Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Fora de test

Dijous, 25 Febrer, 2010

De bombers, millets, polítics i mitjans de comunicació

Joan Turró Calvet
Director

L’actualitat catalana d’aquests dies passa per dos fronts que són especialment sentits pel gruix de la ciutadania. L’incendi d’Horta amb la mort de quatre bombers, un estimat osonenc entre ells, i més novetats del cas Millet. El Parlament català està portant una investigació paral·lela sobre els tràgics successos del foc i s’estan succeint les declaracions de companys dels morts. Els bombers dels GRAF van criticar els polítics i els mitjans de comunicació que estan fent espectacle i ús electoral d’aquest tràgic accident. Especialment contundents van ser les paraules del cap dels GRAF Tarragona, Ricard Expósito: «Aquí s’han saltat totes les fronteres del respecte i de la dignitat». Una comissió parlamentària molt qüestionada, tota vegada que ja hi ha en marxa la investigació judicial.
Al mateix temps, però, la indignació de l’espectador ciutadà puja uns quants graus més al tenir coneixement de noves informacions al voltant del cas Millet. Resulta que un magistrat considera que des del Palau no s’ha subministrat suficient informació per provar que Clara Millet conegués les irregularitats comptables del seu pare, per tant no tenen raó d’haver-la acomiadat. O la tornen a fitxar en el seu càrrec al departament d’internacional o li paguen 79.000 euros d’indemnització. Pobre ‘Clareta’, diu que mai va ser conscient que el seu casament s’havia pagat amb calers del Palau, ni que d’allà sortien els euros del sobre que el seu pare li donava cada mes de diner negre. Fèlix Millet ordenava cada final de mes a les seves secretàries del Palau que preparessin els sobres per entregar a les filles i per al personal que tenia al seu domicili particular de l’Ametlla del Vallès. La Clara, a banda, cobrava oficialment uns 6000 euros bruts al mes de l’entitat. La pinta moral d’aquestes persones és realment un exemple a no seguir i la vergonya és un mot: ‘Torbament que se sent davant dels altres en cometre una falta o en fer alguna cosa que es considera ridícula o humiliant’ que, evidentment, no forma part del diccionari de can Millet.
Tot plegat, però, li cal un fil conductor. Que una o altra informació tingui més transcendència va sempre a remolc del ressò mediàtic. Molt sovint sense valorar-ne les conseqüències. Un exemple seria el fenomen Anglada, que ha nascut a Vic i, tard o d’hora, acabarà malament.

Enllaç

Dijous, 11 Febrer, 2010

Osona Comarca 250, Ràdio Vic 40.000

Joan Turró Calvet
Director

No em diguis que no te n’has adonat! Tanca els ulls. Toca’l suaument, acarona’l… deixa que els dits hi llisquin pel damunt. El paper, el nostre paper avui és diferent. Més sensacions. Obre bé els ulls. Quin detall, quina riquesa cromàtica. Mira-te’l a distància. Fa goig, oi? Quina festa. Aquesta edició és la número 250 d’Osona Comarca i l’hem feta coincidir amb aquesta petita, però gran, aposta de qualitat. Paper més gruixut i més blanc. Les imatges haurien d’haver millorat, això vol dir que em toca canviar la foto de l’article.
Ja sé que el primer acudit serà recordar-nos altres mancances o que en premsa escrita el més important és el contingut, no el continent… però aquest esforç ja el fem cada dia i el seguirem fent, amb més o menys fortuna, però amb la voluntat d’ajudar a fer conèixer que el nostre territori i la nostra gent són el nostre orgull.
Avui tinc ganes de recordar tota la gent que ha estat al nostre costat i que ha format part de les 249 edicions que han fet possible que avui hi hagi la 250. No tots estan contents, ho sé, però el temps tampoc borrarà que han format part d’aquesta aventura.
Estem finalitzant la primera dècada del segle XXI i l’inici d’un canvi sense precedents en el món dels mitjans de comunicació. La doctrina de la premsa s’està acabant. Cada dia més, els ciutadans ens atrevim a qüestionar les afirmacions que només se sustenten en la suposada credibilitat del mitjà. ‘Ho he vist a la tele...’, aquestes paraules eren, i encara són per a molts, sinònim de veritat. Internet ha comportat la revolta de la informació, perquè no hi ha límits en la capacitat de generar-ne. Qüestionem, jo el primer, les bondats d’una informació moltes vegades manipulada o anònima, però aquesta és un assignatura que també es resoldrà. L’anonimat, faltaria més, seguirà existint, però la certesa de comunicar amb qui vols hauria de ser possible en el futur.
De moment, però, tenim la certesa i la fortuna que, a través dels mitjans més tradicionals: paper, ràdio i televisió, hi ha un munt de gent que vol seguir l’actualitat d’Osona a través d’Osona Comarca, Canal Català Osona i Ràdio Vic. Per cert, aquesta setmana ja tenim les dades del nou estudi d’audiència de la ràdio, el qual afirma que seguim creixent i ja arribem als 40.000 oients habituals. Aquesta és la nostra fortuna. 

Enllaç

Dijous, 04 Febrer, 2010

L’efecte Iniesta passa de llarg a Osona

Joan Turró Calvet
Director

La notícia que els parts al Consorci Hospitalari de Vic han baixat un 7,5 per cent, el 2009 respecte l’any anterior, és molt preocupant. Vol dir que han atès 130 parteres menys que al 2008, en el qual van passar per les seves mans més de 1800 mares. Sobte llegir aquestes dades, més quan fa pocs dies que els mitjans de comunicació del país feien ‘broma’ sobre el baby-boom que havia suposat el gol d’Iniesta. Fa poc més de nou mesos que el Barça va aconseguir passar a la final de la Champions, en el darrer minut, gràcies al gol que el jove migcampista va marcar al camp del Chelsea. Amb pocs dies i setmanes de diferència es van encadenar el 2-6 al Bernabeu i la victòria a Roma 2-0 davant el Manchester. Tanta alegria se suposa que va motivar l’entregat ‘culé’ a celebracions sexuals plenament satisfactòries, ja que nou mesos després hospitals i clíniques de Barcelona estaven desbordats de parts amb augments espectaculars de fins un 50 per cent. La clínica Quirón de Barcelona va ser la que va destapar la ‘festa’ i les dades en una admirable operació de màrqueting. Els mitjans, tant nostrats per aquestes coses, van empaitar a la consellera Geli per demanar-li dades de la resta d’hospitals catalans. Mutis per resposta, dins la seva línia habitual. Els més agosarats van intentar, infructuosament, aconseguir xifres de la capital de l’Estat, però des de Madrid no hi ha resposta i ens hem quedat amb les ganes de comparar dades de natalitat. Segur, però, que els barcelonistes tornen a guanyar per golejada.
I Osona? Què ens ha passat?. El president Laporta va escollir el marc de la junta que es va celebrar a Vic per anunciar la data de la celebració de les eleccions a la presidència: el 13 de juny. Vol dir que el segell Barça hi és i especialment patent i visible a la plaça Major. A més, poca gent hi ha al món que ‘cardi’ més que els osonencs…
Els experts han apuntat un parell de causes a aquesta reducció, amb la reserva que es mereix fer una anàlisi sense tenir totes les dades a la mà, ni la perspectiva del temps de bona consellera: La immigració i la crisi econòmica. És evident que la marxa dels primers va absolutament lligat a la crisi, però tot plegat fa un cert tuf a ‘npi’ molt preocupant, perquè el dia que acabem confirmant que la davallada ha estat a causa de la crisi, serà el mateix en el que hi tindrem poc a fer i molt a treballar i patir.

Enllaç

Dijous, 28 Gener, 2010

Els francesos volen prohibir el burka

Joan Turró Calvet
Director

La notícia de la tele estava centrada en la polèmica que viuen a França sobre la possibilitat de prohibir el burka, peça d’origen afganès que amaga completament a la dona amb una ampla túnica i només compta amb una petita obertura a l’alçada dels ulls. Després de més de sis mesos de debats, una comissió del parlament francès ha entregat aquesta setmana les seves conclusions que, com no hi ha consens sobre una “prohibició total”, recomana que no es toleri als serveis públics: administracions, hospitals, escoles i transport públic. La iniciativa va sorgir la primavera passada, cinc anys després de la prohibició del vel islàmic i dels signes religiosos en els centres públics francesos. El president Sarkozy ha qualificat aquesta peça com un “signe de servitud”, contrari a la “idea de la República francesa sobre la dignitat de la dona” i afirma que “no és benvingut en el territori francès”.
A partir d’aquí, es va iniciar una conversa, més ben dit, un monòleg de la meva mare Maria sobre com es vivia i vestia abans de la Guerra Civil, pels volts dels anys 30. Ens va recordar que no hi havia massa diferència en com vestien les dones d’aquells temps, especialment a les zones rurals. En aquells dies, ella i les seves dues germanes vivien amb els pares a Masnou, ciutat costanera i cosmopolita. Però com sempre criden els orígens, les vacances les passaven a Palau Saverdera, petit poble de l’Alt Empordà, a mig camí de Roses i Vilajuïga. Dones vestides de negre, tapades des dels turmells fins a punta de gola i amb un mocador al cap que just deixava entreveure dels ulls a la boca. Caminar pausat i de pal dret, perquè damunt el cap portaven una galleda plena d’algun que altre producte del camp. Per aquelles nenes de ciutat, la imatge era intensa, però el que més les colpia era quan s’aturaven al mig del carrer i just s’obrien un xic de cames per deixar escapar, sense cap pudor, els pixats que les oprimien. Un cop consumada la líquida petjada continuaven el seu camí tortuós de treballs de sol a sol.
És evident que la gent de Palau no s’ha quedat enrera. Cal una llei per prohibir el burka? A França són menys de dues mil les dones que l’utilitzen i hauria de ser decisió seva i en llibertat deixar-ho de fer. La pagesa de Palau no va deixar de fer-ho, però les seves filles us asseguro que avui no es pixen al mig del carrer. 

Enllaç

Dijous, 14 Gener, 2010

Un punt que no passarà a la història

Joan Turró Calvet
Director

Era la nit del dimarts. Pels volts de la mitjanit. Feia poc que havia arribat de treballar i just acabava de sopar. La Cristina, amb quinze anys i presumida com toca, li van treure els queixals del seny just la tarda de la vigília de Nadal, però com són festes de guardar, va poder amagar els estralls de la dita operació recollida a casa i sense haver-ho de mostrar a companys i amics, tots de vacances i a punt del caga-tió. Els dies han anat passant i un dels punts que tenia a la boca no li acabava de caure. La solució d’urgència va ser pujar al pis de dalt perquè l’avi-metge-jubilat actués amb pols ferm i seré per treure-li aquell punt rebel de la profunditat d’aquella boca inquieta i juganera, com li pertoca per edat. La pressa li va coincidir amb l’hora de sopar dels avis, per tant, es va haver d’ajornar fins millor hora que es va fer coincidir amb el meu ‘just acabar de sopar’.
Tots cap al pis de dalt. L’avi prepara tot l’instrumental mentre fem la xerrada de torn amb l’àvia. La Cristina, amb els ulls cada cop més oberts, va seguint el ritual del doctor qui, als pocs minuts, se li acosta i li fa obrir la boca. Lot, punxó, estisores, gasses… els ulls cada cop més oberts i també la boca, perquè l’avi (89 acabats de complir) ja no te el pols que li permetia treure guspires clavades als ulls als treballadors de La Farga. Al final, s’imposa el seny del meu pare i em traspassa les eines d’execució... Pobre Cristina. Els ulls se li escapaven i una mena de rialla de por se li va quedar clavada als llavis. Tal era el seu ‘canguelis’ que ni li van sortir mots de protesta. Encara amb la boca oberta, es va trobar amb les estisores a dins i les meves mans a l’altre extrem. Em va costar un xic. Vaig punxar un xic pels costats i vaig entrar i sortir de la boca un parell o tres de vegades, però a la fi, guiat pel metge jubilat, vaig acabar encertant la punta del fil que em deia i vaig tallar aquell punt que es resistia allà amagat a punt de gola. La glòria final la vaig deixar per l’avi qui, amb les pinces del segle passat i amb la mateixa eficiència d’aquells anys, va acabar tibant d’aquell entrebanc que tant molestava a la Cristina. Després de tal experiència, no sé si tornarà a confiar en les meves expertes mans per a temes sanitaris, però com be va aplaudir l’àvia, jo, abans que periodista, anava per metge, afortunadament (pensa la Cristina) tot es va quedar en projecte i en alguna que altra pràctica…

Enllaç
Pàgina 1 de 10 pàgines  1 2 3 >  Últim »

Estadístiques

Aquesta pàgina ha estat visitada 2670471 vegades
Aquesta pàgina s'ha creat e 0.4703 segons
Total Entrades: 10596
Total Comentaris: 35
Darrera entrada: 03/05/2010 11:45 am
Darrer comentari: 02/11/2007 06:18 pm
Total membres registrats: 3
Total membres connectats: 0
Total convidats: 11
Total usuaris anònims : 0
Darrer visitant: 03/11/2010 06:55 am
La major concentració van ser 715 visitants el 02/03/2007 a les 15:19