Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Cinema

Divendres, 25 Juliol, 2008

Un heroi carregat de defectes

Hancock
De Peter Berg amb Will Smith, Charlize Theron, Jason Bateman i Hayley Marie Norman | EUA  | 2008  | AVENTURES  |

Pel que sembla, el guió original de Hancock portava per títol
el molt més suggerent “tonight, he comes” i explicava la història d’un adolescent problemàtic que es trobava amb un superheroi. La cosa va anar canviant de mica en mica fins que després d’un parell de re-escriptures, va aparèixer amb la forma que la podem veure a la nostra cartellera. Un és perfectament conscient d’aquest procés quan veu la pel·lícula. Sembla un pupurri d’idees, notablement inconnexes. La cosa comença relativament bé. Hancock (Will Smith) és un home amb poders, vola, és invulnerable, súper fort i empassa alcohol com els Led Zeppelin i els Rolling junts. Però no és massa popular a Los Angeles, per la seva mala imatge, les seves formes grolleres, el seu alè i la seva tendència a destrossar tot tipus de bens materials durant les seves accions heroiques. Un bon dia salva a Ray (Jason Bateman), un publicista que decideix canviar la seva imatge pública perquè els ciutadans l’estimin de nou. Fins aquí (uns deu minuts) tot va bé. Un pot pensar que allò anirà per el camí de “Una teràpia peligrosa”, on el publicista ensenyarà l’heroi a ser més humà i cordial, mentre que el superheroi li ensenyarà a aquest a parar bales amb les galtes del cul. Però no. Enmig de tot això apareix la dona de Ray (Charlize Theron), i a la mitja hora de Hancock canvia completament. Quasi sembla una comèdia romàntica, fins que es converteix en un remake de Los inmortales. I la cosa no es queda aquí, perquè també té el seu moment Matrix Reloaded, els seus tocs a Superman returns i si m’apuren fins i tot a Forrest Gump. Com dirien per allà: “total pa ná”. Amb una mica d’esforç, entre Ray i Hancock es podria establir una dinàmica mínimament graciosa que donava de sobres per la pel·lícula, que retrata, com totes, de manera original i diferent als superherois. La resta, el que fa es donar-li a l’espectador la sensació que l’equip creatiu de la cinta tenia tant control sobre ella com el projeccionista de la sala. L’acció i els efectes especials tampoc són gran cosa, a joc amb la resta. A veure, la pel·lícula no resulta del tot avorrida, està tot a un nivell mig-baix que resulta força insípid. L’únic destacable són els dos o tres moments de comèdia que aconsegueix arrancar algun riure del públic. Ni tant sols Will Smith, que fa el seu paper recurrent de l’heroi macarra però simpàtic (estil Dos policías rebeldes), aconsegueix tirar la cosa endavant. Charlize Theron, guapa com sempre.

Publicat per Redacció el dia 25/07 a les 11:00
a la secció Osona Comarca • a la secció Cinema • (0) Comentaris • Enllaç

Divendres, 11 Juliol, 2008

Tornar per no res

Las Crónicas de Narnia: el Príncipe Caspian
De Andrew Adamson amb Ben Barnes i William Moseley | EUA  | 2008  | AVENTURES  |
HHIII

No sé si aquesta pel·lícula és menys dolenta que l’anterior.
En aquesta nova pel.lícula tornem a trobar-nos amb els reis Peter, Edmund, Susa i Lucy més lleitjos i repelents que mai. Si a la de l’armari la cinta pivotava bàsicament sobre la total incoherència i l’enfrontament dialèctic continu entre els quatre germans, en aquesta més i pitjor. Els quatre Reis de Narnia segueixen pegant-se i discutint de forma compulsiva i malaltissa en cada diàleg que surt de les seves boques, i aquí la cosa es complica perquè a la trama s’hi afegeix un cinquè príncep/rei, amb el qual també es peguen en una seqüència rera l’altra. O sigui, com en un programa del cor. I es que aquí hi trobem més reialesa que en una baralla de cartes.
Com en la primera de les pel·lícules l’humor fa pudor. “Gracias a nuestro pequeño amiguito” diu una i respon un nan “espero que eso no vaya por mí”. Pero home, “Esperaba alguien más alto” li diu un ratolí a un nan, i aquest es defensa “Mira quién fue hablar”. I així us en podria dir un bon grapat més. També com en la primera, en cada nova seqüència apareix una nova criatura, cada una del seu pare i la seva mare, totes parlen i no paren de treure el morro, minotaures, centaures, bitxos de totes les espècies. Així mateix, com a la primera, els quatre reis dubten de tot encara que es trobin en un món de fantasia.
La construcció de l’heroi també es força penosa. L’heroi s’ha d’equivocar, és clar, i ha d’aprendre. Però l’equivocació de l’heroi mai pot consistir en la mort de la meitat del seu poble i menys en una història d’aquestes característiques, doncs menuda equivocació, que tirin una bomba nuclear posats a fer.
Encara que recordin de la primera pel·lícula tampoc trobaran cap sentit a aquesta segona. Els nens tornen a Narnia perquè el príncep Caspian bufa una banya. Quatre reis són massa, inclús per una terra com Narnia i les criatures els tracten amb molt poc respecte, segons la meva humil opinió. Clar que tampoc s’ho mereixen, perquè no n’encerten ni una. Vénen en ajuda de Caspian però discuteixen molt i es fiquen verds els uns amb els altres. Aslan està per allà de “campo i playa” i tots dubten quasi que existeixi, això que el van veure i “requeteveure” a la passada pel·lícula. També podrem veure moltes lluites i interpretacions dolentíssimes. Això si, baixen tots molt bé el cap; reverencien molt bé. Sobre tot el cap dels centaures que baixa el cap com unes dues mil vegades en tot el film.
I encara acaben dient que no tornaran a Narnia.

Enllaç

Divendres, 27 Juny, 2008

Molta força i poca traça

El increíble Hulk
De Louis Leterrier amb Edward Norton, Liv Tyler, William Hurt, Tim Roth i Tim Blake Nelson | EUA  | 2008  | ACCIÓ  |
HHIII

Pel que sembla, a la Marvel, la versió que el 2003 va realitzar
l’Oscaritzat Ang Lee del seu personatge no els va agradar molt; així que han pensat per aquesta segona oportunitat, qui millor per solucionar els errors del passat que Louis Leterrier, del qual el currículum es resumeix en dues pel·lícules: Danny the dog i Transporter 2. Només començar la pel·lícula i mentres veiem els crèdits inicials, ens retrobem amb l’origen del gegant verd, esborrant tota relació amb el Hulk de Lee i deixant clar que els autors d’aquesta aniran per llocs completament diferents. També és d’agrair, que s’estalviïn la típica història d’origen pseudo-emocional estil “soc una ànima torturada, estic sol, ningú em compren”, tot queda resumit en un ràpid muntatge d’imatges sense diàlegs, titulars de diaris, papers de laboratori… Probablement El increïble Hulk sigui la pel·lícula de superherois més feta a mida dels fans i per tant més allunyada de la resta del públic. Marvel sembla que ha entrat al negoci del cine amb el mateix model que aplica als còmics, les seves pel·lícules es comencen a omplir de referències creuades, cameos, recomptes d’events del passat… Sense cap mena de dubte, això fa que els seguidors del gènere o els personatges vagin saltant d’una a l’altre, però la densitat d’informació i la -creixent- complexitat de l’univers Marvel-cine probablement li passi factura a l’espectador d’apeu. Un cop solucionat l’assumpte de tornar a presentar el protagonista, Hulk/Bruce Banner (Edward Norton), Leterrier ja te via lliure per entrar de ple a la història que vol explicar. A El increïble Hulk passen coses, si, però resulta ser un producte completament buit i insípid. El General Ross (William Hurt) vol capturar a Hulk, per fer-ho utilitzarà al soldat Blonsky (Tim Roth), que de tant “fotres” coses lletges per fer-li ombra al monstre verd s’acaba convertint en un ésser encara pitjor i més perillós, a qui només l’alter ego de Banner pot parar. També apareix per la festa Betty Ross (Liv Tyler) que a més de ser la filla del General es l’amor de Banner, qui ho diria! Descomptant els moments on el protagonista, en qualsevol de les seves dues encarnacions, esta lluitant, fugint de l’exèrcit o arrasant amb tot el que troba, la pel·lícula resulta força avorrida. Com a director, Leterrier no té molta personalitat i es limita a treure el repertori del director modern, estil pseudodocumental per aquí, una mica de Monstruoso (Cloverfield) per allà i així fins al final.

Enllaç

Divendres, 20 Juny, 2008

Shyamalan s’estrella

El incidente
De M. Night Shyamalan amb Mark Wahlberg, Zooey Deschanel i John Leguizamo | EUA-Índia  | 2008  | FANTÀSTICA  |
HHIII

El incidente és sense cap mena de dubte una de les pel-
lícules menys bona de M. Night Shyamalan. Dit això, recordin que al cine sempre es millor anar-hi el més desinformat possible, i més en una pel·lícula com aquesta. Encara que per ser totalment honest, poca cosa puc desvetllar en aquest cas. Però aquesta crítica no serà muda. I seguidament els ho demostro: en el moment al final de la primera hora, en el qual un dels personatges pronuncia la causa del fenomen, el film està mort. Shyamalan, totalment desinspirat, ens ofereix un sofregit ecologista amb el qual jo podria haver fet un bonic anunci televisiu. El director d’origen indi, de tota manera, aconsegueix allargar l’invent fins a l’hora i mitja, perquè clar, aquí tampoc és qüestió dir que no sap dirigir. Sap dirigir, sap crear tensió, però en aquesta ocasió se li ha anat molt la mà amb el guió. Feia temps que no vèiem en un cinema diàlegs tant ortopèdics, rèpliques i contrarèpliques a destemps, intentant donar la informació de forma narrativa i recol·lectora. Les relacions entres els personatges són tontes i desajustades; sembla com si cap d’ells hagués vist mai en la seva vida un altre humà. Tampoc s’entén l’elecció dels personatges, no necessitàvem una nena, en general als nens, en el cinema, se’ls necessita poc, a més solen ser un recurs força ensucradet per activar certs racons emocionals. Tot el que la pel·lícula ens pot explicar, en el fons, serveix per amagar el missatge que l’amor es bo, ens hem d’estimar els uns als altres, estimar als que estan al nostre voltant i estimar-ho tot. I dic missatge, perquè ni tant sols té estatus de moralitat. Tant obvi i evident resultat tot plegat, cosa que crida l’atenció venint d’un realitzador tant aficionat al subtext com és Shyamalan. Va arribar un moment que fins i tot m’hauria fet certa il·lusió que Mark Wahlberg a vegades veiés fantasmes, però no hi va haver manera. No hi ha més cera de la que crema. La pel·lícula va del que clarament va, i passa el que clarament passa de principi a final. Això fa del conjunt un tot irregular on l’espectador fica molt de la seva part esperant un gir inesperat, tant marca de la casa, que mai arriba a succeir. Si amb això no fos poc, al pobre de Mark, que compleix més que de sobres, l’han envoltat d’actors disfuncionals començant per Zooey Deschanel, des de que fica el peu per primera vegada a la pantalla un està desitjós que la matin ja, vista la seva lamentable qualitat actoral. La resta si fa no fa.

Enllaç

Divendres, 06 Juny, 2008

Terror amb un magnific regust a serie B

La niebla de Stephen King
De Frank Darabont amb Thomas Jane, Marcia Gay Harden i Laurie Holden | EUA  | 2008  | TERROR  |
HHHII

El realitzador Frank Darabont a conegut els majors èxits pro-
fessionals adaptant obres del geni de Maine, Stephen King. Més enllà d’un curtmetratge inicial de 1983 basat en un dels relats recopilats a El umbral de la noche, el realitzador va portar els textos del prolífic autor a una categoria artística superior poques vegades igualada, capaç d’acumular mèrits, premis i reconeixements fora dels cercles fantaterrorífics; així, Cadena perpetua es considera una de les grans obres del cine modern, mentre que La milla verde tot i no poder ser considerada un treball excel·lent dins el setè art, no es pot desmerèixer, tot i així, no deixa de resultar curiós que entre les dues acumulin onze nominacions a l’Oscar i cap estatueta. Darabont, mostrant-se fidel a les seves fonts, torna un cop més al seu inspirador en una proposta d’aspiracions comercials més modesta però totalment efectiva. La niebla de Stephen King apareix davant l’espectador com una producció de sèrie B d’autocine de regust vell, divertida, efectiva i efectista, que dibuixa amb encert una àmplia paleta de personatges al voltant del protagonista, participants de caràcters i actituds que toparan inevitablement en un context exasperant on la resolució final no està en les seves mans. De tota manera, la narració transcorre amb encert, a mesura que avança la trama, cap a terrenys més profunds i temàticament interessants gràcies al pols de Darabont, que aposta per estendre el metratge a les dues hores de durada per poder treballar amb comoditat participants i situacions. Si bé a la primera meitat de la trama opta per explorar els aspectes més crispats del gènere, amb el suport d’uns efectes especials força senzills i utilitzant els típics rols d’aquest tipus de situació -l’advocat engreit, la velleta entranyable, el gerent fluix i dèbil que només serveix per servir,...- que Darabont utilitza només com una eina per anar més enllà i situar-nos davant un ampli ventall, escollir de quina part estàs, qui volem que visqui i qui desitgem que mori -a això es redueix en tantes ocasions, l’horror contemporani-, per després capgirar els esdeveniments a mida que el temps passa i entren en joc els prejudicis i les tensions, de cop, apareixen desvariacions religioses (magnífica Marcia Gay Harden) o crítiques a la inoperancia militar, tot això sense allunyar-se de l’autèntica essència del gènere: el terror. La niebla de Stephen King es podria definir com terror de sempre barrejat amb terror d’avui.

Enllaç
Pàgina 2 de 27 pàgines  <  1 2 3 4 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 912647 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.5521 segons
Total Entrades: 7200
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 08/29/2008 06:05 pm
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 11
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 08/30/2008 02:22 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19