Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

ALTRA COP A LA PROSTITUCIÓ

Em vaig buscar novament la vida pels meus antics barris. Al principi em vaig instalar a una petita habitació d’una pensió del carrer Avinyó. El dolor per la mort del meu estimat i l’experiència que arrossegava dels esdeveniments tant dramàtics viscuts en tan pocs anys, així com la falta de la meva estimada Adela, em va endurir el cor de tal forma, que moltes vegades creia que aquest ja no bategava dins del pit perquè s’havia convertit en una pedra.
Vaig negociar amb el meu cos legalitzant-me fins i tot en l’ofici. A partir del meu “bateig” a la presó de les Corts mai més vaig viure il·legalitzada. Volia existir per algú, encara que fora per un simple tros de paper. La falta d’un afecte veritable des que la meva mare em va parir, em perseguia irremeiablement. Ni tant sols li va importar inscriure’m com totes les altres persones feien amb els seus fills. Em vaig agafar a la nova identitat com aquell s’agafa al pal d’un vaixell que naufraga per salvar la seva existència, en una vall de llàgrimes on tots lluitàvem per aconseguir un sol propòsit: sobreviure a la misèria.
La fam va empènyer moltes dones decents de la postguerra a la prostitució, també durant el conflicte fraticida van recórrer a aquest comerç sexual per solucionar els seus problemes econòmics. N’hi havia de vídues, amb marits presos, violades o embarassades rebutjades per la seva pròpia família, etc. No exercien per voluntat pròpia sinó per les circumstàncies de les seves vides. D’aquestes circumstàncies dramàtiques se’n van aprofitar molts homes que ocupaven alts càrrecs a les administracions públiques o altres de menys categoria amb els quals s’havia de contactar primer per accedir “al peix gros” que, a canvi dels seus favors, els exigien el pagament d’aquests amb el cos de la desgraciada de torn. Es venien per necessitat, fam, fills petits… Trist, lamentable i repulsiu per la majoria de dones que van recórrer a aquesta forma de pagament “amb el sexe” i molt dolorós. Elles exercien aquest negoci carnal lluny dels seus barris perquè si algun conegut o veí s’assabentava com aconseguia el pa diàriament, eren assenyales i catalogades de rameres per la resta de les seves vides. El més vergonyós de tot aquest tràfic carnal, és que molts dels dits infames acusadors, procedien del propi individu que havia comerciat amb ella si la dona es negava a continuar amb les relacions íntimes.
Fins al 1956 la prostitució a Espanya va estar reglamentada i tolerada. A partir d’aquest any 1956, es van clausurar els bordells i va aparèixer la clandestinitat. Per “camuflar” el negoci dels prostíbuls, entre altres formes d’ocultar-ho, es van crear les “barres americanes” on les putes exercien de cambreres. També van florir les cases de cites clandestines que s’anunciaven amb noms curiosos però se sabia que darrere d’elles s’ocultava el lucratiu negoci de la prostitució. Dins d’aquestes cases particulars existien altres dones que “entretenien” el client fins que la puta que havia de rebre’l estava disponible. A això se li deia: “fer el menjador”.
Em vaig fer novament una selecta clientela acudint als bars i sales de festes més conegudes de Barcelona. Més bella que mai, més exigent i poderosa, més experta i menys innocent. Més freda i distant amb els desconeguts i amb tot aquell que no complia amb les meves expectatives econòmiques.
La nova clientela substituïa els republicans. Els franquistes i falangistes, recents vencedors de la guerra civil, eren els que freqüentaven ara diàriament aquests salons. El Govern i les idees polítiques havien canviat per la força de les armes, però no els homes. Seguien amb les mateixes necessitats i perversions sexuals de sempre. Els locals s’omplien de falangistes que lluïen la camisa blava i la seva característica boina vermella.

Posted by . on 07/02 at 10:25 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Arquitectura i progrés

Article anterior : Iridologia

<< Tornar