Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

A un pas de perdre el nord

La Brújula Dorada
De Chris Weitz Amb Dakota Blue Richards, Nicole Kidman, Daniel Craig i Sam Elliott | EUA-Anglaterra  | 2007  | TERROR  |
HHIII
És un fet incontestable que la industria del cine viu una època, si no de crisis, de gran transformació. Una transformació com la que va suposar la irrupció del sonor a finals dels anys vint, o l’aparició de la televisió com a mitjà d’entreteniment de masses o la desaparició del sistema d’estudis de Hollywood. Canvis que varen transformar el cine per sempre, per que varen suposar l’abandonament del procés pel que es feien les pel·lícules i el seu reemplaçament per un de nou. En l’actualitat i tenint en compte que qualsevol pot gaudir d’una pel·lícula sense sortir de casa, amb gran qualitat d’imatge i so, i que fins i tot podem veure-les al nostre ordinador fins i tot abans de que s’estrenin a les sales comercials, la industria del cine s’enfronta al repte de fer que les pel·lícules segueixin sent rentables amb una quota de públic molt menor, i més tenint en compte els sous gastronòmics dels actors des de principis dels anys noranta i el cost dels efectes especials, imprescindibles en qualsevol pel·lícula actual. La solució? Ampliar l’espectre d’audiència de les pel·lícules, fent que el cine infantil sigui cada vegada menys infantil i més cine per a tots els públics en el més ampli sentit de la paraula.
Dit això i entrant de ple en la crítica de La Brújula Dorada, haig de dir que és una pel·lícula d’aventures ben feta, força entretinguda i digna en tots els sentits. Això sí haig de dir que això de que les pel·lícules per nens siguin també per als seus pares té les seves coses. Per exemple, el fet de conciliar temes seriosos, tan trascendents com el dret a la llibertat individual, amb ossos i castors parlants requereix d’un director amb molta mà esquerra i molt talent per caminar entre dues aigües. I és això, en la meva opinió, el problema més gran de la pel·lícula. Es per això que el “missatge de la historia” queda diluït en els plecs d’un guió que resulta com a mínim en alguns moments vergonyós si un ho analitza des de la perspectiva d’un adult capaç de fer servir un microones. Perquè veure a la nena repetir frases del tipus: “Triunfaremos porque somos muy buenos” o “Te quiero mucho como la trucha al trucho” mentre lluita per alliberar al món de la foscor i la tirania fan que un es replantegi això de no anar a veure cine d’art i assaig turco-chipriota. En quant a la resta no s’esperin una pel·lícula que marqui les seves vides (segurament ni tan sols marcarà la seva tarda) per la seva originalitat, per que La Brújula Dorada beu de diverses fonts i estètiques de tots conegudes.

Posted by . on 12/14 at 11:01 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Menjar lleuger

Article anterior : Agenda del 13 de desembre al 19 de desembre

<< Tornar