Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Antes roja que rota (1)

Víctor Pallàs
Escriptor i vocal d’Òmnium Osona

No m’agrada parlar de futbol. El futbol és, en principi, una manifestació cultural més del complex entramat que sosté la visió del món d’una comunitat determinada. O hauria d’ésser-ho. És en aquest sentit que cal entendre el clàssic “més que un club” del Barça i l’acrònim de la samarreta (Unicef). Penso que és un orgull per als milers i milers de barcelonistes i simpatitzants d’aquest club el fet de poder exhibir orgullosament aquests crèdits arreu ultrapassant l’àmbit geogràfic de la cultura que ens defineix com a ciutadans del món. Però les coses no són tan simples, malauradament. El següent pas caldria que fos que tots aquests sentiments de pertinença als quals acabo d’al·ludir poguessin aparèixer i competir en harmonia al si del mosaic cultural mundial. Després d’aquest preàmbul algú em titllarà, segur, d’“ingenu”: Però que no saps que som a Espanya? ¿Que no t’has adonat que això d’una selecció catalana no serà mai possible…? A més a més, no et queixis, que mitja selecció d’Espanya són del Barça! Aquest argument final, per a molts, és definitiu. Però no pas per a mi. Responc que, si pogués competir la selecció de Catalunya en igualtat de condicions amb totes les altres, aleshores potser sí que, un dia, podria anar a favor de la d’Espanya (cas que la catalana no s’hagués classificat en el campionat corresponent). Per això em vaig alegrar profundament de la derrota davant de Suïssa (país que, dit sigui de pas, és un exemple de respecte i convivència político-lingüístics a tots nivells). I també del trist paper que França i Itàlia estan fent. Què deuen pensar els admirats Xavi, Puyol, Valdés…en les seves vetlles sud-africanes? Per raons òbvies (autocensura crematística, suposo) no diran mai en públic el que probablement pensen en privat. Davant el fanàtic i contundent abrandament patriótico del periodisme espanyol fins i tot embafa sentir els
de TV3, “la nostra”, parlar-ne com qui no vol la cosa amb una aparent asèpsia que fa pudor. Si ens qualifiquem de “nacionalistes” o “sobiranistes”, senyor Mas o senyor Carod, tant és, ¿no podrien forçar a definir-se una mica més els nostres mitjans de comunicació “nacionals”, que al capdavall financem entre tots?
Acabades aquestes ratlles m’acabo d’assabentar de la victòria d’Espanya davant d’Hondures. Es veu que allò de la madre patria encara funciona. Esperem que davant Xile s’esguerri. Ara com ara, migrat consol, sempre ens quedarà la Copa Amèrica d’hoquei que es fa aquí, a Vic. Per cert, quants partits d’aquest campionat podrem veure per la tele?

1-José Calvo Sotelo (1893-1936)

Posted by . on 07/01 at 12:03 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Convèncer la gent de la UVic, el gran repte rectoral

Article anterior : Adéu Espanya, som Amèrica… i campions

<< Tornar