Usuaris registrats:
Accedir-hi

-Seccions

-Arxius mensuals

-Darreres entrades

-Subscriure

Buida i superficial

David Conill
Crític

Jennifer’s body
De Karyn Kusama Amb Megan Fox, Amanda Seyfried, Johnny Simmons i Adam Brody | EUA  | 2009  | COMÈDIA NEGRA  |
HHIII
La fórmula Juno traslladada al gore gamberro i comèdia negra
d’institut resulta fallida, perquè Megan Fox no és Ellen Page i el guió de Diablo Cody peca d’un exhibicionisme que no ajuda a salvar la cinta de la seva irregularitat. No hi ha sorpreses en trobar-nos un vehicle al servei de Megan Fox. Era questió de temps que el seu creixent ressò mediàtic la impulsés més enllà del seu secundari paper a la saga de Transformers, i li oferissin un protagonisme preparat per fetixismes i veneracions adolescents. La sorpresa de Jennifer’s body és que el vehicle fos escrit per Diablo Cody i produida per Jason Reitman, responsables ambdós de l’èxit indie del 2007, Juno. Era aquesta, doncs, la ocasió per prendre el pols al diàleg hàbil, afilat i ràpid que tant bé va funcionar amb Ellen Page, aquí lligat a les delícies del gore i la comèdia negra (i teen, és clar). De tota manera, Fox no és Page i la mà de Reitman en la direcció desapareix en favor d’una Karyn Kusama que no pot impedir la irregularitat del producte. El resultat és una Fox que amb prou feines funciona com a revers paròdic de Carrie (Brian De Palma, 1976) i, en conseqüència això treu a la llum la manca de carisma que pateix l’exuberant i exultant Megan Fox. Tot plegat es resumeix en un exhibicionisme quasi desesperat, pletòric de referències a internet, cultura pop i inesperats acudits porcs. A Jennifer’s body la fórmula indie rock, terror i hormones porta actes tant deliciosos com fer un grup emo liderat per Adam Brody, una bulgar imitació de la banda de Charles Manson. I com no, totes aquelles referències i clixés a la high school nord americana més rural, on la tranquil·litat s’altera per culpa d’un monstre amb el rostre i cos, de la tant desitjada per alguns, Megan Fox. Jennifer’s body troba la seva veritable protagonista en una Amanda Seyfried que no té massa dificultats per fer ombra a una tant explosiva com insípida Megan Fox. Seyfried resulta molt més creïble en la seva progressiva transformació (l’empollona, l’amiga invisible de l’animadora que s’acaba convertint en la noia dolenta de la funció), que la seva escultural companya en l’extrema dualitat del seu personatge. És, precissament, l’enfrontament entre amigues el que revela la intenció última: el cara a cara de la popularitat i el duel a mort per enportar-se al noi, que aquí és la mateixa cosa i només pot succeir durant la nit del ball. I no deixa de ser la millor maldat de totes, que la caiguda en desgràcia del dimoni que posseeix a Jennifer tingui, en realitat, tant a veure amb la seva popularitat.

Posted by . on 10/08 at 09:52 AM
Aquesta entrada de Weblog no permet comentaris.

Article següent: Nou llibre de meteorologia

Article anterior : Cartellera del 8 d’octubre de 2009

<< Tornar