Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Aniversaris patètics

Josep Teixidor
«Richard»

Recordo a una colla del gremi dels juràssics que encara surten a prendre el sol i a petar la xerrada aquests aniversaris patètics com el del cop de estat que ara fa 30 anys i que m’agradaria recordar la setmana vinent, perquè avui amb una colla de gent, joves que cap d’ells sabien què era el 23F i tampoc el 18 de juliol, i em demanaven com havia estat per a mi el 18 de juliol. Però és que jo i els de la meva joventut en vàrem tenir molts de 18 de juliols.
Em fico al mig d’una tertúlia de iaios que explicaven tot renegant com ho van viure ells i al final era repressió i misèria. Em deien uns amics meus més o menys de la mateixa edat que jo, estic d’acord que nosaltres, els de la postguerra, com més putejats en tot, els que ens hem mamat tota la nostra joventut també amb aquella puta repressió, aquella repressió tan malparida que anaven encomanant els d’aquell règim, com si fos una malaltia que molts agafaven a conveniència i eren, com es diu ara, més papistes que el Papa. Aquells llepaculs d’aquell règim eren els amos i senyors del pobles. Tenien el poder i mala llet que si no combregaves amb ells t’ensorraven de mala manera. Quants anys hem viscut amb tanta mala baba. Quants 18 de juliols em “apetxugat” com hem pogut. No sols era el General Franco que, apolítics com érem molts, només sabíem que ell era el nostre cap i senyor que cada any el teníem plantat amb el seu retrat als col·legis o amb els candelers de casa. El que ens feia por, del que estàvem més acollonits, era dels quatre dictadors que teníem als nostres pobles.
Recordo un 18 de juliol fent d’escolà a l’església de Sant Feliu de Torelló, després de l’ofici ja al carrer, al costat del rector i de la plaça dedicada als morts per Déu i per Espanya, amb l’alcalde, el gros de la Guàrdia Civil, els de Falange, i molta gent, tots amb el braç dret enlaire i cantant el “Cara al sol”. Té pebrots la cosa. Molts d’aquells, ara ja grans, com han perdut la memòria. Ara han canviat la jaqueta i aixequen la mà esquerra amb el puny tancat.
Un altre dels molts de 18 de juliol, recordo que hi havia instal·lat un teatre de varietats al Parc de Torelló. Era el Rex Condal però la gent li deia en “Penques”, perquè hi sortien noies molt escotades ensenyant cuixes i homes que es posaven pestanyes postisses i es pintaven. Aquest teatre feia patir molt al rector i a les filles de Maria del poble que en aquells anys també manaven i molt, i si l’alcalde del moment no els feia parar les funcions, el de la sotana feien espiar per quatre menjaòsties als que anaven a veure tot aquell putiferi i després li xivataven. Jo vaig ser un que va cridar al rector, perquè tot i que no tenia l’edat em varen deixar entrar a veure aquell infern. Em va dir de tot, era una mica tartamut i de tan emprenyat que estava amb mi, enlloc de sortir-li les paraules se li escapaven escopits. Jo no vaig entendre res. Tan bé que m’ho havia passat al teatre, mirant aquelles artistes. Tant estudiar catequesi pels seus collons i tan que predicaven ells i els seus llibres que Déu nostre senyor perdonava els pecadors, que fins i tot la Maria Magdalena de la Bíblia deien que va ser una gran puta amiga d’ell. Jo estava encara més en bàvia, sí que en deien de ser pecadors els artistes del teatre “Penques” que no es mereixien el perdó ni del rector ni de Déu. Sort que amb tot el que em va dir quan em va renyar, ni la cagarel·la que em va fer agafar al cos no en va tenir prou per treure’m les ganes de tornar-hi i vaig pensar que com va dir que jo també era un pecador, m’ho volia seguir passant pipa amb tots aquest pecadors que cantaven i ballaven i divertien a la gent que tant ho necessitaven i que volia un dia ser com ells i fer força pecats com els que ells feien.
Aquells 18 de juliol amb que la setmanada doble era l’única festa, les famílies fèiem un extra. Anàvem a berenar asseguts a les herbes al costat d’una font que manava aigua fresca, gairebé ni coneixíem les neveres ni la tele, ni sabíem que arribaria, i la Ràdio era sempre igual, «el diario hablado de Radio Nacional de España, los discos solicitados, las novelas Amas Rosas», ah, i «España para los Españoles».
Quina sort que tenen aquests de la noves generacions, sí que estan ben llepats, no tenen ni punyetera idea d’aquesta diada. Viuen sense por de res, planten cara a la vida amb dos collons, cosa que nosaltres mai vam poder fer, amb la televisió o per Internet, homes, dones ben conills, ballant, cantant o follant. Ara ja és normal que els homes es pintin, es depilin, es posin roba de tots colors. Qui s’ho hagués arribat a pensar que això passaria? Els 18 de juliol segur que no, però a molts de aquelles diades els que vam viure no ens ha acabat de marxar la por del cos, no hem acabat de treure’ns de damunt aquella cagarel·la només de pensar: Ai! I si tot allò tornés altra vegada, perquè ens fa por aquell dit de «La vida dóna moltes voltes»...

Posted by . on 02/24 at 09:41 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Tossa

Article anterior : Matemàtica porcina

<< Tornar