Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Cinema

Divendres, 25 Abril, 2008

Una aposta gens segura

21 Blackjack
De Robert Luketic amb Jim Sturgess, Kate Bosworth, Laurence Fishburne i Kevin Spacey | EUA  | 2008  | DRAMA  |
HHIII

A 21 Blackjack Kevin Spacey reuneix un equip de genis de les matemàtiques trets del MIT i de Harvard, perquè desfalquin els casinos de Las Vegas a base de comptar cartes. Com molt bé sap qualsevol que hagi jugat al tute amb el seu avi, només era necessari anar al bar de la cantonada. El blackjack és una popular versió del set i mig, un joc bàsic de casino per una raó molt senzilla: és casi tant probable guanyar com perdre. Un jugador normalTotes elles solen passar per la necessitat de mostrar-nos els moments del joc de la forma més emocionant possible, mentre que altres passatemps com el poker ofereix la possibilitat d’enfrontaments personals entre personatges, al ser el blackjack sempre jugant contra la banca, té un cert caràcter impersonal que fa que funcioni massa bé en pantalla, al menys a 21 Blackjack. La dinàmica del film la posen les interpretacions de Kevin Spacey, Ben Campbell (el seu alumne més avantatjat) i Laurence Fishburne, que interpreta a l’encarregat de la seguretat del casino, responsable d’espantar a tots aquells que guanyin massa bé. Desgraciadament el problema més gros del film, que mai acaba d’arrencar del tot, és que hagi de fer gala del climax final conspiratori “oooh no m’ho hauria imaginat mai” tant típic d’aquest tipus de films, que pretenen sorpendre a l’espectador amb una traca final realment innecessària.

Enllaç

Divendres, 11 Abril, 2008

Més cróniques infantils

Las crónicas de Spiderwick
De Mark Waters amb Freddie Highmore i Mary-Louise Parker | EUA  | 2008  | FANTÀSTIC  |
HHIII
Per David Conill

Quant vaig veure que Las crónicas de Spiderwick eren dels
mateixos productors que Las crónicas de Narnia, no els enganyaré, em vaig ficar a tremolar. Després quan vaig veure que el protagonista era Freddie Highmore, més disgust. Que dolent que és el condemnat. I per postres per partida doble, perquè fa de bessons. Contemplar les diferències entre els dos germans fica els pels de punta. Bàsicament perquè quant fa de Jared, fa d’ell mateix, plorant molt, com es habitual en ell, i quant fa de Simon es pentina la ratlla al costat i fica veu ronca. Curiosament i per anys que passin el nen, però, no creix, cosa que segurament farà que durant alguns anys més s’ens torturi amb la seva presència en altres pel·lícules infantils i fantàstiques. Afortunadament Las crónicas de Spiderwick es defensa sola tot i comptar amb la presència de Highmore.

Enllaç

Dijous, 03 Abril, 2008

Una pel·lícula més petita del que sembla

Horton
De Jimmy Hayward i Steve Martino | EUA  | 2008  | ANIMACIÓ  |
HHIII

El missatge moralista de Horton es molt clar: totes les persones són importants, per molt petites que siguin. Per fer-ho es recolza en la història de Horton, un elefant una mica poruc que de cop i volta sent una veu provinent d’una petita bolba de pols. Òbviament ningú el creu, i quant finalment aconsegueix contactar amb “la veu”, descobreix que a la bolba de pols i viuen els Who, una civilització de gent diminuta. Bé, gent… amb la fisonomia del Grinch, per que s’en facin una idea. A l’alcalde de Whoville tampoc el creu ningú quant assegura que estant sent transportats en una flor que porta un elefant i la resta de la història transcorre amb la lluita d’ambdós personatges per ser creguts per les seves respectives comunitats a més de col·locar la bolba en un lloc segur per que Whoville no sigui destruïda per la salvatge .naturalesa.

Enllaç

Divendres, 28 Març, 2008

Una pel·lícula prehistòrica en tots els espectes

10.000
De Roland Emmerich Amb Camilla Belle, Steven Strait i Cliff Curtis | EUA-Nova Zelanda  | 2008  | AVENTURES  |
dos estrelles

Molt s’ha dit de lo dolenta que es la pel·lícula 10.000, però
tampoc crec que n’hi hagi per tant. Es tracta senzillament d’una pel·lícula amb uns efectes especials decepcionants, les actuacions de cartró pedra, el guió propi d’un nen de primària i el conjunt històric amb un missatge moralista inclòs que li dóna la mala fama a la resta de la pel·lícula. Una tribu de caçadors de mamuts viu feliçment a les seves muntanyes, quant son atacats -al més pur estil Conan- per uns homes a cavall que esclavitzen a la majoria dels homes i segresten a Evolet (Camilla Belle). D’Leh (Steven Strait) a de perseguir-los fins el seu país natal -sospitosament semblant a Egipte- a traves de selves i deserts, per alliberar al seu poble i a la seva estimada, que segons la profecia portarà l’esperança als caçadors, que amb això del calentament global sembla ser que el negoci del mamut esta fluixejant. En el seu camí, D’Leh es troba amb altres tantes profecies, no menys de tres, que el senyalen a ell com l’escollit per executar tot tipus d’obres i miracles, mentre Evolet també resulta ser “l’única” que tot el món esta esperant per altres tasques. Ara parlem sèriament, 10.000 té els diàlegs i les situacions més artificials i forçats dels últims anys (ho dic per això de que dos nens es jurin amor etern als deu segons de veure’s per primer cop), i el que és pitjor, acaba resultant certament previsible. A més, Emmerich sembla voler treure a la seva pel·lícula el cartell d’entreteniment buit a base de carregar-la de moralitat. A grans trets: com de dolent es torna l’home quant perd el contacte amb la naturalesa. Un altre dels missatges que perd consistència en el conjunt del film és el d’aquesta tribu de bàrbars que encara no coneix l’agricultura i que entra en contacte amb una civilització que domina la forja, la navegació, l’arquitectura, l’astronomia i qui sap quantes coses més. Què és el que fan els protagonistes? Cremar-ho tot. Sí, d’acord, D’Leh salva la seva tribu, però sembla que gràcies a això vulgui retrassar dos mil o tres mil anys l’evolució humana. El disseny de producció tampoc es que sigui una meravella, i passa el de sempre: la tribu de D’Leh. Són salvatges que viuen a les muntanyes, però les de Beverly Hills, perquè allà no hi ha ni una dent marró ni corcada. Moltes rastes i moltes taques de brutícia planificada, però acaben per semblar trets de l’última passarel·la trencadora de Jean Paul Gaultier que no pas del neolitic.

Enllaç

Dijous, 13 Març, 2008

Una guerra que no va amb nosaltres

La guerra de Charlie Wilson
De Mike Nichols Amb Tom Hanks i Julia Roberts | EUA  | 2007  | COMÈDIA  |
2 ESTRELLES

La nova pel·lícula de Mike Nicholson aborda un dels últims
hites de la historia: la caiguda de l’imperi soviètic. O almenys d’un dels resorts que va facilitar la seva caiguda. Perquè, i això ja sembla que no s’ensenya a l’escola, en la guerra freda i estàvem tots, i Europa, també Espanya, es trobaven resguardats sota el paraigües militar (americà) conegut com la OTAN. En el capítol que es mostra a La guerra de Charlie Wilson és aquell en que un congressista de segona, faldiller i ‘fiestero’, aconsegueix i com qui no vol la cosa un pressupost milionari per recolzar als muyahidines en contra de l’ocupació soviètica de l’Afganistan, així per ‘lo bajinis’ i sense cridar gaire l’atenció. La derrota en aquest territori va ser un cop molt dur per la potència de les Repúbliques Socialistes Soviètiques, passant després tot el que va passar i que ja tots coneixem.
El film explica la increïble història del senzill que resulta moure a vegades els fils quant l’oportunitat i la determinació juguen a la mateixa lliga. Embalentonat per una rica texana més que involucrada en la política, Charlie Wilson coneix de primera mà la terrible situació dels refugiats, i sumant-se al duet un agent de la CIA superbament interpretat per Philip Seymour Hoffman, aconsegueixen entre els tres posar en funcionament tot el necessari per armar als afganesos per què es lliurin dels soviètics. Aaron Sorkin, el guionista, i que alguna cosa sap de política (no en va es el creador de El ala oeste de la Casablanca), construeix un bon guió, que de tota manera pateix masses alt i baixos, compartida totalment la responsabilitat per la direcció de Mike Nichols. Aquest, tant preocupat per fer una comèdia blanca, acaba eliminant tota la gràcia a l’assumpte, perquè no ens enganyem. En aquesta pel·lícula tot el món es bo. Menys els soviètics. Per això mateix a gran part del públic europeu li semblarà pura propaganda. La pel·lícula comença a patinar de debò cap al final amb un muntatge de documental que sembla fer per omplir el metratge, i intenta recomposar-se a si mateixa en la última seqüència quant Charlie Wilson adverteix de que “ahora hay que construir escuelas en Afganistán si no queremos que nos culpen a nosotros de la destrucción de su nación”. El personatge encerta en la diana quant recorda que després d’una intervenció d’aquest tipus, abandonar el país x no es només una boigeria sinó un acte suïcida. Després van arribar els talibans i clar… paral·lelisme amb Irak?, doncs sí!.

Enllaç
Pàgina 1 de 25 pàgines  1 2 3 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 753776 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.9948 segons
Total Entrades: 6781
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 05/02/2008 12:04 pm
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 11
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 05/12/2008 02:09 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19