Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

A més de cega, sorda

Josep Bruch i Miralpeix
Articulista

I perquè no, a més de les cadenes que ja porta, mancada de les dues mans, i així la privaran fins i tot del sentit del tacte.
Estic fermament convençut que això és el que aquests picaplets d’ ‘altos vuelos’ –tots ells folrats de diners, conxorxats amb partits polítics, estafadors i lladres de guant blanc i alt llinatge, que desacrediten als pocs juristes honestos que resten-, volen fer amb la nostra enyorada justícia, aquesta pobra noia que ja no sap en quin lloc del món ha de viure, ja que, entre polítics i mafiosos, la foragiten de tot arreu.
Veient films d’origen americà sobre temes judicials i jurídics, sempre m’havia cridat l’atenció temes, al meu entendre molt durs, que feien que la meva lògica se n’anés en orris, totalment incapaç d’entendre certes situacions totalment paradoxals, on, per qüestions que ells anomenaven tècniques, restaven en llibertat assassins i delinqüents manifestos. I jo, tot innocent, pensava que, en ser el nostre ordenament jurídic completament diferent, aquí no es podia donar cap cas en que, per aquests motius –que no són altra cosa que un puritanisme hipòcrita i interessat-, es deixés d’aplicar justícia en casos de delictes flagrants i evidents. I, encara més que innocent, ni tant sols m’imaginava que aquestes qüestions tècniques es poguessin manipular políticament i econòmica, de forma tant grollera i descarada.
Crec que, polítics a banda, tothom que tingui un mínim de senderi –hi ha qui en diu sentit comú-, sap i entén, sense que li hagin d’explicar, que qui comet un acte delictiu no ho diu ni manifesta als quatre vents, sinó que ho amaga com més fons i millor pot. I, normalment, qui el comet n’és plenament conscient. I, a més, a partir de cert status social o cultural, fins i tot en són conscients en els delictes més sofisticats, aquests que voregen els límits de la llei.
Per aquest motiu, estimo que és de ple dret, natural i positiu –encara que, en aquesta darrera denominació de la llei, manifestament prevaricada per part dels poderosos no ho admeti-, que els agents de la justícia, o de l’autoritat, utilitzin tots els mitjans al seu abast –excloent, lògicament, la violència física-, per poder aconseguir les proves del que estan investigant. Que, dit sigui de passada, si ho investiguen, ja és per algun motiu.
Així, doncs, ¿de què va això de les escoltes il·legals?
Si en una gravació, autoritzada o no per ‘su señoría’ -diguem-li així, perquè aquest és el tracte que reben els jutges, i que molts no es mereixen ni de bon tros-, un individu reconeix, directa o indirectament, que ha comès o encobert un delicte del tipus que sigui, per què a vegades no s’admet com a prova judicial? Tant de senzill com és tecnològicament avui dia manipular una gravació, ho és també de demostrar si ho ha estat o no. Aleshores, què passa aquí?
Ja ho he dit en altres ocasions: la justícia és l’instrument dels poderosos, dels grans partits polítics (en aquesta especialitat de les escoltes, en concret, sembla ser que és la del Partit Popular), dels grans magnats (recordem a Berlusconi), dels grans estafadors -d’aquests no diré noms, però tots ja els coneixem-, i de gent que està en les altes esferes del poder, polític, industrial i econòmic.
Si el joc anés entre lladres i el poble en restés a banda…, bé, potser no fora tant dur. Però és que resulta que, dissortadament i de forma gairebé crònica, els diners que desapareixen són públics. És a dir, nostres.
I per acabar-ho d’adobar, ve el poder judicial i, en nom de la justícia -quina?, em pregunto jo- vol carregar-se a un jutge que, tot i els seus possibles defectes –tots som humans-, per tal de fer prevaldre la llei per sobre de tot, ha tingut el valor suficient com per plantar cara a qui fos. Que prescindint del signe polític, status social o econòmic de les forces implicades, ha provat d’esbrinar qüestions més que polèmiques que ell mateix ha destapat, sense tenir en compte el seu tipus. I, què ha aconseguit? Una punyalada ‘trapera’, producte de l’enveja i la corrupció dels seus propis companys.
No, si al capdavall, aquesta bona dona; aquesta incompresa senyora que es diu Justícia, encara tindrà sort de restar cega, sorda, muda i tetraplègica. Al menys no haurà de morir de la que, per ella, fora segurament la pitjor manera: de pura vergonya. Vergonya que, per més inri, li és aliena. I provocada, precisament, pels que, dient que la representen, es deixen manipular –interessadament-, pels poders fàctics, aquests que només es dediquen a espoliar i arruïnar el país.

Posted by . on 04/01 at 10:44 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Quan t’acusen de posar pals a les rodes per voler millorar la Plaça Nova

Article anterior : Aturats crònics

<< Tornar