Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Alícia es passeja per el món de Tim Burton

David Conill
Crític

Alicia en el país de las maravillas
De Tim Burton amb Mia Wasikowska i Johnny Depp | EUA  | 2010  | FANTÀSTICA  |
HHIII
Tim Burton es repeteix en una proposta que no va més enllà
del correcte entreteniment. Una història nova amb una Alícia desvalguda i amnèsica, heroïna desganada en una trama insuficientment desenvolupada. Alícia (Mia Wasikowska) té 19 anys i encara no es vol casar. El dia en què el seu “promès” decideix demanar-li la mà, aquesta fuig perseguint un conill amb barret i cau pel forat d’un arbre a un màgic i extraordinari lloc que, encara que no es capaç de recordar-ho, ja havia visitat quan era més petita. Tot i trobar-se lluny del seu millor estat de forma, qualsevol producció lligada a Tim Burton segueix despertant extraordinàries expectatives. I Alicia en el país de las maravillas no podia ser menys, a més tenint en compte que és un projecte associat a Disney amb la immortal obra de Lewis Carroll com a base argumental. Però el resultat és força fluix, cosa que comença a ser habitual en el director que es comença a repetir calcant un i altre cop la seva pròpia genialitat. Aquí es barregen els arguments originals de Alicia en el país de las maravillas i A través del espejo, base i punt de partida per aquesta història totalment nova en la qual la noia, convertida en una doneta extraordinàriament pàl·lida i una mica resclosida, renega una i altra vegada de l’autenticitat del que succeeix, una pretesa consciència onírica que reitera constantment fins l’antipatia. Delectant-se a si mateixa com a improbable heroïna forçosa i desganada, formigueja per un submón amoral, anàrquic i confrontat, magníficament presentat però pobrement poblat; la narració pateix d’un ritme irregular més enllà d’impulsos derivats de la complexitat artística que pretén el cineasta amb intents constants, però insuficients, d’emocionar cinematogràficament per mantenir d’aquesta forma l’interès de l’espectador que segueix amb més o menys interès els esdeveniments, personatges i situacions que es van succeint. Així doncs, perduda la màgia i frescor en els camins tenebrosos típics burtinians, no queda sinó deixar-se portar, un cop més, pels encerts visuals d’una pel·lícula en la qual la integració dels elements reals amb els digitals no sempre funciona com caldria esperar. En l’element humà compleixen amb força dignitat Johnny Depp, excessivament instrumentalitzat com a reclam publicitari, a qui cada vegada li costa més reinventar-se a partir del seu propi histrionisme, i com a suport una gran Helena Bonham Carter convençuda de les meravelles del seu Regne Vermell, infinitament més agraïda i interessant que la titubejant i excedida Reina Blanca.

Posted by . on 04/22 at 09:55 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Activitat volcànica (I)

Article anterior : L’aparador de Ràdio Vic

<< Tornar