Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

90 anys i amb una cua de vint-i-quatre

Joan Turró Calvet
Director

El meu pare és un home molt afortunat, el darrer dia del 2010 va celebrar els 90 anys, i aquest cap de setmana ha tingut tota la família al seu voltant: 22 amb papers i dues tramitant-los… Vam estar 24 hores junts a casa de l’hereu, en Mateu (el 3) i va ser una experiència familiar única, en un marc incomparable. Dissabte, després de sopar hi va haver la representació de l’auca del doctor Turró, amb escenificació d’algunes de les llegendes mèdiques que ens han arribat per via oral (mai confessades pel protagonista, perquè va implícit amb la seva professió), però que la Maria -la número 2- ens ha fet arribar des de la seva inimitable fecunditat verbal. Memorables algunes interpretacions, com la d’en Pep (el 14) fent el paper d’un pagès dels anys 50 a qui el meu pare havia receptat uns supositoris pel mal de panxa i als pocs dies tornava a la consulta per demanar-li si li podia canviar el medicament ‘perquè tenia un gust insuportable…’. L’auca va donar per molt, per riure i per recordar com un simple ‘no’ ens pot fer anar per un camí radicalment diferent. El doctor Turró va tenir la oportunitat d’exercir a Barcelona, li van oferir la plaça de metge de l’hotel Ritz, i va dir que no, ja feia una desena d’anys que s’havia instal·lat a Sant Hipòlit i no va voler abandonar la seva ‘clientela’. Amb un ‘sí’, la seva família hauria estat diferent, però això és un malson que no vull imaginar, perquè seria la negació d’un present excepcional.
La sessió familiar de l’endemà la vam dedicar a explicar-li algunes de les anècdotes que havíem viscut al seu costat. Hi va haver de tot, la Igna (4) i la Carme (6) van deixar escapar alguna llagrimeta, però van arribar al final. La Giorgia (22 i darrera incorporació amb papers) va explicar emocionada com una romana criada a Hong Kong i que viu a Londres, va aterrar a casa el dia del ‘caga tió’ i no entenia res amb la Sandra (la 20 i llavors amb 7 anys) donant uns cops de pal entusiasmats a un tros de fusta gran i tota la família acompanyant-la cridant, cantant i picant, amb l’avi Josep acomodat, reservat i controlant des de la butaca d’orelleres de color verd.
Hi ha molts dies que penso que caldria escriure la història de la nostra família, però m’acabo desdient perquè penso que en realitat no te res d’extraordinària. Som només una d’aquestes famílies que, sense més, ajudem a fer gran aquest país, Catalunya.

Posted by . on 01/05 at 06:01 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Terra Santa (i2)

Article anterior : Finalment, Solà deixa l’acte de regidor

<< Tornar