Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Ara farà 20 anys que es va jubilar…

La setmana passada, l’alcalde de Sant Hipòlit de Voltregà, Xevi Vilamala, va anar a veure el meu pare, Josep Turró, i li va comunicar que l’Ajuntament, tots a una, havien acordat iniciar l’expedient per nomenar-el fill adoptiu del municipi i si no hi ha entrebancs de darrera hora, l’acte, amb pregó inclòs, se celebrarà el divendres de la Festa Major. Repassant l’actualitat, un s’imagina el caliu que ha rebut el doctor Terricabres en la festa de la seva jubilació com a metge de Tona, perquè tot plegat concorda en el temps. En el cas del doctor Turró, tot és diferent. El 31 de desembre d’aquest any celebrarà els 90 anys i es va jubilar quan va complir els 70, fa prop de 20 anys. Encara no havia nascut la seva neta Eva, ni tots aquells que van poder votar en les darreres eleccions europees. En el transcurs d’aquests anys s’han mort clients fidels i han envellit un munt de companys de viatge, però la proposta de l’alcaldia recull un sentiment que ha perdurat en els anys i que ell ha validat arrelant-se a una terra que li ha tornat amb escreix el que ell els va entregar: absoluta dedicació i fidelitat. Fill del metge de Palau Saverdera, a l’Alt Empordà, quan va arribar a Vinyoles i posteriorment a Sant Hipòlit (a finals dels anys 40), la misèria i les supersticions encara eren el pa nostre de cada dia. Es fa difícil recordar el que significava anar a mitjanit a una casa de pagés, en mig d’una tempesta i per camins intransitables, per auxiliar aquella gent o com atenia un part en l’habitació de matrimoni de la família de torn. Com feien d’estralls malalties que avui ni recordem com els ‘tifus’ o la tuberculosi. Què va comportar els primers anys de la penicil·lina i les bondats de la higiene… abans érem molt bruts. Més, molt més, que molts d’aquests immigrants que alguns assenyalen amb menyspreu exigint-lis que compleixin amb els seus deures. Estic content, perquè aquesta festa serà un reconeixement a la memòria més recent de com vam superar una societat regida per la ignorància i la por, gràcies al valor i la entrega de molta gent que no demanaven res a canvi, perquè tenien clar que era el seu deure amb la societat, amb la gent. Per això, també, es va comprometre durant les dues primeres legislatures d’Ajuntaments democràtics. Un exemple per aquests dies de crisi… Això és crisi?

Posted by . on 07/16 at 10:28 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Agraïments

Article anterior : La MAT i la cultura del «no»

<< Tornar