Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Insòlit

Dijous, 04 Juny, 2009

Diari d’una puta del 36 (16)

Mercedes Cruces

LA PUTA D’UN ROIG
Segons sembla la direcció de la presó no sabia molt bé on situar-me exactament dins de la mateixa. D’una banda coneixien la meva relació amb l’espia anarquista Manuel Escorza que jo mateixa havia reconegut, i també que la meva mare exercia la prostitució. Però d’altra banda, ignoraven que jo era una fulana des de l’edat de deu anys. Per descomptat que sempre vaig mantenir el més absolut dels secrets sobre aquest trist i fosc període de la meva vida i mai més després dels interrogatoris de l’aranya negra ho vaig comentar o vaig reconèixer davant cap autoritat militar, feixista, policial, ni penitenciària. Mai vaig tornar a parlar d’això. Em vaig limitar a dir que vaig començar a exercir la prostitució al principi de la guerra civil quan només tenia tretze anys. Tampoc les meves futures companyes de presó van saber mai quan vaig entrar al món del “puterio”.
Durant tot el temps que va durar la meva condemna vaig ser interrogada una vegada i una altra per la policia secreta de Franco que venia expressament buscant informació sobre els caps importants fugits a l’exili.
Són moltes altres les companyes de presidi de reconeguda afiliació política que van patir a les seves carns i durant els interrogatoris les pallisses, la violació i la venjança dels vencedors. Se’ls va arrabassar els fills, alguns en el mateix moment de néixer, per a lliurar-los en adopció a famílies feixistes o militars. Uns altres van anar a parar a escoles, orfenats o centres religiosos per a menors amb la intenció d’allunyar-los de les idees polítiques de les seves mares. Aquestes escoles on es duien els petits arrabassats als seus progenitors normalment eren zones geogràfiques molt distants del lloc del naixement de la criatura. Les veritables intencions del govern de Franco, la idea del qual havia sortit directament de la seva maquiavèl·lica esposa, Carmen Polo, exercint ella mateixa la presidència d’honor d’aquestes institucions, era recuperar per a la pàtria a aquells fills d’esgarriats rojos i separar-los sentimentalment i per a sempre dels seus pares.
Molts nens després de ser “educats” en aquests centres escolars no van voler saber mai res sobre el parador d’aquelles mares que els van portar al món. Se’ls informava amb cruesa que els seus pares havien mort, els havien abandonat a la seva sort al néixer o quan eren molt petits i que gràcies a ells, tenien una llar, menjar i educació.
La tasca que tenien per davant aquests “orfenats”, la majoria d’ells regentats per religiosos, era rentar-los el cervell a aquestes criatures arrencades per la força dels braços dels seus pares biològics i imposar a força de disciplina i càstig les idees franquistes. El cordó umbilical afectiu entre les mares i fills es va trencar gràcies a la dictadura.
El que sorprenia a les meves companyes de penúries, a les monges, -em costa moltíssim dir-los germanes ja que és un insult al significat real d’aquesta entranyable paraula- i al personal del centre, era que sabés llegir i escriure correctament i sense faltes d’ortografia.
Així que entre els molts treballs que vaig realitzar dins la presó dels Corts, un va ser fer de mestra d’un grup de preses comunes, la majoria d’elles putes molt jovenetes. Clar que amb prou feina van aprendre a llegir i a escriure perquè el pas d’aquestes per la presó de dones dels Corts, acostumava a ser molt breu i continu ja que o les enviaven novament al carrer o les traslladaven a la presó de Girona.

Enllaç

Dijous, 28 Maig, 2009

Diari d’una puta del 36 (15)

Mercedes Cruces
Grafòloga

XV
LA HUMILIACIÓ
La presó de dones dels Corts estava dirigida en aquells moments per un tal Hermini Garcia i exercia de superiora i administradora sor Felipa García Sánchez, de la congregació de la Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, més conegudes com les Paules.
Felipa García era aquest tipus de dona que amb el poder a la mà podia ser molt perillosa i nociva. La primera vegada que em va veure i va llegir l’expedient que la policia de la Via Laietana havia lliurat a la direcció de la presó, em va mirar de dalt a baix amb menyspreu i fins i tot per la lluentor dels seus ulls podria dir que amb enveja. Va donar diverses voltes al meu voltant i va ordenar el que ve a continuació després de revisar la meva documentació:
- Segons llegeixo en el teu informe, has estat l’estimada d’un cap anarquista.
Es va dirigir amb autoritat i fredor a una de les germanes que eren presents en aquesta primera entrevista que vam tenir i li va dir:
- A aquesta que té la cara d’àngel, però té el cor ple d’odi cap a Déu i el cos de Llucifer, sent un exemple perniciós per a la resta de preses perquè ha conviscut amb els dimonis de la carn, cal tractar-la com es mereix la seva perversa condició.
- Talla-li el pèl al zero i baixa-la als soterranis amb les altres dones impures! -dirigint-se a mi va continuar parlant:
- La setmana que ve parlaré amb el capellà perquè et bategi immediatament. Tindràs la sort de dur un nom nou.
- No vull que em canviïn el nom, vull dur el que em va posar la meva mare- li vaig contestar mirant-la directament als ulls.
Sor Felipa fent el gest de col·locar-se bé les ulleres, mirant-me fixament per sobre d’elles amb un somriure irònic que amagava tota la maldat que niava en el seu cor, en escoltar-me dir això va manar que se’m tanqués en una cel·la de càstig per insolent alhora que contestava sense mirar-me aquesta vegada als ulls:
- No només t’anem a legalitzar canviant-te el nom sinó que vas a perdre fins als cognoms perquè vas a néixer de nou per a la societat catòlica a la qual a partir d’ara vas a pertànyer.
Em van rasurar el meu preciós pèl ros fins a les arrels. Petits talls fets amb mala intenció sobre el cuir cabellut van fer que em sagnessin les ferides. Amb un cotó em van posar alcohol pur per desinfectar-les mentre jo seguia sense protestar ni dir una sola paraula. Únicament les llàgrimes que relliscaven per les meves galtes donaven mostra del dolor, la ràbia i la impotència que sentia en aquells moments.
Em van tancar en una cambra fosca de reduïdes dimensions que hi havia sota unes escales que conduïen als dormitoris de les preses ja que les cel·les que servien per castigar estaven plenes de gom a gom de dones que s’havien mostrat rebels amb la superiora o amb el personal que treballava a la presó. S’havien queixat pel tracte que se’ls donava o estaven castigades per comerciar, robar menjar o altres articles de primera necessitat, com una pastilla de sabó. N’hi va haver algunes que van ser brutalment represaliades per atemptar contra la moral. Per aquells anys tan dramàtics de la història d’Espanya, a aquestes dones se’ls deia tortilleres. A aquestes preses se’ls aplicaven uns càstigs molt durs i les separaven enviant-les a altres centres penals o correcionals molt lluny del seu lloc d’origen o procedència.
El quartet servia per guardar andròmines velles. Una pila de galledes de zinc i unes gibrelletes que es trobaven escrostonades damunt una bruta paret plena d’humitats que desprenia una olor insuportable, em va indicar que l’estreta estada estava sota uns wàters.
Vaig estar durant quatre dies amb les seves quatre nits en aquell nociu habitacle a força d’aigua, un tros de pa dur i una espècie de sopa que a part de no contenir res, estava dolentíssima. Em feia mal tot el cos. El cap em picava no només per les crostes que se m’havien format en els talls, sinó per la mateixa naturalesa del pèl que creixia altra vegada fort i ros.

Enllaç

Dijous, 21 Maig, 2009

Diari d’una puta del 36 (14)

21 maig 2009

XIV
LA PRESÓ DE LES CORTS
Durant l’estada a les dependències policials de la Comissaria de Policia de la Via Laietana, vaig descobrir que la meva arribada a aquesta vall de llàgrimes no constava en cap registre civil ni eclesiàstic. La meva mare no es va preocupar de comunicar-ho a l’administració ni de registrar el dia que vaig néixer. El part es va realitzar sota la clandestinitat i entre meuques. L’Adela tampoc va fer res per deixar constància de la meva arribada a aquest món. Jo no existia. No existia per ningú, ni tant sols en un simple paper imprès d’una partida de naixement.
- Com és que saps llegir, escriure i de números? - em van preguntar un dia en l’interrogatori.
- La meva padrina em va posar un professor- vaig contestar molt seriosa.
- Caram amb la petita puta! Així que fins un mestre et va posar la teva padrina? No obstant això no es va preocupar de registrar-te.
Va continuar el comissari:
- Ets la filla de XX…. una meuca que va néixer a Vic i va morir aquí a Barcelona el 1929?
- Si, ho sóc, vaig viure amb ella i amb l’Adela. Recordo que vaig escoltar moltes vegades a la meva mare dir que els seus pares, o sia els meus avis, treballaven de criats en un important mas a Vic. L’Adela, també em va explicar les condicions que van envoltar el part i la data exacta del meu naixement.
XXX… la meva mare, sí constava al registre civil de Vic. A Barcelona on va morir estava fitxada com a professional de la prostitució. De la meva legalitat, ningú es va preocupar i menys la meva mare que en aquells anys es trobava en un estat lamentable.
En assabentar-me que no estava legalment en aquest món, em va embargar una estranya sensació de desemparament i tristesa molt gran. Què importava que jo fos tan bonica si ningú, ni tant sols a la meva família, els va importar ni van deixar constància de la meva vinguda a la terra!

Enllaç

Divendres, 15 Maig, 2009

Diari d’una puta del 36 (13)

MERCEDES CRUCES
Grafòloga

XIII
PERSECUCIÓ DELS FEIXISTES
Lliure ja del meu botxí i acabada la Guerra Civil, el problema era buscar-me el manteniment diari. Tenia 16 anys, sense ningú en aquesta vida, ni tant sols una família que em protegís i m’estimés de debò. Estava completament sola en un món ple de perills per a una noia com jo, amb un cos i un físic exuberant. Em trobava a la flor de la vida, en plena joventut i bellesa i amb molts mesos de tràgiques experiències sobre la meva tendra esquena.
Vaig viure de la venda de les joies durant uns mesos al pis que aquell primer amant va comprar per a les nostres trobades sexuals. Aviat va deixar de ser la llar que vaig compartir amb l’Adela. A finals de novembre de 1939, la família de l’advocat assassinat per Escorza va reclamar i va recuperar la propietat. Alhora vaig ser denunciada per aquests a les autoritats franquistes que em van venir a buscar no només per ser una puta lliure i molt jove, sobretot per la relació que vaig mantenir amb el Cap d’Investigació de la CNT-FAI.
Després d’un registre exhaustiu i posar tota la casa potes enlaire buscant documentació o alguna pista que em comprometés amb els rojos -terme que s’aplicaria a tots els partits d’esquerra durant el franquisme- i al no trobar res que pogués testimoniar que estava vinculada amb les idees marxistes o d’esquerres, vaig ser duta a les dependències de la Comissaria de Policia de Barcelona a la Via Laietana.
Als calabossos -sembla ser que els soterranis em perseguien irremeiablement- vaig ser sotmesa a un duríssim interrogatori per part del cap superior de policia i tres individus més que vestien de paisà. Vaig suposar que eren homes del servei secret de Franco. Buscaven caps anarquistes, comunistes, etc; i tota persona relacionada amb la part vençuda.
Va començar una persecució aferrissada de conseqüències nefastes per a moltes famílies que va durar anys contra els perdedors de la guerra. Les seves famílies, els seus fills… fins i tot per aquells que els va tocar en sort i posterior desgràcia lluitar a la zona del bàndol contrari vençut, que amb prou feina entenien d’idees polítiques ni de conspiracions, van ser vilment fustigats i exterminats amb mètodes tan o més cruels que els que havien practicat els grups anarquistes i d’esquerra.
Aquesta recerca febril dels feixistes contra persones d’idees contràries al règim dictatorial que va imposar Franco per la força de les armes, va començar en el mateix moment que va acabar la Guerra Civil Espanyola. El bàndol derrotat va ser brutalment perseguit, hi va haver milers d’afusellats, empresonats, desapareguts… Centenars de milers d’individus de tota condició i sexe, inclosos els nens, els que no van morir assassinats juntament amb les seves mares, els separaven de les seves famílies per ser sotmesos a un rentat de cervell descomunal per “reeducar-los” a les escoles franquistes i servir al nou model polític on l’Església i l’Estat anaven de la mà i practicaven tot tipus de repressió i represàlia. El poble espanyol va ser sotmès i oprimit sota l’única idea d’un home que es sentia un enviat de la Providència. S’instaurava: el “caudillismo por la gracia de Diós…”
A la comissaria de policia se’m va maltractar fins a l’esgotament físic i mental, fent-me preguntes de tot tipus, en les quals no van faltar les més obscenes en relació a la meva condició de ramera. No hi va haver forma de fer-los entendre que jo no pertanyia ni estava afiliada a cap partit d’esquerres. Que no sabia res del parador d’aquestes persones per les quals em preguntaven insistentment sota uns potents focus de llum que em tenien encegada la major part del temps en el qual vaig estar declarant i defensant la meva innocència.
Que difícil era convèncer-los que jo senzillament era la puta d’un cap anarquista! Van ser quinze dies de tortura i preguntes pesades a força de cops i puntades i d’amenaces a la meva integritat física.

Enllaç

Dijous, 07 Maig, 2009

Diari d’una puta del 36 (12)

Mercedes Cruces
Grafòloga

XII
FINAL DE LA GUERRA CIVIL
Els motius que va tenir el meu torturador per alliberar-me van ser sempre una incògnita per a mi. Vaig estar a la vora de la mort i tan a prop d’ella que la sentia respirar al costat de l’orella, com una companyia invisible, una ombra o un esperit de l’altre món. Mai vaig pensar que el tolit em deixés amb vida després de tot el patiment pel qual em va fer passar.
M’estimava realment Manuel Escorza i per això em va deixar amb vida? Sabia que podia ser una testimoni perillosa per al seu futur i no obstant això em va donar la llibertat per amor? Mai ho vaig saber ni he volgut saber-ho.
Els somnis es van convertir durant gairebé tota la meva vida en malsons recordant aquests mesos passats a Sant Elies i posteriorment segrestada a casa meva, però el més aterridor de tot no només va ser tot el martiri pel qual vaig passar, sinó els crits que com els udols d’un gat ressonaven encara a les meves orelles que provenien de les altres cel·les de càstig i s’estenien com un eco pels passadissos.
Els crits d’aquells éssers humans, homes i dones de totes les edats, quan els sotmetien a aquests suplicis espantosos, eren esquinçadors. I… després el silenci. Déu meu, el silenci! Quin silenci més negre!
S’ensumava la mort, es notava la seva presència, es podia tocar amb les mans. Cada nit sortia un grup de presos acompanyats de milicians per donar-los el passeig i el “toc de gràcia” a la cuneta d’alguna solitària carretera.

Enllaç
Pàgina 3 de 39 pàgines  <  1 2 3 4 5 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11981704 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.2835 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 19
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/22/2012 04:47 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19