Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Argelés sur Mer i TV3

Pere Pi Cabanes
Articulista

Al so de timbals i platerets, TV3 –la Nostre-, va anunciar pel dia 10 a la nit, un reportatge envers el camp de Concentració que França va instal·lar en aquesta població per rebre els primers refugiats espanyols, segons el president del govern “socialista” francès Leon Blum, com a “invitats d’honor (?)” publicat a la premsa francesa com vaig poder llegir dins del camp. Mare de Déu si ens arriben a rebre com a “refugiats” com realment érem!
Com que jo hi era, vista la introducció feta prèviament pel senyor Salvat i com que només s’han trobat quatre copies del reportatge, vaig tenir molt d’interès en visionar-la i francament en va desapassionar. Em feia l’efecte que estava veient una fotonovel·la i em sembla, amb tot el respecte, que els hi van aixecar la camisa als de TV3.
La majoria de preses de les prèvies entrades al camp o de la senyora suïssa amb els infants, estic segur que les hem vist un munt de vegades a tants i tants reportatges que s’han fet amb els anys. Ara, el que volia representar la vida interna dins del camp al pas dels 2 ó 3 anys que va funcionar, s’assemblen com un ou a una castanya amb la realitat.
El “gendarme dolent” surt des de que es parla d’organitzar el camp en un erm tocant a la platja, fins el seu tancament. Posteriorment, hi va haver els de la “Guàrdia Mòbil”, uniforme similar als gendarmes, però el gorra era diferent, era una mena de casc de mida reduïda. Els soldats francesos amb casc de combat, que es veuen fora dels reixats, mai hi van ser, perquè sempre hi van haver els soldats senegalesos sense casc, que eren uns negres que feien quasi dos metres d’alçada, vestits amb pantalons de muntar, color “caqui”  i la part de les cames-panxells unes bandes i sempre descalços, malgrat estar en ple hivern com era el febrer del 1939. La seva “especialitat” era que quan algun refugiat es volia escapar del camp a través dels reixats, l’empaitaven amb la baioneta calada i a la que el tenien a la mida adequada l’hi punxaven la part baixa de l’esquena… a on l’esquena canvia de nom.
El gendarme “dolent”, es pot creure que aconseguís que una noia refugiada, pel sol fet que li acceptés un cigarret i amb una càmera de filmar davant, es deixés “violar voluntàriament?. Ho acceptaria si fos quelcom de menjar, però per un cigarret? Jo aleshores tenia 19 anys i no recordo haver vist mai fumar cap dona i menys “d’esquerres” com se suposa eren les refugiades, si no eren les “mujeres fatal” de les pel·lícules americanes, tipus Jean Harlow, precursora de la espaterrant Marylin Monroe.
Trobar-se un company mort al costat al despertar-se i amb una càmera filmant, es pot també arribar a creure?.
Ens van assegurar que havien entrat clandestinament (?) dins del camp per filmar, però no com van poder sortir amb el material, quan en aquell temps les màquines de filmar eren unes veritables baluernes. El demanar per treballar a les Companyies de Treball, on es veu el gendarme dolent davant d’una tauleta, sempre el mateix, i que normalment insultava als internats… ciència-ficció.  A cada barracó es van confeccionar unes llistes dels internats que es decidien per una de les tres úniques opcions que donaven a escollir: 1a Tornar a l’Espanya de Franco. 2a Firmar per tres anys com a voluntari a la Legió Estrangera per anar destinat a Indochina-Asia, l’actual Vietnam.  I 3a Anar com a voluntari a les Companyies de Travailleurs Militaritzades Franceses de Miliciens Espagnols. Jo, com a mal menor, vaig escollir aquest últim i vaig anar a petar al camp militar de Fermé de Bouy-Mourmelon-LA MARNE, tocant a Reims, on havia tingut lloc la cèlebre batalla del Marne durant la guerra europea del 1914 al 1918. Així s’escriu la historia!.
I després, la “cassolada” de les dones pels Internacionals que els traslladaven… perdonin que ho posi en quarantena, per què... d’on havien sortit l’any 1939 tantes cassoles metàl·liques, si no hi havia ni res per cuinar ni res per fer foc dins dels camps, ja que tant aquest d’Argelés com el de Saint Cyprien com el de Le Barcarés, on vaig estar internat abans de anar a raure a Mourmelon, dins dels reixats només hi havia sorra de la platja i l’aigua del mar i en aquell temps, a les cases es cuinava amb olles de coure o amb cassoles de terra o de fang.
Hi vaig trobar a faltar a on anàvem a defecar. Era una franja simbòlica de 6 ó 7 metres d’amplada de la sorra, tocant a l’aigua del mar, i quan feia molta “mala mar”, les fortes onades feien de descàrrega del WC.  Fins i tot algun que encara devia tenir sentit de l’humor, malgrat els moments difícils que estàvem vivint i amb la musica del tràgic tango antimilitarista Silencio en la Noche de Carlos Gardel es va treure una cançó que s’acabava cantant… llenando de mierda las playas de Francia!
Mai TV3 ha volgut fer un reportatge sobre aquestes companyies de treball, amb més de 19.000 afectats que només pel migrat ranxo diari i de sol a sol,  vam estar més d’un any repartits per tota França,  treballant a pic i pala per a l’Estat Francès, que s’ha negat sempre a donar cap indemnització, perquè diuen al Ministeri de Defensa que “no tenen res previst”. Tampoc ho tenien ni Alemanya ni Japó, però quan un bufet d’advocats va presentar demanda al Tribunal Internacional de La Haya i els va donar la raó, es van tenir que rascar les butxaques, i més ara que també tenim el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. A instàncies d’ells, al ser-ne coneixedors, vaig entregar tota la meva documentació probatòria a Convergència Democràtica de Catalunya, ja que em van prometre que ens volien ajudar.
Ho recorda senyora Montse Armengou i senyor Salvat, de l’antic equip de “30 minuts”,  quan varem col·laborar, a instàncies seves, amb el programa El Preu de la Memòria, emès el 3 de desembre de l’any 2000, i demanant posteriorment a la senyora Montse novament, amb el mateix nul resultat? Com passa el temps…

Posted by . on 12/17 at 11:34 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: El 14D ha de reflectir la fortalesa demostrada

Article anterior : Els petits escàndols dels menjadors escolars

<< Tornar