Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Natura

Dijous, 11 Març, 2010

Els Cortals

Toni Vilaró

Al final del pont arribem a tocar de l’autovia que va de Figueres a Roses, i que sortosament no hem de creuar doncs el trànsit és intens i amb doble carril seria un veritable perill. Tot i així aquest tram de prop d’un quilòmetre que ens toca seguir pel mateix costat d’aquesta via ràpida, resulta ser d’una gran dificultat doncs no està gens condicionat per passar-hi a peu, literalment ens hem d’obrir pas per les herbes i sobretot les canyes que ens barren el pas, i al capdavall arribem a un pas barrat, per culpa d’un petit mur de ciment que hem de saltar per anar a trobar un pas soterrat que ens permet travessar la carretera per sota.
A la sortida per l’altre costat se’ns fa difícil orientar-nos, doncs com ja ens hem trobat altres vegades, unes obres han deixat l’indret net de senyals. Retrobem el camí correcte gràcies a la descripció que portem. Després de creuar la carretera que va a Sant Pere Pescador, seguim per una pista amb molt bones condicions que marxa en direcció sud i paral·lela a la carretera asfaltada. És molt planera i gràcies a uns arbres del costat ens evita una bona solellada doncs a aquestes hores el sol apreta de valent. Passem a tocar d’uns anomenats Cortals, unes grans masies de pagès que per la seva grandària i arquitectura és fan mirar.
Hem tardat més d’una hora en arribar a l’anomenat Cortalet. És l’actual centre d’informació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i pel nombre de cotxes que hi ha a l’aparcament dona a entendre que força gent opta per fer-hi una visita. Davant mateix d’aquest centre informatiu i sota una porxada a recer del sol ens acomodem a uns bancs per dinar-hi després de refrescar-nos en una petita font d’aigua, són les dues en punt de la tarda i a aquelles hores el moviment de persones que van i venen per demanar informació és constant, però l’oficina és tancada.

Enllaç

Dijous, 04 Març, 2010

Castelló d’Empúries

Toni Vilaró

La descoberta d’aquesta població quan tot just tenia 17 anys en motiu d’una travessa fins al monestir de Sant Pere de Rodes, va ésser per mi tot una aventura i va permetre conèixer tot parlant amb els seus habitants la història d’aquesta vila, que havia estat capital del comptat d’Empúries, un dels més importants de l’edat mitjana a Catalunya, ens explicaren els costums que encara es vivien en aquells moments i alguns aspectes culturals i llegendes d’aquell indret, que com la resta del país es trobava en un estat decadent causat per les prohibicions imposades per la dictadura, així com era evident la deixadesa d’edificis històrics i religiosos, com vam constatar amb la ruïna que presentava el monestir de Sant Pere.
Malgrat tot i sota la protecció oficial de l’església, férem una bona tasca de recollida d’informació per acabar el dia tot fent a la plaça de l’església un foc de camp i una sèrie de petites representacions sobre els costums i llegendes populars.
La vila de Castelló d’Empúries s’alça a 17 metres d’altitud en un petit promontori a tocar del riu La Muga, quan falten pocs quilòmetres per la desembocadura al mar. Aquesta vila ja existia el 879 quan un document ens parla de dirimí entre el bisbe de Girona i el comte Delà d’Empúries per la possessió de 4 cel·les monàstiques del comtat de Peralada, en el document ja consta la importància del lloc, en altres documents més tardans també ens parlen de l’estany de Castelló i de la pròpia vila que ja tenia territori propi. El 1007 s’esmenta l’església de Santa Maria de Castelló, que el 1019 fou donada en canongia al bisbe de Girona, fet que motivà més tard nous conflictes. El 1064 és consagrà una nova església i és traslladà la capital de l’antiga ciutat d’Empúries a Castelló ja que la primera és feia difícil defensar dels pirates. Després de la mort del comte Ponç I, el seu fill Hug II va ocupar la canònica que depenia de Girona i hi bastí una construcció que va haver d’abandonar, fou quan construí un nou palau i fortificà la vila amb un recinte murallat. Els nous comtes continuaren residint a Castelló sense que els fos possible restaurar l’antic bisbat d’Empúries. Al segle XIV hi havia uns 2000 focs, l’expansió urbana havia estat considerable. Un fet remarcable fou la matança de jueus a finals del segle doncs havien afavorit a menestrals, paraires i sobretot argenters. El 1421, quan la vila ja havia entrat a formar part de la corona catalana, uns forts aiguats n’agreujaren la seva decadència. La davallada dels menestrals i del comerç fou en les guerres dels segadors i de Successió i més greu encara en la guerra dels Francesos, que prengueren la vila després de 20 dies de resistència i arrasaren les muralles, els barris i convents i intentaren volar l’església de Santa Maria. Finalment ja en el segle XIX, en la tercera guerra Carlina les forces comanades per Savalls atacaren per sorpresa els lliberals de Moya derrotant-los estratègicament. Amb aquest petit extracte de fets bèl·lics no cal dir que ha estat una ciutat que gràcies a la riquesa de l’entorn ha sabut remuntar de les seves ruïnes, que ha donat importants personalitats polítiques, historiadors, músics i escriptors que donen fe de la importància cultural d’aquest antic Comtat.

Enllaç

Dijous, 25 Febrer, 2010

Un vell camí per disfrutar

Toni Vilaró

Al peu d’unes magnífiques alzines sureres hi fem una beguda i retornem a buscar el sender en direcció a Castelló d’Empúries. Girant la mirada enrere, aclarit pels primers raigs de sol, en destaca el massís del Canigó. El sender que seguim ara és una magnífica pista envoltada de recs d’aigua, amb arbres a banda i banda que ens permeten caminar sense patir gens de calor, alguns prats amb vaques pasturant trenquen el ritme de l’indret. Sortim a la carretera asfaltada que va a Castelló d’Empúries i la seguim un bon tram.
Passats tres ponts sobre uns terrenys d’aiguamolls prenem de nou una pista forestal, semblant a l’anterior, però menys arbrada i amb més camps de secà. Tot i això el camí totalment planer a voltes és vorejat per algun canal de rec i ens toca creuar-lo per uns petits pontets de fusta. En un tram més al descobert, un soroll de motor ens alerta i tenim temps de fotografiar una avioneta que passant a tocar els arbres suposem que va a aterrar al petit aeroport de Roses.
Sortim a una gran pista forestal i deixat a la dreta el Cortal de Can Bec tenim al nostra davant el perfil de Castelló d’Empúries, la vista que presenta la vila vista des d’aquest indret amb les restes de muralla i les torres del campanar, et recorda la importància que tindria aquest comptat d’Empúries a l’edat mitjana. Entrem al poble per la part de llevant i ens entretenim a mirar uns safareigs que havien estat el rentador públic, està molt ben cuitat i pel que sembla l’estan buidant per canviar-hi l’aigua i netejar-lo.
En lloc de seguir recte i entrar cap el centre de la població, el camí ens desvia cap als afores per sortir per l’anomenat pont nou, des d’aquest punt podem fotografiar a la dreta el pont Vell de 7 arcades sobre el riu la Muga.

Enllaç

Dijous, 18 Febrer, 2010

Estanys de Vilaüt

Toni Vilaró

Abans de les vuit del matí ja som de peus a terra per esmorzar puntual i a quarts de nou ja comencem a fer camí, no sense abans contemplar de nou el golf de Roses amb una claredat excepcional: una barca de vela a pocs metres de la platja, la mar plana d’un blau intens, al fons a la dreta Sant Pere Pescador amb la silueta del Montgrí de teló de fons i a l’esquerra totalment despenjades de terra ferma, com un immens vaixell s’albira el perfil de les illes Medes.
El camí, que com ja sabíem, consisteix en primer lloc desfer els últims quilòmetres del dia abans. Arribats prop de Palau-Savardera, travessem la carretera de Vilajuïga i seguim per l’antic camí cap a Castelló d’Empúries.
Passem a tocar d’una depuradora i seguim per una pista preciosa envoltada de canyissars, canals de rec i camps un xic negats d’aigua, cosa que propicia una gran proliferació de crancs americans fins al punt que si no vigiléssim n’hauríem trepitjat molts com així ha estat després que ens avancés l’únic cotxe que trobàrem fins els estanys de Vilaüt, que és on ens dirigim, però se’ns fa difícil orientar-nos per manca de les senyals i d’algun rètol indicador que hem pogut observar els han destrossat o han caigut per ells mateixos. Finalment hem arribat a Vilaüt i per anar als estanys ens toca recular un bon tros de camí ja que el trencant dels estanys l’hem deixat un bon tros enrere, però després de reorientar-nos i un cop arribats als estanys, ha valgut la pena malgrat la mica de marrada que hem hagut de fer. La vista sobre els estanys gràcies a un punt de guaita és magnífica, mirant cap a llevant amb les parets de fons de la muntanya de Sant Pere de Rodes don en destaca per la seva blancor l’ermita de Sant Onofre amb les primeres llums del matí és un espectacle de color.

Enllaç

Dijous, 11 Febrer, 2010

Roses

Toni Vilaró

El terme de Roses, molt extens, a la part nord de l’ampli golf, i el seu litoral va de la cala Jòncols, límit amb Cadaqués fins l’antic Grau de Roses, una de les boques de l’antic estany de Castelló. Tot el sector interior és molt muntanyós amb pics que superen els 600 metres d’altura, i molt desarborat degut al condicionament del terreny per ésser convertit en feixes o urbanitzar-lo i sobretot pels continuats incendis forestals. Des de l’antiguitat, la vila de Roses ha estat un punt d’intercanvi comercial gràcies al seu port de mar natural arrecerat per un litoral molt abrupte d’on en sobresurt l’anomenat cap de Norfeu, aquesta orografia feia difícil la comunicació per terra amb els veïns pobles de Cadaqués i Port de la Selva on fins a finals del segle XIX no s’hi construí l’actual carretera, fins a les hores es servien de camins de bast. El paisatge conformat per grans espais deserts i coberts de matolls, garrigues, argelagues i alguns prats amb algunes velles masies arruïnades. Les principals fons de subsistència havien estat la pesca en primer lloc mentre que actualment és el turisme, l’agricultura i sobretot la ramaderia, la qual tenia la seva importància amb camins transhumants que arribaven fins al Ripollès i la Cerdanya.
Dins el recinte de la Ciutadella (del segle XVI) actualment restaurat, s’hi troben les ruïnes del monestir que donà lloc a la població medieval, com també les ruïnes del poble medieval on s’hi emplaçava l’antiga ciutat Grega de “Rodhe”, el motiu de l’excavació. Al nucli originari situat més a llevant amb carrerons estrets i llargs, hi trobem encara restes de casetes de pescadors, la majoria enderrocades o modificades, així com el vell passeig davant del mar convertit en una amplia esplanada, que amb els eixamples de llevant i migdia arriba fins a l’escullera del port i tota la muntanya del Puig Rom. Al centre s’hi aixeca l’actual església parroquial de Santa Maria de Roses, consagrada el 1796, també trobem la casa Cambó, obra modernista, i el Far de Roses construït el 1855 sota mateix de les ruïnes del castell de la Trinitat.
La història d’aquesta vila, envoltada de restes prehistòriques donaria per tot un llibre i aquí no fa el cas.

Enllaç
Pàgina 1 de 28 pàgines  1 2 3 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 2675445 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.5349 segons
Total Entrades: 10596
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/05/2010 11:45 am
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 15
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 03/12/2010 06:19 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19