Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Aigua va!

Josep Maria Solà i Sala

El novembre del 1617 fou, de veritat, un novembre tràgicament humit.
Un novembre especialment diluvial. ‘El Meder passava per dessobre els ponts de Vic’, relaten tots els documents de l’època. Cert que en aquells temps no existien tants ponts com avui, però aquesta constatació fa de la inundació del 1617 la més important de la història. Els pellairesja no tractaven de salvar les pells, sinó que fins i tot de salvar la pell! El ‘rivo meritabillis’ saltava per damunt del pont del Remei, de la Calla, del Gurri i d’en Bruguer. La riuada convertia en runes el rònec Hospital de Sant Bartomeu, davant per davant del lloc on avuis’aixeca la nova urbanització a l’esquerra de la Calla. El balanç fet a la inundació es sumaven les pèrdues: ‘ ... l’aigua s’ha endut els molins a dos lleugues a dita ciutat i ha causat molta necessitat a los pobres y altres del poble per no poder fer farines, lo que ens dona grandíssima pena (...). Ha mal-mes els vorells, basaments i baranes dels quatre ponts, amb enderrocament de més de quaranta o cinquanta cases’. El resultat és que els prats quedaven sense terra, el bestiar quedava sense pastura i les carnisseries quedaven sense bestiar.
En total quedaven quinze cases en tot el carrer dels Esclafidors, a la dreta del Mèder.
Oficialment s’estimaven les pèrdues en unes 100.000 lliures malgrat que el taxador calcula més d’una dotzena de persones ofegades aigües avall, als que cal afegir la ruïna de molts ciutadans, principalment aluders, que ‘resten pobres i acabats’.
L’any 1773 en Josep Pou eleva una instància per dedicar una claveguera entre la seva pelleria i el teg del ‘molí d’en Saborit’. És el naixement de la vocació adobera del carrer dels Esclafidors i del crepuscle de l’hereu del molí d’en Saborit. Simultàniament, el Portalet es converteix en un passeig d’argelagues i de matolls, amagant l’estrep septentrional del pont romànic de la Calla i deixant el principi del carrer de les adoberies com una mena de passatge sota terra. El 1740 el nou pis de la Rambla de Montcada arribaria a nivell de la segona planta de la Casa del Comú dels pellaires, fins que ells paguen, de la seva butxaca, les obres d’elevació convertint els ‘baixos’ en una mena de cava d’escumós. Un dels prohoms inquiets que regenta la primera ‘botiga’ és l’Antón Casasses, prop del Porta de les Basses, avui plaça de Santa Elisabet.
Per allà goteja, suaument, la misteriosa ‘font de les orenetes’ amb la seva rara peculiaritat de rajar quan hi ha orenetes i que s’asseca exactament quan les orenetes s’agombolen preparant la retirada a noves terres.
A l’altre cap del pont es van aixecant, lentament, les hortes on posteriorment neixerà la pelleria de Can Rata. Les hortes on, abans, sortirà una font molt diferent a la font de l’oreneta: Serà la font de Santa Anna.
Potser queda més al nostre abast la tremenda riuada del 8 d’octubre del 1863, deixada al record de la posteritat amb el record de làpides a algunes façanes del Prat i al pont romànic de la Calla. I la imaginació és el record humà de 33 persones, alguns cossos mai recuperats i que la gent del poble situava immirgida per sempre en el fons del mar, empesos pel Mèder, el Gurri i pel Ter, subsidiaris del cop de riu vigatà i això en un poble que estava patint una set crònica!

Posted by . on 07/31 at 10:43 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: El dolor dels bombers i les famílies

Article anterior : Grazie Europa!

<< Tornar