Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

A descobrir!

M. Bassols
Articulista

Manresa, tan aprop i tan lluny! Aquests dies ens arriba de “l’altre riu” un missatge que ens hauria de fer reflexionar. Ben pocs se n’hauran adonat, perquè les nostres comarques, que qui sap si un dia s’integraran en una mateixa vegueria, gairebé no es comuniquen en temes culturals i artístics. És un missatge d’obertura, de fer camí. Perquè aquest és el títol de l’exposició que es pot veure al Casino de Manresa fins mitjans de gener: “Camins de descoberta”. Però la instal·lació de l’artista Lourdes Fisa, que de fet envaeix tot el Casino, no és una exposició més. Perquè Fisa, que ja ens va sorprendre l’any 2004 quan ens va “ocupar” l’església de la Pietat amb la seva obra inspirada en el Cant Espiritual, ha fet un salt conceptual i qualitatiu molt important. Perquè s’ha atrevit a descobrir…
I és que Lourdes Fisa ha aprofitat una oportunitat, potser única, per assumir un repte que l’ha portat a un nivell superior del món artístic, allà on el creador es troba sol, en terreny desconegut, i només es pot avançar o deixar-ho estar. Aquesta oportunitat era l’oferta que va rebre de fer un periple internacional de la mà d’un gran creador, però tan allunyat com gairebé es pot imaginar d’una artista plàstica catalana d’avui.  Efectivament, el gran poeta èpic portuguès Luis de Camões, podríem dir que el Cervantes portuguès (o l’Ausiàs March català?), representa una època, un vessant artístic, una cultura i segurament una visió del món ben diferents. Malgrat que la seva mirada mediterrània podia entrar en conflicte amb l’aventurer atlàntic, Fisa ha trobat en l’esperit del gran poeta del descobriment la inspiració per sublimar la seva obra i fer-la universal. Amb el suport del Centre Català de Luxemburg, l’ha portada primer al propi Instituto Camões d’aquell país on viuen tants portuguesos, per instal·lar-la després en un espai únic, el Reservatorio da Patriarcal a Lisboa - un antic dipòsit d’aigua de la ciutat transformat en sala d’exposicions entre voltes i escales que recorda algun dibuix d’Escher - abans de presentar-la a Manresa, punt final del seu periple.
No cal explicar ací ni la bellesa atrevida ni el camí de descoberta de l’obra que ens presenta Lourdes Fisa. Cal visitar la instal·lació, gaudir dels quadres, els objectes, els vídeos i, sobre tot, de la utilització de l’espai. A Manresa l’artista ha adaptat l’obra que ha viatjat per Europa i n’ha afegit d’original per arrodonir l’ocupació de sales i paraments del Casino. Tot plegat representa un gran pas endavant d’una de les artistes més sòlides del nostre panorama.
Però deixem el comentari artístic als crítics d’art. Ací el que volem fer és una reflexió sobre l’enriquiment que representa per a la nostra cultura la sortida, el mestissatge. Sovint la cultura catalana, domesticada per un poder públic que, per definició, és conservador i, per tant, sotmès a referències immediates en l’espai i el temps, sembla mirar-se el melic. A Manresa mateix, l’exposició de Fisa al Casino sorprèn perquè trenca amb una línia força conservadora. I quants creadors catalans surten avui a fora a cercar inspiració, noves formes, nous camins de descoberta? Això és essencial i la prova és que gairebé tots els nostres grans artistes han estat gent que ha re-interpretat la nostra visió (catalana) del món a partir d’expressions universals que han hagut de descobrir fora del país.
Potser perquè estem en l’època de la comunicació, o més aviat de l’empatx d’informació, sembla que ja ho sabem tot del que passa pel món i que podem romandre en el nostre cau, satisfets amb el mite de Barcelona i Catalunya com grans seus de cultura. Però la cultura o bé avança o es mor i per això cal sortir fora no a veure, sinó a viure i a cercar fonts d’inspiració alienes, com ha fet Lourdes Fisa.
Només si qüestionem les nostres rels podrem descobrir en nosaltres mateixos aquella inspiració amb valors universals que potser ha quedat anquilosada a còpia d’optar per camins fàcils. I per sortir “fora”, avui, no cal anar gaire lluny perquè la nostra és ja una casa mestissa, amb una barrija-barreja de cultures i, afortunadament, amb un allau d’artistes estrangers. Fa pocs dies en Xavier Bru de Sala es queixava però, en un article, de la mala acollida que ofereix Barcelona als artistes estrangers, una ciutat que encara manté el mite de gran capital cultural però amb unes estructures culturals que semblen incapaces d’integrar la diferència. Això ens pot portar a un atzucac, perquè de fet el mestissatge és ja tan potent que, si no l’arrosseguem a la nostra banda per fondre’ns en un projecte comú, acabarà per deixar la cultura catalana en pur folklore.

Posted by . on 12/12 at 12:28 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Un incendi que podria ser provocat crema un pàrquing a Centelles

Article anterior : Una de calenta i una de freda; ensenyament, no

<< Tornar