Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Baixar el nivell de vida (i II)

Josep Pujadas Gil
Enginyer industrial

En l’anterior article indicàvem una previsible disminució del nivell de vida per la propera dècada que encetem, basant-nos en el final de l’energia barata i el munt d’endeutament insuportable del sistema. Dels tres pilars que recolzaven els augments del nivell de vida, només el de la productivitat fruit de les noves invencions, l’enginy humà, persisteix i augmentarà.
Ens esperen temps inquiets per la majoria de la població. La feina i els llocs de treball abans relativament fàcils d’assolir, s’estan tornant escassos. Al principi de l’industrialització pels vols del 1900, un 80% de la feina estava al camp, (ara en són un 2% alimentant més del doble de població), i mentre s’anaven millorant els rendiments dels treballs a pagès fruit dels augments de la productivitat mercès a la maquinaria, les millores genètiques i els nous processos, es traspassava l’ocupació a l’industria, i quan aquesta també va començar a expulsar gent donat que la mecanització ho permetia, el sector serveis (i les administracions públiques), van absorbir el gruix de l’ocupació. D’aquest sector, certament més dinàmic, ja només és pot donar el salt cap a l’atur, malgrat que l’augment futur del preu de l’energia permeti retornar una part de la feina prop dels consumidors, tornant-se a obrir algunes empreses ara forçades a deslocalitzar-se.
Tothom pot recordar que 20 i 30 anys enrera l’ocupació estava a l’abast. Les fabriques, el sector bancari i les noves administracions públiques de la democràcia absorbien als demandants de feina. Ara ja copsem noticies, fins fa poc impensables, com ajuntaments que es plantegen reduir personal mentre fan expedients de regulació d’ocupació. Bancs i Caixes s’estan agrupant i expulsen empleats a costa de fortes indemnitzacions. Poden passar anys fins que tornin a crear llocs de feina. Els nostres joves cada dia més preparats, ho tenen molt més pelut que ho varen tenir els seus pares. Malgrat diguin els polítics, costa molt i es quasi un suïcida econòmic qui es planteja crear una nova empresa. I fins fa poc pel 2008, en les darreres eleccions, encara en Zapatero prometia la plena ocupació !!!.
Tanmateix en el món occidental, s’ha encetat en les darreres dècades un fenomen mai experimentat en l’economia. La producció s’ha d’adaptar al consum. (Fins i tot s’ha de provocar un nou consum). Fa pocs anys tot el que es produïa, cases, cotxes, patates, trobava comprador. Darrerament hem vist com productors llencen la llet davant les conselleries d’agricultura, i els pagesos francesos destrueixen les llegums espanyoles. Els més grans recordaran encara com s’apuntaven a unes llistes per comprar un SEAT 600, i després de mesos de demora, (si no es coneixia algun militar o funcionari que ho accelerés) i pagant 60.000 pessetes “trinqu trinqu”, en tenien un sense poder triar el color. Fins fa poc als països comunistes les estanteries estaven buides, i es funcionava amb cupons. Es consumia tot el que s’arribava a fabricar, si anaven a buscar sal i només havia arribat sucre, s’en emportaven sucre. Tot el que es produeix a països encara necessitats, Àfrica, Índia, Cuba es consumeix. Al mon occidental, això ja no passa.
Quan un sector arrelat a Catalunya com el tèxtil trontollava expulsant treballadors, aquests es recolocaven. Els altres sectors, construcció, mecànic, porcí etc. no estaven en crisi i podien aixoplugar els que no es jubilaven. Ara es pot dir que la gran majoria dels sectors estan afectats i al mateix temps, i en tots es predica com a única solució un augment de la productivitat, que vol dir simplement, fabricar més amb la mateixa gent (però compte, que si no hi ha consum no es podrà vendre), o bé fabricar el que es calcula es pot consumir, amb molt menys personal, en els dos casos un atzucac.
La conclusió només pot ser pronosticar temps molt difícils, dels que només ens en sortirem mercès al increïble enginy humà, al fet de que les invencions i millores que es deriven del mateix cada dia es difonen més ràpidament, i a la capacitat d’adaptació a les dificultats, però certament aquestes apareixeran, si es que ja no s’estan instal·lant entre nosaltres. El gran escriptor austríac d’entreguerres, Stefan Zweig va deixar dit “... Obeint a una llei irrevocable, l’historia nega als contemporanis la possibilitat de conèixer en els seus inicis els grans moviments que determinen la seva època. Per aquesta raó no recordo quan vaig sentir per primer cop el nom d’Adolf Hitler, nom que des de ja fa anys ens veiem obligats a recordar o pronunciar tots els dies…”. Zweig va morir el 1942 al Brasil tot fugint del nazisme. Pot ser que amb les convulsions dels primers anys del segle XXI (atemptats, integrisme, fi del sistema comunista i crisi del capitalisme, fi de l’energia barata, escalfament global, sobrepoblació, immigracions dels que no tenen res, etc.), també estigui naixent una cosa nova (que no vol dir que sigui ni millor ni pitjor), però de la qual encara no en podem ser del tot conscients.

Posted by . on 01/21 at 12:00 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: 2012 (II)

Article anterior : La ONU, una vergonya

<< Tornar