Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Arquitectura i progrés

Un dia parlava amb un reputat -em sembla- arquitecte ripollès, i li retreia la lletjor dels edificis que actualment es fan a la comarca i per extensió a la resta del planeta. Amb una pàtina d’ironia ell va contestar que bé que havien de tenir feina els seus successors, que si es feien uns edificis massa perdurables, se’ls acabaria la feina en un parell de dècades. O sigui que em vaig tornar a posar l’eina bé dins dels pantalons, em vaig cordar la bragueta i vaig decidir donar per acabat el tema de la conversa i començar a parlar de l’erotisme de les ampolles de butà o de les gratificants virtuts de mirar una foto de la cantant canària Rosana a l’hora d’allargar el moment d’arribar a l’orgasme. De fet, el mateix arquitecte és qui em nega sovint la potestat de parlar del seu àmbit, perquè ell l’ha estudiat i jo, pobret, tinc el gust a l’epicentre de l’esfínter.
La societat de consum ens ha portat moltes absurditats que darrerament es volen corregir a marxes forçades. Si abans anaves a buscar una ampolla de Coca cola, t’estalviaves unes pessetes tornant els envasos vells, però amb pocs anys es va passar a l’envàs no retornable. Els cabassos de les dones es van substituir per les bosses de plàstic. A les botigues d’electrodomèstics ja no es repara la torradora, ni l’aparell de televisió ni la rentadora. Quan s’espatlla, es canvia. Ara, però, amb el reciclatge sembla que ens vulguin fer canviar de nou els costums, que els mateixos responsables -polítics, tècnics i tota aquesta patuleia engreixada amb sous públics- van fer-nos perdre. De collons.
En nom de la tradició s’han fet grans animalades, però el progrés també s’ha utilitzat de forma sovint irresponsable i econòmicament interessada. Gastar per gastar. Utilitzar la població com uns ninots que actuaran de la forma que els diguin perquè no els queda altre remei. Ara la gent està llençant els seus vells televisors per la finestra perquè toca la TDT, i no hi ha més pebrots que instal·lar aquests aparells que tarden un segle a canviar de canal, on sovint la imatge queda congelada o pixelada i que tenen uns comandaments amb uns botons tan petits que difícilment en prems un sense tocar també el veí. 
Ho han fet amb les petites coses i ho estan fent també amb l’arquitectura. Us podria dir uns quants edificis del meu poble que tenen més d’un segle i que segurament d’aquí a cent anys més seguiran existint. En canvi, no em veig amb pebrots d’apostar un sol cèntim d’euro que cap dels nous edificis que s’estan fent actualment -la mateixa alcaldessa de Ripoll va dir que esperava que el nou museu o la biblioteca duressin vint-i-cinc, quaranta o cinquanta anys- o els que s’han fet als darrers anys puguem veure’ls d’aquí a cinc dècades. Ni tan sols que encara existeixin en aquella època les monedes d’euro.

Posted by . on 07/02 at 10:27 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: L’Escola Estel estrena “Grease”

Article anterior : ALTRA COP A LA PROSTITUCIÓ

<< Tornar