Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Bracons, retrat fidel dels polítics

Josep Bruch i Miralpeix
Articulista

Em resistia a dir res sobre aquest tema tan complex, doncs l’eix Vic-Olot ja ha fet corre massa tinta, tant des del moment en què va néixer la idea, com fins ara, en què aquesta s’ha concretat en forma d’obra, oficialment ja inaugurada.
Tot i això, i a riscos de fer-me pesat i repetir el que ja s’ha dit per activa i per passiva, sí que, almenys, insistiré en recalcar una cosa: que en la seva construcció s’han fet exactament els mateixos errors que es varen cometre en la del famós eix transversal, la C-25.
I això és el que més em preocupa, espanta i desencoratja, doncs em fa veure molt negra el nostre esdevenidor com a país. M’ha donat la justa vàlua dels nostres polítics: zero. Han suspès amb nota, i s’ha fet més que evident la seva total incompetència. No volen aprendre dels seus propis errors.
Encara que sóc usuari habitual de la C-25; que reconec la seva gran utilitat i que per a mi m’és molt pràctica, sempre he considerat que, tot i ser l’obra emblemàtica de CIU, va néixer desfasada, i que arreglar ara els errors - molts d’ells interessats -, que es varen fer en la seva construcció, segurament superaria el seu cost.
Tenia l’esperança, doncs, que desprès d’aquella experiència – que Déu n’hi do la polseguera que va aixecar en el seu moment - , ara les coses es farien de forma seriosa. És a dir, que els polítics es limitarien a marcar les directrius dient el que s’havia de fer, - un eix modern, adaptat a les necessitats actuals, que unís Vic amb Olot -, i que deixarien que els tècnics, els que de veritat hi entenen, fessin la seva feina sense pressions polítiques de cap mena. Però no. No ha estat així. Com fan sempre en tot, hi han hagut de ficar cullera, i, com ja és habitual en ells, hi han ficat el peu fins a rebentar la galleda.
Com és possible que, d’una obra inaugurada aquest divendres, ja es pugui dir que no podrà absorbir tot el trànsit que cal, i que ja vulguin posar limitacions a la circulació de determinats vehicles?
Crec – i vull fer-ho per no perdre la poca fe que em resta -, que en el seu moment es va fer un exhaustiu estudi de necessitats, i, sobretot, de futur. Per tant, una de dues. O es va fer malament, amb la qual cosa s’hauria de cessar de forma fulminant als seus autors, i demandar-los per via judicial, o no es va fer cas d’aquest estudi, ordenant que l’obra s’ajustés a les conveniències polítiques de cada fase del projecte, i, en aquest cas, a qui s’hauria de cessar i demandar – també fulminantment -, seria als polítics de torn, responsables últims i directes de tot aquest desgavell.
A més, quan a conseqüència del seu obsolet i perillós disseny comenci a produir-se accidents, amb els lamentables resultats que sempre se’n deriven, a qui donaran la culpa?  De ben segur que, com sempre, als conductors.
I per evitar-ho, què faran? També com sempre: hi posaran uns radars – sense cap afany recaptador, no fos cas -, que obliguin a anar a…  40 per hora?
I així estem.
Potser fora l’hora que, davant d’aquells accidents que s’atribueixen a errors humans, i que, moltes vegades, són forçats a causa d’un mal disseny de la via, les companyies d’assegurances, i les famílies dels afectats, es plantegessin demandar directament a l’Administració.
Com deia al començament, aquesta obra és el retrat, fidel, de la nostra classe política: incompetent, desfasada, prepotent i un munt de coses més. Cap de bona, però. Una gent que pren les decisions en funció, no del que realment cal fer per al poble, sinó dels vots que aquestes els hi pugi costar al seu partit.
Que són incapaços d’imposar la seva voluntat –  a menys que això els afecti en la seva àrea de poder o la seva butxaca, sempre plena de diners nostres -, encara que aquest fet perjudiqui el futur del país i dels ciutadans. Són gent que, tot i dient que ens representen, amb el seu tarannà només fan honor a aquell curt comentari que, diuen, van tenir entre ells dos militars que, a cavall, anaven al galop trepitjant i espatllant els camps sembrats d’un pobre pagès: Senyor, els gossos lladren – digué el soldat. No et preocupis – respongué el capità -, mentre lladren cavalquem.
Aquesta és la gent que ens governa.
I amb ells ens hem d’enfrontar a Madrid, negociar un estatut ja devaluat – de concert econòmic, ni parlar-ne -, i, com fins i tot algun s’atreveix a insinuar, demanar la independència?
Jo no m’hi atreveix-ho!

Posted by . on 04/16 at 04:44 PM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Fires i comerç

Article anterior : Els veïns del barri d’Osona es converteixen en actors

<< Tornar