Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Aprenent pel món

Ricard Lázaro Medina

Avui la gent viatja molt més que abans, i és una sort perquè anant pel món s’aprèn molt,  sobretot si és per l’estranger, ja que veus coses molt diferents a les d’aquí a casa nostra i aprens a relativitzar: idiomes i alfabets molt exòtics, costums i horaris ben diferents i altres mentalitats, t’obren nous horitzons. I en puc explicar forces casos.
Com el d’un incident que vam tenir un grup a Sofia, la capital de Bulgària, aleshores un règim comunista molt pro soviètic, l’abril del 1973. Demanant per una direcció, sense conèixer l’idioma – sols   havíem après a dir “hola” i “adéu” – i amb els rètols en ciríl·lic, que per sort sí que podíem llegir, unes dones ens van indicar cap a on amb gestos i quan vam voler-ho confirmar van agitar el cap en el que ens va semblar una clara negació; per tant vam senyalar el sentit contrari i totes mogueren el cap de dalt a baix diversos cops… ens vam dirigir cap allà i ens van venir a buscar, indicant-nos l’altre direcció, i quan estranyats vam dir-los “cap allà, doncs?” totes van negar amb el cap, “així, cap a on anàvem?” i nous assentiments amb el cap… però de nou quan ens vam posar en marxa ens van venir a avisar i fins ens agafaven pel braç. El fet es va repetir un parell de vegades més, fins que per fi ens van dir que les seguíssim i ens van acompanyar un bon tros, i després ja no vam fer cas de les seves negacions… i sí que hi vam trobar, però sense explicar-nos l’estranya situació. Fins que uns mesos més tard vaig llegir al “Manual del imperfecto viajero” de Fernando Díaz Plaja que els búlgars són un dels pocs pobles del món, tres o quatre només, que tenen la gestualitat del “sí” i el “no” invertida respecte a la dels tots els altres: el gest del cap que per nosaltres vol dir sí, per ells vol dir no, i a l’inrevés.
I en canvi en el mateix viatge vam tenir algunes llargues converses sense saber l’idioma de l’interlocutor, ni aquest el català, com en un restaurant a Belgrad o amb un taxista a Viena, i el bo del cas és que, més o menys, sabies vagament de que estaves parlant. 
El 1993 a Londres era decebedor quan, caminant per la vorera esquerra dels carrers, t’acostumaves tan ràpid a la circulació dels cotxes per l’esquerra. Només per la vorera dreta tenies la impressió que les coses canviaven i que l’ambient del trànsit era diferent i exòticament anglès.
A l’anell subterrani del CERN a Ginebra el 1999, un jove físic valencià que ens feia de guia, en català, als de l’Agrupació Astronòmica d’Osona, no donava importància a que totes les pantalles d’ordinador allà baix estiguessin tortes en gairebé uns 45 graus, “és que aquí estem permanentment en un camp magnètic molt fort” ens va explicar, descartant que allò afectés a la salut.
I a Kigali, a Rwanda, el 2007, parlant en francès amb un mestre d’allà, em va sorprendre amb un tema “astronòmic”.  Com que es feia fosc – a la vora de l’Equador es fa de nit ràpid i sempre a les 6 de la tarda – li vaig comentar innocentment “Es fa tard, el Sol ja es pon…” i ell em va mirar estranyat i va replicar, mig renyant-me, “Deus voler dir que l’horitzó de la Terra, en el seu gir, ja ens comença a tapar la visual del Sol…”.  Sorprès, me’l vaig mirar per si no seria que li havien parlat de la meva afecció a l’Astronomia i fossin uns mots de complicitat, però no, ho deia seriosament i de mi no en sabia res. Era que no li agradava que parlessin metafòricament tractant-se de coneixements tant importants i que ell inculcava als seus alumnes per tal que fossin viscuts. Venia a dir “ja que ho saps,  parla amb propietat…”, molest per aquell fingiment d’ignorància.
Això sí, al final, quan ja has viatjat per molts països, acabes constatant que canvien les formes, els idiomes, i en ocasions fins i tot els sistemes d’escriptura, però que en el fons tot és el mateix.

Posted by . on 12/16 at 12:13 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Finestra a realitats desconegudes

Article anterior : L’arrogància d’un fracassat

<< Tornar