Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

«Al documental hi trobem una història d’immigració d’andalusos a Osona»

L’Aina Núñez és comunicadora audiovisual, és ballarina de flamenc i membre de la Junta de la Penya Flamenca de Manlleu. Nascuda a Molins de Reis, ha viscut a Vic durant tota la seva vida i sempre ho ha fet lligada a la cultura flamenca, una tradició que ha viscut a través del seu pare, Rafa Núñez, membre fundador de la Penya. Ara ha plasmat la seva passió en un documental. “La niña del rincón” parla de la Penya Flamenca de Manlleu, però alhora s’endinsa en la immigració que va viure la nostra comarca als anys 60.

VIC | Sílvia Moreno.- La comunicadora vigatana Aina Núñez és la responsable del documental “La niña del rincón”, que explica l’evolució de la Penya Flamenca de Manlleu a través dels anys de mans dels seus membres, al mateix temps que mostra una pinzellada de la immigració dels anys 60 a la nostra comarca. Al documental, Núñez plasma la seva passió per la cultura flamenca, una passió traspassada pel seu pare, Rafa Núñez, membre fundador de la Penya, creador del programa de ràdio “El rincón del cante”, en antena durant molts anys, i també conegut per exercir de professor, durant molts anys, a l’Institut Jaume Callís de Vic.
Des de quan aquesta passió pel flamenc?
Crec que sorgeix, és una herència del meu pare. És un gran aficionat al flamenc, ell és andalús i des de ben petita a casa sempre s’han escoltat discos de flamenc. A més a més, em vam portar a la Penya Flamenca des de molt petita a ballar sevillanes. En aquell moment, no era passió ni afició, ni res, perquè a mi no m’agradava gens. Em va començar a interessar fa uns deu anys i, des d’aleshores, participo activament a la junta de la Penya Flamenca de Manlleu i d’una altra associació flamenca de Barcelona que es diu “El Dorado”. I ara, doncs si, és la meva gran passió.
És molt difícil dedicar-te a ballar flamenc?
Molt. Bé el què és difícil és dedicar-te professionalment. Ballar, com qualsevol art, se’n pot aprendre, perquè no deixa de ser tècnica i expressió artística, però el què és difícil és viure’n professionalment, perquè és un món molt dur, amb molta competència, molt físic, de molt desgast. Però bé, val la pena.
I com va sorgir la passió pels documentals?
En aquest cas no puc considerar que sigui una passió, perquè m’agrada, si, però tampoc és vocacional al 100%. A mi m’agrada molt el món del cinema, des de molt petita. Sempre m’ha agradat molt el cinema clàssic. També m’agradava el periodisme, però no m’acabava de definir, també m’agrada la sociologia… i vaig pensar en una carrera que barregi una mica tots aquests elements que m’interessessin… i va sortir comunicació audiovisual. I llavors vaig decidir-me a especialitzar-me cap a la branca de documentals, plasmar la realitat. I d’aquí va néixer l’interès de fusionar les dues coses que m’agradaven, el flamenc i e documental.
Explica’ns, com va néixer la idea de fer un documental sobre la Penya Flamenca de Manlleu?
Jo tenia clar que fer un documental era una necessitat de mostrar una realitat, i jo la realitat que sempre he tingut més propera i que més m’ha cridat l’atenció és la de la Penya Flamenca de Manlleu, perquè jo m’he criat allà des de molt petita, he viscut la immigració de molt a prop, he viscut el flamenc i tenia ganes de mostrar-ho, la lluita d’aquests personatges, les seves vivències, el què per a ells significa el flamenc… i aleshores vaig dir doncs, mira, magnífic, faig servir una càmara i la música flamenca.
Quan temps ha durat el rodatge d’aquest documental? Ha estat molt dur?
Així, dedicant-me a temps complet set o vuit mesos, però portava un any recopilant informació, revisant tot l’arxiu documental que té la Penya Flamenca, que és d’una riquesa increïble, l’arxiu del programa que feia el meu pare a Ràdio Manlleu, “El rincón del cante”, que tot això està gravat… i m’he dedicat una mica a salvar-ho a ressuscitar-ho. I doncs això va ser una part prèvia d’investigació, d’anar-me fent amb el material, i aquests últims set o vuit mesos hem fet el rodatge de les entrevistes i el muntatge. Cap a dos anys. Pensava que no seria tant complicat.
Què hi trobarem a “La niña del rincón”?
Hi trobarem una història d’immigració, hi trobarem unes vivències personals dels protagonistes d’aquesta entitat que són els immigrants que van arribar d’Andalusia a Manlleu als anys 60-70, i hi trobarem la vida de l’entitat. Els orígens d’aquesta entitats, perquè es va formar, quines són les seves principals activitats… i tot això a partir d’entrevistes, d’imatges d’arxiu, i com a fil conductor o com a raó, la meva mirada, la meva veu en off que va explicant una mica el meu punt de vista.
En el documental es veu el relleu generacional dins de la Penya Flamenca, és, potser, el tret diferencial del teu treball?
Si és el tret diferencial i també és el motor que, en part, a mi m’ha fet realitzar aquest projecte perquè jo tinc una preocupació, que és que la Penya va néixer amb una raó de ser, amb una força, amb un motor…i clar, tots els personatges que van fundar-la actualment, alguns ja no viuen aquí, altres ja no estan implicats, encara en queden alguns altres… i ara, com que ja fa 25 anys d’aquesta entitat, els que portem les regnes ara, ja som nascut aquí, no tenim els mateixos interessos, ni la mateixa implicació, i a mi em preocupa una mica que es perdin aquells valors que hi havien al principi. Espero que no i, de fet, tinc plena confiança amb el jovent que hi ha avui a la Penya Flamenca. Però bé, volia plasmar en aquesta pel·lícula què van ser els inicis de la Penya perquè aquells que ara hi som tinguem consciència d’aquells valors que van fer-la néixer.
En què consistia un dia de rodatge?
Doncs consistia en trucar al personatge en qüestió un parell de dies abans, va ser un rodatge que es va fer en qüestió d’un mes, i era dir-li “Antonio a las cinco en el bar Aguilar”, i llavors quedàvem allà i l’emportàvem a un escenari concret, gairebé tots els personatges han estat filmats en escenaris diferents: a les fàbriques on treballaven, fàbriques destruïdes, llocs on es van desenvolupar activitats de la Penya Flamenca, a casa seva, els llocs on treballen actualment… Allà els hi col·locàvem el micro i bé, de fet era com un diàleg, no com una entrevista, jo em posava al costat del personatge i conversàvem… com que som família, pràcticament.
Com ha acollit la gent de la Penya que fessis aquest documental?
Ells estan encantats. Al principi no ho entenien tant, no sabien si era un treball per la universitat o què era ben bé. Però l’altre dia, quan van venir a la projecció de Manlleu… bé, es van emocionar, la meitat van sortir plorant de la pel·lícula… molt bé, l’han acollit molt bé.
I tu què t’emportes?
Per mi, el descobriment què he fet. Perquè clar, jo, durant molts anys, vaig viure a la Penya Flamenca d’una manera molt inconscient, perquè era molt petita i em donava compta del què s’estava fragant allà. I ara, quan reviso aquelles imatges d’arxiu de fa 20 anys… jo m’emociono molt, i tot això que he après… és magnífic. I ara poder-ho mostrar a l’altra gent, això és el millor que m’enduc.
Per què el documental es diu “La niña del rincón”?
Va ser anecdòtic. El meu company de treball em va dir «a tu et diuen “la niña del rincón”, oi?», i li vaig dir «no, però és un títol fantàstic!». Ve de quan jo era petita, quan ni m’agradava ni sabia ballar i estava sempre allà a un racó a la classe i no tenia cap gràcia. Això per un costat, i per l’altre, perquè el meu pare feia un programa a la ràdio “El rincón del cante”, que també vaig fer durant uns quants anys… i per tant, sóc “La niña del rincón”.

Posted by . on 05/20 at 10:35 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Intifada i Carrouage a la final del Concurs Sirena

Article anterior : Quatre entitats vigatanes cooperen amb Bolívia

<< Tornar