Usuaris registrats:
Accedir-hi

Cercar


Recerca avançada

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Ciència

Dijous, 02 Setembre, 2010

Tunguska

Pere Tremolosa
Coordinador Científic

El 30 de juny de 1908, a les set hores i disset minuts hora local, la regió de Tunguska a la Sibèria central, fou l’escenari d’un fenomen de la natura violenta, concretament una explosió a l’atmosfera, tots els arbres van resultar violentament destrossats en un radi de trenta quilòmetres.
Als anys seixanta, sobrevolant la regió de Tunguska, es podia apreciar la gran quantitat de troncs carbonitzats. Els pocs testimonis de la catàstrofe explicaren que poc temps abans de l’explosió, van observar un cercle semblant a un globus que es desplaçava pel cel i brillava amb forta intensitat. A Kirensk, a quatre-cents quilòmetres de distància del lloc de l’impacte, diversos testimonis van observar una columna de foc i una forta explosió. L’explosió fou tan forta que al sud de Kansk a més de sis-cents quilòmetres, alguns habitants van patir fortes cremades. Un granger, S.B. Semenov, estava en aquells moments assentat a fora de casa seva a seixanta quilòmetres quan sobtadament va observar un globus de foc i va haver de tancar els ulls degut a la brillantor del fenomen, va explicar que la camisa se li va cremar i l’ona expansiva el va llançar a una certa distància. Un habitant de la regió de Tunguska, anys mes tard quan una expedició científica va anar a explorar la zona, va explicar que un ramat de 500 caps havia desaparegut degut al fenomen.
S’ha format cinc hipòtesis per explicar el fenomen, la primera és la d’un meteorit gegant que podria haver explotat al xocar contra el terra. Un fenomen semblant es va produir a Arizona a l’època prehistòrica com ho testimonia un cràter de més d’un quilòmetre de diàmetre. Però curiosament cap dels equips científics ha trobat mai rastres de cap cràter a Tunguska.
Als anys cinquanta, la hipòtesis deia que una civilització desconeguda i més avançada va provocar una espècie d’explosió a gran altura. Altres explicacions més o menys exagerades també es van comentar.
L’explicació més creïble pels científics, atribueix l’explosió a la calor despresa per la penetració a gran velocitat d’un cometa a la capa atmosfèrica.
Una altra explicació hipotètica que es comenta és la d’un minúscul forat negre que va xocar contra el terra a Sibèria.
Tunguska es troba situada al centre de Sibèria a uns 800 quilòmetres al nord-oest del llac Baikal i és una zona desolada de clima continental sever.
L’any 1973 A. Jackson i Michel P. Ryan, investigadors de la universitat de Texas, van formular la hipòtesi del microforat negre per explicar el fenomen de Tunguska, la teoria explica que durant les violentes turbulències que es van produir en aquell període es van formaren zones de pressions molt fortes i de pressions dèbils, a les zones de pressions fortes s’hi podria haver format els microforats negres, explicant així tots els efectes observats a Sibèria.
Altres científics creuen que fou una explosió nuclear, diuen que durant una explosió nuclear la terra i la pols es fonen formant minúscules boles verdes anomenades trinititas, d’aquestes partícules se n’ha trobat en força quantitat a aquesta zona de Sibèria, curiosament, la modificació del creixement vegetal després de la catàstrofe de Tunguska és semblant a l’enregistrada anys més tard a Hiroshima.
De totes maneres, cap explicació ha aconseguit unanimitat científica, la hipòtesi de la caiguda d’un cometa segueix sent la més acceptada pels científics.
Els impactes de meteorits contra el planeta Terra són nombrosos i arreu del planeta es poden trobar restes d’aquets impactes, com per exemple el gran cràter d’Arizona, un dels grans impactes coneguts de la prehistòria té un diàmetre de quasi 1.380 metres i una fondària a el seu centre de 190 metres.
Com podem constatar l’home és ben poca cosa davant les forces de la natura.

Enllaç

Dijous, 26 Agost, 2010

Zones Àrtiques

Centre de Recerca i Estudis Científics

Al nord hi trobem la tundra, l’anomenat desert àrtic que circumda l’hemisferi boreal, per sota del oceà polar. L’home ha explorat poques vegades aquest desert gelat. La seva gran massa i elevació donen a aquesta zona el clima més inhòspit de la Terra, en els 60 graus de latitud sud de la zona no hi ha éssers humans, ni arbres. Però en els 60 graus de latitud nord el clima a pesar de tot és quelcom més benigne i ja s’hi troben alguns habitants humans i abunda força fauna. A l’estiu la majoria de les masses terrestres solen tenir un clima temperat, es fonen les neus, floreixen algunes plantes i les aus del sud i construeixen els nius.
Nou mesos a l’any la tundra continental té un clima subglacial. De setembre endavant a mesura que transcorren els dies, el Sol va descendint cap a l’horitzó i les nits es fan més llargues, les primeres nevades arriben aviat. Per sobre del Cercle Polar Àrtic, el Sol desapareix totalment i a principis de desembre hi comença el fred intens.
Cap lloc de la Terra experimenta canvis climàtics tant sensibles com la tundra àrtica. A l’hivern el fred és més intens que l’oceà glacial. Les corrents marines regulen la zona polar i les regions més al sud es conserven fredes. Als mars congelats la temperatura no baixa dels -52 graus centígrads, en el límit de la tundra s’hi ha enregistrat una mínima de -64 graus centígrads, la més baixa enregistrada fou de -68 graus centígrads concretament a Verkhoyansk, sota el límit meridional de la tundra siberiana, l’estiu quant brilla el Sol la mitjana sol ser de deu graus centígrads positius.
En el medi dur i fred de les zones àrtiques s’hi troben animals que alguns són de tendències solitàries i d’altres busquen la companyia dels de la seva espècie, s’hi troben manades de caribús, bous, llebres àrtiques i perdius blanques.
Als territoris del nord-oest del Canadà s’hi troben moltes espècies d’animals àrtics com el bou almescat, el llop àrtic, caribús, mussols de les neus, que és una espècie molt ben adaptada a aquest medi. Quant el temps és més benigne s’hi observen lemings i ossos.
En tot l’àrtic, fins i tot en zones on no creix cap espècie de vegetació i trobem els importants líquens. El liquen el trobem quasi a totes les parts del planeta, la seva resistència al fred i a les sequeres i la seva adaptació fins i tot a la roca els permet subsistir en molts àmbits i medis. Els líquens estan constituïts per dos organismes diferents una alga i un fong associats entre ells, el fong produeix els àcids que disgreguen la roca i proporciona a l’alga les sals minerals necessàries per subsistir, l’alga tanmateix aporta les matèries orgàniques que el fong necessita per viure. Moltes espècies de líquens són comestibles com la cladònia.
Els diversos països que circumden les zones àrtiques i que administren i protegeixen aquestes grans extensions són el 38 per cent que pertanyen el Canadà, el 28 per cent a l’Unió Soviètica, el set per cent a Estats Units i la resta d’extensions a Noruega, Islàndia i Dinamarca. En aquestes zones s’hi troba una gran riquesa animal, vegetal i també mineral. L’any 1930 en zones del Canadà s’hi descobriren minerals radioactius i l’any 1939 amb la fusió d’urani s’amplia i es construeix una gran mina d’aquest mineral. Actualment el Canadà després del Congo és el principal productor d’urani.
Gran part de les zones àrtiques estan despoblades, la vida es difícil en aquestes zones tant pel clima com per la dificultat de transport. Durant els mesos d’estiu el riu Mackencie i les grans vies navegables de la tundra siberiana permeten el moviment fluvial de nord a sud, però les grans extensions de llacs i pantans que es troben entre els rius navegables fan pràcticament impossible el transport d’est a oest tan sols els trineus tirats per gossos a l’hivern poden travessar-ho.
Les regions separades per la capa de gel dels mars polars constitueixen les fronteres més pròximes entre l’Unió Soviètica i els països occidentals, en aquestes zones per qüestions militars o científiques s’hi troben bases militars, estacions meteorològiques que s’extenuen fins els confins més remots d’aquestes zones.

Enllaç

Dijous, 05 Agost, 2010

La Vida a l’aigua

Pere Tremolosa
Coordinador Científic

La vida va començar al mar fa uns 3.500 milions d’anys, quan petits organismes van aparèixer en aquest medi. Durant molts milions d’anys la vida només existia dins l’aigua. Durant els milions d’anys d’evolució, la majoria dels principals grups d’animals han comptat amb espècies que han evolucionat cap a animals d’aigua dolça i terrestres, però alguns en especial, els equinoderms, segueixen sent marins. Recordem que en un passat llunyà els peixos van donar lloc als vertebrats terrestres.
Si examinem alguns animals aquàtics, observarem com aquests estan adaptats a la vida a l’aigua. Tots els animals respiren oxigen, recordem que l’oxigen es dissolt fàcilment a l’aigua i els animals el poden absorbir. Les espècies més petites absorbeixen l’oxigen a través de la superfície del seu cos, però els animals més grans i més actius utilitzen uns òrgans respiratoris especials anomenats brànquies. Les brànquies més conegudes són les dels peixos, aquestes són delicats filaments que es troben normalment situades darrera la boca de l’animal, aquestes s’obren tant cap a l’interior del coll com a l’exterior del cos. Els peixos respiren agafant l’aigua, tancant la boca i impulsant el líquid a través de les brànquies, la sang que conté un pigment vermell anomenat hemoglobina atrau l’oxigen de l’aigua i part d’aquest oxigen passa a la sang fluint a través dels filaments de les brànquies.
Observar i estudiar la vida dels llacs, estanys, basses entre altres, ens pot fer descobrir animals que moltes vegades ens passen desapercebuts. Per l’estudi d’aquests hàbitats aquàtics necessitarem una xarxa aquàtica semblant a un caça papallones, diverses cubetes, una lupa i si es pot un microscopi.
En aquests hàbitats i podem trobar diversos grups d’espècies segons la zona on visquin. El primer grup, anomenat els habitants de la superfície, hi trobem animals que es mouen amb més a menys rapidesa, aquests habitants de la superfície són difícils de capturar, ja que adverteixen ràpidament la presència d’altres éssers. Un altre grup són les larves de mosquit i crisàlides que passen molt de temps flotant a la capa superficial de l’aigua. Un altre grup són els animals que viuen a el fons d’aquests habitats aquàtics.
En els hàbitats aquàtics si poden trobar peixos, granotes, amfibis diversos, insectes com el teixidor, mosquits, mosques, libèl·lules, altres com els àcars d’aigua, puces d’aigua, sangonelles, diversos tipus de larves entre altres.
Quant comença a fer bon temps les granotes comencen a cantar de manera característica per atraure a les femelles i el cap de poc temps els cantons dels llacs, basses i estanys queden coberts amb una espessa massa gelatinosa, aquest fet és una gran oportunitat per observar el fascinant desenvolupament d’aquests animals, l’únic material que necessitem és una cubeta i una lupa.
Tot i que reuneixen unes característiques bàsiques comunes, les aigües marines i les dolces constitueixen medis suficientment diferents, òbviament s’han d’estudiar per separat ja que i viuen espècies diferents. El mitjà aquàtic té unes característiques que es manifesten amb aspectes tant variats com la morfologia, la conducta o la convergència adaptativa.
El medi aquàtic es pot classificar bàsicament en dos tipus, el marí d’aigües salades i el continental d’aigües dolces. Però existeix un tercer tipus de mitjà aquàtic que suposa una fase entremig, és la zona de les aigües salobres on la salinitat és entremig entre el mar i el riu. Son les aigües de la desembocadura dels rius amb una gran importància biològica.
La importància dels medis aquàtics és obvia ja que aquestes extensions d’aigua són ecosistemes d’un gran valor ecològic, tenen importància principalment per l’ornitofauna, oferint a les aus aquàtiques aliment i refugi per criar les seves cries. I també són una important font d’aigua dolça per milers d’espècies incloent l’home.
L’aigua es un medi basic per la vida i sense ella, la majoria dels organismes i també el propi ser humà desapareixeria. D’aquí la importància de protegir i no contaminar les aigües.

Enllaç

Dijous, 08 Juliol, 2010

Els mosquits

Pere Tremolosa
Coordinador Científic

Existeixen dos grups de mosquits, un dels quals és el més perillós ja que els mosquits d’aquest grup poden transmetre algunes malalties com la malària. Aquests dos grups es poden diferenciar els uns dels altres perquè uns tenen els polps més llargs i per la seva postura quan estan quiets.
Els mosquits passen les fases joves a l’aigua, normalment ponen els ous a la superfície de l’aigua d’aquí la importància de no tenir aigua estancada a jardins i parcs, ja que és aquí on solen tenir les condicions idònies per prosperar, principalment el temut mosquit tigre.
No tots els mosquits ataquen l’home, a l’Àfrica algunes espècies de mosquits s’alimenten del nèctar de les plantes, en canvi, algunes espècies del Canadà crien a la neu fossa i ataquen a qualsevol mamífer que es trobin.
Normalment el mosquit mascle no pica, ja que el seu únic propòsit és aparellar-se, generalment la femella s’aparella un sol cop a la seva vida i just abans o poc després és quan busca la sang per alimentar-se, la femella emmagatzema el líquid reproductor del mascle al seu cos, fertilitza els ous i els pon, però abans ha de trobar un lloc adequat per posar els ous, generalment un lloc on l’aigua estigui estancada, en algunes espècies els ous poden estar diguem-ne hivernant durant anys fins que l’abast d’aigua i la temperatura siguin les idònies.
Tard o d’hora tots notarem la picada d’un mosquit, que una persona rebi més picades que una altra és una qüestió que no s’ha demostrat científicament, alguns factors podrien ser tenir la sang més dolça, les característiques de la pell.... Si un mosquit entra al nostre habitatge buscant sang, que necessita per alimentar els seus petits ous, si amb una picada en te prou marxarà, però si necessita més aliment i hi ha més de dues persones reunides probablement picarà a dues o tres d’elles.
Com sol passar amb les picades dels insectes, algunes persones poden ser al·lèrgiques a les picades de mosquit sent els efectes més o menys molestos, rascar la picada agreuja els efectes.
Els entomòlegs saben que una gran varietat de substàncies químiques i condicions climàtiques atreuen els mosquits, solen ser abundants a les tardes càlides i humides i solen preferir els llocs foscos. Els mosquits odien el vent. Curiosament els mosquits s’orienten més bé a les fosques que quan hi ha llum. Se sap que el diòxid de carboni que exhalem juntament amb la olor del nostre cos, la suor i les substàncies químiques dels humans atrauen els mosquits.
Els mosquits transmeten bateries i fins i tot virus de moltes malalties. Cada any uns dos milions de persones arreu del món moren de paludisme. El mosquit que transmet l’encefalitis afecta també a molts milers de persones. S’ha destinat milions de diners per trobar una solució efectiva contra els mosquits com repel·lents o exterminadors, però de moment no s’ha aconseguit veritablement res que sigui efectiu per evitar els mosquits.
El molest so que fan els mosquits quan mouen les ales s’anomena el festeig del mosquit femella, la paraula mosquit s’aplica per designar uns 3.000 membres de la família Culicidae. Pocs llocs estant lliures de mosquits i a molts llocs n’existeixen de vàries classes. Segons com mou les ales, el so del mosquit pot variar.
Per aparellar-se, el mosquit femella emet unes ones sonores d’una freqüència determinada que fan vibrar unes vellositats fines situades a les dues antenes del mosquit mascle, aquest moviment activa les cèl·lules sensorials de la base de les antenes creant un impuls nerviós fa emprendre el vol al mosquit mascle, ques es dirigeix directament cap al so que emet la femella amb l’únic propòsit d’aparellar-se.
Com podem constatar és molt important per evitar la proliferació dels mosquits no tenir aigua estancada, és a dir, evitar tenir llargs períodes aigua dins els plats sota les torratxes o aigua estancada a llacs, basses o bassals, ja que els mosquits ens poden ocasionar moltes malalties i sobretot respectar i protegir els animals que s’alimenten dels mosquits com ratpenats, granotes i ocells entre altres.

Enllaç

Dijous, 01 Juliol, 2010

El so

Pere Tremolosa
Coordinador Científic

Quan un cos vibra també fa vibrar les molècules d’aire que l’envolten, així es crea el so. Les vibracions passen d’unes molècules cap a les altres i així el so travessa l’aire en forma d’ones sonores, quan una ona ens arriba a l’orella fa vibrar els timpans, uns petits ossos amplifiquen les vibracions i les transformen en senyals elèctriques que arriben el cervell. Les orelles vénen a ser micròfons biològics que detecten els sons i els transformen ens senyals que arriben el cervell.
El nombre de vibracions per segon es mesura amb hertzs. Les vibracions ràpides produeixen sons aguts i les lentes sons greus. Les freqüències superiors a 20.000 hertz són molt elevades per poder ser captades per l’oïda humana i corresponen als ultrasons, alguns animals poden percebre altes freqüències de so, el gos pot captar sons de més de 35.000 hertz, els ratpenats capten per damunt dels 150.000 hertz i els dofins ho fan per damunt dels 200.000 hertz.
Els científics han calculat que el so viatja a 330 metres per segon a l’aire, però és més lent que la llum.
Els sons greus i potents produïts pel cop de cua d’una balena a l’aigua poden ser escoltats a centenars de quilòmetres a través de l’aigua.
Els avions supersònics volen més ràpid que el so que produeixen, quan un avió passa d’una velocitat subsònica a supersònica es genera una ona de xoc que s’escolta com si fos un tro.
El so viatja més ràpid i més lluny en sòlids i líquids que a través de l’aire o altres gasos. Les ones sonores no es propaguen en el buit, és per això que mai es podrà sentir, per exemple, un tocadiscs a l’espai.
Perquè el so no viatja en el buit? La naturalesa precisa del so ha intrigat durant segles a científics i filòsofs. Normalment escoltem els sons gràcies a una ona sonora que viatja per l’aire, sense aquesta ona no podríem escoltar els sons. Un volum de so depèn de l’energia de les seves ones. L’any 1660 el físic Robert Boyle va demostrar que posant un rellotge despertador dins un buit, en el moment en el qual havia de sonar l’alarma, els que estaven pressents no van escoltar cap so. Demostrant així que en el buit no es pot escapar cap so.
Què són els ecos? En molts llocs, principalment a la natura, es produeixen ecos, són sons que es repeteixen poc temps després d’haver-se produït. La curiositat d’aquest fet sol ser la longitud de l’interval entre el so original i el seu eco, en algunes valls el so fa eco una vegada i es torna repetir. Les ones sonores són iguals que altres ones i estant en aquests cas sotmeses a la mateixa influència, si es crida en una vall concreta el so es reparteix perquè xoca contra una superfície dura que el reflexa cap a la persona que l’escolta, com més lluny es trobin d’aquestes superfícies més gran serà l’interval entre el so i l’eco.
El so en moviment canvia de to, per exemple, un tren quan s’acosta augmenta notablement el so, però quan el tren s’allunya la intensitat del so canvia dràsticament. Aquesta alteració del so és deguda a un canvi de la distància entre les ones de so que emet el tren, quan el tren es mou el centre de cada ona sonora canvia, les ones primeres s’acosten més i les del final s’aparten, quan el tren augmenta de velocitat l’efecte s’incrementa. Aquest curiós canvi en el to dels sons en moviment s’anomena efecte Doppler, ja que el físic austríac Christian Johann Doppler fou el primer a explicar aquest fenomen l’any 1842.
La llum viatja de manera diferent, per mitjà d’alteracions electromagnètiques i es pot moure en el buit, en canvi el so no es pot moure en el buit.
Fa uns dos mil anys, el filòsof romà Plinio el Vell va observar que durant una tempesta, primer es veia el llamp i després s’escoltava el tro, ell sabia que aquests fenòmens tenien el mateix origen i va deduir que la llum era més ràpida que el so.
Actualment els ultrasons poden substituir els raigs X, com és el cas de les ecografies.

Enllaç
Pàgina 1 de 41 pàgines  1 2 3 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 4818584 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.7708 segons
Total Entrades: 11894
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 08/26/2010 11:55 am
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 16
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 09/06/2010 01:15 pm
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19