Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Baixar el nivell de vida (I)

Josep Pujadas Gil
Enginyer industrial

A mitjans del 2008 va començar la davallada econòmica que crec comportarà un fre en els augments dels nivells de vida i confort que amb pocs daltabaixos hem anat gaudint en les darreres dècades, i que poden experimentar una bona davallada en el decurs de la dècada que encetem.
I això, perquè (a més aquí a Espanya de factors estructurals com el desencert en el fet d’apostar i deixar fer gran la bombolla immobiliària) arreu del món occidental els constants augments del nivell de vida s’han recolzat en 3 pilars de desigual valor ponderat. Les millores en la productivitat derivades de les noves invencions. Un ús irracional de l’energia d’origen fòssil i en uns augments dels nivells d’endeutament, mercè a creixents sofisticacions financeres, que estan arribant a uns extrems insuportables i ja no els podem ni traslladar com hem fet fins ara, de forma totalment egoista (malgrat un xic inconscient) a les noves generacions. I això pel simple fet que els deutes sempre s’han de tornar. Certament l’inflació (que castiga a molts) ajuda a que minvin, en part, en el decurs del temps. Fins i tot els augments de la productivitat ja esmentats, tant en processos com en invencions directes, fan que els bens que s’han de produir per satisfer-los siguin més fàcils d’assolir, però ara ja s’està arribant a un desequilibri entre els munts de deutes i la capacitat de retornar-los via producció.
Com tothom sap, els diners, tant en paper com en apunts comptables, només són convencions que faciliten l’intercanvi de bens o serveis. En comptes de bescanviar una tauleta de nit del fuster o una arrancada de queixal del dentista per mig sac de patates del pagès, aquest gran invent facilitador del comerç, ha permès avanços considerables a l’humanitat. Però en la seva base subsisteix el fet que perquè els bitllets tinguin consistència, hi ha d’haver, al darrera o al costat, una promesa o una realitat d’un fet productiu o un servei prestat.
Pel mateix raonament, els deutes pressuposen que en el temps establert del retorn, i junt amb els seus interessos, hi haurà una producció de bens valorats de forma adequada que els compensarà. Fins fa pocs anys els augments de la productivitat i baixos nivells de deutes permetien guanyar de forma anticipada nivell de vida a bona part del món occidental. Ara, ni els Estats Units, gran deutors, poden jugar amb la seva moneda amb la llibertat d’abans per regular la seva activitat econòmica. Els xinesos, grans detentors dels seus deutes, i altres països desenvolupats, tots competidors en un món global, ja no els hi ho permeten amb facilitat.
Aquests deutes del món occidental, Grècia, Itàlia ja deuen el 120% del seu PIB, (tot el que treballen durant més d’un any ho deuen). Espanya s’enfila pel 70%, són un efecte pervers del sistema de govern democràtic que ens hem dotat. (Xina, que surt de la pobresa absoluta del comunisme i te molt arrelada la noció d’estalvi, no te deutes). Els exàmens constants que normalment cada quatre anys passen els polítics, tant a nivell de país, com municipal, i el fet que inconscientment la majoria dels electors pensin en el dia a dia i no en el futur ni en el dels seus fills, ha elevat aquests deutes a nivells insuportables, a més de consumir uns recursos energètics escassos i provocar contaminacions i escalfaments molt difícils de reduir. Cap polític que es dediqués a fer pedagogia per no anar elevant el nivell d’endeutament, o cap alcalde que només es dediqués a endreçar i a retornar els deutes heretats, sap que no duraria més de quatre anys. Aquesta és la perversió associada al millor sistema de govern que fins ara hem trobat, inextricablement unit al sistema econòmic dit capitalisme. Però ara s’acosta el temps de retornar tots els deutes. A la naturalesa el seu equilibri i als creditors els seus diners, ja que tant en la natura com en el crèdit que algú ens ha d’atorgar, hi ha uns límits. Un particular només pot mantenir un nivell de deute mentre el que te al darrera (casa hipotecada o avaladors) depassa el que deu. Una empresa fa fallida quan es produeix aquest desequilibri. A un ajuntament també l’hi pot arribar el moment en que ja no se l’hi concedeixi més crèdit. Ja no podrà fer més inversions que millorin el comú, només administrar i retornar els deutes heretats. Hi ha Estats com Califòrnia o Islàndia a punt de fallida. A Espanya, per retornar als alemanys i altres els crèdits dels temps de la bombolla, haurem de treballar produint objectes per vendre a fora i donar-els-hi més serveis quan ens visitin de turistes, si venen. Ja no els hi podrem comprar tants BMW ni Audis, i si no fem que entrin més euros dels que surten, (ara que ja no podem fer anar la màquina d’imprimir que suposava devaluació i inflació), podem tenir feines perquè ens venguin el petroli que ha de moure tractors i camions i escalfar els hiverns.
Si una més gran proporció del que hem de produir s’ha de destinar a satisfer la càrrega d’aquest deute exterior, ja podem capir que no el podrem consumir internament, i si afegim que s’acaba l’època de l’energia barata, la davallada del nivell de vida està cantada, i això te un llarg termini, que pot abastar tota la dècada que ara encetem.

Posted by . on 01/14 at 12:30 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Un punt que no passarà a la història

Article anterior : Vic, ciutat pionera en acollida

<< Tornar