Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Insòlit

Dijous, 09 Juliol, 2009

Diari d’una puta del 36 (21)

LA BOGERIA D’UNA AMIGA
Una matinada que tornava a la meva casa del carrer Pelai, després d’una atrafegada nit amb un militar falangista que presumia de mascle ibèric -però que no valia per res al llit-, a les tertúlies pujadetes de to que mantenia amb altres compatriotes seus quan ja l’alcohol els feia un efecte desinhibidor, vaig trobar a la meva antiga companya de presó, esperant-me a la sala d’estar coberta amb una flassada sobre els genolls mentre donava unes pinzellades a un quadre a l’oli sense fixar-me què era el que estava pintant. Em vaig acostar a ella posant les meves mans sobre la seva espatlla, i li vaig preguntar a què es devia aquesta espera, podent estar calentona al seu llit. Em va contestar:
N… ja no puc fingir per més temps les males estones per les que passo cada cop que sé que surts per aquesta porta per trobar-te amb algun home i fer l’amor amb ell. Tinc gelosia, una gelosia que em rosega per dins. Necessito tocar-te, besar-te i sentir encara que només sigui per una vegada que ets meva i de ningú més. Et vull des que et vaig conèixer a la presó de les Corts i tu en el fons saps el que sento per tu, encara que em defugis i no ho vulguis reconèixer. Puc mantenir-te, la meva família té diners, molts diners. Aquesta fortuna ja em pertany. Només he de viatjar a Mèxic per retrobar-me amb ells i portar-la aquí. No venguis més el teu cos. Tota aquesta fortuna que posseeixo és teva, te la dono. Podràs viure sense dificultats i sota la meva protecció econòmica.
Des de feia ja uns mesos em temia que un dia o un altre em rebel·lés la veritat sobre els seus sentiments. Jo fugia de forma deliberada d’aquesta atracció que sabia exercia sobre ella. Procurava sempre que Sagrario estés sempre present en les nostres converses. No ens quedàvem mai soles. La vaig recollir a casa meva com a agraïment, per companyonia, perquè estava sola i malalta.
M’havia ajudat i molt, prestant-me tot el seu suport en els moments més crítics de la meva vida. Li estava molt agraïda, però... no podia donar-li el meu amor, perquè no l’estimava. No sentia atracció cap a les persones del meu mateix sexe.
Sí que és cert, que era molt normal entre les prostitutes el comportament lèsbic. En aquest tipus de relacions es buscava l’afecte, la tendresa, fugir de la solitud, de la brutalitat dels homes…
Mai vaig practicar cap tipus d’aberració sexual que pogués ferir la meva sensibilitat femenina. Jo feia l’amor, lliurant-me a un sol home per complet, estava al seu servei per a complaure’l en totes les seves apetències. Seguia un ritual amb ells molt sensual abans d’arribar al coit i l’èxtasi final. Als meus amants els preparava molt bé abans que em cardessin. Si entre els meus clients es trobaven individus que podien pagar els meus alts honoraris, no era només perquè era una bella femella, sinó perquè sabia com cardar-me’ls. Si que cada dia podia ser un diferent, però érem dos en el joc sexual. Mai vaig acceptar les nombroses proposicions que se m’havien fet per a assistir a orgies o fer trios on es pagaven a vegades fortunes per assistir a aquestes trobades. La majoria d’aquestes orgies s’organitzaven en torres o xalets de persones molt influents de la postguerra barcelonina. Era ambiciosa i calculadora, però no fins a l’extrem de consentir que la meva dignitat i el meu honor com a persona, quedés trepitjada i embrutida pels baixos instints col·lectius dels altres. No sé qui era el meu pare com em deia l’Adela, ni sé si d’aquest desconegut vaig heretar el gen de l’orgull, però no em vaig convertir en una fulana com la meva mare que es va arrossegar pel fang i va morir a conseqüència de les fastigoses malalties contagiades pels homes que van compartir el seu llit. Em cuidava per dintre i per fora.
Jo tenia molt clar que era la puta d’un sol individu, el qual tenia en aquests moments entre els meus llençols nets i blancs.
Li vaig contestar amb afecte per no ofendre-la, però li vaig exposar clarament el que sentia vers la seva persona.
- XX… saps des que em vas conèixer a què em dedicava. Mai m’he insinuat ni t’he donat la més mínima esperança de voler mantenir una relació que no fos estrictament d’amistat. El que em dius em dol, perquè no puc correspondre’t de la mateixa forma que faries tu. No vull els teus diners, ni m’importa el patrimoni que puguis tenir. Estàs amb mi perquè t’aprecio i desitjo cuidar de tu ara que em necessites.
XX… es va posar a plorar desconsoladament. Des de la seva sortida de la presó, aquella dona forta, masculina, lluitadora, s’havia convertit en un ésser fràgil i feble. Els càstigs infringits durant el seu tancament havien acabat amb una personalitat forta i emprenedora. Em va fer llàstima, molta, tanta que me la vaig endur a la meva habitació i li vaig fer l’amor per demostrar-li que no la menyspreava per ser dona sinó que l’apreciava com a companya. Volia consolar-la, que oblidés per uns moments tota la tràgica experiència que havíem compartit.

Enllaç

Dijous, 02 Juliol, 2009

ALTRA COP A LA PROSTITUCIÓ

Em vaig buscar novament la vida pels meus antics barris. Al principi em vaig instalar a una petita habitació d’una pensió del carrer Avinyó. El dolor per la mort del meu estimat i l’experiència que arrossegava dels esdeveniments tant dramàtics viscuts en tan pocs anys, així com la falta de la meva estimada Adela, em va endurir el cor de tal forma, que moltes vegades creia que aquest ja no bategava dins del pit perquè s’havia convertit en una pedra.
Vaig negociar amb el meu cos legalitzant-me fins i tot en l’ofici. A partir del meu “bateig” a la presó de les Corts mai més vaig viure il·legalitzada. Volia existir per algú, encara que fora per un simple tros de paper. La falta d’un afecte veritable des que la meva mare em va parir, em perseguia irremeiablement. Ni tant sols li va importar inscriure’m com totes les altres persones feien amb els seus fills. Em vaig agafar a la nova identitat com aquell s’agafa al pal d’un vaixell que naufraga per salvar la seva existència, en una vall de llàgrimes on tots lluitàvem per aconseguir un sol propòsit: sobreviure a la misèria.
La fam va empènyer moltes dones decents de la postguerra a la prostitució, també durant el conflicte fraticida van recórrer a aquest comerç sexual per solucionar els seus problemes econòmics. N’hi havia de vídues, amb marits presos, violades o embarassades rebutjades per la seva pròpia família, etc. No exercien per voluntat pròpia sinó per les circumstàncies de les seves vides. D’aquestes circumstàncies dramàtiques se’n van aprofitar molts homes que ocupaven alts càrrecs a les administracions públiques o altres de menys categoria amb els quals s’havia de contactar primer per accedir “al peix gros” que, a canvi dels seus favors, els exigien el pagament d’aquests amb el cos de la desgraciada de torn. Es venien per necessitat, fam, fills petits… Trist, lamentable i repulsiu per la majoria de dones que van recórrer a aquesta forma de pagament “amb el sexe” i molt dolorós. Elles exercien aquest negoci carnal lluny dels seus barris perquè si algun conegut o veí s’assabentava com aconseguia el pa diàriament, eren assenyales i catalogades de rameres per la resta de les seves vides. El més vergonyós de tot aquest tràfic carnal, és que molts dels dits infames acusadors, procedien del propi individu que havia comerciat amb ella si la dona es negava a continuar amb les relacions íntimes.
Fins al 1956 la prostitució a Espanya va estar reglamentada i tolerada. A partir d’aquest any 1956, es van clausurar els bordells i va aparèixer la clandestinitat. Per “camuflar” el negoci dels prostíbuls, entre altres formes d’ocultar-ho, es van crear les “barres americanes” on les putes exercien de cambreres. També van florir les cases de cites clandestines que s’anunciaven amb noms curiosos però se sabia que darrere d’elles s’ocultava el lucratiu negoci de la prostitució. Dins d’aquestes cases particulars existien altres dones que “entretenien” el client fins que la puta que havia de rebre’l estava disponible. A això se li deia: “fer el menjador”.
Em vaig fer novament una selecta clientela acudint als bars i sales de festes més conegudes de Barcelona. Més bella que mai, més exigent i poderosa, més experta i menys innocent. Més freda i distant amb els desconeguts i amb tot aquell que no complia amb les meves expectatives econòmiques.
La nova clientela substituïa els republicans. Els franquistes i falangistes, recents vencedors de la guerra civil, eren els que freqüentaven ara diàriament aquests salons. El Govern i les idees polítiques havien canviat per la força de les armes, però no els homes. Seguien amb les mateixes necessitats i perversions sexuals de sempre. Els locals s’omplien de falangistes que lluïen la camisa blava i la seva característica boina vermella.

Enllaç

Dijous, 25 Juny, 2009

Diari d’una puta del 36 (19)

UN AMOR IMPOSSIBLE
Jo continuava escrivint a la meva amiga reclosa a la presó de Las Ventas de Madrid. A les cartes li explicava com d’enamorada estava del noi. -Ignoro què sentiria XX… en aquells moments quan llegia les missives, encara que uns anys més tard ho vaig saber per boca d’ella mateixa.
Sempre m’insistia que havia de ser sincera amb el noi i explicar-li a què em vaig dedicar veritablement durant la guerra civil. Jo estava molt inquieta i preocupada pel meu passat. Mai trobava el moment per parlar i explicar-li la veritat. Temia perdre’l per sempre. Havíem fet plans per casar-nos. Estava pletòrica, radiant amb aquesta nova i bonica situació personal amorosa.
XX… em posava la mà contínuament a la nafra més dolorosa cada vegada que contestava les meves cartes. No parava de reiterar que havia d’explicar-li tot perquè potser podria arribar a assabentar-se per mitjà de terceres persones i el mal que en aquells dies podia causar a un noi honrat i decent seria més gran.
Finalment i després de nits d’insomni, de dubtes, de remordiments, em vaig enfrontar a una altra de les proves més dures de la meva vida. Vaig decidir, per fi, explicar-li al meu xicot tota la veritat sobre el meu tèrbol passat. Era la primavera de l’any 1943. A la tardor teníem previst casar-nos i viure just damunt de la botiga de la seva mare en un petit però coquetó habitatge que jo mateixa estava tranformant per convertir-lo en la nostra futura llar.
La reacció de XX… va ser de bogeria. Es va tornar boig. La gelosia, la ràbia, el pensar que havia pertangut a altres homes a canvi de diners el va trastornar des del moment que em va escoltar pronunciar la frase: VAIG SER UNA PUTA EL 36. Els crits, els insults, les bufetades, els cops que em donava, van alarmar a la seva mare que es trobava a la botiga despatxant una clienta.
La mare em va fer fora sense contemplacions a empentes de l’establiment quan va saber per boca del seu fill el que jo havia estat durant l’enfrontament civil. Jo, suplicant i plorant, els demanava perdó agafant-me al marc de la porta d’entrada a la botiga. Cap dels dos m’escoltava, només cridaven, m’empenyien i m’insultaven enfurits com dos animals salvatges.
Una setmana després de la nostra monumental baralla, es va presentar a casa meva exigint-me que cardés amb ell sense cobrar-li un duro, argumentant que, ja que jo m’havia beneficiat del seu negoci enganyant-lo vilment, venia perquè el recompensés i a cobrar-se tot el mal que li havia causat.
Em trobava fatal, trista i abandonada per la persona que creia que em perdonaria per amor. Li vaig deixar anar una sonora bufetada i vaig tancar la porta als seus nassos. Va començar a donar cops forts amb els punys a la porta alhora que cridava:
Puta, puta, puta, obre’m puta!!!
L’octubre de 1943 es va llevar la vida. Es va penjar d’una biga a l’habitació que havíem destinat per compartir junts després del matrimoni.
El seu suïcidi em va dur a la tortura contínua de pensar que ningú en aquest món em voldria per mi mateixa. Vaig pensar i vaig creure fermament que la mort em perseguia i s’encebava amb tot aquell que s’acostava o tenia relacions amb mi. Finalment vaig arribar a la conclusió que realment estava maleïda des del meu naixement. Un sentiment molt intens de culpabilitat i amargor es va apoderar del meu cor i de la meva ment durant molt temps -anys-, arrel de la mort del noi que jo estimava.
Amb el pas dels anys vaig comprendre que aquest noi del que em vaig enamorar profundament, no estava educat ni preparat per casar-se amb cap dona que no fos pura i verge. No tenia els collons i la valentia que un home ha de tenir davant una dona que se suposava estimava amb bogeria. Durant tota la seva vida havia estat protegit sota les faldilles de la seva progenitora. Casar-me amb ell hauria estat un gran error per part meva, perquè m’hagués casat també amb la histèrica de la seva mare. Tampoc hagués pogut donar-li els fills que sempre em deia que volia tenir amb mi. En aquells dies jo ignorava que estava incapacitada per tenir-ne.
La mare, com és natural, estava desconsolada i jo no vaig poder suportar les mirades ni la pressió del veïnat després d’aquesta estúpida i innecessària mort. Vaig escriure a la companya que tant m’havia insistit que li expliqués la veritat del meu passat i li vaig exposar la tragèdia que havien provocat els seus consells. Donant-li les gràcies per tot el que havia fet per mi, li vaig dir que deixava casa seva perquè la pressió de les mirades incriminatòries de la gent i l’opressió al meu cor m’impedia seguir vivint al barri per més temps. Em sentia completament responsable de la seva mort, el dolor era tan immens que em dolia fins a l’última fibra del meu ésser.
Ella em va contestar i em va suplicar que per favor no abandonés la casa, que l’esperés, que sabia de bona font que Franco anava, mica en mica, indultant moltes preses polítiques que no estaven condemnades per delictes de sang. Les seves súpliques no van servir de res, vaig prendre la determinació de desaparèixer del mapa i tornar als meus antics barris per exercir de nou la prostitució. Això si, li vaig prometre que seguiríem en contacte tal com ella em demanava.

Enllaç

Dijous, 18 Juny, 2009

Diari d’una puta del 36 (18)

18 de juny del 2009

LA LLIBERTAT
Durant el segon any de la meva captivitat, vaig començar a mantenir una estreta relació de camaraderia amb una dirigent sindicalista, filla de reconeguts pares intel·lectuals que es van exiliar a Mèxic al final de la guerra. Aquesta intensa amistat duraria alguns anys, després de la meva posada en llibertat i després de la seva el 1945.
XX… va ser lliurada a les autoritats espanyoles procedent d’un camp de refugiats de França el 1939. Tenia 36 anys.
Li passava notes i missatges d’altres importants preses polítiques compromeses amb el bàndol republicà. La nostra relació amistosa es va accentuar a mesura que passava el temps. Jo mai vaig sentir inclinació per persones del meu mateix sexe, però notava que XX… a partir de la convivència diària, el tracte més íntim i continu entre les dues, se sentia atreta cap a mi d’una manera diferent a la de les altres companyes. Vaig notar en els seus gestos i actes que em desitjava com un home desitja una dona. La vaig sorprendre moltes vegades mirant-me de forma intensa amb una mirada de passió que solament havia vist en els homes. El seu aspecte físic no era desagradable però tenia un toc masculí. Al principi no vaig apreciar ni em vaig adonar de l’atracció que exercia sobre ella.
A mesura que passaven els mesos em vaig anar adonant de la seva tendència sexual. Mai dins de la presó em va demanar tenir relacions. M’imagino que ocultava les seves preferències sexuals a les altres camarades de partit i sobretot deuria témer les conseqüències nefastes si se n’assabentaven les monges.

Enllaç

Dijous, 11 Juny, 2009

Diari d’una puta del 36 (17)

Mercedes Cruces
Grafòloga

NOVA IDENTITAT DESPRÉS DEL BAPTISME
Com havia ordenat la urraca, -sor Felipa- em van batejar al poc temps d’entrar a la presó. A la mateixa cerimònia vaig ser confirmada i vaig fer la primera comunió. Vaig passar a dir-me XXX… i amb aquest nom i cognoms nous i legalitzats, es va canviar la meva identitat i se’m va conèixer fins a la fi dels meus dies. Des del més profund del meu cor, vaig dur inscrit sempre amb lletres de foc el meu veritable nom i els cognoms de la meva mare. Mai vaig renunciar a ells! però per la meva pròpia seguretat personal, vaig haver d’utilitzar a partir d’aquell moment, els que se m’havien donat recentment per a tots els esdeveniments de la meva vida present i futura.
Jo em portava bé, no era una presa conflictiva sinó astuta, perquè gràcies a tot el que vaig poder robar a les religioses, canviar o comerciar d’esquena a les monges, vaig sobreviure i em vaig mantenir forta i segura sense que aquestes mai sospitessin res. Anava a missa, combregava, em limitava a fer el que em manaven, a no queixar-me, a no parlar més del que era necessari. Mai vaig participar en queixes o rebel·lions internes, em vaig mantenir al marge de tot el que resultava problemàtic i dels temes polítics perquè volia sortir viva del meu tancament. El meu instint de supervivència era molt fort. Vaig inventar quantitat d’estratègies per ajudar altres recluses sense que es notessin els meus moviments. Les que coneixien la meva forma d’actuar mai em van delatar ja que sabien que s’haguessin quedat sense una de les persones que més ajuda els podia prestar.
Vaig ser el que vulgarment es diu una mosqueta morta cara a la galeria humana que compartíem i vivíem sota el mateix sostre. Tenia aspecte d’angelet, jove, rossa i amb unes “rares i precioses” pupil·les de color violeta -com deien les monges, funcionàries i recluses. Moltes d’aquestes persones no podien evitar mirar-me directament als ulls quan es dirigien o venien a preguntar-me alguna cosa. Els cridava poderosament l’atenció aquesta particularitat física que tenia. El meu iris els atreia com un imant atreu un tros de metall.
La realitat és que mai vaig ser una mosca morta. Estava viva i molt viva. Desplegava les ales i volava, movent-me sigilosament per les dependències del presidi buscant el moment adequat per aconseguir, sense que ningú se n’adonés, aquelles coses materials tan necessàries per a seguir viva en aquell “antre” on ens apilotàvem centenars de dones indefenses.
Recordo cert dia que estava fregant el terra de la capella que estava ple d’enderrocs perquè estaven fent unes obres de millora al recinte sagrat, quan des del confessionari el capellà em va indicar que m’acostés amb el dit. Primer em va preguntar:
- Ja t’has confessat?
- Sí pare, fa dos dies -li vaig contestar mentre m’assecava les mans amb el davantal que duia damunt del vestit-.
De sobte em va deixar anar aquesta pregunta, mentre es posava vermell i inflat com un gall dindi:
- També tens el cony ros com el pèl?
- Si vol saber-ho haurà de pagar per això. Li vaig dir fredament i amb descaro.
Va treure unes monedes d’una de les butxaques de la seva sotana i me les va lliurar. Al veure la garraperia del tipus les hi vaig retornar alhora que li deia:

Enllaç
Pàgina 2 de 39 pàgines  <  1 2 3 4 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 11981725 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.3278 segons
Total Entrades: 14503
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/02/2012 11:28 am
Darrer comentari: 02/11/2007 05:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 17
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/22/2012 04:51 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 14:19