Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Anant pel món

Ricard Lázaro i Medina
Professor d’Institut

Ara és època de vacances i com que també ho és de crisi, més que per viatjar aquest mes d’agost pot ser per molts un temps per recordar. En el meu cas, a part d’anar a Andorra el 1968 i 1969, el primer cop que vaig sortir a l’estranger va ser en el mític viatge de fi d’estudis d’abril de 1973 de l’Institut Jaume Callis, organitzat i dirigit pel meu pare, catedràtic de Física i Química i primer director d’aquest primer Institut de la comarca d’Osona. Pensat una mica a l’estil de la pel·lícula “Si avui és dimarts, això és Bèlgica” d’uns anys abans, al llarg de 15 dies els estudiants de Preuniversitari vam recórrer en autocar França, Itàlia, Grècia, Bulgària, Iugoslàvia, Àustria, la República Federal d’Alemanya i Suïssa. De baix cost, va ser una experiència fantàstica per a aquella època, que algú va descriure “com sortir a un altre planeta”, ja que llavors passar fronteres era un procés llarg i costós i a més vam passar també al costat de Mònaco i a prop de San Marino; al transbordador entre Brindisi i Patras vam fer una parada tècnica en un port d’Albània sense poder baixar; a Bulgària vam ser els primers amb passaport de l’Estat espanyol que hi vam entrar per terra ja que les fronteres s’havien obert sols uns dies abans; vam travessar Iugoslàvia de sud a nord passant per les actuals Macedònia, Sèrbia, Croàcia i Eslovènia; i a Hongria, tot i que estava previst i ho vam intentar, a la frontera no ens van deixar passar. Tot un veritable “tour” europeu, insòlit en aquell temps.
D’aquell viatge recordo que al sud d’Itàlia, al port de Bari, uns nens ens van prendre per alemanys (“Tedesco!”) i a Bulgària, a l’hotel, per russos o soviètics, degut a que el meu pare duia un casquet de pell “uixanka” comprat a Atenes i un dels nois sabia rus, malentès que va fer que haguéssim de passar la nit a un càmping de Sofia, doncs ells esperaven a uns “espanyols”.
I no ha sigut la única vegada que això m’ha passat viatjant pel món: a Sant Sebastià el 1978 es van pensar que era basc, a la R.F. d’Alemanya el 1980 a un meu germà i a mi ens van prendre per irlandesos, a Londres el 1993 un grup de nois caribenys van suposar que era nord-americà (“Yankee, give us dollars!”) i a Rwanda i Burundi el 2007 tothom em deia “blanc” (“umuzungu!”) i molt sovint em creien un sacerdot (“padiri!”).
El que he pogut constatar també és que no és un tòpic sinó una realitat allò que “el món és un mocador”. He trobat catalans arreu del món i en els llocs més inesperats. Davant de Buckingham Palace, al relleu de la guàrdia, em vaig trobar amb uns veïns de Folgueroles. I també a Londres demanant pel carrer una direcció en anglès, un noi, potser pel meu accent, em va contestar en català i va resultar que era de Torelló,  i en un solitari museu d’Història vaig coincidir amb uns de Sant Julià. També a Rwanda a part dels encontres previstos, com unes monges de Manresa, em vaig trobar casualment en diverses ocasions amb un grup dirigit per un mossèn d’Igualada i amb una família de Manlleu; com també amb un missioner de Tarragona a Kigali. I al poblet de Ruhuha a tot un grup de catalans en viatge per l’Àfrica Oriental que s’havien perdut perquè el seu guia no era expert en aquella remota zona i en fer-se de nit van cercar refugi a la parròquia. Igual que a la plaça Tiananmen de Beijing, els de l’Agrupació Astronòmica d’Osona ens vam trobar entre la immensa gentada, al mateix lloc i moment, amb un jove de Vic conegut de molts; com a Wuhan vam ser trobats per un membre de l’AAO que feia un viatge diferent i amb un altre grup. 
No puc acabar sense parlar dels avions i n’explicaré sols dues anècdotes recents: de Shanghai a París amb Air France, un mes després de l’accident d’aquesta companyia a l’Atlàntic, la comandant era una dona de cognom rus i tot i ser un gran avió intercontinental va sortir disparat per la pista a gran velocitat i va ascendir com un coet: al cap d’uns segons veiem ben petits els gratacels de la ciutat. I en canvi seguint cap a Barcelona en un avió petit, aquest va rodar tranquil·lament i després es va elevar lentament, tant que feia cosa, i durant diversos minuts vam estar donant voltes per sobre les teulades de París… 

Posted by . on 08/26 at 11:59 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: ‘Faena’ amb missatge evident

Article anterior : Casar-se amb un burka

<< Tornar