Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Aniversari gris

Josep Teixidor
“Richard”

Per aquests temps a punt de començar les festes nadalenques, ara farà 35 anys, quan els llepaculs del general ja començaven a posar-se nerviosos perquè s’ensumaven que se’ls estava acabant la moma , ja que l’avi Caudillo se n’estava anant a fer punyetes, i tot el que els podia caure si se’ls escapava el bestiar que érem tots, si ens esgarriàvem dels seus ramats. L’acollonida que portaven per això, els feia veure papus per tot arreu, i ens seguien posant en cintura, fent grans redades policials per aquella policia, els grisos, i la gent que sospitaven que ja tenien el cava a la nevera preparat i no pel Nadal, sinó per quan aquell estirés la pota.
En un d’aquests dies que estaven girats, a mi i a uns amics meus, els grisos ens van fer pringar les seves cagaleres. I ara farà 35 anys que en un sol dia ens va passar això. En Toni i en Chema tenien bars musicals, una vasca que a las nits venia flors als bars de nits del putiferi i uns ballarins són els que ara vull recordar aquell dia, celebrant aquest aniversari gris.
Era cap al vols de migdia quan ens trobàvem en un lloc on fins al cap d’uns anys no me’n vaig assabentar que hi tenien els ulls clavats, vigilat perquè s’hi movien gent “progre antifeixista” amb joves que començaven a treure el nas buscant la manera de poder cantar les seves cançons en català i no morir en l’intent… Era la Cova del drac, del carrer Tusset. A mi m’agradava molt anar-hi perquè s’hi movia un ambient diferent aleshores, nois amb els cabells molt llargs i noies molt obertes que xerraven sense cap mania, cosa estranya. Eren altres temps i estan allà dins és quan vèiem arribar uns quants cotxes patrulla de la policia grisa. I de cop tots vam estar envoltats d’aquests que ens van demanar la documentació. Jo no la portava. Em van demanar de què feia i en contestar-los “perruquer de senyores”, tot rient em van fer pujar a la furgoneta dient-me que em portaven a comissaria per pentinar-me. Juntament amb els dos que ballaven al teatre Apolo, vam anar a parar a una gran comissaria que estava al carrer “Conde del Asalto”... ara carrer nou de les Rambles. Era un lloc patètic i ens vam deixar en una sala molt gran i freda, sols els tres. Als altres no se on. Passem més de tres hores sols, sempre mirant aquella porta per on pujant unes escales ens havien deixat. A la porta del carrer com a totes hi havia sempre un policia amb la metralleta sempre a punt, cansats d’estar sense que ens diguessin ni mu. Anant molt en compte ens vam escapar, sense que el del carrer ens fes cas. ufff….quin ensurt. Allò podia haver durat dies i fer-nos manxar firmant qualsevol bestiesa de les que estaven acostumats o del contrari, òstia al canto.
En començar la nit baixem per les Rambles, mirem de reüll els “mamons” de l’època ben encorbatats ells, i elles adornades com avets de Nadal, entren al Gran teatre del Liceo, aleshores exclusiu per ells. I nosaltres ens fiquem al Cafè de l’Ópera. I té pebrots la cosa. Aquest local també estava fitxat com a “subversiu” per culpa de la gent que s’hi mou. Des de dins veiem passar les furgonetes. Ens diu un cambrer que hi ha mal rotllo perquè pels carrers hi havia molta propaganda comunista. I collons, entren molt nerviosos altra cop els grisos, ens fan estirar de panxa al terra i ens registren més de tres quarts d’hora. Quan ells ja havien marxat a empaitar antifeixistes, ens vam aixecar amb el cul estret de por “salvese quien pueda”. Òsties quin dia tant gris! Quin fàstic, millor haver-me quedat sense sortir. Però ara amb els anys penso que molts tot això ja ho teníem coll avall que ens hi podíem trobar.
Sortint d’aquí, baixant les Rambles, ens parem per veure com les furgonetes del grisos les omplien de noies que treballaven de cabareteres al Cabaret Rivera, aleshores al costat del Panams. El Rivera, al contrari de l’altre, es deia que el seu propietari era un home lliberal amb un parell de collons, que es sabia que no combregava amb els del règim i deixava les noies que allà s’hi buscaven la vida, anar més desfogades ensenyant cuixa i mitja pitrera… ufff… Ai Déu meu! Seguim fins el final del carrer dels Escodellers i entrem en un lloc sempre ple a menjar-nos uns entrepans molt bons i bé de preu, que eren servits per nois molt afeminats. Un d’ells, en servir-ne un de botifarra, fa la broma que ell com a bon català sempre se la menjava. Acabat de dir això, uns clients que eren dels de la policia secreta se’ls van emportar. Al cap d’un temps vaig saber que li van posar la llei de “peligrosidad social” per dir mariconades en públic. Òsties… i més òsties… quin dia.
I volem acabar la nit on ara hi ha el museu de cera. Hi havia una espècie de “tablao” que es deia Copacabana, sempre ple de gais amb uns artistes molt mariquites que cantaven i ballaven i explicaven acudits. Un tenia un ull de vidre i se’n reia dient que pitjor era el d’aquell que no podia dir el nom que la tenia de fusta. I aquí també, més merder. Quan tothom estava passant-s’ho bé, de cop s’encenen els llums i tot altre cop ple de grisos policies cridant “todos los maricones de cara a la pared”. Aquestes van quedar plenes. “Bájense la ropa” i amb el pompis a l’aire ens passaven aquell estri que els servia per fer-nos anar a cops de garrots per les anques, mentre preguntaven a uns el de la propaganda que els havia tocat tant els collons. Així també ens hi van tenir més de dues hores. Quan tot va acabar vam sortir cap a la rambla de Santa Mònica. Es feia de dia, estava buida. Només els de la neteja amb les mangueres a tota pressio d’aigua treien les merdes del carrer… Jo vaig pensar que havien arribat tard per treure tota aquella merda de color gris….

Posted by . on 12/18 at 12:40 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: L’aparador de Ràdio Vic 90.3

Article anterior : Caixa Manlleu lliura ajuts a Centres d’Inserció Social

<< Tornar