Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Acció, acció... i més acció

La jungla 4.0 (que gracies a Deu ja a perdut el vidre), és la primera de les tres grans quartes parts que ens han d’arribar. Per postres, és una més que justa successora de la saga, especialment després de la fluixa La jungla de cristal 3: La venganza. Que Len Wiseman, artífex de Underworld i Underworld: Evolution estigui darrera les càmeres d’aquesta pel·lícula resulta alguna cosa sorprenent, i diu molt de Willis com a productor.
Quant l’FBI és víctima d’un atac informàtic, decideixen interrogar a tots els possibles hackers sospitosos, entre els que es troba Matthew Farrell (Justin Long). L’encarregat de trobar-lo i portar-lo al cuartelillo es John McClane (Bruce Willis), amb tant bona sort que arriba just a temps per evitar que sigui assassinat per uns mercenaris a les ordres de Thomas Gabriel (Timothy Olyphant) i Mai Lihn (Maggie Q). Tots dos planegen utilitzar un codi escrit per Farrell per fer-se amb el control de tots els sistemes informàtics americans i sotmetre els Estats Units en el més profund dels caos. Les històries de superproduccions com La jungla 4.0 sempre es recolzen sobre temes, generalment pors i angoixes, suficientment generalitzats com per que li siguin propers a tot el món que vagi al cine. En el cas de la quarta part de les aventures de McClane es tracta de l’etern temor a la tecnologia, enganxat a la certa paranoia que pateixen els americans pròpia dels temps de la Patriot Act, en la que tota la nostra informació esta molt centralitzada i a l’abast d’uns pocs. En un obrir i tancar d’ulls tenen accés als nostres mòbils, al nostre correu i a la cremallera dels nostres pantalons; i qui sap que podria passar si caigués en males mans, especialment si es tracta dels meus pantalons. Però en realitat, això tant fa. La història de La jungla 4.0 es nomes el que hi ha entre McClane estavellant un cotxe contra un helicòpter i McClane “patejant” culs. El seu principal objectiu és el de col·locar un rellotge amb el compteenrera, normalment amb hostatges en compte d’agulles, que fan que les angoixes del protagonista siguin més remarcables. A més, clar, d’introduir a un malvat al que perseguir i als seus principals sequaços, generalment dos al que l’enfrontament amb Bruce Willis serà força sonat. Amb el que el guió perd és amb la simplicitat dels seus protagonistes, o compensa de sobres amb les escenes d’acció. Tot i que McClane no sigui Superman, aquest no s’arruga davant els problemes, per grans o armats que siguin, i es que amb cinquanta anys a sobre, corre i salta amb la mateixa naturalitat que fa dues dècades.

Posted by . on 09/21 at 10:54 AM

Name:

Email:

Location:

URL:

Smileys

Recordar la meva informació personal

Notificar-me de comentaris següents?

Tecleja la paraula i nombres que apareixen dintre del quadre:


Article següent: Agenda del cap de setmana del 21 al 23 de setembre

Article anterior : Un mercat per descobrir les músiques del país i del món

<< Tornar