Usuaris registrats:
Accedir-hi
Mercedes Cruces
Grafòloga
El bonic i antic edifici de pisos de l’any 1864 estava enclavat en el casc vell de la ciutat. Era de cinc pisos, amb dues portes per replà, menys la cinquena planta que només tenia una porta. Un bell ascensor de fusta i ferro forjat, amb seients del mateix material noble, et donava la benvinguda. Un gran mirall visellat convidava a mirar-te, mentre lentament, com bressolant-te et pujava als pisos superiors. Estava jo buscant allotjament per un temps indefinit. El volia cèntric, per poder desplaçar-me a peu a la Universitat de Vic. El rètol que penjava de la gran porta de ferro amb motius florals, anunciava que un dels pisos estava en disposició de lloguer, concretament el de la planta tercera, segona porta. Una de les balconades donava a la gran plaça Major.
Em vaig posar d’acord amb la immobiliària per a visitar-lo. Em va agradar molt, era ampli, lluminós. Estava ja moblat, amb mobles molt antics que es veien cuidats. Les parets estaven folrades en seda vermella, pesades cortines penjaven dels les àmplies finestres, en els alts sostres hi havia unes figures geomètriques que em van semblar molt rares, capritxosament formaven cercles, triangles, quadrats, rectangles… Grans llums de llàgrimes de cristall es despenjaven del sostre. Amb l’aire que entrava per la porta oberta i la finestra del menjador, el so dels vidres em va semblar una melodia musical. No ho vaig pensar dues vegades, vam arribar a un acord en el preu que em va semblar molt raonable i fins i tot bastant econòmic, estranyant-me que no hagués estat llogat abans, ja que l’estat del pis era molt bo i la situació del mateix immillorable. Solament vaig haver de traslladar-me amb els meus objectes personals.
Mercedes Cruces
Grafòloga
El bonic i antic edifici de pisos de l’any 1864 estava enclavat en el casc vell de la ciutat. Era de cinc pisos, amb dues portes per replà, menys la cinquena planta que només tenia una porta. Un bell ascensor de fusta i ferro forjat, amb seients del mateix material noble, et donava la benvinguda. Un gran mirall visellat convidava a mirar-te, mentre lentament, com bressolant-te et pujava als pisos superiors. Estava jo buscant allotjament per un temps indefinit. El volia cèntric, per poder desplaçar-me a peu a la Universitat de Vic. El rètol que penjava de la gran porta de ferro amb motius florals, anunciava que un dels pisos estava en disposició de lloguer, concretament el de la planta tercera, segona porta. Una de les balconades donava a la gran plaça Major.
Em vaig posar d’acord amb la immobiliària per a visitar-lo. Em va agradar molt, era ampli, lluminós. Estava ja moblat, amb mobles molt antics que es veien cuidats. Les parets estaven folrades en seda vermella, pesades cortines penjaven dels les àmplies finestres, en els alts sostres hi havia unes figures geomètriques que em van semblar molt rares, capritxosament formaven cercles, triangles, quadrats, rectangles… Grans llums de llàgrimes de cristall es despenjaven del sostre. Amb l’aire que entrava per la porta oberta i la finestra del menjador, el so dels vidres em va semblar una melodia musical. No ho vaig pensar dues vegades, vam arribar a un acord en el preu que em va semblar molt raonable i fins i tot bastant econòmic, estranyant-me que no hagués estat llogat abans, ja que l’estat del pis era molt bo i la situació del mateix immillorable. Solament vaig haver de traslladar-me amb els meus objectes personals.
Mercedes Cruces
Grafòloga
Es coneixen actualment com “llegenda urbana” uns relats basats en d’altres de tradicionals i la majoria molt antics, que corren de boca en boca i varien la seva versió -segons el lloc o persona que ho explica o escriu- com si fossin cròniques d’esdeveniments reals i actuals.
Aquests relats que sempre contenen elements paranormals, sobrenaturals, fantàstics o miraculosos existeixen des de sempre. La “llegenda urbana” és una forma actual de conservar aquests fabulosos relats que generació rere generació hem escoltat per boca d’amics, familiars, juglars, poetes, romanç de cordell, etc… i solen explicar-se com si es tractés d’una història real.
És possible que molts d’ells sí tinguin un fons real i històric, però el boca a boca els ha deformat moltíssim, ja que la persona que els relata sempre li afegix elements de la seva pròpia collita imaginativa per a sorprendre més si cap a l’ingenu que escolta o llegix aquestes llegendes. Moltes persones creuen i estan convençudes que són autèntiques.
Mercedes Cruces
Grafòloga
La Pesta Negra, Mort Negra o la Gran Pestilència, (tal com s’anomenava a l’època) va ser una devastadora pandèmia que va assolar Europa el segle XIV. Es considera una de les epidèmies més destructives de la història d’Europa durant l’Edat Mitjana. Concretament aquest desastre epidèmic va tenir lloc durant els anys 1348 a 1361.
Aquesta terrible i mortal malaltia la transmetia la “rata negra” que vivia en els vaixells i estables de les cases i avui coneixem com “rata de camp”. Aquesta plaga pròpia de rosegadors se l’anaven encomanant a través de les puces paràsites de les rates que infectaven d’altres animals i també directament a les persones.
La malaltia també és coneguda com la Pesta Bubónica pel bubón o engrandiment dels ganglis linfàtics de tot el cos de la persona malalta.
El bacteri Pasteurella Pestis conegut actualment amb el nom de Yersinia Pestis es multiplica ràpidament al corrent sanguini, produint febres molt altes i mort per septicèmia. Aquest bacteri infecciós va causar en aquests anys estralls a la població del Vell Continent matant més d’un terç de la població europea.
La gent es preguntava perquè tants patiments i càstigs divins. Quins pecats havien comès per a merèixer morir de forma tan cruel?
Aviat van trobar culpables per a la seva inexplicable tragèdia. Van dirigir, com moltes altres vegades, les seves acusacions al col·lectiu jueu, els van trobar causants de tots els seus mals i aquests van pagar amb la seva mort el que no poguessin posar remei els metges-remeiers i alquimistes d’aquell temps amb la medicina que practicaven.
Mercedes Cruces
Grafòloga
L’estimava amb bogeria. Des que la jove novícia havia entrat en el convent de X....de la ciutat de Vic, la passió i el turment van niar amb tal força en el cor de sor Brígida que vivia en un remolí d’arravataments tan biològics i humans com místics i morals.
A tota hora la buscava… Al claustre, a la capella, a l’hort, i es quedava extasiada davant la bellesa pura i juvenil de la novícia de 15 anys.
Ella tenia 34 anys. Des dels 16 vivia tancada entre els murs del convent apartada de les temptacions del món exterior. Pertanyia a una de les més nobles famílies de la ciutat. La seva casa pairal encara conserva, malgrat les restauracions fetes durant anys pels diferents propietaris que s’han passejat pels seus grans salons de sostres pintats al fresc, alguns elements del primitiu habitatge.
Els seus pares la van tancar al convent, més que per desitjar ella ser monja, pel seu caràcter rebel i histèric. Molts van ser els atacs d’histèria que van presenciar no solament els seus pares i germans, també la servitud i fins i tot alguns dels visitants o convidats a la casa havien contemplat amb horror les terribles irrupcions de còlera de la jove Brígida.
Aquesta pàgina ha estat visitada 750915 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.4501 segons
Total Entrades: 6781
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 05/02/2008 12:04 pm
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 20
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/09/2008 11:23 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19