2010

Aquestes altres revoltes

Josep Teixidor
«Richard»

Un altre cop més, uns coneguts que tinc allà, a la capital del regne, o sigui el país veí, que com sempre quan tenen alguna cosa per celebrar fora del que estan acostumats em diuen que corri, que agafi bitllet, carretera i manta i que m’hi arribi que allà estan passant coses d’aquelles per llogar-hi cadires, per veure-les, que és el que es veu que fan els milers d’aturats avorrits sense poder fer res durant tot el dia, que quan escolten allò del radio “macuto” per assabentar-se d’on i ha revoltes i diuen que n’hi ha per donar i regalar, que es pot triar a quina vols anar. Diuen que són aquestes altres revoltes, les actuals, unes davallades de persones pels carrers protestant cada una pel que els pertoca, tots en processó, carrers amunt, carrers avall i en lloc d’espelmes o Maries Santes, porten pitos i pancartes explicant perque estan tan emprenyats. Els pagesos que si els de la Comunitat Europea no els fan cas, tancaran les seves quadres i tot el seu bestiar passarà a millor vida. I si és així, serem nosaltres que ens afartarem de pinso per omplir la panxa. Només, com sempre, els panxa-contents podran remenar la cassola, per això aquests han desfilat per aquella gran “Avenida de la Castellana”, on s’hi munten les grans desfilades dels militars amb la cabra inclosa. Amb tots els seus ramats, uns amb porcs i d’altres amb vaques o xais, deixen el terra ple de “cagarrutes” en lloc de banderetes que hi deixen els altres. Tampoc la Cibeles s’escapa d’això i en aquest lloc on quan poden celebren els èxits del seu Reial Madrid tots els galàctics, ara les vaques criden muuu i si no les escolten, tancaran la mamella. Em diuen que qualsevol dia els sortirà un altre Sant Isidre Patró que en lloc de l’aixada agafarà un garrot i els ajudarà a posar ordre amb tant desconcert ministerial.
Una altra, aquesta per la part d’Atotxa, que junt amb els comerciants del passeig de les Delícies, estan en peu de guerra cridant ja prou de que els entrin a robar als seus negocis i demanen també més seguretat per aquells carrers, i que així els seus clients hi puguin anar sense por. Mentrestant, els de la policia els vigilen a ells per ordre dels seus grans “xèriffs” que si aquests en fan un gra massa de la seva revolta, els posin en ordre, mentrestant els manguis i xorissos es passegen nerviosos esperant que se’n vagin els de la bòfia per poder seguir fen de les seves.
Aquests coneguts meus que com he dit volen que hi vagi, m’ho expliquen tot. Diuen que és tot el dia i a la nit que es fan revoltes. Doncs els de una plaça, la de Maig, els seus veïns i els de molts altres carrers es passen les nits als balcons o de cap a les finestres demanant que se’ls deixi descansar de tant “botellon”, de tantes pixarades i crits que els estan fotent el cap a fer punyetes.
De mentre, per la part gai, Chueca, ara una colla d’il·luminats s’hi munten també la seva revolta protestant perque diuen que allà és com allò dels llibres catastrofistes de Sodoma i Gomorra, que massa sexe, que prou de veure maricons donant-se el bec pels carrers aquests, i demanen que els de la sotana hi vagin a beneir aquest lloc pecador. Però aquests amb la que els està caient només estan esperant muntar el seu ciri quan s’assabentin si el Zapatero president els hi tallarà o no l’aixeta.
També els d’aquells ministeris, un fotiment de molts “enxufats” pel morro que per qualsevol cosa que t’hagin de fer sembla que els hagis de menjar el cul, estan girats amb les seves retallades al moneder, dictades pels del seu govern que fins ara amb els calers nostres els mantenien ben untats.
Jo penso que aquests d’allà, que s’ho facin, que ja els toca veure totes aquestes revoltes i moltes més que es fan, i crec que es faran durant molt temps, que aquí també ja en tenim prou amb la nostra que també tot se’ns en va a fer punyetes i, a més, hem de pagar els festivals que es fan allà, que això nostre sí que és trist. Ens estan fotent aquest país, el nostre, a la merda, quan sempre gràcies a allò de tenir “seny” havíem tirat bé i ells allà mentre en tinguin per mantenir tota la parafernàlia monàrquica, tants “enxufats”, tants prínceps i princeses i punyetes que no es queixin, que el seu és com m’han dit per llogar-hi cadires passant-s’ho pipa amb aquestes altres revoltes, les dels veïns emprenyats, les dels comerciants espantats, les dels sants il·luminats. Jo em quedo aquí, que de moment només uns quants tenen encara prou fe en aquestes altres revoltes que no serveixen per res més que per distreure a tanta gent que tenen la desgràcia de no tenir més feina que haver d’entretenir-se i matar el temps com puguin, ja que els que podrien parar tant rebombori, passen de tot i el primer és conservar el cul en aquesta poltrona, que ja es està trontollant. I és que es veuen a venir que la mamella d’aquella vaca que també està de revolta, ja se li està assecant la mamella i no seria estrany que dintre de res tinguem la sort de veure’ls fent també una d’aquestes manifestacions. Aleshores sí que molts podrem sortir al carrer a veure’ls per passar-nos-ho de collons.

Enllaç

Dijous, 18 Setembre, 2008

La vida a pagès, el llegat de tota una societat dedicada al camp

La vida a pagès és un llibre que estudia la vida dels osonecs pagesos de principis de segle

RODA DE TER | Sergi Z.C.- La historiadora rodenca Raquel Castellà i Perarnau acaba de publicar La vida a pagès, Imatges i testimonis de vida quotidiana (segle XIX i XX). És autora del multipremiat llibre Còdol-Dret, vida d’una colònia industrial (1862-1964) amb el qual, recordem, va guanyar el premi Narcís Feliu de la Penya de la Universitat de Vic; Premi Bonaplata Joves que atorga el Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya; premi Gerbert Trivium que adjudica l’Ajuntament de Ripoll al millor premi d’humanitats i ciències socials, i premi reconegut a nivell estatal en el XVIII Certamen de Jóvenes Investigadores, organitzat per l’Instituto de la Juventud (Injuve) del Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales y la Dirección General de Universidades del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. En l’actualitat ha participat en diversos congressos com a ponent i ha publicat diversos articles i relats de temes històrics i culturals a les revistes locals, comarcals i pàgines web. És col·laboradora del Museu Industrial del Ter on desenvolupa tasques de recerca i documentació. I coordinadora de l’innovador projecte d’àmbit estatal Archivo de la Experiencia a Roda de Ter

Enllaç

Divendres, 29 Agost, 2008

El 33 emetrà un documental fet per tres alumnes de la Uvic

VIC | Sergi Zorrilla.- Qui havia de dir als tres estudiants de tercer de comunicació de la UVIC, l’Aymar, en Guillem i en Dani que el que va començar com un simple treball de classe, acabaria emetent-se per la televisió pública catalana. Són molts els indrets que han recorregut i molta la gent que han entrevistat, però finalment, els nostres tres protagonistes han aconseguit que la seva creació audiovisual pugui ser televisada al conjunt del territori catalanoparlant.
El reportatge és el seguiment del camí cap a França que va fer l’Amadeo, un exiliat de la Guerra Civil.  Després d’un llarg treball, la recompensa ja està aquí i el pròxim mes de setembre el podrem veure dins del programa del canal 33 Tallers.doc. L’Aymar ens explica com ha estat l’experiència.

Abans de res, ens podries fer cinc cèntims de l’argument del documental?
Una família de Montsó (Osca) que marxa cap a l’exili es converteix arran d’una fotografia en un símbol de la retirada de la població espanyola cap a França. Amadeo Gracia és el nen protagonista de la fotografia i un dels últims testimonis vius que van viure l’exili en primera persona. Ell ens explica la seva història. Seguint les passes per les que ens porta la fotografia, recorrerem el camí que ell va fer.
Com va sorgir la idea de fer aquest documental i amb aquesta historia?
La nostra primera idea era fer un documental centrat en la personalitat una mica estranya d’un personatge que un de nosaltres coneixia, però aquest personatge no se’l veia massa disposat i ho vam descartar. Pocs dies abans del plaç que teníem per escollir tema, un dels tres va veure una notícia relacionada amb el Museu de l’Exili de la Jonquera i se’ns va ocórrer trobar un personatge que hagués fet el camí de l’exili i a dia d’avui reviure amb ell aquell camí fent el mateix recorregut. Després de buscar a molts personatges i de moltes negatives, va sorgir la història de l’Amadeo Gracia. Una història que ens fascinava perquè està plena de sorpreses. Ens vam aconseguir posar en contacte amb ell i ho vam tirar endavant.
Qui us va dir que aquest documental tenia possibilitats d’arribar lluny?
Va ser decisió nostra, des de el primer moment sabíem que teníem una gran història entre mans i era això el que havíem d’ensenyar. Va haver-hi un moment on aquesta confiança en el projecte va créixer força. A la universitat va venir una representant d’un programa de documentals de LA2 per conèixer els diferents documentals que gent de la classe havia pensat. En veure el nostre projecte no va fer cap crítica, l’únic que va dir és que si finalment el fèiem, que ens passéssim per aquell programa perquè els interessava molt. La nostra professora de la Uvic, Marta Hincapié, també ens va engrescar a tirar endavant la idea.
Per quins llocs heu passat fins a poder passar el documental pel 33?
La història de l’Amadeo es mou per molts llocs i son molts els viatges que havíem de fer per no deixar-nos res i això comportava uns diners, que nosaltres no teníem. Així que vam buscar una productora, Paral·lel 40, que produeix els documentals del programa del canal 33, “Taller.doc”. Només un dia després del que ens havia dit la representant de LA2 vam enviar la sinopsi del documental a aquesta productora i aquella mateixa setmana ja ens vam entrevistar amb ells perquè volien conèixer més sobre el projecte. Després d’un mes on vam tenir dues reunions més, van aprovar el projecte i van decidir produir-nos el documental. Després d’acabar els exàmens vam marcar cinc dies de rodatge amb tres professionals de la productora: un càmera, un sonidista i una ajudant de producció. Un cop acabat el rodatge hem estat dos setmanes de muntatge a Barcelona.
Ha estat difícil compaginar la feina de la universitat amb constants viatges cap a França, Aragó, Madrid....
Una mica sí. No m’agradaria desvetllar-vos masses secrets de la història del “Petit Amadeo”, però per nosaltres va ser tot un procés d’investigació. Inicialment vam viatjar pel nostre compte a França en més de dues ocasions per conèixer el que la gent ens podia explicar sobre la història i per veure quin camí havia fet ell. En un principi no teníem clar per on enfocar el documental perquè necessitàvem saber què opinava el protagonista de tot això i a què li donava importància i a què no. Així que abans de la última reunió amb els de Parallel40 vam anar a Madrid, concretament a Alcalá de Henares i vam parlar amb l’Amadeo per conèixer de primera mà la història.
La veritat és que ens hem deixat forces diners en aquest documental però compensa molt. Estem a Prats de Molló com si fóssim d’allà de tota la vida..
Com et sents després de veure que el que va començar com un treball universitari, ara es retransmetrà pel 33?
Molt content i orgullós de que una empresa com la televisió catalana aposti pel nostre documental. Nosaltres sabem que és molt difícil tirar endavant segons quins projectes per falta de diners, així que quan se’t passa per davant una oportunitat així, és com una mena de regal. 

Enllaç

Dijous, 07 Agost, 2008

«M’agrada que l’espectador participi de la idea que jo expresso»

La pintora osonenca Marta Casasas prepara una nova sèrie de quadres sobre el pas del temps

VIC | Anna C.- La pintora osonenca Marta Casasas va néixer a Torelló, però des de petita ha estat molt vinculada a Roda de Ter, poble on va traslladar-se amb la seva fam´ília als 5 anys, i on va obrir, l’any 1985, la seva pròpia escola de Dibuix i Pintura per a infants i adults. Més recentment, l’any 2006, va començar a donar classes de dibuix i pintura a l’Escola d’Arts Plàstiques de Folgueroles.
Marta Casasas també ha col·laborat, al llarg de la seva àmplia trajectòria professional, amb escoles, ajuntaments, entitats i l’empresa S.A.T.I. de La Garriga, tot dissenyant tapisseries. Però més enllà de la seva faceta de professora, l’artista no ha deixat mai de pintar quadres i de fer exposicions. Com a anècdota, la pintora està molt orgullosa de tenir un quadre al Museu Nacional-Centro de Arte Reina Sofía, dins de la col·lecció de l’associació Amics dels Museus de Madrid: “Quan m’ho van proposar, vaig acceptar encantada. Em va fer molta il·lusió.”
Quan vas començar a pintar i a interessar-t’hi com a professió?
Des de petita. Mai he deixat de pintar i això m’ha portat a desenvolupar-ho com a activitat professional.
Com definiries el teu estil pictòric?
És molt díficil definir-me en un estil concret. Considero que estic dins de l’art contemporani, però en la vessant més pictòrica i figurativa. En tot moment busco expressar coses que em preocupen o que m’interessen, i això ho faig buscant sempre tècniques innovadores i que m’aporten quelcom de nou. M’agrada que l’espectador pugui participar en la idea que jo expresso.
Quins són els teus temes predilectes a l’hora de pintar?
Els temes que m’interessen sempre estan relacionats amb les persones, amb la societat en què vivim i amb els vincles que s’hi formen.
Quina va ser la teva última exposició? De les que has fet, quina t’ha deixat un millor record?
L’última va ser al Col·legi d’Aparelladors de Vic, ara fa dos anys. La més important per mi va ser la que vaig fer l’any 1996 a la Sala Cultural Caja Madrid de Barcelona, que es troba a Plaça Catalunya.
Tens algun projecte en marxa ara mateix?
Sí. Estic en ple procés creatiu i estic molt animada perquè possiblement de cara a l’any que ve faci una altra exposició, però no puc encara assegurar-ne el lloc. El tema dels quadres que estic fent ara és el pas del temps.
La pintura és un ofici que té temporades amb moltes vendes i altres que no tant. El fet de poder combinar-ho amb les classes ajuda a equilibrar els dos períodes?
Sí. L’escola m’assegura uns petits ingressos i em permet pintar allò que vull. Així, quan venc un quadre, sé que em compren la pintura que vull fer, no la que faria si hagués de viure només de pintar quadres. Segurament hauria de fer obres més comercials, i no m’agrada. Jo necessito explicar coses, expressar-me, i mai faig quadres pensant que els vendré.
Creus que en un pintor és més important la tècnica que l’instint que té? O és una barreja?
Hi ha gent que pot no tenir cap tècnica apresa, però té un gran instint. Això els converteix en grans artistes. En canvi, un pintor pot tenir una gran tècnica i ser incapaç de transmetre cap emoció en els seus quadres. Evidentment, el millor que pot passar-li a un pintor és tenir les dues coses. 
Com veus el futur de la pintura a Osona?
Complicat. Tot i així, cada vegada hi ha més artistes i també sembla ser que hi ha projectes interessants en marxa perquè els artistes puguem mostrar les nostres obres. 

Enllaç

Divendres, 25 Juliol, 2008

«L’experiència que es viu és individual i intransferible»

L’Albergueria mostra una exposició on la sala es converteix en un entorn digital únic

image

La sala romànica de l’Albergueria acull una exposició d’allò més particular. Es tracta d’un espai on l’intenció és que el mateix usuari es converteixi amb obra d’art a partir de l’interacció de l’obra en qüestió. L’interacció té com a suport la llum, el so i les imatges. Es tracta d’una experiència que ens ha de fer reflexionar de temes socials com la voluntat de presència, dissolució de l’individu en el tot, la defensa del criteri personal malgrat els entorns, la necessitat del benestar, la capacitat de testimoniatge… A més, és una obra d’art que queda partida entre la sala de l’Albergaria i una pagina web que també serà un punt de reflexió. Alex Monés és el creador de la part més conceptual de l’exposició i ens explica més detalladament què podrem trobar en aquesta exposició.
Com es prepara aquesta exposició titulada «La sal i la llum». No és pas una exposició convencional d’art contemporani oi?
No. Nosaltres hem basat l’exposició en el tema central del cicle: sons i silencis. Partint d’aquest binomi, vam voler buscar un paral·lelisme amb els sons i silencis socials. Hem aconseguit crear una metàfora gràfica a partir de noves tecnologies on el visitant de l’obra es podrà convertir en obra. L’obra com a tal sol és un suport a l’experiència interactiva que té el visitant. Es pretén que el visitant, movent-se amb el seu cos i interactivant amb la pantalla, ha de crear una metàfora on es podrà veure si nosaltres creem un silenci on un soroll, és a dir, si ens adaptem a la societat o si no ho fem. Evidentment, que no segueixi la manera de fer estipulada en alguns moments no és sempre dolent. Hi ha premis Nobel que si no haguessin estat diferents, no haurien arribat allà on ho han fet.
És una obra un pèl ambigua i per tant, s’ha de saber llegir entre línies per tal d’entendre-la. A nivell tecnològic és una obra molt complerta. Hi ha un projector gegant que ens projecta a una paret de l’Albergueria, que per cert és un entorn ideal, fet de pedra tosca i molt fosc i això és bo perquè tota la il·luminació es percep de manera més intensa.

Publicat per Redacció el dia 25/07 a les 11:00
a la secció Osona Comarca • a la secció Expressions • (0) Comentaris • Enllaç
Pàgina 1 de 22 pàgines  1 2 3 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 4880220 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.4369 segons
Total Entrades: 12033
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 09/09/2010 12:21 pm
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 11
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 09/11/2010 04:55 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19